Adéu ICV?

On va ICV?

Publicat a TREBALL/ 16 de Novembre de 2017 
Nuevatribuna | 17 de Noviembre de 2017


De vegades les idees modelen quasi tota una vida, i la fidelitat a les idees forma part d’un mateix. Som uns quants els que a partir de l’any 1970, ara farà 47 anys ens vàrem afiliar al PSUC, i hem continuat fins avui sent fidels a les idees originals d’un socialisme en llibertat, un catalanisme popular i un partit al servei de les classes treballadores i populars.

Ha passat molt de temps i moltes vicissituds, alguns moments de gran joia com la legalització o les primeres eleccions democràtiques, altres menys alegres, la clandestinitat, la repressió, les derrotes electorals. El trencament del V Congrés, desprès els canvis, la creació d’IC, la seva transformació en ICV, en definitiva alegries i desfetes però sempre conservant la convicció en la justícia de l’ideal que defensàvem. Quasi sempre hem coincidit amb els plantejaments de l’organització i per això hem continuat fins ara. De vegades amb actituds crítiques, com quan en el debat sobre la posició davant la Constitució Europea molts del companys, especialment el provinents del món sindical estàvem a favor, però la majoria va acordar la posició del No que defensava en aquells moments la direcció en la persona de Raúl Romeva.

Una tradició que ve de molt lluny

Pràcticament la trajectòria política de molts ha estat treballar en els moviments socials i molt especialment per alguns en el camp sindical de les nostres estimades CCOO, i fent feina en l’àmbit de Catalunya i a l’Estat. La vida sindical ens va reforçar a alguns en una perspectiva cada vegada més clara de la necessitat de plantejar com objectiu polític prioritari la centralitat del treball. I durant tots aquests anys sempre hem tingut molt clar que militàvem en l’opció que millor representava aquest plantejament.

Ara però des de fa poc temps alguns, com jo mateix, comencem a tenir dubtes cada cop més grans respecte cap on va la nostra organització de tota la vida. Moltes vegades no acabem de compartir molts plantejaments que es fan des de les confluències de les que forma part ICV. Realment per dir-ho amb claredat ens sentim orfes de partit. Tot va començar amb la “defenestració amagada” del company Joan Herrera i l’acord d’anar en confluència amb “En Comú Podem” acceptant que el primer representant d’ICV anés el número 3 de la llista enlloc del que s’havia acordat prèviament. Va ser difícil d’entendre l’acceptació d’aquella posició que va  semblar una claudicació i l’amortització d’un bon Coordinador General que tenia idees clares de per on hauria d’anar la Confluència, però ho vàrem acceptar disciplinadament.

Malgrat tot va  albirar de nou l’esperança en la XI Assemblea d’ICV on es plantejaven com a objectius: Avançar en la Confluència i alhora enfortir ICV. Sincerament ho vàrem creure. En el Document de l’Assemblea  figuraven epígrafs com : “Una Iniciativa activa i proactiva, una Iniciativa per a guanyar” “Una Iniciativa Forta i Cohesionada” i subapartats referits a la confluència on es parlava de com aquesta havia de ser “Volem un espai d’esquerra ecosocialista” “Volem uns fonaments ideològics clars” o “Volem la centralitat del treball en el procés de confluència”.

Darrera Assemblea de ICV

El 22 d’abril de 2015 vaig escriure un article a la revista Treball titulat “ICV, una opció a preservar”. Però tot va ser un “miratge”. A hores d’ara ICV no apareix ni té rellevància enlloc i les decisions semblen estar a “l’atzar” del que decideixen alguns personatges dels “comuns” en especial l’alcaldessa Ada Colau.

Fins ara només hem sentit l’antiga veu del PSUC i d’ICV a través de la nostra gent en el grup de “Catalunya Si Que es Pot” al Parlament de Catalunya. Per que ni el discurs polític de l’Ada Colau ni el d’En Comú Podem ens fan reviure i recordar el  projecte en que hem passat tota la vida. I també ens motiven veus individuals com les d’Andreu Mayayo, Lali Vintró o Quim Brugué entre alguns altres. I el que és més sorprenent moltes veus i debats en el Consell Nacional d’ICV que desprès no s’han vist reflectides en la pràctica de la política quotidiana. Cal també ressenyar que els dirigents dels “comuns” han menystingut, quan no obviat, el nostre grup al Parlament quan  ha estat la veu més clara del que ha representat sempre tant el PSU com ICV.

