HI HA ALTERNATIVA D’ESQUERRES A CATALUNYA ?

Una imatge imposible ara

Nuevatribuna | 17 de julio de 2020
No hi ha dubte que Catalunya està transitant  per un dels períodes de pitjor govern polític. El Govern de Torra és la culminació del període de decadència de la dreta política catalana iniciat amb el primer govern d’Artur Mas i continuat amb el govern de Puigdemont. Ha estat una carrera embogida que va des de les inicials retallades socials de Mas fins el salt cap a un “procés” impossible vers una independència utòpica que ha finalitzat en un govern incapaç de governar dirigit per un activista vuitcentista en busca d’una Itaca no sols utòpica sinó profundament reaccionària i antidemocràtica. Tot això amb un fort cost social com és la ruptura profunda en el sí de la societat catalana.

La deriva de la dreta nacionalista ha tingut com acompanyant per ERC, el partit de les classes mitjanes tradicionals de Catalunya, obstinada en col·laborar i competir alhora en la direcció de la política institucional catalana amb els representants tradicionals de la dreta.

Un govern català només obsessionat per la seva deriva al voltant de la consecució d’una independència impossible a la que es subordina la deixadesa pel que fa a les necessitats econòmiques i socials del conjunt de la societat. Des de Mas a Torra hem passat pràcticament una dècada amb una política de retallades socials que han deixat en un estat de total fragilitat els serveis públics de Catalunya. Polítiques avalades a l’inici pel suport de PP i posteriorment d’ERC. Aquesta situació per la que passen la sanitat, l’educació i la dependència es complementa amb la manca de polítiques de reactivació econòmica i de desenvolupament de les possibilitats de l’autonomia. Cal assenyalar la patètica actuació maldestre del Govern de la Generalitat durant l’epidèmia de la Covid-19 on només s’ha dedicat a criticar les actuacions del Govern de l’Estat per a desprès fer un paper ridícul de total incapacitat a l’hora d’afrontar els rebrots quan ha tornat a tenir totes les competències sanitàries.

Aquesta és la situació en que es troba la realitat política catalana però no és el més greu. El pitjor és la manca d’una alternativa clara d’esquerres a Catalunya. Des de l’inici el PSC i ICV, i posteriorment els “Comuns” han estat incapaços de bastir un discurs alternatiu i coherent que pogués albirar una alternativa possible al país.

Ens trobem amb un PSC que sembla aïllat i impotent per a imposar un discurs alternatiu. El PSC encara disposa d’un pes municipal important però amb una minvant influencia social. I  en el seu discurs caldria impulsar de forma rotunda la defensa d’un federalisme cosmopolita i europeista que es contraposés a l‘independentisme supremacista, autàrtic i insolidari de la dreta independentista. Alhora precisa diferenciar-se clarament de la mal denominada “dreta constitucionalista” que no fa més que retroalimentar i fomentar el sentiment independentista.

No hi ha dubte que el PSC encara disposa de suficient força organitzada i quadres en el partit com ha demostrat la presència de Salvador Illa al front de la sanitat estatal. Li cal però reforçar el seu missatge i renovar els seus quadres que semblen reflectir un partit que accepta la seva funció d’oposició. El PSC ha de ser un partit fonamental per a bastir una alternativa sempre que no es conformi amb el seu paper actual. Tot i que no podem ignorar les dificultats que té dins l’actual panorama mediàtic català per a difondre el seu missatge.

Incompatibles?

