CATALUNYA “LA DECADA PERDUDA”

 

Una Catalunya dividida

nuevatribuna/23 DE OCTUBRE DE 2022

La dècada 2012-2022 ha de ser considerada un temps perdut pel que fa  a la societat catalana des de tots els punts de vista. Catalunya ha sofert un retrocés com a societat, no només pel que fa a la seva cohesió social, també en l’àmbit polític, econòmic i de projecció a l’exterior, tant dins d’Espanya com a nivell internacional.

El “procés” sembla que ha finalitzat. Son paraules de Jordi Sánchez ex President de l’ANC i ex Secretari General de Junts que va comentar “el procés, definitivament, s’ha tancat” al analitzar la sortida de Junts del Govern de la Generalitat. Cal recordar que Jordi Sánchez va ser, com a president de la llavors poderosa ANC, el cervell del procés que va portar a la “non-nata” declaració d’independència.

El món independentista enfrontat dins d‘ell mateix de forma permanent  està en aquests moment dividit i el que és més interesant ha perdut la seva capacitat de mobilització i d’intimidació social. Es evident que el sentiment independentista continua arrelat en un sector de la societat però amb un fort sentiment de desencant, si bé encara li costa reconèixer el “gran engany que va significar el procés”.

Volien aconseguir la independència com si fos un “joc de màgia” confiant-lo tot al poder dels mitjans de comunicació públics i privats afectes que es van encarregar de fer un rentat de cervell massiu especialment  entre sectors de la classe mitjana, gent gran una majoria dels quals no van fer res durant la dictadura, o bona part d’un funcionariat fruit de la construcció a mida feta  durant els llargs anys del pujolisme.

Un procés que val la pena recordar va ser llançat per un Artur Mas President de la Generalitat l’any 2012 quan patia la pressió d’una forta mobilització social derivada de les retallades de la crisi i que va arribar a provocar un encerclament del Parlament per part dels manifestants. Per a fer front a aquesta situació Artur Mas iniciar el que va estar el procés que duria  a un món impossible on Catalunya seria un Estat independent on tot serien “flors i violes”. El que no pensaven ni Mas ni la gent de CDC és que van obrir la porta a un moviment que els va devorar com “Saturn als seus fills”.

Un “movimentisme” populista ultranacionalista i de dretes que va enlluernar una bona part de la societat i que va provocar una ruptura profunda dins de la societat catalana, on per primera vegada es parlava de bàndols, dels “catalans de socarrell” i dels “colons”  aquest darrer mot dirigit de forma despectiva als no independentistes o més genèricament als castellanoparlants. Una situació que ha estat viscuda dramàticament per molta gent i que va donar lloc a tot tipus de  situacions difícilment assumibles en una democràcia.

Així hem viscut  la il·legalitat democràtica dels dies 6 i 7 de setembre del 2017, on el Parlament va vulnerar de forma grollera lleis bàsiques com la Constitució i l’Estatut d’on sorgia la seva pròpia legalitat. Seguit d’un referèndum “full” el 1-O, sense normes, ni cens, ni cap tipus de legalitat, ni legitimitat. Fins a finalitzar amb una Declaració d’Independència que només va durar pocs segons. Tot això seguit de la fugida del President de la Generalitat, la detenció i empresonament de membres del Govern i de les entitats socials per la subversió de l’ordenament polític i l’aplicació de l’art 155 amb el control per part del Govern de l’Estat de les funcions de la Generalitat de Catalunya.

Desprès d’això i especialment durant el Govern “activista” de Quim Torras es van succeir algarades i mobilitzacions cada cop més violentes amb ocupació de espais públics i la voluntat de interrompre infraestructures de comunicació. Tot això alimentat per una actuació miop del Govern del PP que en cap moment va intentar rebaixar la col·lisió i l’enfrontament sinó que amb la manca de diàleg va fomentar i donar arguments als independentistes  Tot això canvia amb l’arribada al Govern de Pedro Sánchez i la voluntat d’iniciar un diàleg amb Catalunya. Amb els indults als empresonats es produeix una molt forta baixada del “suflé” polític i sembla que poc a poc la racionalitat es va imposant en un sector de l’independentisme, en concret a ERC. I això finalitza amb el darrer episodi que és la ruptura dins de l’independentisme i que conclou amb la sortida de Junts del Govern de la Generalitat.