Alguns no ens reconeixem en la política mantinguda al llarg del “procés”. Ja el 9-N no vàrem entendre quan “in extremis” la direcció de Joan Herrera es va plantejar la participació en la consulta sobiranista simplement per que Rajoy l’havia desautoritzat. Tampoc ha agradat tota la posició dels darrers temps dictada pels “comuns” en relació a tot el procés, ha estat poc clara amb canvis constants i amb un clar seguidisme no equidistant respecte els unilateralistes de JxS i la CUP. El paper de l’Ada Colau ha estat d’un tacticisme constant, tan aviat no reconeixia el referèndum unilateral però alhora cridava a participar com a forma de mobilització. El silenci només va ser trencat pel grup de CSQEP els dies 6/7 de setembre quan es va vulnerar l’Estatut i es van violentar les nostres Institucions d’autogovern. Per últim es pot qualificar com a molt greu que davant la consulta als inscrits, per a veure que es feia el 1-0, el mateix dia 12 quan s’iniciaven les votacions Ada Colau fes manifestacions públiques de que no sabia si Votar Si o No en el referèndum quan en teoria estàvem decidint que faríem els inscrits sí participar o no en el 1-0. Això no són noves formes de política ni res de nou, més aviat semblen caudillismes caducs.

La veu de CSQEP l'alè del PSUC

Pel que fa al portaveu d’En Comú Podem sembla la copia catalana del que diu Pablo Iglesias, amb un discurs poc atractiu, poc consistent i divagador. On està la nostra  personalitat en el Congrés dels Diputats? Recordem èpoques quan només amb un o tres diputats  la nostra veu era clara i forta, amb en Joan Saura o Joan Herrera en solitari o el Coscu i la Laia com a duet. Ara només hi ha un discurs sense estratègia seriosa, clara i moltes vegades purament tàctic basat en proclames cada vegada més esgotades i amb poca capacitat propositiva, només avalant llocs comuns amb Podemos. I a Catalunya quan sentim declaracions de la portaveu de “Catalunya en Comú” la notem com algú totalment aliè als nostres plantejaments tradicionals.

En aquests darrers dies plens de convulsions hem tornat a comprovar la posició subalterna i de seguiment dels dirigents de Catalunya en Comú envers dels postulats independentistes. Desprès d’un plantejament que va semblar encertat  a partir  “ni DUI ni 155”,  l’actuació desproporcionada i contraproduent de l’Audiència Nacional, en lloc de denunciar el caràcter negatiu dels empresonaments dels ex membres del Govern de la Generalitat, derivat no cal oblidar-ho de la vulneració de les pròpies lleis que regulen l’autogovern, Ada Colau novament s’ha posicionat en suport dels independentistes. No és de rebut referir-se al  Govern cessat i a l’ex-President fugit com “el legítim Govern de Catalunya i el legítim President”,  ni referir-se als polítics empresonats com a “presos polítics”, això és una lleugeresa i frivolitat envers els que han estat presos polítics de debò a la dictadura.

Presos Polítics?

Cal tornar a remarcar que alguns ens sentim per primera vegada en aquests llargs anys orfes de partit. Ara estem en portes d’unes noves Eleccions al Parlament i hi ha un greu dubte. Anirem en una confluència que sembla que les enquestes li donen al voltant de 12 escons, els mateixos que va aconseguir ICV la darrera vegada que es va presentar en solitari. I que hem de fer? Veure representada clarament en les candidatures i en el programa la ideologia d’ICV o tornarem a tenir  gent de l’estil del Dante Fachín o la Marta Sibina en llocs preferents per que ho imposa algun “poder fàctic” de la confluència? Es plantejarà un programa que parli clarament de treure a Catalunya d’un escenari polític frentista potenciant escenaris de diàleg i negociació o continuarem en l’espai de la indefinició quan no de rentar la cara als unilateralistes. Molts volem veure com ICV està viva en les persones i els programes i que això ens animi a treballar a fons. En cas contrari molts pensarem que ICV ha desaparegut a la pràctica i només és “un mort vivent”. En aquest cas ho lamentarem tot dient: Adéu ICV Adéu !

Hi ha futur?