A la situació en la que es troba el PSC no és aliena l’actuació dels “Comuns”. Aquests semblen obstinats en marcar distàncies especialment amb el PSC, malgrat el govern conjunt a Madrid, alhora que no deixen de propiciar senyals envers els independentistes d’ERC. Els “Comuns” són una altra de les forces cridades a bastir una alternativa d’esquerres però el seu discurs sembla més destinat a intentar seduir els republicans de cara a un futur govern. Cal dir que pel que fa a la representació a les eleccions catalanes els “comuns” no han estat mai capaços de superar els nivells de representació de ICV-EUiA, ni tan sols els de “Catalunya si que es Pot”. Els “comuns” no han pogut superar la seva mancança de consistència ideològica, el seu poc arrelament més enllà de Barcelona i l’àrea metropolitana. Els “comuns” mai han tingut la consistència ideològica que en el seu dia va tenir el PSUC ni tant sols ICV de ser una força clarament d’esquerres. Mai partits com aquests haguessin signat els pressupostos que aquest 2020 han subscrit els “comuns”. Anteriorment l’esquerra alternativa catalana havia tingut dos bases de la seva força, el municipalisme i la relació amb els sindicalisme de classe, avui la seva força municipal ha disminuït excepte a Barcelona-ciutat i alguns nuclis del Baix Llobregat i la relació amb el sindicalisme és com a mínim dubtosa. La seva estructura orgànica és dèbil i tot gira entorn de l’Alcaldessa de Barcelona. En l’actualitat semblen supeditar el seu futur a la possible relació amb un govern d’ERC. Mala senyal per articular una política d’esquerres.

Sense una forta aliança entre el PSC i la representació de l’esquerra alternativa es fa difícil albirar una alternativa d’esquerres a Catalunya. Només un fort pol d’esquerres europeista i federalista pot ser la base per a establir relacions amb un partit voluble com ERC on el seu el tema social està sempre supeditat, i la pràctica ho demostra, al plantejament nacionalista.

Les futures eleccions catalanes, que tothom espera per a la propera tardor- hivern es poden plantejar davant d’una incertesa del seu futur resultat. Fora hora ja d’acabar amb un període  digne de ser oblidat i que només ha comportat aspectes negatius per a Catalunya, tant pel que fa al seu autogovern amb un seriós desprestigi de les Institucions catalanes, amb una utilització partidista dels mitjans de comunicació públics mai vista, com per la forta divisió social de la ciutadania, la pèrdua d’impuls i fortalesa de la economia de la comunitat i una regressió social amb un deteriorament dels seus serveis públics tant quantitativa com qualitativament.

I sense alternativa clara d’esquerres, que molts ens preguntem: On és? Sembla que la mediocritat pot ser la continuació de la vida política i social de Catalunya molt lluny de la Catalunya moderna, cosmopolita i pionera que va ser en els temps de la transició.

El record de transició

CAL DEFENSAR ELS TEMPORERS AGRÍCOLES IMMIGRANTS

Cal defensar als temporers agrícoles immigrants

Nuevatribuna | 09 de julio de 2020
La problemàtica dels temporers agrícoles que es dediquen, arreu d’Espanya, a la recollida de la fruita ha estat de sempre una realitat molt dura. Una gran part d’aquests temporers que recorren tota la geografia peninsular des de la recollida de la “fresa” a Huelva o El Ejido fins a la fruita de Lleida o el raïm està formada per persones immigrants fonamentalment magrebins o subsaharians amb papers o sense.

Aquest col·lectiu no només fa front a un treball molt dur sinó que treballa en molts cassos en condicions no sols laborals sinó també socials i higièniques deplorables i sotmesos en molts cassos a abusos empresarials i a discriminacions racistes.

Als temporers immigrants se’ls reclama des de les zones agrícoles, quants més arriben més mà d’obra hi ha i més fàcil és reduir les retribucions salarials. Pel que fa a les seves condicions de subsistència se’ls reclou en campaments improvisats mancats de les mínimes condicions sanitàries i higièniques fora de les poblacions, i amb un potencial racisme poc dissimulat en molts cassos. Als temporers immigrants se’ls vol per a fer aquests treballs durs i se’ls rebutja fora del treball. Se’ls vol de dia al camp i se’ls rebutja fora del treball a les poblacions. Encara podem recordar episodis de violència contra campaments d’immigrants fa uns anys a El Ejido.

