12 de des. 2021

SINDICALISME DE CLASSE FRONT AL NOU FEIXISME

 

Sindicalisme front al Feixisme

nuevatribuna/17 DE DICIEMBRE DE 2021

El sindicalisme de classe i el feixisme defensen posicions polítiques i ideològiques plenament confrontades. Així ha estat al llarg de la història i ara novament es torna a plantejar. Mentre el sindicalisme de classe pretén defensar els interessos col·lectius de la classe treballadora (on cal englobar bona part de les denominades classes mitjanes) el nou feixisme tracta, com sempre ha fet al llarg de la història, de confrontar uns sectors de la classe treballadora amb uns altres de la mateixa classe  als quals responsabilitza de la situació econòmica i social negativa que pateixen. L’assalt a la seu de la CGIL a Roma per “esquadristes” feixistes és significatiu, el sindicat defensava el control del Covid a les empreses, complint amb la seva funció de vetllar per la seguretat laboral  del conjunt dels treballadors i això li ha comportat l’odi ultradretà i negacionista.

L’aparició a Espanya del nou feixisme representat per VOX ha estat tardana però ha vingut per a quedar-se. Malgrat els seus polítics i dirigents es presentin com a portaveus de l’antipolítica són una expressió parasitària de les elits econòmiques del poder. Són part de les classes acomodades que amb el discurs de l’antipolítica tracten d’emmascarar els seus orígens i objectius i  intenten penetrar en els sectors més vulnerables de les classes treballadores, en les més desfavorides, aquelles en les que les condicions de desigualtat social s’ha fet més patent i on es dona una menor consciència social ja que es senten i amb raó socialment abandonades. I ho fan de forma farisaica tot intentant culpar dels problemes d’aquests sectors a d’altres sectors de treballadors als que pretenen fer responsables de forma falsaria. Així hem vist com en molts casos culpen als emigrants o fins i tot a les dones de treure’ls-hi els llocs de treball desviant  la responsabilitat del model econòmic imperant i d’una classe empresarial que pel seu profit econòmic provoca l’existència de la precarietat, el treball negre o la desigualtat social.

El feixisme tracta fonamentalment de dividir les classes populars i  la classe treballadora presentant falsos enemics i enfrontaments que emmascarin la realitat d’un sistema d’explotació classista que provoca que els beneficis d’uns surtin de la desigualtat, la precarietat i la pobresa d’uns altres.

La confrontació entre el sindicalisme de classe i el feixisme és bàsicament una confrontació entre els defensors d’un model de societat més solidaria i menys desigual i els que opten per una societat on l’individualisme i la manca de solidaritat fomenti la desigualtat i la preeminència dels més rics.

En un moment de crisi i de canvi com el que estem vivint la confrontació entre ambdós models serà definitòria del rumb de la societat. El sindicalisme de classe ha de tenir molt clara la lluita radical contra el deteriorament de les expectatives de futur del conjunt i dels sectors concrets de la classe treballadora que suposin un increment de la desigualtat que pugui comportar exclusió social. Una democràcia amb un alt nivell de desigualtat és una democràcia en perill, ja que la desigualtat obre pas en la societat a les corrents feixistes.

En un moment en el que es preveuen canvis profunds, tecnològics i productius, derivats de les transicions energètica i digital el sindicalisme de classe haurà  d’estar molt amatent per tal que aquests canvis es facin de forma correcta i no afectin de forma negativa a sectors productius que posin en perill el treball i les seves perspectives vivencials dels  treballadors. Els canvis poden servir per a millorar la societat, la qual cosa ha de comportar menys desigualtat i una millora de les condicions de vida de la gent amb una major socialització col·lectiva que millori el conjunt de la societat. Per que els canvis si no es fan de forma justa poden posar en perill molta gent trencant el contracte social tot fomentant  l’individualisme i atiant un caliu que afavoreixi els interessos de la ultradreta i el nou feixisme.

Estem davant un moment de profunda confrontació política i el sindicalisme de classe té un gran paper a jugar, el de ser un referent per a les polítiques democràtiques progressistes. El sindicalisme s’ha de posar a la capçalera de la lluita per un canvi just que comporti resoldre les situacions de vulnerabilitat derivades de la precarietat i el treball submergit. La vulnerabilitat podria portar sectors de la classe treballadora a caure en mans del feixisme que representa posicions contràries als seus propis interessos.

El sindicat s’ha de carregar de raó organitzant la classe treballadora en tota la seva diversitat, creant consciència de classe, d’agregació de situacions en defensa d’un objectiu comú de lluita contra la desigualtat i la discriminació. I alhora deixar al descobert les falsedats i el classisme dels plantejaments de l’extrema dreta.

El sindicalisme de classe ha d’orientar el conjunt de les forces progressistes i d’esquerres en la lluita contra la desigualtat i per un treball digne com a forma de crear una societat més cohesionada on el valor del treball i de lo públic siguin referencials. Les forces progressistes han de tenir molt clara la necessitat de canviar el paradigma de la societat actual de l’individualisme neoliberal i excloent i girar cap el d’una societat més justa, més igualitària i on es valori el paper del contracte social que significa la valoració del treball.

L’alternativa oposada és el populisme liberal conservador que obre les portes al nou feixisme. Les polítiques d’austeritat han comportat un desequilibri social en un model econòmic que només ha valorat “maximitzar el rendiment del capital i els seus beneficis”.  Aquest sistema d’individualisme radical on la llibertat es converteix en privilegi d’uns pocs només és possible obrint les portes al radicalisme de la ultradreta feixista que enlloc de la cohesió social potencia les diferenciacions socials i les polítiques d’odi social, d’assenyalament de culpables que sempre són els sectors més dèbils com els emigrants, les dones o els pobres. I per aconseguir-ho no dubten en utilitzar la demagògia i la mentida que en la majoria dels cassos són contradites per la realitat i les estadístiques. Tot això envoltat de la defensa dels valors tradicionalistes conservadors en lo cultural i ultraliberals en lo econòmic.

Es evident que les opcions de progrés representen el futur, mentre que les opcions neofeixistes es refugien en un passat inexistent i en la negació de tot projecte de futur. Ho veiem en la seva actuació en el negacionisme de la pandèmia, en la negació de la realitat del canvi climàtic, en el  rebuig a una emigració necessària pel futur d’unes societats europees envellides, en la seva reclusió en un nacionalisme ranci que s’enfronta amb la pròpia realitat de futur que és la Unió Europea, en la seva discriminació dels diferents als qui nega tots els drets i el seu rebuig a l’empoderament de les dones. El nou feixisme i la ultradreta representen el que hem conegut com la “REACCIO” en el sentit més pejoratiu del terme, com la negació de totes les opcions de futur.

El sindicalisme de classe està en les antípodes d’aquestes posicions reaccionàries i per això té el deure de fer una tasca per aturar-lo. I per això cal complir amb el seu objectiu sindical d’unificar el conjunt de la classe treballadora entorn dels seus objectius d’avenços socials. Com es diu en un paràgraf de l’informe de gestió d’Unai Sordo al darrer Congrés de CCOO : “El sindicat com a expressió organitzada de la classe treballadora, té la responsabilitat de fer al conjunt de persones treballadores partícips del seu destí, aspirar a ser reflex fidel d'una classe fragmentada i travessada per qüestions de sexe, edat o origen, així com ser capaç de canalitzar les problemàtiques i anhels de la nostra gent per a oferir una sortida de progrés.” I fent la seva feina participar de forma imprescindible en la construcció d’una sortida social progressista.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada