Que hi ha una important crispació política en el conjunt de l’Estat ningú ho dubta. Que la principal responsabilitat és de la classe política és molt possible però que hi ha d’altres responsables també és evident. I caldria analitzar la responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquest nivell de crispació.
Podem veure com una bona part de la crispació política es veu agreujada i ampliada pel paper que juguen els mitjans de comunicació. Uns per afinitats polítiques o ideològiques i altres per l’irresponsable desig d’atiar la confrontació magnificant temes que incrementin les seves audiències i el seu negoci.
Els mitjans de comunicació, els audiovisuals especialment, semblen tenir com a únic objectiu captar audiència i per això la confrontació com a més pujada de to millor, és més espectacle. En molts pocs mitjans veiem reflexions assenyades que analitzin les situacions reals i fugin del nociu espectacle en que alguns volen convertir el món de la política.
El sensacionalisme fa que cada dia tinguin més espai en el mitjans temes de confrontació que impulsen i de vegades inclús creen els propis mitjans per a estimular debats interessats que moltes vegades no tenen ni la importància ni la transcendència que els hi volen donar. Això es fa alhora que informacions importants s’amaguen de forma interessada.
Sembla com si el que era propi de l’espectacle esportiu es traslladi al món de la política i diversos programes de gran audiència tracten les diferències polítiques com si fossin confrontació entre “hinchadas” futbolístiques.
En l’actualitat es poden definir d’una forma clara diversos mitjans de comunicació:
a). Continua existint tot un sector de la premsa i mitjans de comunicació conservadors, tant en la premsa i encara més en els àmbits de la ràdio i televisió privades i de premsa digital que tornen a actuar com aquells que en els últims temps del govern socialista de Felipe González es van anomenar “el sindicat del crim”, l’objectiu del qual era enderrocar el govern. Manipulen les informacions, creen i magnifiquen falses informacions dels enemics polítics o mitges veritats, donen veu a opinions tergiversadores i fan la campanya mediàtica de l’oposició política de la dreta
b) Cal assenyalar com a cas únic el dels mitjans de comunicació públics de Catalunya que enlloc de complir una funció de servei públic s’han transformat en un instrument de propaganda política continuada del govern independentista en tots els seus espais. Al seu voltant s’agrupa la premsa independentista subvencionada.
c) Hi ha mitjans televisius suposadament progressistes que fan programes on s’utilitza la política de forma sensacionalista i la converteixen en espectacle de consum on més que confrontar idees es fomenta la polèmica amb un nivell similar als típics debats de futbol.
d) També especialment i quasi únicament en l’espai de la premsa digital hi ha mitjans clarament progressistes que es centren en defensar les polítiques més avançades i posar en qüestió les mancances i contradiccions de les opcions polítiques conservadores, amb més o menys objectivitat segons els cassos i on els seus col·laboradors es situen clarament en el camp de l’esquerra.
e) Per últim queden alguns casos escassos de mitjans, especialment de premsa, moderats de sempre o antigament progressistes on hi ha professionals especialitzats que tracten de fer anàlisis polítics mínimament objectius i on en les seves pàgines d’opinió es dona una diversitat plural.
Aquest és el panorama de mitjans de comunicació en que vivim i que també en bona part es retroalimenten amb el món encara més crispat de les xarxes socials.
Cal ser molt pessimista sobre l’evolució futura dels mitjans de comunicació que avui ja no estan al servei de la informació que permeti al públic fer-se una opinió sobre la realitat dels fets. En aquest moment es tracta més d’adoctrinar no a un ciutadà sinó a un consumidor de noticies al que es tracta de captar com a un client vinculat. Els mitjans de comunicació, per la seva pròpia composició accionarial tenen dos objectius que són aconseguir clientela que faci rendible el negoci i adoctrinar-la fent-la addicta a una línia ideològica que pot ser permanent o canviant en funció dels interessos empresarials.
Es així com els mitjans tradicionals no fan una funció compensadora d’unes xarxes socials cada cop més actives i influents en gran part de la ciutadania. Xarxes on es difonen en la majoria dels casos missatges simplistes quan no directament falsos amb les repercussions que estem veient en determinades societats com ha estat l’etapa de Trump a Estats Units.
Els mitjans de comunicació no sols no compensen els excessos de les xarxes sinó que en moltes ocasions l’únic que fan és fer-se ressò tot ampliant determinats missatges d'aquestes.
Cal reivindicar, més que mai, les informacions objectives, les opinions fonamentades i els bons anàlisis de la realitat que no tenen per que ser neutres sinó que poden ser representatius de diverses formes de contemplar una mateixa realitat segons els diversos punts de vista ideològics o personals. En tot cas el que es precisa és que respectin la realitat i no la manipulin ni la deformin.
L’objectivitat exigible no té per que ser uniformitat. Pot haver diversitat d’opinions sobre com analitzar una realitat però el que no és admissible es manipular-la, la qual cosa significa desvirtuar-la.
Lamentablement la perspectiva no és gaire favorable de cara a un futur. Al contrari ens recorda, amb una certa melancolia, l’època en la qual sabies qui era qui en els mitjans, i et podies fer una idea de la realitat comparant els diversos punts de vista d‘uns mitjans de comunicació que podien ser diversos en els seus anàlisis però que tots ells reflectien diversos punts de vista sobre una mateixa realitat, i això permetia fer-te una millor composició de la informació que rebies.
Es evident que avui el que falta a una gran part de la opinió pública es criteri
ResponElimina