QUO VADIS EUROPA?

 

nuevatribuna/7 DE JULIO DE 2022,

La construcció de la Unió Europea ha transitat per diverses etapes. Un llarg procés d'integració dels sis països fundadors de la CEE (Alemanya, França, Itàlia i el Benelux) que s'inicia amb la signatura del Tractat de Roma l'any 1957. No és fins el 1973 que després d'anys de negociació s'integren Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. L’any 1981 es produeix la integració de Grècia i al 1986 amb la integració d'Espanya i Portugal es tanca una primera etapa i s'inicia el procés cap el Mercat únic amb els 12 països integrants. Fins aquell moment els processos d'integració es negociaven durant molts anys a fi d'establir les condicions que havien de complir els països per a homogeneïtzar-se política i econòmicament amb la comunitat existent. Aquest procés es completa l'any 1995 amb tres països que pel seu desenvolupament econòmic i polític van ser fàcilment integrables, va ser el cas d'Àustria, Suècia i Finlàndia. En aquest moment pràcticament tota l'Europa Occidental forma part de la Unió Europea

La segona etapa es produeix a conseqüència de la caiguda del Mur de Berlín i amb el desig d'un país dominant com Alemanya d'incrementar el seu espai econòmic i cobrir la caiguda soviètica. Així es duu a terme un període d'integració massa ràpid i que no constata les deficiències polítiques democràtiques i la pròpia situació econòmica dels països candidats. La integració ve determinada prèviament per la unificació i integració de la RDA dins  la RFA malgrat les seves diferències estructurals que persisteixen fins i tot en l'actualitat. El mateix però ampliat va significar la inclusió l'any 2004 de 10 nous països: Txèquia, Xipre, els 3 països bàltics, més Hongria, Malta, Polònia, Eslovènia i Eslovàquia. Posteriorment en el 2007 es van incorporar dos països encara més endarrerits com Bulgària i Romania, i en el 2013 va entrar Croàcia una vegada finalitzats els efectes de la guerra en l'antiga Iugoslàvia. Finalment l’any 2020 el Regne Unit va abandonar la UE.

Aquestes ampliacions no desitjades cap a l'Est van ser motivades per interessos polítics i va ser una ampliació efectuada com a la força, sense entusiasme i amb criteris d'admissió més laxos es van culminar amb greus dubtes sobre la qualitat democràtica tant política com econòmica de gran part dels nous candidats acceptats. I tot això sense variar la fórmula del sistema d'acords per unanimitat en les grans qüestions en el govern de la UE. Ja des del primer moment es va començar a parlar de l'Europa de dues velocitats, que en part es va concretar amb l'Europa de l'Euro.

Des del final del mandat de Jacques Delors al gener de 1995 la Unió Europea ha passat per diverses fases amb uns Presidents de la Comissió Europea cada cop amb menor qualitat i prestigi per a portar a terme la seva funció dirigent, fins arribar al nivell crític de l'actual Presidenta Von der Leyen. Així amb Presidències cada vegada de menor nivell van adquirint un major paper els dirigents dels països més importants especialment Alemanya i en un segon lloc França. Durant l'última època va ser la canceller Merkel la que per a bé o malament va portar el timó de la UE, tant en la negativa política de la crisi bancària del 2008, l’austericidi que van pagar  els països del sud especialment Grècia i també el nostre, com també en la crisi de la “pandèmia” amb polítiques molt més equilibrades, federals i solidàries. Malgrat tot això es va anar desenvolupant la idea d'un “projecte o model europeu” basat en l'estat de dret, la garantia dels drets humans, les institucions de la democràcia liberal i  “l’estat social europeu”. Aquest model és en part contestat pels països més il·liberals de la mateixa UE, l'anomenat grup de Visegrado, compost per Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia menys respectuosos amb l'Estat de Dret i més euroescèptics.

Ara però, hem entrat en un nou episodi derivat de la crisi provocada per la invasió russa d'Ucraïna i al qual s'enfronta una Comissió de poc nivell i amb una falta de grans dirigents amb capacitat en els principals països. Això ha portat  la UE, per primera vegada en molts anys, a delegar la direcció del procés en l'OTAN, és a dir en el “bloc atlàntic” liderat pels Estats Units i el seu epígon britànic amb interessos geoestratègics que no sempre coincideixen amb els dels països europeus. De cop  “l’atlantisme” plenament agressiu i bel·ligerant ha ressuscitat, i les posicions més temperades partidàries de mantenir línies de negociació com les defensades, molt lleument hem d'aclarir, de França, Alemanya o Itàlia, s'han vist superades per les més partidàries d'incrementar el conflicte i defensades pels països anglosaxons i per uns altres com Polònia i els països bàltics.

La UE s'ha trobat implicada de manera substancial i indirectament a través d'Ucraïna en un conflicte bèl·lic amb Rússia els efectes i els resultats del qual encara estan per veure en la seva totalitat. De moment els europeus s'han plegat a les exigències de l'OTAN i dels Estats Units en efectuar nombrosos paquets de sancions econòmiques i ajuda armamentista a Ucraïna que l'única cosa que fan preveure és un allargament del conflicte bèl·lic.

Cal ressaltar que aquest conflicte té un primer antecedent en el conflicte del Donbass que va finalitzar amb la signatura de l'acord de Minsk entre Alemanya, França, Rússia i Ucraïna per al cessament d'hostilitats. Va ser en el 2014 i 2015. Al poc temps, i sota la pressió dels Estats Units, Ucraïna es va retirar de l'acord i les hostilitats han continuat a la regió amb més de 14.000 morts de tots dos bàndols.

L'actual conflicte i la política de sancions han tingut una especial repercussió econòmica negativa en el conjunt de la UE, cosa que no ha passat als EUA. La crisi energètica, i una inflació desbocada han assolat al conjunt de països amb la incògnita de no saber el que el conflicte pot arribar a durar. No hi ha dubte que en les principals cancelleries europees cada dia es pot apreciar més un desig de tractar d'intentar aconseguir un alto-el-foc abans de l'hivern, però de moment ningú sembla voler-se sortir de la disciplina atlàntica imposada per l'OTAN. I això ens porta a la pregunta bàsica Són els interessos europeus equivalents als dels anglosaxons en aquest tema? Ara com ara sembla difícil que ningú se surti del guió.

Això ha arribat fins al punt, esperpèntic sinó fos tan tràgic, que la UE per a donar alè a Ucraïna l'ha acceptat com a candidata a formar part de la comunitat europea. Ningú pot negar el fariseisme que per unanimitat han acordat els 27 socis europeus. Ningú en el seu  judici, amb l'excepció potser d'Úrsula Von der Leyen, pot pensar que Ucraïna estigui preparada i en condicions de ser candidata a accedir a l'Europa comunitària. No sols per la seva actual situació de conflicte bèl·lic sinó perquè el país ucraïnès està molt lluny de complir els requisits mínims per a formar part de la Comunitat Europea en temes polítics com els seus índexs de qualitat democràtica, com els drets democràtics o la falta de drets civils; en el pla econòmic, la seva situació econòmica i la seva renda per càpita, la corrupció o l'oligarquia, així com en el jurídic, és a dir en gairebé tots els capítols que comporten les condicions mínimes que s'han de complir per a optar a la condició de soci comunitari.

La Unió Europea té un conflicte que resoldre i ha de definir-se quan més aviat millor. Pretendre mantenir “un projecte europeu” propi al qual sens dubte ha de dotar d'un projecte de defensa militar propi i autònom (el que pot aconseguir simplement gastant la quantitat que inverteix ara cadascun dels seus membres però de manera coordinada i conjunta) o ser un apèndix polític, econòmic i militar d'un renovat “projecte atlàntic” ja caduc sota la direcció i hegemonia dels socis anglosaxons (els EUA i el Regne Unit).

Finalment a nivell domèstic hauríem de preocupar-nos pel gir atlantista i bel·licista del President del Govern i d'alguns dels seus ministres com Exteriors o Defensa que semblen haver descobert de cop les bondats de l'OTAN i l'amenaça russa. No és agradable comprovar com el nostre President “beu els vents” de Biden en lloc de seguir una política més europea i negociadora com la que de vegades pretenen insinuar Macrón, Scholtz i Draghi. I la política respecte al Marroc i el Sàhara Occidental no és aliena a això.