LA SOLITUD DEL SINDICALISME

CCOO actualitza la organització

nuevatribuna/15 de Octubre de 2016


El sindicalisme ha estat l'element referent dels interessos de la classe treballadora. La lluita sindical al món i al nostre país ha estat el principal instrument pel qual les persones treballadores han aconseguit millorar les seves condicions laborals i socials i alhora ha aconseguit que s'instauressin en el conjunt de la societat millors cotes de benestar social per al conjunt de la ciutadania.

Això és reconeix fàcilment en la història recent del nostre país. Ja sota la dictadura el moviment obrer, especialment al voltant del moviment sociopolític representat per les naixents Comissions Obreres, va ser la punta de llança, al costat del moviment estudiantil i veïnal, en la lluita no només pels drets i interessos de la classe treballadora sinó en la lluita per la consecució de la democràcia. La democràcia plena no és concebible sense el paper de la classe obrera. Hi ha prou amb un exemple per a demostrar-ho, l'espectacular i ordenada manifestació en repulsa per la matança dels advocats d'Atocha va ser el punt d'inflexió per a vèncer les resistències existents al voltant del govern Suárez per a legalitzar el Partit Comunista i per a decidir el pas a una democràcia plenament parlamentària i sense exclusions.

Posteriorment no poden entendre's les millores de les condicions laborals i socials del conjunt dels assalariats sense tenir en compte el paper del sindicalisme confederal i de classe, que així mateix és un partícip principal en la consecució de l'estat de benestar basat en la universalització dels serveis públics com la sanitat i l’educació i en la regulació dels sistemes de prestacions socials i del sistema públic de pensions.

És evident que el paper i la funció del sindicalisme de classe s'han vist afectats de forma greu per la crisi econòmica i les polítiques de retallades en drets laborals socials i sindicals derivats de les polítiques d'austeritat adoptades. Malgrat les dues vagues generals plantejades contra les reformes laborals dels governs de Zapatero i Rajoy el sindicalisme va veure retallades i afeblides les seves facultats de participació en la negociació col·lectiva, instrument bàsic per a centrar el conflicte social, així com el qüestionament radical que el govern del PP ha fet de la concertació social a la qual ha privat de jugar el paper predominant que havia ostentat en altres períodes recents de la nostra democràcia.

Mobilitzacions dels sindicats

Ara quan s'albira un inici de recuperació el sindicalisme de CCOO ha decidit no perdre el temps  llepant-se les ferides rebudes, sinó que s'ha plantejat un profund debat intern per a readaptar-se i així fer front en les millors condicions a la nova situació i rellançar l'ofensiva necessària per a la recuperació i actualització dels drets laborals, socials i sindicals qüestionats en l'època de la crisi econòmica.

Sota el plantejament titulat “Repensar el sindicat” ha fet un ampli debat per adaptar-se a una situació que mai serà l'existent amb anterioritat a la crisi. Debatre sobre la història i les arrels del sindicat per a plantejar-se com afrontar la nova situació profundament diferenciada de la prèvia a la crisi.

Això porta a la necessitat de plantejar-se els profunds canvis que han transformat el conjunt de la classe que ha perdut en uniformitat i ha guanyat en pluralitat de situacions. Es tracta de fer front amb un plantejament general, que aglutini, el conjunt de la pluralitat de situacions que componen l'actual realitat de la classe treballadora en la seva globalitat. La diferenciació de condicions entre treballadors fabrils i de serveis, dels treballadors fixos, dels fixos pobres, dels precaris, dels aturats, dels autònoms, d'homes i dones, dels joves, dels immigrants, etc. és adir de la multiplicitat de situacions que es donen en el conjunt de la classe. I per a això es tracta d'intentar que el sindicat sigui de nou útil per a tots ells. I això comporta noves formes de treballar, de relacionar-se amb treballadors i treballadores, amb altres segments de la societat com els joves no treballadors, etc. Fomentar i potenciar la informació, la participació i la decisió de  la afiliació. Però també establir i renovar aliances amb altres agents polítics i socials darrere d'una transformació de la societat en un sentit progressista.

No podem obviar que en l'actualitat política la cerca d'aliats polítics pel canvi és difícil i el sindicalisme de classe i confederal es troba en una situació de forta solitud. Perquè sens dubte la situació del conjunt de les forces polítiques de centre-esquerra i d'esquerra alternativa és complicada i la relació amb el sindicalisme difícil, sigui pel gir a la dreta que sembla confirmar-se en el PSOE, amb qui ja en altres ocasions el moviment sindical ha tingut confrontacions importants quan ha governat, com amb el conjunt de les noves forces de l'esquerra alternativa, on sí existeixen aliats tradicionals del moviment sindical, especialment en algunes autonomies, però també existeix en gran part de la nova política un sentiment asindical o antisindical entre els seus components que cal esperar que amb la seva maduració política es pugui esmenar.

La necessària unitat d'acció política i sindical

 És evident que una part important dels nous components polítics sorgeixen com una reacció enfront  la crisi, on importants sectors de classes mitjanes, que no provenen de la classe treballadora, veuen frustrades les seves expectatives de vida i de futur el que els porta a una certa radicalitat de posicions enfront del procés de “proletarització” al que han estat sotmeses. És evident que una gran part d’elles no tenien vinculació ni amb la classe treballadora ni amb les seves organitzacions a les quals molts d'ells veuen també com a responsables de la seva actual situació.


El sindicalisme haurà de recórrer en el present un camí dur i previsiblement en solitari, però com hem vist a CCOO, s'han fet esforços importants per a renovar-se i adaptar-se a la nova situació per a reafirmar la lluita de forma renovada, tant per a millorar les condicions i drets dels seus representats, com per a tendir la mà a quants desitgin no solament regenerar el país sinó conduir-lo per sendes de major progrés i participació laboral i ciutadana. I al costat d'això reforçar i fer més útil  l'instrument de la classe treballadora que és el sindicat i que ha estat sotmès durant tota la crisi a forts atacs i retallades dels seus drets de representació i a una forta campanya de deslegitimació per part dels poders polític i mediàtics representatius del capital especulatiu dominant.

Cal esperar que en aquesta lluita per un canvi social juntament amb altres agents socials, com ha ocorregut ja amb les “marees ciutadanes”, sigui possible vincular cada dia més  agents polítics que busquin un major progrés i transformació real de la societat que posi el centre de la política la lluita per un treball digne i amb drets. En aquest sentit esperem que la proposta sindical per a la millora del poder adquisitiu de les pensions que ha estat subscrita per la majoria de les forces parlamentàries a excepció del PP i C’s, sigui l'inici d'un camí que es pugui recórrer en comú per part del sindicalisme representatiu de la classe treballadora i les forces polítiques del canvi.

Suport parlamentari a la proposta sindical sobre revisió pensions