 |
| Advocats d'Atocha un record a preservar |
El 24 de gener farà 40 anys de la massacre, perpetrada per assassins de la ultradreta,
contra el despatx dels advocats laboralistes de CCOO i del PCE del carrer
Atocha. Aquell fet i la resposta
multitudinària, disciplinada, silenciosa i ben estructurada de la ciutadania de
Madrid a la crida del PCE, signifiquen el punt culminant de la lluita
democràtica en el conjunt del país.
 |
| Els màrtirs d'Atocha |
Al gener de 1977 la situació era d’una gran complexitat i sens dubte
l’atemptat buscava provocar una resposta violenta per part del PCE i de CCOO
que trunqués el procés de transició democràtica. La resposta ciutadana va
demostrar tot el contrari, el caràcter multitudinari, pacífic i la gran
disciplina manifestada per la multitud a les consignes establertes per la
direcció del PCE, va ser decisiva per a la consolidació d’un procés de
democràcia plena a l’estat espanyol.
En primer lloc no cal oblidar que en aquells temps es tantejava una sortida
a la dictadura consistent en una democràcia limitada que exclogués d’entrada
els comunistes espanyols i les seves organitzacions vinculades com CCOO.
 |
| Una gran i ordenada manifestació de dol |
Només cal assenyalar alguns fets demostratius. El 15 d’abril de 1976 es
celebra amb plena tolerància de les autoritats el 27 Congrés de la UGT.
Contràriament CCOO va veure denegat el permís per a celebrar el seu congrés al
final de juny a Madrid, i va celebrar el
11 de juliol la seva Assemblea de Barcelona en clandestinitat. Per la seva part
el PSOE va celebrar també lliurament el seu XXVII Congrés del 5 al 7 de
desembre de 1976 amb una àmplia representació i presència de líders socialistes
europeus. Al mateix temps Santiago Carrillo era detingut a Madrid el 23 de
desembre del mateix 1976.
Eren clares les intencions d’anar en un primer moment cap a una democràcia
limitada que exclogués els comunistes (PCE-PSUC), els quals havien estat els
opositors fonamentals, quasi en solitari a la dictadura franquista.
No hi ha dubte que la mobilització contra els atemptats d’Atocha va ser
fonamental per a provocar un canvi radical en aquesta política limitadora i la
clau que va obrir la porta no només a la legalització del PCE i de CCOO sinó a la
consecució d’una “ruptura pactada” i una
democràcia plena. El govern va constatar la impossibilitat de deixar fora del
marc democràtic una força que tenia darrera seu una història de lluita heroica
per la democràcia i que demostrava tenir una forta presència i força al carrer.
I la forma democràtica i pacífica d’aquesta demostració de força també va tenir
una forta repercussió.
 |
| Portada de Mundo Obrero |
Avui, quan des d’àmbits de un “esquelètic” PCE, que no té res a veure amb
el que va ser, i d’alguns dirigents de IU i de Podemos es pretén fer una
lectura revisionista del paper del PCE a la transició, fets com aquests
demostren la seva falta de coneixement i vivència. Hi ha qui com Garzón defensa
la valentia de la lluita dels comunistes en la clandestinitat i la traïció de
les elits “eurocomunistes” en la transició. Caldria que aquests revisionistes
tinguessin en compte que la direcció comunista en la clandestinitat i en la
transició estava en mans de les mateixes persones. I que la política del PCE en
la transició era la que provenia de la seva estratègia de “Reconciliació
Nacional “ adoptada en juny de 1956 pel Comité Central del PCE i la posterior
proposta de “Pacte per la Llibertat” de 1969. Era doncs una posició política
adoptada i consolidada en el sí del partit. La direcció del PCE va deixar molt
clar que l’objectiu fonamental i estratègic era la conquesta de la democràcia,
en paraules populars d’aquella època el problema fonamental era “dictadura o
democràcia” i no “monarquia o república”.
I és evident que la transició democràtica plasmada en la Constitució del 78 es va donar en un moment de sorolls de sabres, i on les forces reaccionaries partidàries del “vell règim” encara tenien una força important, i pot ser considerada una conquesta important. La tan criticada avui Constitució del 78 va ser força avançada pel seu moment i plenament equiparable a la de països del nostre entorn democràtic. Només cal fixar-se en dos qüestions importants avui: la territorial i l’econòmica. En el tema territorial hi havia un reconeixement clar i diferenciat de les nacionalitat històriques sobre la resta, en un reconeixement indirecte del caràcter plurinacional de l’estat. I per la seva banda en l’aspecte econòmic era possible un desenvolupament econòmic d’inspiració de dreta o d’esquerra. Ambdós temes desprès han estat deteriorats completament pels pactes adoptats de forma conjunta pel PP i el PSOE. En el primer cas amb la LOAPA que va ser un a llei aprovada pel PSOE i la UCD el juny del 82, i com a resposta a la pressió derivada del cop d’estat del 23 F del 1981, i que és la base de les posterior lleis centralitzadores que han afectat directament Catalunya. En el segon cas la reforma constitucional efectuada amb nocturnitat pel PSOE i PP, donava un gir neoliberal a la Constitució al consagrar la prioritat del pagament del deute.
I és evident que la transició democràtica plasmada en la Constitució del 78 es va donar en un moment de sorolls de sabres, i on les forces reaccionaries partidàries del “vell règim” encara tenien una força important, i pot ser considerada una conquesta important. La tan criticada avui Constitució del 78 va ser força avançada pel seu moment i plenament equiparable a la de països del nostre entorn democràtic. Només cal fixar-se en dos qüestions importants avui: la territorial i l’econòmica. En el tema territorial hi havia un reconeixement clar i diferenciat de les nacionalitat històriques sobre la resta, en un reconeixement indirecte del caràcter plurinacional de l’estat. I per la seva banda en l’aspecte econòmic era possible un desenvolupament econòmic d’inspiració de dreta o d’esquerra. Ambdós temes desprès han estat deteriorats completament pels pactes adoptats de forma conjunta pel PP i el PSOE. En el primer cas amb la LOAPA que va ser un a llei aprovada pel PSOE i la UCD el juny del 82, i com a resposta a la pressió derivada del cop d’estat del 23 F del 1981, i que és la base de les posterior lleis centralitzadores que han afectat directament Catalunya. En el segon cas la reforma constitucional efectuada amb nocturnitat pel PSOE i PP, donava un gir neoliberal a la Constitució al consagrar la prioritat del pagament del deute.
Podem dir que el problema del desfasament no és fruit del procés
constitucional de la transició sinó de les polítiques realitzades pels partits
hegemònics en la post-transició.
Pel que fa al PCE és cert que els seus resultats electorals no van ser els
que es preveien però això és degut a dos problemàtiques. Una externa, el pes de
l’anticomunisme derivat dels 40 anys de propaganda anticomunista de la
dictadura o la por de gran part de la població que es va inclinar per opcions
més “suaus” com el PSOE. I també degut a factors interns, en aquest sentit es
podria dir que el gran error de la direcció del PCE va ser no donar pas a una
“nova generació”, a una “renovació” respecte a la generació de la “guerra civil”, màxim quan el PCE tenia
quadres polítics sobradament preparats.
Tot això també ens porta a qüestionar altres plantejaments del “revisionistes”,
el parlar de la necessitat d’una “segona transició” o la liquidació del “règim
del 78”. Transició va ser el pas de la dictadura a la democràcia, no una
actualització o renovació constitucional dins de l’estat democràtic. No hi ha
un “regim del 78” sinó una Constitució
del 78 que pot estar superada en molts punts, que ha estat deteriorada
expressament i/o que no s’adapta al moment actual però això no significa un
canvi de règim, sinó una nova fase democràtica.
Es lamentable que avui en dia polítics de les noves fornades pensin que
fins ara no s’havia fet res bé sense ells. Aquest “adamisme” demostra una manca
de formació preocupant, especialment quan es defensa per qui hauria de ser el
més ferm defensor, per orgull de la pròpia organització, d’una de les millors
pàgines de la història del PCE.
Els 40 anys de la matança dels advocats laboralistes d’Atocha i de la gran
mobilització popular que va provocar són potser una de les pàgines més
glorioses de la història d’un PCE avui ja desaparegut.
 |
| "El abrazo" de Genovés |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada