«L’esquerranisme sempre ha estat un enemic de la transformació»
Va dir l’altre dia Nico Sartorius que l’esquerra, no és un eslògan…
L’esquerra, sobretot l’alternativa a la socialdemocràcia, des de ja fa bastants anys, està molt mancada del seu contingut fonamental: l’intel·lectual orgànic, del qual va parlar Gramsci. És a dir, un intel·lectual col·lectiu organitzat, que arribi a tots els racons i que es nodreixi de la realitat per poder elaborar les seves teories. En aquests moments ens trobem que no hi ha esquerra, sinó grups reduïts de persones que s’apropien d’unes idees, que són més aviat populistes. Des de la desaparició del PCE i el PSUC, i també del PCI, ja fa 30 anys, no existeix una esquerra alternativa com a tal.
En queden trossos, però en aquest moment l’únic intel·lectual col·lectiu realment d’esquerres a Espanya no és polític, sinó social: Comissions Obreres.
Quina foto es podria fer avui de l’esquerra socialdemòcrata o socialista?
En principi, la socialdemocràcia és el corrent reformista de l’esquerra. Un intent de transformació de la societat capitalista, a través de les seves reformes. Té l’hàndicap d’haver donat més importància a la llibertat que a la igualtat. Situada dins del sistema, va viure un moment d’esplendor, especialment després de la Segona Guerra Mundial, amb els laboristes britànics, que van practicar un reformisme fort. D’altra banda, corrent comunista, després de la Revolució d’Octubre, va tenir molta dependència de la Unió Soviètica. La seva adscripció a la igualtat es va fer en detriment de la llibertat. Això fa crisi quan els partits comunistes d’Europa Occidental, i fins i tot dins del mateix bloc socialista, opten per la via democràtica.
EL PCI va ser l’abanderat d’aquesta via, una cosa que venia de Gramsci i que es concreta amb Berlinguer. La caiguda del Mur de Berlín afecta els partits comunistes, que es veuen obligats a qüestionar el burocratisme del model soviètic, i també els socialdemòcrates, que havien gaudit de molt bona salut, sobretot per la por que es tenia al comunisme. Cosa que els va permetredur a terme polítiques de redistribució sense posar en qüestió la propietat. Quan els partits socialistes deixen de ser útils, tendeixen a lliscar cap al liberalisme. La lectura socialista de González, Blair… renuncia a buscar una igualtat social més gran.
L’eurocomunisme, quan substitueix el paradigma revolucionari soviètic per la via parlamentària, no es converteix, en realitat, en una socialdemocràcia?
Sí, l’eurocomunisme es converteix en una via una mica semblant a la socialdemocràcia,en un reformisme fort, que intenta no només afirmar la idea de la llibertat (una revolució de la majoria), sinó, també, la idea de fonamentar els pilars bàsics del que va ser en el seu moment la Revolució Francesa. No es poden entendre la igualtat, la llibertat i la fraternitat per separat.
Les tres idees han de viure juntes, perquè, si no, la llibertat, per si sola, és l’individualisme capitalista; la fraternitat, per si sola, no aconsegueix unir el conjunt de la població; i la igualtat és un element que, tal com s’ha demostrat, té les seves derives totalitàries. Aquests tres elements són consubstancials a un projecte que vulgui ser transformador.
Això, que pot ser
compartit per moltíssima gent, no cristal·litza, però, en moviments unitaris
amplis…
A Europa hi ha hagut intents de millorar l’esquerra. Un va ser en el laborisme britànic, que va intentar tornar a les seves arrels, potser de manera no gaire afortunada. Un altre fenomen, que va passar bastant desapercebut, va ser el grec. Syriza és un dels últims partits que segueix l’estela de l’eurocomunisme. Creat a poc a poc, arrelat en la societat, que creix i que no només és d’esquerres, sinó que és responsable quan ha de gestionar. El paper de Tsipras, en un moment en què es trobava assetjat pel nacionalisme, arriba a un acord tan estratègic com el de Macedònia del Nord.
I per aquí tenim esquerrans per a tots els gustos…
L’esquerranisme sempre ha estat un enemic de la transformació. Són lectures totalment idealistes i fora de context. Durant la transició, vam viure molts fenòmens esquerrans. Però, en l’actualitat, l’esquerranisme s’ha apropiat de l’àmbit de l’esquerra alternativa, però ja ni tan sols com a esquerranisme pròpiament dit. No comparteix amb ell, per exemple, el sentit organitzatiu. Només és populisme d’unes elits sortides de les classes mitjanes, que van experimentar una pujada gràcies a la crispació i la indignació que la crisi econòmica va provocar.
