L’ESQUERRA DESDIBUIXADA

Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2018


Els resultats de les eleccions andaluses haurien de fer repensar a les esquerres plurals com afrontar el futur.

Les esquerres han de fer una reflexió a fons sobre les seves carències si el que volen és ser capaces de, mitjançant una “competència virtuosa” i plural, convertir-se en una alternativa a la dreta tripartida. I això passa de forma obligada per repensar les seves carències ideològiques, programàtiques i organitzatives.

En el cas del PSOE és evident que amb l’elecció de Sánchez es va donar un pas endavant que caldria consolidar. El President de Govern sens dubte ha fet un bon recorregut amb el seu enfrontament amb l’aparell tradicional del PSOE i amb la conquesta de la Secretaria General. Aquest procés sembla que li ha servit per a fer una major connexió amb la base del propi partit i fins i tot una nova definició política. De moment la política que està portant des del govern significa una certa ruptura amb el passat sòcio-liberal del PSOE.

Sánchez està fent front a un període molt complicat derivat de la correlació de forces i del continu problema derivat de l’independentisme català. Malgrat això cal ressaltar que encerta amb la seva política respecte a Catalunya, apertura al diàleg però sense transigir en el respecte a la legalitat.

El principal problema actual del PSOE és sens dubte que encara està en la necessitat de solucionar les diferències internes amb el socialisme tradicional que representen Susana Díaz i altres barons. Sánchez precisa fer-se amb tot el control del partit tal com les bases van establir. La derrota del social-peronisme andalús encapçalat per Susana Díaz li dona una oportunitat. Es evident que hi ha barons que semblen haver-se ressituat com l’extremeny Fernández Vara o el valencià Ximo Puig, però hi ha d’altres irrecuperables com Garcia Page de Castella-La Manxa o Lambán d’Aragó, els sectors més retrògrads de l’antic socialisme felipista.

Pablo Iglesias

Només mitjançant una renovació de l’aparell com demanava Jose Luis Ávalos, secretari d’organització del PSOE, Sánchez tindrà la possibilitat de transitar cap una renovació ideològica i política del partit, tal com ha fet el “Labour” de Corbyn.

Si aquesta és la situació pel que fa al PSOE, molt més difícil  és la situació de  l’esquerra alternativa de Podemos i les seves confluències.

No hi ha dubte que la bombolla mediàtica i la novetat política de Podemos i les seves confluències s’està desinflant de forma ràpida desprès de cinc anys de vida. No es pot oblidar que Podemos surt amb força, a l’albor de les eleccions europees,  desprès d’una important campanya mediàtica que va servir per a desinflar les expectatives que en aquells moments tenien els sectors més tradicionals de l’esquerra alternativa com IU o ICV, que es van veure arrabassats per la irrupció dels podemites.

Però amb el temps les expectatives han anat disminuït de forma important. El problema de la indefinició ideològica, estratègica i organitzativa és alarmant i està tenint conseqüències de dimensions difícils d’avaluar.

Podemos i també “els comuns” estan situats en una indefinició en els tres temes. A nivell ideològic no tenen referències clares i hi ha profundes i difícils divisions internes. Aquesta mancança de definició ideològica els hi provoca una manca clara d’estratègia definida respecte a temes importants com és la definició del model d’estat o sobre el paper del món del treball i les seves organitzacions. I la seva manca de model organitzatiu, la inexistència d’organització més enllà d’uns teòrics adherits als que cada vegada que interessa a la cúpula dirigent se’ls sotmet a “referèndums” aprovatoris de les decisions de la cúpula.

Sembla que tant Podemos com els “Comuns” hagin obviat la màxima de Gramsci que recomanava “Les idees no viuen sense organització” així com el seu plantejament sobre “el príncep modern”, és a dir l’organització com intel·lectual col·lectiu.

Les organitzacions de la “nova política” semblen basades en unes elits que elaboren i unes bases a les que es demana activisme però mai participació real en l’elaboració del relat.

Les conseqüències estan clares. Podemos està vivint tot un procés d’anarquia organitzativa en els diversos territoris, Andalusia, Catalunya, Aragó i d’altres escullen direccions alternatives a les que proposa la direcció, o amb fets del conflicte amb els regidors de l’Ajuntament de Madrid. La realitat de la participació en els “círculos” és pràcticament nul·la i van desapareixen progressivament. I això provoca que la direcció adopti posicions “avantguardistes” i poc pràctiques com les mobilitzacions de minories contra Vox al dia següent de les eleccions andaluses enlloc d’analitzar les causes del fenomen i com afrontar-lo políticament.

Ada Colau

En el cas dels “comuns” la situació no és millor. Desprès dels seus bons resultats a les municipals de Barcelona i a les generals, la coalició va obtenir uns mals resultats a les autonòmiques quedant en 5è lloc i molt lluny dels resultats obtinguts la darrera vegada per ICV en solitari. Les divisions internes es multipliquen, no hi ha una organització ni una direcció clares, més enllà de la personalitat d’Ada Colau, i els seus missatges polítics són diversos quan no contradictoris. La seva posició davant del Govern de la Generalitat discutible, sense posicionar-se frontalment davant el discurs unilateralista del Govern de la Generalitat la qual cosa deixa orfe  la part més important del seu electorat. Sempre són més comprensius amb els independentistes irredempts que amb els unionistes, quan allò lògic fora combatre ambdós bàndols. Com en el cas de Podemos no tenen un discurs clar sobre el model d’estat, i tot ho deixen a l’albor d’un hipotètic referèndum acordat que no es concreta, pàgina que avui sembla està passada. El problema és que en el seu sí hi conviuen independentistes, federalistes i confederals, la qual cosa impedeix cap definició i no hi ha res més perjudicial que la indefinició en la actual situació catalana.

La nova política té un greu problema ja que les properes eleccions poden ser decisives pel seu futur. Es previsible que puguin qüestionar-se el resultats obtinguts en moltes de les seves capitals emblemàtiques en les anteriors eleccions municipals, i veurem quin resultat obtenen en les autonòmiques i europees, que poden ser decisives per a la  viabilitat del seu projecte polític.

Sens dubte precisen definicions clares sobre alguns temes com poden ser: a) Europa, no tenen definició clara sobre si aposten per un  europeisme indubtable alhora que crític amb la realitat actual;  b) Estan per un estat federal amb reconeixement de les diversitats però sense desigualtats pel que fa als drets socials?; c) Sindicats, reconeixen la “centralitat del treball”, la necessitat de democratitzar l’economia i reforçar el paper de les organitzacions sindicals?.

Fins ara la nova política ha preferit l’activisme social a l’organització social,  l’activisme a la militància organitzada. El lideratge per sobre de l’organització participativa.

Crec que seria lamentable que la “nova política” hagi servit per a desconstruir la organitzacions alternatives tradicionals de l’esquerra sense construir bases sòlides per a unes organitzacions de futur.

Cal dir que a hores d’ara l’organització alternativa d’esquerra que sembla tenir una millor salut i unes idees més clares tant polítiques com organitzatives és Compromís que col·labora però es situa al marge de Podemos.

Per últim només desitjar que el conjunt de les esquerres sàpiguen sortir amb sort i el més ràpidament possible de la situació desdibuixada actual i plantejar-los  un repte clar: una alternativa d’esquerres només sortirà de la unitat de les esquerres polítiques diverses amb una proposta política definida tant sobre el tema territorial com sobre el tema econòmic i social.  I que no s’oblidin de posar com un punt fonamental entre els seus objectius enfortir el paper i les funcions de les organitzacions socials especialment el sindicalisme de classe. La historia ens diu que sense organitzacions socials fortes, especialment sindicals fortes, no hi ha alternativa política d’esquerres.

L'esquerra ha de repensar-se