La política no és contes de nens

Exemple de la política

Nuevatribuna | 13 de Octubre de 2017


Els contes dels nens es basen en il·lusions que no tenen per que tenir relació amb la realitat. La imaginació ens pot traslladar a qualsevol lloc i fer les coses més inversemblants. Però la política no és cosa  de contes en tot cas de comptes.

La política es basa en correlacions de forces, en aliances per aconseguir majories i en amplis acords per arribar a consensos. Tot això per assolir millors situacions, canvis de govern o canvis legislatius en profunditat.

Podem posar l’exemple de l’Alberto Garzón i la seva demanda constant de la vinguda d’una República. Crec que té tot el dret a fer-ho, i que hi ha més gent que podem coincidir. Però això així enunciat no passa de ser un conte sense cap perspectiva. Per aconseguir una República en Garzón hauria de tenir, en primer lloc,  un acompanyament polític i social suficient com per a emprendre aquest camí. I li caldria no tan sols tenir una força política i social important al darrera sinó comptar també amb una àmplia aliança que estigués a favor de la República. I desprès li caldria ser capaç d’arribar al consens polític necessari per abordar un canvi substancial en profunditat de l’actual Constitució. I sincerament de moment no puc observar que hagi obtingut ni el primer d’aquests objectius amb la qual cosa la seva reivindicació es queda en una paraula molt bonica però sense contingut sinó explica que pensa fer per aconseguir fer-la realitat. En primer lloc caldria conèixer quin tipus de República planteja i en base a la qual vol fer els consensos i acords necessaris i l’apel·lació a la ciutadania, caldria establir quin tipus es planteja: una  República presidencialista o parlamentaria, unicameral o bicameral, unitària, federalista o confederal entre els primers elements per a posar-se d’acord. I també tenir en compte si es un objectiu prioritari de la ciutadania



El dilema de Puigdemont

Anem a un altre exemple molt més actual i real. La intenció del Govern de la Generalitat de JxS i la CUP per aconseguir una República Catalana Independent, tenen força política i social però no suficient. Han vulnerat les pròpies lleis la qual cosa no és acceptable ni acceptada ni a nivell de l’Estat, ni de la comunitat internacional, ni de la majoria de la ciutadania catalana. Més que aconseguir aliances, suports i consensos han creat tot el contrari. Es tracte per tant d’un altre conte fantasiós, però no infantil que pot comportar greus conseqüències de futur si las parts no actuen amb prudència. No es pot aconseguir un objectiu incomplint tota la legalitat inclosa la que el propi Govern de Puigdemont ha acordat.

La política no es basa en “brindis al sol” sinó en actuacions concretes que comporten resultats concrets. I posaré un exemple que a molta gent pot estranyar com a exemple de fer política. El recent discurs del Cap de l’Estat. No el valoraré, és evident que a molta gent no li va agradar el que va dir, o la manca de referencies a determinats successos. Però va ser un discurs amb uns objectius polítics clars. No crec que fos un discurs a la ciutadania sinó que tenia uns destinataris concrets. En primer lloc la Comunitat Internacional deixant clara la posició de l’Estat, que no ja la del govern; en segon lloc els poders de l’Estat reclamant la seva cohesió, el resultat va estat clar veient com des del poder econòmic les grans empreses començaven a marxar con a rebuig a l’intent de secessió; i en tercer lloc el govern de la Generalitat per a dir-li que s’havia arribat al final i que a partir d’aquell moment tot aniria molt en serio. Va ser un discurs que pot agradar o no, però que va complir els seus objectius. L’únic que cal saber és si fer aquesta actuació arriscada té alguna contrapartida amagada per part del govern del PP envers el monarca.

La nostra recent historia de país ens demostra que hem estat capaços de fer política en moments molt més durs i difícils. La transició és un exemple de com gent amb plantejaments polítics molt diferents va ser capaç d’arribar a acords acceptables malgrat no cobrien les expectatives prèvies de cap d’ells. En el cas del PCE va ser claríssim, va renunciar a la república per la democràcia per que era el primer punt d’acord amb tot el que comporta de reconeixements de les llibertats bàsiques individuals i col·lectives i l’obertura de la via dels estatuts d’autonomia: la dreta i el PSOE van establir un sistemes de representació que en principi afavoria les grans opcions; i els partits nacionalistes van rebre el premi no només del reconeixement de les nacionalitats (com aperitiu d’una plurinacionalitat encoberta) sinó un plus de representativitat parlamentària.

Es més difícil l’encaix de Catalunya que ho va ser el pacte constitucional?. Pasqual Maragall i el “tripartit” van intentar un nou Estatut per a mantenir l’encaix de Catalunya durant unes dècades més. Però això va ser dinamitat fonamentalment per l’actuació d’agitació, recollida de signatures en contra, per l’actuació política de Recurs al Constitucional i per les argúcies per a deixar sense vot alguns dels membres de l’esmentat tribunal per part del PP.

CCOO una proposta a favor del diàleg i la negociació

Podem dir que no seria tan difícil un acord si hi hagués voluntat de resoldre els problemes, la qual cosa comporta un clar viratge per les dues bandes. Per part del PP de deixar de fer política electoralista i fer política d’Estat. Per part dels unilateralistes donant marxa enrere en el seu camí cap al barranc que comportarà la ruptura de la societat catalana. Per part de la resta de forces, especialment les federalistes o confederalistes ajudant al trànsit cap a l’acord d’estat. Serà possible? Tenint en compte els polítics que hi ha al capdavant de les diverses forces diria que molt difícil si la societat no força el diàleg. Però propostes com la de diàleg i negociació de CCOO o l’intent del PSOE d’acordar amb el PP una reforma de la Constitució son iniciatives polítiques que poden aconseguir consensos i per tant propostes amb voluntat de fer política i no “volada de coloms”.

De vegades les polítiques que semblen contes poden portar, al contrari que en el cas dels nens, a greus conflictes que desprès són difícils d’aturar.

La ciutadania som gent adulta i  cal dir prou a tanta política de conte, de curt termini, electoralista, i sense estratègies a mig i llarg termini. Es evident que això és la moda avui a Europa i al món on els nacionalismes i els populismes o tot junt són la normalitat política. Es per això que ens aferrem als pocs exemples positius que contemplem com son el de Portugal o la proposta de futur de Corbyn basada en principis polítics.

Paradigma de la política