Gent que preveia un futur que es va frustrar. Podem és un moviment que sorgeix d’una crisi de les classes mitjanes. I així estem. Són estructures polítiques sense organització, sense arrels en la societat, sense militància, a mercè d’unes decisions de grups dirigents cada vegada més limitats. Les seves propostes estan més sustentades en proclames propagandístiques que en realitats.
Amb l’emoció per bandera?
Les idees no viuen sense organització. Aquesta gent fa anar les idees al marge de l’organització, i aleshores es converteixen en relats. No hi ha una ideologia al darrere, ni una estratègia política estructurada. Es resumeix a un tacticisme permanent, de sortir a mercè del que està de moda, donar eslògans més que concepcions socials. No és als barris, als sindicats, a les fàbriques…
No ha aconseguit tenir poder municipal. Només un limitat poder autonòmic. La seva força en aquests moments està en el seu grup parlamentari i al Govern. No té discurs.
Si aquí, a Catalunya, en algun moment perdessin la persona d’Ada Colau i l’ajuntament de Barcelona, caurien en picat. No hi ha cap opció per a una esquerra alternativa mentre es mantingui la presència d’aquest populisme mediàtic que signifiquen Podem i les seves confluències. És una vacuna contra una esquerra alternativa.
Com s’explica que, segons alguna enquesta, vuit de cada deu catalans es considerin d’esquerres?
Si Junts per Catalunya es considera d’esquerres, al final la gent d’esquerres serem de dretes. Què vol dir ser d’esquerres? Per les seves polítiques els coneixereu. I les polítiques que han portat els grups independentistes en els últims anys han estat clarament de dretes. És absurd, com planteja Podem, aquestes aliances amb Esquerra Republicana, com si fos un partit d’esquerres. Mai ho ha estat. Quan Catalunya tenia una àmplia majoria d’esquerres, ERC, amb Heribert Barrera al capdavant, va donar pas al govern de la dreta, que ha durat més de 30 anys, amb Jordi Pujol i Artur Mas després.
Les seves polítiques són totalment de dretes, de desmantellament de l’Estat de benestar.
I la pandèmia ha estat un exemple més de tot això: subcontractes a sectors sanitaris privats… Hi ha un nacionalisme que, com tots els nacionalismes, no té res d’esquerra, perquè l’esquerra és solidaritat, fraternitat i igualtat.
Assistim a una sistemàtica apropiació indeguda de referents, termes, idees… de l’esquerra, per part dels nacionalismes. Com es pot separar aquí el blat de la palla?
Existeix un relat dominant que es basa en dades inventades. Això de ser republicà no indica res. Es pot ser republicà de dretes, d’ultradreta, d’esquerres… Més que ser o no republicà, el que interessa són les virtuts republicanes.
En aquest moment, parlar de repúbliques en abstracte porta a un somni del paradís republicà. Una visió utòpica fins i tot de la República espanyola, que no va ser de cap manera un paradís a la terra. Va haver-hi, per exemple, un bienni negre. En aquests moments hi ha molt frau: presentar com a crisi social els aldarulls d’aquests dies a Barcelona no respon a la veritat. Sónactuacions de sectors juvenils de les classes mitjanes que, la gran majoria, han crescut sense dificultats. La gent que realment està sofrint la crisi social és la que fa cues als menjadors socials i als bancs d’aliments…
On es troba en aquests moments el que temps enrere denominàvem “subjecte revolucionari”?
Ja no estem a la societat fordista. La classe obrera no és homogènia, però sí que existeixen unes classes treballadores àmplies, i continua havent-hi una centralitat del treball, encara que més disgregat i atomitzat.
També segueix existint la necessitat de la solidaritat, per salvar el propi hàbitat. En aquest sentit, cal fer créixer la participació dels treballadors a l’empresa, l’atenció a les persones, potenciar les coses públiques, respectar el medi ambient… Crec que aquí hi ha la base del canvi. El treball, el gènere i el factor ambiental són les potes fonamentals del canvi. La desigualtat social avui ésmés gran que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada