LA CONSTITUCIÓ DEL 78, BREU EPOCA DE CONSENS A ESPANYA

El "consens" del 78

 ClubCortum/ 6 d'octubre 2021

Espanya no ha estat un país molt donat a consensos. La dreta sempre ha considerat el seu dret i competència la direcció de l'Estat. Excepte breus episodis, com el de la I República, la dreta representant dels grans poders econòmics, l'oligarquia formada per l'aliança dels grans industrials bascos, els latifundistes andalusos i l'alt funcionariat de Madrid amb acords de vegades amb els industrials tèxtils catalans, van copar el poder polític al marge de la gran majoria dels espanyols. Aquesta coalició de les classes dominants sempre va tenir el suport ideològic de l'Església. La Restauració amb el seu model d'alternança bipartidista i posteriorment quan aquesta va entrar en crisi la Dictadura de Primo de Rivera van significar el ple domini de l'aliança conservadora de les classes dominants que finalment es va trencar amb l'adveniment de la II República. Durant aquest temps els representants de la dreta tendeixen, com a màxim, algun pont cap a les dretes nacionalistes perifèriques però sempre excloent del diàleg els partits representants dels sectors més populars.

La II República significa un breu espai de temps on les classes subalternes que inclouen des de sectors de la petita burgesia a la classe treballadora i la pagesia gaudeixen d'alguns moments d'accés al poder polític. No tot l'espai de temps de la II República va ser progressista ja que durant el “bienni negre” la dreta va tornar a copar el govern fins a la victòria del Front Popular. L'època de la II República no va ser un període de consens, al contrari les dretes van efectuar una dura confrontació contra totes les actuacions modernitzadores dels governs republicà-socialistes. Finalment la confrontació va acabar amb el cop militar i la instauració d'una dictadura que va perseguir amb ferotgia els seus oponents i va instaurar quatre dècades de poder absolut de les dretes polítiques i econòmiques i que va comportar la persecució de tota forma de dissidència i el domini d'un règim franquista avalat per una ideologia nacional-catòlica.

La mort de Franco va provocar el final d'un sistema que ja no servia ni per al propòsit de la pròpia necessitat del desenvolupament econòmic del país. Per a donar sortida a la situació es va donar una convergència d'interessos entre els sectors més aperturistes del règim i les forces de l'oposició democràtica fonamentalment d'esquerres.

La “Transició” i la Constitució del 78 van ser fruit d'un estrany episodi de consens en la política espanyola. La principal força de la dreta, la UCD, representava un model més modern capaç de dialogar i pactar amb les diverses forces de l'oposició tant pel que fa als aspectes econòmic-socials com a la definició d'un marc polític constitucional que posés fi a la llarga dictadura franquista.

En tota la història moderna d'Espanya no s'ha donat un període més fecund de col·laboració política entre actors diferents. I això que va ser un moment gens fàcil, amb una difícil situació econòmica i encara més política. Cal assenyalar que es van haver d'afrontar des de temptatives i atemptats de l'extrema dreta fins als múltiples atemptats terroristes que donaven ales als sectors més extrems de les forces armades.

En tot aquest marc la majoria de forces polítiques van arribar a complexos acords  en el pla socioeconòmic com van ser els “Pactes de la Moncloa”, la Constitució del 1978, l'Estatut dels Treballadors del 1980, o la Llei del divorci de 1981. D'aquests amplis consensos només es va situar al marge Aliança Popular el representant més clar de les restes de la dreta franquista més recalcitrant.

Però aquesta època de consens lamentablement va ser breu. La implosió interna de la UCD, i l'aglutinació de les forces de dretes en Aliança Popular i en la seva posterior transformació en el Partit Popular van liquidar els consensos i es van transformar en dures confrontacions polítiques que ens han portat a l'actual situació. El PP s'ha situat en contra de tots els avenços en la consecució de drets socials, avortament, matrimoni homosexual o últimament eutanàsia,  així com quan ha governat ha efectuat retallades unilaterals tant en impostos com en les condicions soci-laborals. Així mateix s'ha manifestat en contra de tot el relacionat amb la Memòria Històrica i mai ha renegat obertament del període de la dictadura. El seu desig d'aglutinar  tota la dreta fins i tot la més extrema l’ha portat a radicalitzar les seves posicions impedint qualsevol avanç en la modernització constitucional.

Podem afirmar clarament que avui dia seria impossible acordar ni tan sols la pròpia Constitució del 1978. I aquesta situació és greu perquè no hi ha dubte que existeixen aspectes de la Constitució que s'haurien d'aprofundir especialment els que fan referència a la pròpia estructura de l'estat autonòmic.

Tal com ha proposat recentment l'Associació per una Espanya Federal, en aquests moments avançar cap a un model d'Estat federal a Espanya “no és una proposta d'esquerra o de dreta, sinó l'evolució natural i necessària de l'Estat autonòmic a Espanya”. La pròpia pandèmia del Covid ha demostrat els aspectes positius però també les insuficiències de l'actual model d'estat. S'ha demostrat com diu el document que es requereix “posseir adequats instruments de col·laboració entre els diferents nivells de l'Administració, que garanteixin uns sòlids autogoverns territorials juntament amb una autoritat “federal” forta i dinàmica, capaç de garantir la igualtat de drets de la ciutadania en el seu conjunt i l'eficàcia de l'acció pública”.

Avançar cap a un Estat Federal com és l'existent en la RFA no hauria de ser una confrontació entre la dreta i l'esquerra estatals en una societat democràtica, però sí que és impossible davant una dreta extrema que desitjaria una recentralització de l'Estat sota una perspectiva de nacionalisme espanyol extrem. Lamentablement falta una dreta moderna com la que el miratge de la UCD va semblar fer possible. Però el miratge va desaparèixer ràpidament i va reaparèixer la cara rància i reaccionària de la dreta tradicional aliena i contrària a tota mena del que ells consideren “modernitats”.

Caldria una lògica transformació de l'actual model d'Estat cap a un Estat Federal més harmònic, eficient, racional i modern que sembla difícil en un moment en el qual només des de l'esquerra es defensa, i encara de forma poc ferma, pels seus principals representants polítics. La defensa del federalisme no ha de ser únicament patrimoni de l'esquerra sinó de totes les forces amb una certa racionalitat política.

Però sembla que encara tardarà aquest temps. Avui el federalisme s'enfronta a poderosos enemics per a aconseguir un consens per a una modernització d'Espanya. S'enfronta no sols a les dretes retrògrades i centralistes sinó també als nacionalistes perifèrics amb falsos somnis independentistes i fins i tot a unes esquerres adolescents que tracten de diferenciar-se sota proclames pseudo-confederals.

Lamentablement avui sembla no ser temps de consensos ni de modernització, per sort va existir la Transició i el breu període de consens que va il·luminar la Constitució del 78.

El diàleg necessari en la política