PSC i COMUNS: cal mirar a l’esquerra i al federalisme

Esquerra i Federalisme

nuevatribuna/12 de diciembre de 2020

Àtoms-ClubCortum/ 9 de desembre 2020

En les albors de la transició es podien trobar “pintades” a les parets signades per PSUC-PSC, en aquells moments molta gent del hegemònic partit de l’oposició al franquisme donava suport a l’aparició del PSC (el seu germà petit de l’esquerra). Posteriorment durant molts anys tothom sabia que l’aliança natural allà on era possible era entre el PSUC i el PSC i posteriorment entre el PSC i ICV. Fins i tot en el govern tripartit de Pasqual Maragall, el denominat “Dragon Khan” el partit més petit (ICV) reparava les esquerdes entre els socis més grans. Ara amb l’onada hegemònica de l’independentisme a Catalunya i l’aparició dels nous subjectes polítics han variat les relacions de forma profunda. Les relacions entre el PSC i els Comuns no són fàcils. Situació que no s’entén tenint en compte que ambdues forces governen al Govern de l’Estat i a l’Ajuntament de Barcelona. Les desconfiances i els recels mutus no es poden amagar i moltes vegades són injustificats.

I malgrat això només un cec no veuria que el futur de les dues forces hauria de passar per una major unitat entorn a dues qüestions fonamentals:

1) La defensa del federalisme com a forma de relació de Catalunya amb l’Estat, i alhora la necessitat de construir una Europa Federal.

 2) La defensa de polítiques econòmiques i socials d’esquerres que ajudin a construir una societat menys desigual i enfortir els valors republicans de la llibertat, la igualtat i la  solidaritat en la societat  catalana, espanyola i europea.

De moment però no sembla que les coses vagin per aquesta via que els ajudaria a crear un espai alternatiu enfront les dretes espanyolistes i enfront els partits independentistes avui hegemònics. Aquests darrers també han fomentat polítiques de dretes, la desigualtat social i la ruptura de la connivència en la societat catalana en base a identitats confrontades.

El PSC faria malament  tractant d’integrar a les seves llistes electorals al Parlament de Catalunya grupuscles de l’antiga CiU, em refereixo tant als que es presenten com de centre com Units, o als clarament de centre-dreta com Lliures o de dreta pura com la Lliga democràtica. Aquesta gent no li aporta res ni tan sols prestigi catalanista i per contra li pot provocar la fugida de votants d’esquerres o castellanoparlants de l’àrea metropolitana. El PSC no necessita patents de catalanisme, la seva historia el qualifica prou i no pot jugar a antics intents de “socio-convergència” que mai van dur enlloc. Només cal veure els programes i l’ideari d’aquests grupuscles gens representatius en temes com l’escola per veure el seu tarannà dretà que res té a aportar a l’opció socialista.

Els Comuns també caldria que es fessin mirar aquesta obsessió per apropar-se a ERC. Als republicans sempre els hi ha sobrat una lletra a les seves sigles la “E”. Sempre ha estat un partit inestable i si alguna cosa el defineix es el seu nacionalisme extrem més que cap contingut d’esquerres. Tota la seva historia en l’actual període democràtic ho demostra, des de Barrera a Junqueras, passant pels períodes de  Hortalà o Colom-Rahola. Excepte en el parèntesi del tripartit ERC sempre va ser un “escolanet” de CiU i ara vol ser el substitut de l’antiga Convergència hegemònica. Es un greu error tant dels “comuns” com de Pablo Iglesias creure que ERC és un aliat fiable. ERC és un partit menestral, representant d’unes classes mitjanes que volen aparentar el que no són i al final sempre giren cap el conservadorisme.

Temps d'unitat

Els “Comuns” ja han fet una cosa que hauria estat impensable en el PSUC o ICV que ha estat signar uns pressupostos del Govern de la dreta independentista que no han servit ni tan sols per a l’objectiu de convocar eleccions anticipades. Es evident que “l’adanisme” de l’anomenada “nova política” ha fet desaparèixer el seny i la coherència de la tradició del PSUC i això no és una bona noticia.

Com molt bé predica en el desert Lluis Rabell els partits que volen representar  l’esquerra haurien d’establir una certa, encara que no fos formal, aliança per a crear un pol clarament d’esquerres i entorn d’ell i amb la força conjunta establir la negociació d’alternatives sigui amb ERC o fins i tot el centre catalanista que ajudin a establir un paisatge polític de futur que ens faci sortir d’aquest gris període dominat per un  independentisme irredempt de dreta que només ha portat la societat catalana a la frustració, la ruptura social, al creixement de la desigualtat, i a un pou d’endarreriment econòmic, social i cultural com a país.

El PSC hauria de mirar cap  els partits de la dreta catalana menys arrauxats, el PDeCat, PNC i altres que es conformin com a una aposta de la dreta nacionalista més racional i amb la que es pugui parlar i fins i tot negociar.

I que els “Comuns” deixin de pensar en l’únic objectiu d’una futura aliança amb ERC per a poder tocar govern.

Si volen ser una alternativa de debò per a fer quelcom útil per a les classes populars dels país que basteixin cadascú des de la seva particularitat propostes polítiques d’esquerres i federals que puguin permetre una alternativa engrescadora a l’actual desgavell polític de Catalunya.

Temps era temps