Cal preguntar-se perquè en un país amb una alta taxa d’atur hi ha demanda de immigrants per a treballar en la recollida de la fruita. Bàsicament per que és un treball molt dur i mal pagat. Altrament molts empresaris prefereixen mà d’obra immigrant per que és més dòcil i més fàcilment explotable. Cal assenyalar que els convenis del camp tenen sous molt baixos, en moltes ocasions per sota del salari mínim de 900 euros. Altrament els treballadors espanyols no estan tan disposats a que se’ls pretengui fer perllongar la jornada sense pagar les hores extres així com altres aspectes com desplaçaments, etc. Podem assenyalar el cas de la recollida de la “fresa” a Huelva, on els empresaris prefereixen que la mà d’obra siguin dones marroquines de zones molt deprimides que són molt vulnerables i a les que es pot explotar de forma abusiva i fins i tot fer-les víctimes d’abusos i vexacions.

El problema per a la població autòctona no es el tipus del treball sinó les condicions de treball. Cal assenyalar que en molts pobles del sud d’Espanya la gent emigra en gran quantia a la verema de França enlloc d’anar als camps de vinya propers a les seves localitats d’origen. El treball és el mateix però el salari no té res a veure ni les condicions de treball, això provoca que la gent prefereixi emigrar lluny de la seva terra.

Contra la vulneracio de contractes i drets

Enguany hem assistit a les protestes d’organitzacions d’empresaris agrícoles andalusos i de la pròpia Junta d’Andalusia contra les inspeccions de treball dutes a terme en les zones agrícoles per part de Yolanda Díaz, Ministra de Treball, per tal d’inspeccionar les denúncies sobre sobreexplotació als temporers que són de coneixement públic.

Com hem dit abans no es tracta només d’explotació sinó de casos clars de comportaments racistes envers els temporers. Podem relatar dos casos que han estat prou difosos pels mitjans de comunicació.

A la població lleidatana d’Alcarràs existeix un bar conegut com “el Recó de la Vero”. Era un bar al que acudia la gent del poble, desprès es van acostar alguns temporers subsaharians i la gent del poble va deixar d’anar. Ara tots els seus usuaris són únicament temporers de vuit nacionalitats diferents de l’Africa subsahariana, la seva propietària es reivindica del ara anomenat “bar dels negres”.

Un altra exemple del racisme també aquest any a Lleida en plena pandèmia del Covid. Ha estat el cas d’un jugador de futbol del Mònaco català d’origen senegalès que al tenir coneixement de que molts temporers senegalesos dormien als carrers de Lleida va oferir-se a pagar-los allotjaments a hotels de la ciutat. La seva sorpresa va ser trobar-se amb la negativa dels hotels a allotjar-los, i li va costar trobar-los allotjament.

Aquesta situació reiterada referent a la situació dels temporers emigrants continua any rere any sense que s’arbitri cap solució. El que està clar és que hi ha empresaris agrícoles als que els hi val aquesta fórmula. No hi hauria aquesta peregrinació de temporers si no hi hagués oferta de treball. Els temporers es mouen per la perspectiva d’un treball que precisen i ho fan forçats per la seva supervivència. Si fos cert que els empresaris contractessin en origen, que tinguessin equipament per albergar els seus temporers, si tinguessin els contractes en regle, etc. no existirien aquestes peregrinacions de temporers que recorren la pell de brau al ritme de les recollides de les diverses fruites. Els temporers agrícoles van allà on hi ha possibilitats de treball, com ho fan tots els migrants. Si aquesta situació es repeteix cada estiu és sens dubte per que hi ha qui es beneficia de la contractació de la gent més vulnerable, amb papers o sense. I contra més vulnerable és la situació del temporer millor per als empresaris desaprensius.

Aquests any amb el Covid-10 tot ha estat encara més greu. Els temporers agrícoles sense contracte es mouen es busca de treball. Són gent jove i relativament forta i per a ells el principal és el treball, malviuen en campaments improvisats o al carrer amb condicions deplorables en quan a sanitat i higiene. Per a ells no trobar-se massa bé no és motiu per a deixar d’anar al treball i això comporta en gran mesura el risc de contagi. No és estrany que a les empreses hortofrutícolas de l’Aragó i al Segrià on hi ha forta presència de temporers emigrants s’hagin donat forts rebrots del Covid-19. Es com una maledicció bíblica, es rep el que es sembra.

Com han denunciat els sindicats és inadmissible que desprès de tant de temps, ni els empresaris ni especialment els poders públics de tots els àmbits no hagin pres les mesures per a evitar aquestes situacions inhumanes a que estan sotmesos els temporers agrícoles immigrants. Cal establir les normes per a que les contractacions siguin legals, s’han de establir habitatges amb condicions per als temporers amb les degudes condicions sanitàries i higièniques, tant per part dels empresaris com dels ajuntaments afectats. I els poders públics han de garantir les condicions de treball i de vida d’aquestes persones. I cal excloure els brots de racisme, inclòs el racisme subjacent existent.

El sindicalisme tambe defensa els temporers 

EL GOVERN I EL PODER

El Govern de coal·lició Progressista

Nuevatribuna | 12 de junio de 2020

En democràcia el Govern té poder però no té tot el poder. La pròpia separació de poders en un sistema democràtic ja estableix tres poders: l’Executiu (el Govern), el legislatiu (el Parlament) i el Judicial (el poder judicial). Al marge dels poders polítics a la societat hi ha d’altres poders amb influència en la política, són el poder econòmic, el poder mediàtic, el poder eclesiàstic, el poder dels moviments socials, etc. Altrament cal comptar amb aparells de l’estat, teòricament al servei del poder polític que posseeixen determinat  grau de poder i autonomia, per exemple l’aparell repressiu, les forces de seguretat o les forces armades i els serveix d’intel·ligència entre d’altres. A tot això en el cas d’Espanya cal afegir els poders autonòmics.

La relació de tots aquests poders composa una determinada correlació de forces. Moltes vegades l’actuació de determinats poders pot fer caure un govern fins i tot vulnerant les pròpies normes legals. Aquest va ser el cas per exemple del derrocament a Xile del Govern d’Allende. Aquesta experiència va comportar que en  un altre país com Itàlia, en temps de la “guerra freda” el PCI d’Enrico Berlinguer elaborés la seva política del “Compromís Històric” com a fórmula per a fer avançar l’aprofundiment democràtic tot evitant possibilitats colpistes.

Es evident que en un país com Espanya, avui fortament vinculat a la Unió Europea, sigui difícil imaginar les possibilitats del que hem conegut tradicionalment com a un “cop d’estat”. Això no evita que puguin donar-se maniobres per a intentar subvertir  un govern legítim mitjançant actuacions que tractin de fomentar el descrèdit del govern.

En el nostre país per raons del procés de trànsit de la dictadura a la democràcia diversos poders de l’estat han mantingut fortes relacions o influencia del règim anterior. En un primer temps va passar amb les forces armades i avui encara es mantenen en sectors de les forces de seguretat i especialment en la judicatura sector on encara és predominant un forta component conservadora.

L’actual Govern d’Espanya és un govern de coalició progressista, amb un programa clarament d’esquerres que malgrat tot no disposa d’una correlació de forces totalment favorable ni tan sols en l’àmbit del poder legislatiu. L’actual govern està a l’atzar no sols del suport d’algunes forces minoritàries d’esquerres sinó d’altres forces amb interessos més nacionalistes que progressistes. Davant d’ell té una oposició radicalitzada de forces de dretes que des del primer moment estan fomentant una ofensiva deslegitimadora de l’acció del govern.

La dreta insomne

La dreta espanyola sembla que mai hagi estat capaç d’assumir la nova realitat democràtica. Al contrari d’altres com la dreta alemanya o italiana mai ha  assumit una crítica a l’antic règim dictatorial. Al contrari, des dels anys 90 amb Aznar sempre ha tractat tant amb el govern Zapatero com amb els governs de Sánchez d’impugnar les seves victòries electorals i presentar-los com a uns governs que van en contra dels interessos del país.

L’actuació política de la dreta espanyola ha comptat sempre amb el suport ideològic  d’una bona part dels mitjans mediàtics de la dreta, incloent-hi els de l’església, dels grans poders econòmics, i en molts casos de sectors dels aparells de l’estat (les denominades clavegueres) i de bona part del poder judicial.

Això ho va patir Zapatero, només cal recordar les múltiples mobilitzacions i campanyes ideològiques de la dreta política, amb el suport en primera fila de la jerarquia eclesiàstica, contra les diverses lleis socials o les lleis de memòria històrica. I encara més ho estem observant amb l’actual govern de coalició.

Els constants insults amb qualificatius com “comunistes” aplicats al govern, que obviant el paper fonamental dels comunistes en l’adveniment de la democràcia, són demostratius dels seu tarannà ideològic. Tot això amb el suport dels mitjans de la dreta mediàtica i fins i tot amb l’actitud contemporitzadora d’alguns antics líders socialistes i d’alguns mitjans suposadament progressistes. La duresa de l’oposició de dretes durant tota la pandèmia que hem viscut basada no en presentar propostes sinó difonent de forma permanent mentides,“bulos” i desqualificacions permanents i arribant a fer responsable al govern dels morts del coronavirus demostren una clara voluntat d’intentar desprestigiar el govern i provocar al preu que sigui la seva caiguda. Cal recordar que també a Zapatero el van atacar  utilitzant els morts del 11M, enlloc de reconèixer les mentides d’Acebes, així com enfrontant-lo amb les víctimes del terrorisme durant el procés per la rendició d’ETA. Ara tornen a acusar al govern de pactar amb separatistes, comunistes i “etarres” per remoure els sentiments més reaccionaris de la societat.

La dreta mediatica

A tota aquesta ofensiva política i mediàtica de les dretes poc democràtiques, s’afegeix la utilització en aquesta segona fase de l’ofensiva de sectors de les forces de seguretat, en aquests cas de la “guardia civil”, i de la magistratura com hem vist en el cas de la denúncia contra el delegat del Govern a Madrid. Casualment tots els mitjans de la dreta, les Associacions conservadores de la Magistratura, sindicats de la Guardia Civil, per cert no la més representativa, han sortit en tromba a criticar l’actuació del Ministre de l’Interior per la substitució a Pérez de los Cobos per una actuació clarament deslleial.

Tota aquesta segona ofensiva continuarà segurament amb nous episodis judicials als que es poden afegir demandes de diversos sectors empresarials, com ja ha començat amb els autobusos només buscant el desgast del Govern de l’Estat. Tot això té com a objectiu arribar al clímax a la tardor quan la crisi econòmica i social sigui més punyent, tot evitant que s’aprovin els Pressupostos de l’Estat. L’objectiu: fer caure el govern i a Pedro Sánchez.

El cas Pérez de los Cobos com excusa

Evidentment no estem davant d’un intent de “cop d’estat”, en tot cas d’una versió “light”. No es preveu cap vulneració de la llei sinó deixar el govern cada cop més sol i sense suports i sotmetre’l a una pressió brutal des de tots el àmbits possibles.

Si la jugada els hi surt malament el govern sortirà endavant i podrà acabar la legislatura en millors condicions de les que la va iniciar. Per això cal : a) cohesió interna del govern, evitant en lo possible sortides de to d’alguns dels seus membres; b) mantenir el màxim d’aliances en l’àmbit polític i si és possible eixamplar-les, aïllant  les dretes més recalcitrants; i c) potenciant els suport de les forces sindicals, i de sectors socials i de la intel·lectualitat per a formar un bloc de suport al govern.

