 |
Trump, "el mosntre"
|
nuevatribuna| 07 de noviembre de 2020
La coneguda frase
de Gramsci “El vell món es mor, el nou tarda en aparèixer i en aquest
clarobscur sorgeixen els monstres” li va servir per a definir l'etapa dels anys
30 del segle XX i l'aparició del feixisme. La mateixa frase es podria utilitzar
per a explicar el que ha representat Trump en la política i en la societat
americana.
Després de la
“revolució conservadora” americana que va simbolitzar les presidències de
Ronald Reagan i l'hegemonia americana amb l'ultra-liberalisme i la
globalització com a elements més significatius ha arribat l'època de qüestionar
aquests valors. La competència econòmica i política de la Xina tant en el camp
econòmic com polític i la crisi de la globalització ha provocat un canvi
profund en la societat americana.
Dins del camp
conservador dels republicans, la irrupció del Tea Party i posteriorment de Donald Trump ha reforçat el seu
conservadorisme, no sols polític sinó també social i moral, que l’ha portat a
una posició extrema en el cas de l'últim President republicà. Dins d'aquest
partit ja no queda res del sector moderat i liberal que van representar en el
seu temps polítics novaiorquesos com Rockefeller, que va arribar a ser
Vice-president dels Estats Units.
La posició extrema
de l'actual President republicà no és només expressió d'un “nou estil” que té
enormes semblances parafeixistes basada en la difusió constant d'una falsa
realitat paral·lela o “fake news”
sinó que inclou un contingut d’una Amèrica que desitja ser gran una altra
vegada i que es basa en realitats inexistents. L'Amèrica de Trump només abasta una part de la realitat estatunidenca aquella
que s'identifica amb una realitat que ja no existeix d'una societat blanca,
protestant, masculinitzada i anglosaxona que cada cop més representa un menor
percentatge de la societat.
Un segment de la
societat que es troba atemorit davant el que ha suposat la globalització que ha
canviat en gran manera les seves vides. On una gran part dels treballadors industrials,
anteriorment votants demòcrates, han
vist desaparèixer les seves ocupacions i ara en el millor dels casos malviuen
de treballs en el sector serveis. Una societat blanca que sent que ha perdut
part dels seus privilegis en benefici d'una societat multiracial que li disputa
uns drets que semblaven reservats a ells. Una societat on les creences
religioses en moltes ocasions s'enfronten a la racionalitat de la ciència, on
per exemple es qüestiona la teoria de l'evolució a la qual confronten amb el
“gènesi” religiós. Una societat que inclou sectors que habiten en zones rurals
allunyades de les aglomeracions urbanes. Tot això conflueix amb fenòmens
racistes encara existents i agreujats davant el creixement de poblacions de
color, negres, llatins o asiàtics en els quals veuen una competència. Un gran
sector de la població on la concepció de l'individualisme i la llibertat
individual es contempla com la base de la societat.
 |
Seguidors de Trump
|
Aquesta part de la societat viu davant la por del canvi. Por al que va ser
la globalització. Por davant la crisi, por davant el que consideren una pèrdua
del paper dels Estats Units en el món. Por davant els nous moviments de les
minories, de les dones, de la pluralitat sexual. Por que els fa refugiar-se en
una idea de país inexistent però que voldrien ressuscitar. Un país al qual
Trump encoratja amb el seu suport al proteccionisme i a l'aïllament inclús
abandonant organismes internacionals, la “Amèrica
primer” es transforma en un “Amèrica
orgullosament sola”.
El fenomen no és
totalment homogeni. Hi ha sectors de l'electorat, femení, de persones de color,
negres, llatines o asiàtiques, que per raons diverses, gairebé totes
alimentades per la por a un canvi que no poden controlar donen el seu suport a
una proposta com la que representa Trump.
Trump apareix com
l'home fet a si mateix, l'essència del masclisme, l'home sense pèls a la
llengua, un radical home blanc, que invoca
Déu i l'Associació del Rifle, el
que blinda Amèrica enfront de l'estranger, sigui un immigrant sud-americà o la
competència d'un producte xinès. El seu electorat només veu el que vol veure,
essencialment a un protector del seu estil tradicional de vida.
Cal preguntar-se:
Perquè és tan difícil desbancar Trump?
En primer lloc perquè els republicans amb Trump al capdavant defensen una idea
de país molt concreta encara que no sigui real. I en segon lloc perquè el seu
contrincant és un Partit Demòcrata que més que un partit és una coalició molt
diversa dins la qual hi ha plantejaments
diferenciats i fins i tot aspectes
antagònics.
Dins del partit
demòcrata hem pogut comprovar com coexisteixen des de fa temps dues realitats
contraposades. Una és la realitat del “establishment”
tradicional que podria associar-se a un cert progressisme soci-liberal a l'americana,
és a dir més liberal que social. I al costat d'ell unes noves generacions amb
plantejaments més progressistes i socials que representen una certa
socialdemocràcia radical que es pot personificar en la figura de Bernie Sanders
i especialment en les noves dones polítiques. L'aliança de totes dues corrents
no està exempta de problemes ja que una part dels votants veu com molt moderats
els demòcrates tradicionals i l'altra observa amb recel els que consideren
excessivament radicals.
 |
Demòcrates Biden o Sanders?
|
Donald Trump va
derrotar Hillary Clinton, malgrat que
aquesta va guanyar en vots populars. Hillary va ser vista per una part de
l'electorat com a excessivament moderada i això va motivar una certa abstenció
d'alguns sectors més radicalitzats. En aquesta ocasió encara que Biden no sigui
menys moderat que Clinton, l'oposició al que ha significat Trump ha provocat
una mobilització sense precedents de l'electorat demòcrata, estimulat també per
la mala gestió de la pandèmia de Trump. Alhora aquesta perspectiva de gran
mobilització demòcrata ha provocat com a reacció una massiva reacció conservadora.
Cal dir que un
personatge com Biden era ara com ara l'única possibilitat de derrotar a Trump
vista la realitat del país. Mai ha existit l'alternativa Sanders com a candidat
en aquestes eleccions, com no ho van ser per als demòcrates les candidatures
clarament progressistes a la Presidència pel Partit Demòcrata de George
McGovern en 1972 o de Walter Mondale en el 1984, els quals van ser
estrepitosament derrotats pels republicans ( McGovern només va guanyar en el
Districte Federal i a Maine; Mondale per la seva part només va guanyar en
aquest mateix Districte Federal i a Minnesota) . Tots ells van ser i són massa
avançats per a la realitat del país i així es va demostrar en aquestes
eleccions.
La crisi política
està a la vista i servida especialment tenint en compte la personalitat
incontrolable de Donald Trump. Però sigui com sigui la resolució d'aquestes eleccions
la realitat és que Estats Units està més
dividit que mai i la ruptura social és molt profunda i de difícil solució.
El sistema dels
partits tradicionals està en qüestió. El Partit Republicà ha de plantejar-se
que vol ser després de Trump. I el Partit Demòcrata ha de plantejar-se sobre
que paradigmes s'ha de definir políticament per a ser un partit unificat i
hegemònic.
 |
Demòcrates i Republicans cap a on van?
|