ELS FONS PÚBLICS PER A L’EDUCACIÓ PÚBLICA

Aprovada la nova Llei d'Educació

nuevatribuna | 21 de noviembre de 2020

Una vegada més el debat d’una Llei d’Educació ha portat a una confrontació política entre l’esquerra i la dreta. Per molt que alguns ho intentin camuflar sota els temes del lloc del castellà en l’ensenyament en alguna comunitat autònoma o allò referent a l’assignatura de religió el veritable enfrontament polític rau en quin ha de ser el paper de l’ensenyament concertat i quin ha de ser en el seu cas el finançament públic.

En el nostre país aquesta qüestió té el seu origen en el control  que el nacionalcatolicisme va tenir sobre el conjunt de l’ensenyament. La dictadura va delegar en les organitzacions de l’església catòlica tot allò relatiu a l’ensenyament i l’ensenyament públic va quedar reduït a un paper públic d’ensenyament de poca qualitat dedicat a les capes més desafavorides de la societat. Aquesta situació ha pesat en la regulació de l’ensenyament en la democràcia.

Durant el període democràtic s’ha impulsat de forma important l’ensenyament públic en quantitat i qualitat, especialment durant els Governs del PSOE. Però en aquell la impossibilitat assumir d’entrada el dret a tot l’ensenyament a càrrec de l’estat des del sector públic va permetre el manteniment de l’ensenyament concertat, és a dir aquell que en principi substitueix la manca de places al sector públic i per tant estableix un concert educatiu, un finançament públic d’aquests centres  privats, majoritàriament a càrrec de comunitats religioses.

En principi el concepte original de l’educació concertada era el de ser subsidiària de la xarxa pública. Però aquesta situació no tan sols s’ha eternitzat sinó que durant els mandats de la dreta a l’Estat i a les comunitats autònomes s’ha incrementat el finançament de les escoles concertades en detriment de la xarxa pública.

La pròpia condició de subsidiarietat de l’educació concertada semblaria indicar que amb el temps la concertada aniria a un procés de progressiva desaparició en benefici de l’ensenyament públic que s’hauria generalitzat, és a dir que només hi haurien dos tipus d’ensenyament el públic a càrrec de l’Estat i el privat a càrrec dels particulars.

Però no ha estat així. Per què? Bàsicament per que el manteniment de l’ensenyament amaga una vegada més una discriminació social i una de les bases de la desigualtat existent. Tot sota la falsa excusa de la defensa de la llibertat. Per que falsa excusa? Perquè l’educació pública que ha de finançar els poders públics té com a objectiu garantir la igualtat de conjunt dels estudiants. Si algú vol una educació diferent pot optar per una educació privada però que s’haurà de pagar de la seva butxaca. I això no és el que la dreta, de qualsevol tipus no accepta.

La dreta política i educativa contra la Llei Celaà

Espanya és un del països de la UE on es destinen menys diners públics a l’educació. Al voltant del 4%, front una mitja al voltant del 5% del conjunt de la UE. Espanya és el sisè país amb menys inversió educatiu de tota la UE i lluny dels més avançats com són els països nòrdics entre el 6 i el 7%, però també de Portugal. Cal ressenyar que Portugal inverteix un 6% i ha prioritzat l’ensenyament públic eliminant quasi totalment les subvencions a la concertada.

Aquí en tot hem anat a l’inrevés dels nostres veïns. En els anys de Govern del PP amb en Rajoy al capdavant, es va fer una retallada de 3.000 milions a la inversió en educació. Si a l’any 2007 la inversió en educació per part de l’Estat tenia una distribució del 89,5% per a l’educació pública i 10,5% per a la concertada, l’any 2017 la distribució s’havia corregit i la publica baixava al 87,5% mentre la concertada assolia el 12,5%. La dreta en connivència amb les escoles religioses ha tractat sempre de bonificar a l’ensenyament concertat en detriment del públic. I no ha estat exclusivament el PP, això és quelcom propi de les diverses dretes. Amb les competències transferides podem observar que l’educació concertada es situa per sobre del 40% del finançament  públic a Euskadi, per sobre del 30% a Navarra i Madrid i prop del 30% a Catalunya. No es tracta doncs de religió ni de llengües, es tracta de classisme. En la educació pública segons un estudi del BBVA un 60% dels alumnes venen d’entorns de classe mitjana un 33% alumnes amb menor capacitat adquisitiva i un 7% amb molt pocs recursos. A la concertada un 92,5% prové de famílies acomodades o de rendes mitjanes i només un 7,5 d’entorns menys afavorits. 

Cal dir que les escoles concertades no estan en els mateixos entorns socials i no utilitzen els mateixos barems d’entrada que l’escola pública i això és un dels temes que la nova llei tracta de millorar.

Les forces d’esquerres i progressistes polítiques i socials haurien de fer una defensa aferrissada d’aconseguir caminar cap  a l’objectiu d’aconseguir que la totalitat dels fons públics per a l’educació fossin més i anessin adreçats a l’ensenyament públic. I cal combatre de forma radical la falsa idea de llibertat d’elecció que fomenten les dretes. Ningú nega la llibertat d’elecció per això existeixen les escoles privades, però  l’educació pública, que es paga amb diners públics i oberta a tothom és l’única que  s’hauria de finançar amb els fons públics. I això no és ser il·liberal ni d’esquerres això significa progrés i hauria de ser acceptat per tothom. Cal dir que en un país reconegut pel seu model d’excel·lència educativa com és Finlàndia una democràcia consolidada i amb ple respecte a les llibertats públiques ja fa temps que tothom, i cap força política ho impugna va optar per un sistema educatiu totalment públic, des de les llars d’infants fins la Universitat.

No hi ha supremacia entre escola concertada i pública, és fals que l´escola concertada gestioni millor que la pública. El que amaga l’escola concertada i amb més grau encara la privada és la defensa de la desigualtat social i la retallada de la igualtat d’oportunitats pel conjunt de l’alumnat. Tot això al marge de formes irregulars de finançament mitjançant fundacions que els pares han de pagar i les pitjor condicions laborals de bona part del professorat.

Per a deixar les coses clares Els fons públics que surten dels impostos en el camp educatiu s’han de dirigir a finançar una educació pública de qualitat oberta a tothom que ens ajudi a aconseguir una societat menys desigual i a fomentar la igualtat d’oportunitats.

Finlandia un exemple a imitar: Nomès escola pública