Però el que podríem descriure com “el paisatge desprès de la batalla” és bastant poc edificant. Com ha dit en Quim Nadal nou membre del Govern “ Catalunya ha retrocedit en termes d’autonomia”. Dit de forma clara alguns volien conquerir la independència i el que han aconseguit és donar passos enrere en l’autogovern. I això per un fet bàsic el trencament de la unitat civil a Catalunya i una divisió que serà molt difícil de superar sinó s’actua des de la voluntat d’impulsar un govern i un desenvolupament al servei d’una Catalunya sencera.

A la crisi social i política cal afegir els efectes a l’economia en la que el “procés” ha provocat una sotragada important. Catalunya immersa en el conflicte polític no ha tingut atenció al propi desenvolupament econòmic. Fruit de l’embat independentista Catalunya ha vist fugir en el 2017  tot el seu sector financer, bancs i asseguradores que han traslladat les seves seus a altres punts de l’Estat, i sense cap voluntat de tornar pel moment. Barcelona ha deixat de ser una plaça financera.

Però el “procés” també ha agreujat la decadència del sector industrial, que havia estat una de les  senyes d’identitat de Catalunya. El sector industrial ha continuat accelerant el seu declivi ja iniciat en la Gran Recessió del 2008. Com ha escrit l’economista Josep Oliver “ Catalunya ha deixat de ser una potencia industrial en el concert europeu. Ja no formem part d’aquell conjunt de regions i països més industrial d’Europa.” Es a dir Catalunya ja no és “un dels quatre motors  industrials d’Europa” com s’havia dit durant molts anys junt amb Baden-Wurtemberg, els Alps-Rhone i la Lombardia.

Catalunya també ha deixat de prestar atenció als nous reptes de futur. Un exemple està en el nul desenvolupament de les energies sostenibles i renovables. La pròpia Consellera d’Agricultura i Acció Climàtica,  Teresa Jordà, ho ha reconegut recentment al dir “La classe política ens hauríem de posar vermells, hi ha coses que no s´han fet bé. Portem deu anys de retard en renovables”. Potser els que s’haurien de posar vermells son els governs d’ERC i Junts dels quals ha format part la consellera, per no haver fet els seus deures.

Catalunya pot estar patint el síndrome del Quebec. La capital del Quebec, Montreal va ser tradicionalment la capital econòmica del Canadà fins als referèndums d’independència. Des d‘aquells moments ha perdut la seva posició en favor de Toronto, capital d’Ontàrio i el seu creixement econòmic ha estat molt inferior al de la resta del Canadà. Un exemple és el de la renda per càpita que al Quebec al 2016  era de 35.000 dòlars mentre que la mitjana del Canadà era de 42.000.

Es evident que tota aquesta dècada perduda amb el miratge de la independència ha resultat també negatiu pel que fa a la economia de Catalunya. Senyalarem únicament dos indicadors prou eloqüents:

a)     La Inversió estrangera va créixer durant els tres anys centrals del “procés” un 64% mentre que ha Madrid era del 259%. A l’any 2018 Madrid va concentrar el 85% de la inversió estrangera front un 6,4 pel conjunt de Catalunya.

b)     Pel que fa al “ranking” europeu de competitivitat entre 281 regions de la UE avui Catalunya està en el lloc 161 mentre que al 2010 estava en el lloc 103.

Per sort esperem que aviat deixem enrere aquesta dècada nefasta per Catalunya en tots els seus aspectes. Però sortir-ne no serà fàcil i caldrà molta voluntat per moltes parts per tal d’esmenar de rel la greu situació social, econòmica i política actual. Potser la política malgrat tot sigui la més fàcil i la bàsica per a  iniciar un necessari procés de reconciliació que superi els greuges i la profunda divisió social que existeix i pot perdurar en el temps. No hi ha dubte que han de ser  forces polítiques responsables les que haurien de liderar-ho. Veurem si han madurat prou, son capaces i estan a l’altura del moment. Sinó Catalunya continuarà el seu declivi com a societat.