És possible regenerar el PSOE?

Borrell una veu socialdemócrata al PSOE

Nuevatribuna | 26 de Octubre de 2016


Crec que la resposta a aquesta pregunta és que difícilment el PSOE es podrà recuperar de l’actual crisi. Desprès del “cop d’estat” dels barons hi ha una profunda, i crec difícil de recuperar, divisió interna. Divisió dins de la pròpia organització i els seus quadres. Divisió entre la militància i els votants i els “barons”. Divisió també geogràfica entre el nord, on la organització veu la necessitat de canviar si vol continuar sent una força amb futur ( Catalunya, Balears, Navarra, Euskadi, Cantabria, Castella-Lleó, La Rioja o fins i tot Madrid i Murcia), i el sud en especial Andalusia on mana el social-peronisme de les ajudes socials i el vot captiu, pel moment. Divisió entre les comunitats més dinàmiques i  les més endarrerides.

La situació és de difícil solució especialment si el sector més dur pretén castigar els més rebels, la qual cosa encara fomentaria una divisió més gran. El PSOE corre el risc d’acabar en la irrellevància política i les possibilitats de regeneració són molt difícils. Cal tenir en compte el pes decisiu dels sectors més retardataris encapçalats per  l’organització andalusa i la seva líder Susana Díaz, una persona que com d’altres no coneix cap vida fora de l’organització on va començar a treballar als 18 anys a la Junta d’Andalusia.

"Conspiradors al Comité Federal"

El PSOE només podria tenir futur si optés per un profund procés de regeneració i de recuperació de les seves essències socialdemòcrates, un procés a lo Corbyn que aquí és altament improbable.

Una de les personalitats del PSOE que podria liderar aquesta alternativa per la brillantor de les seves idees, per ser una persona amb una ideologia inequívocament socialdemòcrata, per la seva coherència i la seva capacitat i claredat d’exposició del que li cal al PSOE seria Josep Borrell. Però és difícil que Borrell que ja coneix prou bé el que és l’aparell del partit vulgui embarcar-se de nou, a la seva edat, en una aventura d’aquesta envergadura i amb final incert. Borrell ja va guanyar una vegada unes primàries contra Almunia i va ser descavalcat  amb males arts per l’aparell del partit, i ell mateix va ser sancionat per votar en el Parlament europeu contra la directiva de la “Vergonya”, i no el van deixar repetir en les llistes electorals europees. Borrell coneix prou bé el seu partit i sap que el problema no és guanyar unes primàries sinó canviar un aparell anquilosat, un “pessebre” de molts quadres que defensen a mort el seu “status”. Es per això que no sembla creïble que Borrell es plantegi de nou una aventura d’aquest tipus. I per la mateixa raó, ni amb Borrell ni amb cap altre es veu massa possible  la regeneració la qual cosa situa el PSOE en la via d’una força en procés de decadència.

Per que la crisi interna és demostrativa d’això, de la seva decadència, derivada del fet que hi ha qui posa per damunt de tot la seva supervivència i el manteniment del seu poder intern abans que les promeses electorals i l’opinió de la majoria dels seus militants i simpatitzants. La utilització de les armes més arteres per aconseguir el resultat que desitgen i la indecència de la conspiració feta a  plena llum del dia  aplaudida per la majoria dels poders fàctics dels país i per la dreta política són símptomes de decadència d’un partit que es diu d’esquerres i representant de valors. Pedro Sánchez era un dirigent de capacitat discutible i que evidentment no representava la regeneració del partit, però el sol fet de voler aplicar una política pròpia li va valer  l’oposició, primer amagada, de l’aparell que el va ficar en una  equació política impossible de complir a partir de encomanar-li: “No a Rajoy, No a eleccions i No a pactar amb Podemos”.

El poder-social-peronista del PSOE andalús

I aquests mateixos desprès l’acusen d’haver portat el partit a un “cul de sac”. I llavors vénen les paraules grandiloqüents “primer Espanya”, i els missatges catastrofistes “les terceres eleccions donaran al PP la majoria absoluta”, missatges impropis de dirigents d’un partit que tingui un mínim de dignitat.

Avui el PSOE es troba en un “atzucac” de difícil sortida, o regeneració o decadència. I ja hem vist que la regeneració és pràcticament impossible amb un aparell que s’hi oposa (ara veurem si el futur congrés s’endarrereix com sembla “at calendas graecas”). I sense regeneració el PSOE deixarà d’aparèixer com a una alternativa i ni tan sols com a una alternança, i el més possible és que s’enfronti a un futur de decadència similar al del PASOK grec.

I la situació és greu, no només pel PSOE, pels seus militants i votants sinó pel conjunt de l’esquerra que veu com una possibilitat d’alternativa a la dreta s’esvaeix. Avui per avui no hi ha cap possibilitat d’alternativa a la dreta sense una amplia aliança des del centre esquerra fins a l’esquerra en aquest país. I aquesta situació no canviarà ni a curt ni a mig termini.

Per tant la preocupació ha d’afectar tota la gent progressista per que el camí pres per la nova direcció del PSOE porta a una hegemonia de la dreta per a molt de temps i no és el que la societat precisa sinó tot el contrari. I el revulsiu i l’esperança no vindran de cap profeta sinó d’una reorganització profunda de tota la gent progressista, una part important  de la qual se sent avui orfe de referències.

Mapa de la divisió del PSOE avui