LA BANCA “SENSE VERGONYA”

 

Botín-Santander, Torres-BBVA, Gortázar-Caixabank

nuevatribuna/8 DE NOVIEMBRE DE 2022

La veritat és que el mínim qualificatiu que pot aplicar-se als directius de la banca espanyola és el de no tenir vergonya. La concentració bancària accelerada en les últimes dues dècades ha creat en la pràctica un sistema monopolista a l'entorn de tres entitats i altres poques entitats més, molt més petites.

La concentració bancària ha comportat un tancament de més del 50% de les oficines bancàries i una reducció encara més substancial del nombre de treballadors del sector, tot això ha comportat una falta de competència real dins del sector i una caiguda radical referent a la qualitat de servei. També ha vingut acompanyat d'un creixement imparable del cost dels serveis per a la clientela, a la qual se la “fregeix” literalment a comissions pel més mínim servei que sol·liciti. Només per atendre'ls a finestreta “el normal” és cobrar 2 euros afegits a la comissió que correspongui pel servei que es demandi: extracte del compte, renovació de targetes, efectiu, xec, etc. Això ha comportat per a la banca un increment dels ingressos i una reducció de les despeses. Tot això al servei d'aconseguir una maximització de valor per a l'accionista i especialment per a la remuneració dels consellers i alts directius de les entitats.

La realitat es pot objectivar amb dades. Segons el BCE es van amortitzar entre el 2008 i el 2020 un total de 103.050 llocs de treball, és a dir un 37,3% dels existents. En els últims mesos el procés fins i tot s'ha accelerat, des d'inicis del 2021 fins al primer trimestre del 2022 s'han suprimit uns 15.000 llocs de treball segons el Banc d'Espanya. No cal dir que en paral·lel es produeix una cosa similar en el nombre d'oficines bancàries. Des del 2008 fins al 2020 la xarxa d'oficines es va retallar en un 47,9% segons el BCE i en els 15 mesos des de l'inici del 2021 fins al final del primer trimestre del 2022 es van tancar 3.800 oficines. És a dir des del 2010 hem passat de 43.267 oficines a les 19.015 oficines actuals.

En l'actualitat ens trobem davant el fet que el Govern d'Espanya vol impulsar, donat l'actual moment de crisi derivat tant de la sortida de la pandèmia com de la crisi energètica derivada de la situació provocada per la guerra d'Ucraïna, la creació de dos impostos temporals que gravin  dos sectors, les energètiques i les financeres, que estan obtenint uns beneficis extraordinaris. Aquests impostos tenen com a finalitat incrementar les polítiques de solidaritat envers els sectors més vulnerables de cara a afrontar la crisi econòmica que els afecta.

Quant al sector financer es tractaria d'un impost per als anys 2023 i 2024 que pretendria recaptar uns 1500 milions d'euros cadascun dels dos anys. Aquesta quantia sorgiria de l'anàlisi de tres paràmetres: ingressos per marges, per interessos i per comissions bancàries, i afectaria només entitats que ingressin més de 800 milions per interessos i comissions. Cal dir que aquestes entitats en la seva major part, amb martingales que els permeten deduccions vàries, no arriben a pagar ni un 5% en l'Impost de Societats, evidentment menys que les petites i mitjanes empreses a les quals cobren interessos pels seus préstecs concedits amb mil garanties.

La resposta dels grans bancs ha estat  confrontar directament amb el Govern i desmarcar-se de qualsevol escletxa de responsabilitat social corporativa.

Així des del BBVA el seu Conseller Delegat Onur Genc ha manifestat que hi ha moltes dades empíriques i acadèmiques que constaten que gravar el sector financer comportaria menys inversió i creixement. Que l'impost li podria comportar uns 250 milions el primer any. Només cal contraposar que en els primers nou mesos del 2022 el BBVA ha obtingut un benefici de 4.842 milions d'euros un 45% més que l'any anterior.

Des del Santander presidit per Ana Botín el seu Conseller Delegat ha assegurat que “si surten 3.000 de capital (el que pretén recaptar el Govern en el conjunt de la banca en els dos anys), es resta capacitat de prestar per un import de 50.000 milions”. El Santander ha registrat en els nou primers mesos del 2022, uns guanys de 7.316 milions, la qual cosa suposa un 25% més que en el mateix període de l’any passat.

Per part de CaixaBank el seu conseller delegat  Gonzalo Gortázar ha manifestat que “l'impost a la banca és una mesura errònia: és injusta, distorsionadora i contraproduent. Es parteix de la base que les entitats financeres estan tenint uns resultats extraordinàriament alts i no és així” CaixaBank ha obtingut en els últims nou mesos un resultat de 4.801 milions d'euros sobre la base de perímetres homogenis amb l'exercici anterior, un 17% més.

Cal ressaltar que totes aquestes entitats han absorbit  una gran part de les entitats bancàries anteriorment existents. I que en el rescat bancari l'Estat va injectar 58.000 milions al sector financer per a sortir de la crisi financera, dels quals només s'han recuperat uns 6.000 milions.

D'altra banda en l'actual moment econòmic i amb l'alça de l'Euribor decretada pel BCE, aquests bancs no paren d'incrementar el preu de les seves hipoteques, la qual cosa comporta majors ingressos “caiguts del cel”. Per contra no han fet el més mínim gest per a incrementar la nul·la retribució del passiu dipositat pels estalviadors en els seus comptes. Amb la caiguda de l'Euribor per sota de “0” van desaparèixer progressivament comptes bonificades per dipòsits per un temps determinat, que ara no tornen a plantejar-se per part de les entitats. És a dir les entitats s'aprofiten per a gravar els seus clients en les hipoteques però ni se'ls passa pel cap incrementar els interessos dels dipòsits.

És per això que considerem que estem davant una banca amb uns directius i uns alts executius “sense vergonya”, ells són els únics que incrementen a esportes les seves dietes, sous i altres emoluments. Perquè per a ells ni la societat en general, ni els seus clients ni per descomptat els seus treballadors mereixen la més mínima consideració. Ells conformen un oligopoli financer, alhora que indueixen a una exclusió financera cada vegada major a gent amb poca capacitat econòmica o segons la zona geogràfica rural en la qual visquin.

Per cert els seus treballadors, que ja pateixen una situació laboral cada vegada més estressant i angoixant,  tenen el seu salari pràcticament congelat davant l'entossudiment de la patronal bancària a negociar qualsevol pujada salarial, la qual cosa previsiblement pugui portar el sector a un conflicte cada dia més necessari per als treballadors d'aquestes entitats.

I mentre els seus directius contemplen la societat des de les seves talaies d'or.