 |
| Brots de violència nihilista |
Els fenòmens de
violència urbana no són nous al nostre país. Ens podem remuntar als episodis de
“Kale borroca” a Euskadi en
la dècada del 2.000 que no van ser aïllats. Cal dir que en la mateixa època,
sense que es donés la més mínima publicitat, es van donar més episodis de violència
de baixa intensitat a l'àrea de Barcelona per part d’auto denominats grups antisistema
especialment durant els caps de setmana i contra oficines bancàries.
Recentment hem
comprovat com es donaven fenòmens de molta major violència en determinats
moments del procés independentista català, quan es van donar nombrosos i
extremadament violents atacs dirigits contra les forces de l'ordre, per part de
nombrosos grups de manifestants radicalitzats, en finalitzar concorregudes
manifestacions pacífiques. La principal diferència amb la violència d'èpoques
passades ha estat l'elevada publicitat per part dels mitjans de comunicació,
especialment pel seguiment en directe per part de mitjans televisius ansiosos
d'audiència. En definitiva els actes de violència es van convertir en
espectacle televisiu.
Fets posteriors
d'actuacions desmesurades d'aquest tipus es van donar també per l'entrada a la
presó d'un raper poc conegut com a Pablo Hasel. La reacció dels denominats
grups antisistema va ser especialment greu i virulenta. I igualment va haver-hi
un ampli seguiment mediàtic.
Últimament els
fenòmens de violència urbana han fet un salt qualitatiu amb la violència
desplegada amb motiu dels “botellons”
que es convoquen per les xarxes socials i que congreguen a grups massius de
joves que es reuneixen de forma no legal per a beure i fer gresca i
que acaben amb grups d'aquests joves atacant i cremant mobiliari urbà i
finalment dirigint-se directament a atacar les forces policials que tracten de
dissoldre'ls.
Podem dir que hem
anat passant d'una violència arbitrària que es tractava de justificar amb raons
pseudo-polítiques a una violència sense justificació de cap mena en el que
podríem denominar una “banalització de la
violència”.
Evidentment aquest
procés de banalització de la violència no pot deslligar-se del context social i
polític que l'envolta. Els actes violents a Catalunya i la falta de respecte a
les normes de convivència i a l'autoritat de les forces policials responsables
de l'ordre públic no poden deslligar-se de fets com que des de la màxima
representació política de la comunitat, el Govern i el Parlament,
es vulneressin de manera ostentosa les principals lleis, la Constitució i
l'Estatut. O el fet que des del poder polític català s'instés la desobediència
i a col·lapsar vies de comunicació o sabotejar les línies ferroviàries. Hem de
recordar que el President Torra encoratjava als CDR a “apretar” en les seves actuacions. Si el
govern d'una comunitat desobeeix i crida a desobeir les lleis quin exemple es
difon? Si això a més compta amb l'aplaudiment i la difusió per part de mitjans
de comunicació públics i privats quina imatge es propaga entre la població? És
una invitació des del poder públic a fer el que a cadascun li vingui en gana. I
encara més greu és el fet que des dels poders públics no es condemnin els actes
de violència i per contra s'analitzi críticament l'actuació de les forces
d'ordre públic, tot això ampliat per l’extensa difusió dels mitjans de
comunicació.
Però el tema es pot
reduir únicament a l'actuació dels
governants catalans ja que des de fa temps des de la dreta espanyola s'estan
estimulant actuacions de desobediència. Dirigents significatius de la dreta han
lloat el dret individual a fer el que vingui en gana, només cal recordar a José
M. Aznar quan davant la decisió de les autoritats de trànsit de limitar els
nivells d'alcoholèmia va declarar "Les
copes de vi que jo haig o no haig de beure deixa'm que les begui
tranquil·lament….i qui t'ha dit a tu que vull que condueixis per mi?, en un
clar desafiament a les normes implantades per la DGT.
I no hi ha dubte
que aquest plantejament d'exaltació del dret individual a fer el que es vulgui
ha estat una constant per part de dirigents del partit popular en l'últim
període des del moment en què va proclamar com a “il·legítim” al govern de Pedro Sánchez i que els ha portat a
confrontar i deslegitimar totes les seves propostes polítiques i les lleis
aprovades. El PP dóna una mostra de desobediència i desacatament institucional
al no complir el mandat constitucional de renovació del Consell del Poder
Judicial i altres òrgans constitucionals. Però també en oposar-se a aplicar
lleis com la d'Educació o la futura Llei sobre lloguers d'habitatge. El cas més
exemplar és la continuada insubmissió de la Comunitat de Madrid a aplicar les
restriccions derivades de les normes sanitàries adoptades per a combatre la
Covid-19, tot això sobre la base d'una inalienable defensa de la llibertat
individual. És aquesta concepció de la primacia de l'individualisme, per sobre
de les normes de convivència, la qual cosa es va reflectir en el “turisme de
borratxera” fonamentalment francès que va acudir a Madrid durant els períodes
de l'Estat d'Alarma. I és aquesta primacia de l'individualisme, convertit en
dret a la llibertat, per damunt de la normes de convivència cívica, el que va
exhibir en la seva reeixida campanya electoral a Madrid.
No hi ha dubte que
els exemples d'actuacions de desobediència per part de responsables polítics
tenen una influència directa en la negació de tota autoritat i en la
confrontació directa de sectors de joves amb els representants de l'autoritat
que són les forces policials.
Cal
responsabilitzar també a aquells que des de posicions liberals o progressistes
tracten de justificar aquests brots de “violència
nihilista”. Aquesta violència i aquests violents no es poden justificar
sobre la base de dir “que els joves han
sofert molt durant la pandèmia”. Tots els sectors de la societat han sofert
amb la pandèmia i una gran majoria s'ha comportat de forma socialment
responsable. Tampoc val justificar aquests brots violents relacionant-los amb
la falta d'oportunitats de la joventut i els seus problemes econòmics i
socials, ja que aquesta explosió de “violència
narcisista individualista” no la protagonitzen precisament els joves dels
sectors més desfavorits sinó joves amb un nivell de benestar bastant
acceptable, molts dels quals ara ompliran els locals d'oci nocturn. Les
explicacions i justificacions “buenistes” d'alguns
articulistes diletantment progressistes no ajuden a entendre la
situació.
Cal dir i repetir
fins l'avorriment que els sectors més desfavorits durant molt de temps per la
crisi econòmica i ara la sanitària, que els ha colpejat amb major força, estan
demostrant un civisme allunyat del que seria fins a un cert punt un justificat
“esclat social”. Actitud molt
diferent de la d'aquests joves de molta millor condició social que provoquen
les “violències del botelló”.
Confondre en els
mitjans de comunicació o en les xarxes socials la violència de la crema de
contenidors amb la defensa de llibertats com la d'expressió o altres o ara amb
l'explosió d'una joventut molt soferta no ajuda a entendre el fonamental.
Aquests actes de violència que ara es dirigeixen directament contra els
responsables d'ordre públic són un fenomen que atenta i compromet la
convivència social i les seves normes i el conjunt de la classe política hauria
de reflexionar sobre això.
Ja és hora de que
des de l'esquerra, ja que la dreta sembla alienada per a fer-ho, es comenci a
actuar amb serietat. La violència s’ha de condemnar radicalment en defensa de
la convivència cívica i s’ha de deslegitimar-la com a mètode de protesta
social. Podem resumir dient, parafrasejant a Gramsci, que en un moment de crisis
quan s'albiren canvis “apareixen els
monstres”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada