HI HA ALTERNATIVA D’ESQUERRES A CATALUNYA ?

Una imatge imposible ara

Nuevatribuna | 17 de julio de 2020
No hi ha dubte que Catalunya està transitant  per un dels períodes de pitjor govern polític. El Govern de Torra és la culminació del període de decadència de la dreta política catalana iniciat amb el primer govern d’Artur Mas i continuat amb el govern de Puigdemont. Ha estat una carrera embogida que va des de les inicials retallades socials de Mas fins el salt cap a un “procés” impossible vers una independència utòpica que ha finalitzat en un govern incapaç de governar dirigit per un activista vuitcentista en busca d’una Itaca no sols utòpica sinó profundament reaccionària i antidemocràtica. Tot això amb un fort cost social com és la ruptura profunda en el sí de la societat catalana.

La deriva de la dreta nacionalista ha tingut com acompanyant per ERC, el partit de les classes mitjanes tradicionals de Catalunya, obstinada en col·laborar i competir alhora en la direcció de la política institucional catalana amb els representants tradicionals de la dreta.

Un govern català només obsessionat per la seva deriva al voltant de la consecució d’una independència impossible a la que es subordina la deixadesa pel que fa a les necessitats econòmiques i socials del conjunt de la societat. Des de Mas a Torra hem passat pràcticament una dècada amb una política de retallades socials que han deixat en un estat de total fragilitat els serveis públics de Catalunya. Polítiques avalades a l’inici pel suport de PP i posteriorment d’ERC. Aquesta situació per la que passen la sanitat, l’educació i la dependència es complementa amb la manca de polítiques de reactivació econòmica i de desenvolupament de les possibilitats de l’autonomia. Cal assenyalar la patètica actuació maldestre del Govern de la Generalitat durant l’epidèmia de la Covid-19 on només s’ha dedicat a criticar les actuacions del Govern de l’Estat per a desprès fer un paper ridícul de total incapacitat a l’hora d’afrontar els rebrots quan ha tornat a tenir totes les competències sanitàries.

Aquesta és la situació en que es troba la realitat política catalana però no és el més greu. El pitjor és la manca d’una alternativa clara d’esquerres a Catalunya. Des de l’inici el PSC i ICV, i posteriorment els “Comuns” han estat incapaços de bastir un discurs alternatiu i coherent que pogués albirar una alternativa possible al país.

Ens trobem amb un PSC que sembla aïllat i impotent per a imposar un discurs alternatiu. El PSC encara disposa d’un pes municipal important però amb una minvant influencia social. I  en el seu discurs caldria impulsar de forma rotunda la defensa d’un federalisme cosmopolita i europeista que es contraposés a l‘independentisme supremacista, autàrtic i insolidari de la dreta independentista. Alhora precisa diferenciar-se clarament de la mal denominada “dreta constitucionalista” que no fa més que retroalimentar i fomentar el sentiment independentista.

No hi ha dubte que el PSC encara disposa de suficient força organitzada i quadres en el partit com ha demostrat la presència de Salvador Illa al front de la sanitat estatal. Li cal però reforçar el seu missatge i renovar els seus quadres que semblen reflectir un partit que accepta la seva funció d’oposició. El PSC ha de ser un partit fonamental per a bastir una alternativa sempre que no es conformi amb el seu paper actual. Tot i que no podem ignorar les dificultats que té dins l’actual panorama mediàtic català per a difondre el seu missatge.

Incompatibles?

A la situació en la que es troba el PSC no és aliena l’actuació dels “Comuns”. Aquests semblen obstinats en marcar distàncies especialment amb el PSC, malgrat el govern conjunt a Madrid, alhora que no deixen de propiciar senyals envers els independentistes d’ERC. Els “Comuns” són una altra de les forces cridades a bastir una alternativa d’esquerres però el seu discurs sembla més destinat a intentar seduir els republicans de cara a un futur govern. Cal dir que pel que fa a la representació a les eleccions catalanes els “comuns” no han estat mai capaços de superar els nivells de representació de ICV-EUiA, ni tan sols els de “Catalunya si que es Pot”. Els “comuns” no han pogut superar la seva mancança de consistència ideològica, el seu poc arrelament més enllà de Barcelona i l’àrea metropolitana. Els “comuns” mai han tingut la consistència ideològica que en el seu dia va tenir el PSUC ni tant sols ICV de ser una força clarament d’esquerres. Mai partits com aquests haguessin signat els pressupostos que aquest 2020 han subscrit els “comuns”. Anteriorment l’esquerra alternativa catalana havia tingut dos bases de la seva força, el municipalisme i la relació amb els sindicalisme de classe, avui la seva força municipal ha disminuït excepte a Barcelona-ciutat i alguns nuclis del Baix Llobregat i la relació amb el sindicalisme és com a mínim dubtosa. La seva estructura orgànica és dèbil i tot gira entorn de l’Alcaldessa de Barcelona. En l’actualitat semblen supeditar el seu futur a la possible relació amb un govern d’ERC. Mala senyal per articular una política d’esquerres.

Sense una forta aliança entre el PSC i la representació de l’esquerra alternativa es fa difícil albirar una alternativa d’esquerres a Catalunya. Només un fort pol d’esquerres europeista i federalista pot ser la base per a establir relacions amb un partit voluble com ERC on el seu el tema social està sempre supeditat, i la pràctica ho demostra, al plantejament nacionalista.

Les futures eleccions catalanes, que tothom espera per a la propera tardor- hivern es poden plantejar davant d’una incertesa del seu futur resultat. Fora hora ja d’acabar amb un període  digne de ser oblidat i que només ha comportat aspectes negatius per a Catalunya, tant pel que fa al seu autogovern amb un seriós desprestigi de les Institucions catalanes, amb una utilització partidista dels mitjans de comunicació públics mai vista, com per la forta divisió social de la ciutadania, la pèrdua d’impuls i fortalesa de la economia de la comunitat i una regressió social amb un deteriorament dels seus serveis públics tant quantitativa com qualitativament.

I sense alternativa clara d’esquerres, que molts ens preguntem: On és? Sembla que la mediocritat pot ser la continuació de la vida política i social de Catalunya molt lluny de la Catalunya moderna, cosmopolita i pionera que va ser en els temps de la transició.

El record de transició