Sincerament crec que els partits del govern tenen clara la necessitat d’enfortir la coalició i això comporta centrar l’acció política en el suport de les actuacions del govern. També és evident que els sindicats són  quelcom més que uns interlocutors socials, són un veritable suport i inductors de les polítiques socials. Cal intentar al màxim els acords socials amb tots els interlocutors, la patronal pot jugar, pels seus propis interessos, un paper molts més pragmàtic que la dreta política. I per últim cal tenir en compte la capacitat de resiliència de Pedro Sánchez un dirigent més dur del que sembla amb “mandíbules d’acer” i un bon equip amb gent potent.

La concertació social la millor aliada del Govern

LES DRETES ESPANYOLA I CATALANA SON SINONIMES

Torra i Casado dues cares del mateix

Nuevatribuna | 23 de mayo de 2020
Sembla com si la greu emergència sanitària que hem patit només hagi servit als partits de dretes i ultradretes espanyoles, PP i Vox, i la catalana de JxC, per a  enfortir els seus atacs al Govern de l’Estat en lloc de col·laborar amb ell en la lluita contra la pandèmia. La situació d’emergència i l’Estat d’Alarma només ha provocat l’increment sectari i irresponsable de les dretes atacant en tot moment l’actuació de les autoritats de l’Estat.

Per a les dretes espanyoles l’objectiu és desgastar el Govern de coalició tot intentant el seu fracàs que els permeti el seu retorn al poder. Pel que fa al Govern de la Generalitat tot ha està destinat a continuar prioritzant la seva aposta independentista tractant de marcar perfil propi qüestionant totes les actuacions de l’Executiu Central i plantejant alternatives impossibles i inviables contràries a les que aquest aprovava.

Les actuacions dels líders de les dretes Casado, Abascal, Diaz Ayuso i Torra han anat més enllà de tot allò exigible a uns responsables polítics han estat sectàries han actuat  sense cap escrúpol per utilitzar una situació realment greu i inesperada arreu del món per atacar l’actuació del govern. Des de les dretes espanyoles s’ha arribat a responsabilitzar al Govern de Sánchez de les morts causades per la pandèmia. Per la seva part el govern de Torra no ha tingut prou en dir que una Catalunya independent ho faria tot millor sinó que fins i tot ha dit que “Madrid és la mort”.

Es interesant veure en tots dos cassos com les dretes no accepten cap coresponsabilitat en la crisi sanitària obviant dos fets: a) que la sanitat a Espanya està en gran part afectada per les retallades efectuades pels governs del PP i de CiU i JxCat; b) que malgrat la direcció del Govern de l’Estat les CCAA sempre han estat les responsables de gestionar la sanitat. En tot el debat les dretes han obviat no tan sols coresponsabilitzar-se amb el govern de la crisi sanitària fent pinya amb ell en el Congrés dels Diputats sinó que ni tan sols es fan responsables dels seus errors en les Comunitats Autònomes que governen. I cal destacar que Madrid i Catalunya governades una per Diaz Ayuso en un govern  del PP i C,s amb el suport de Vox,  i l’altre Catalunya governada per Torras amb JxC i ERC han estat els dos principals “focus” de l’ epidèmia.

Les polítiques dutes a terme per les dretes tenen molt a veure amb una sèrie de conceptes intrínsecs als seus plantejaments. Les dretes tenen molt arrelada una concepció patrimonial del poder polític. Per les dretes espanyoles l’estat, Espanya és seva. Per les dretes catalanes és Catalunya la que és seva.

Aznar "guru" de la dreta espanyola

Les dretes espanyoles han estat incapaces d’abandonar la seva herència del franquisme. Durant la transició i l’esclat de la democràcia la dreta espanyola va estar un llarg temps en “hibernació política”. Només anys desprès de la creació del PP com a partit de la dreta espanyola i sota la direcció de Jose Mª Aznar torna a plantejar-se exigir el que considera que li pertoca, el poder de l’estat. Cal veure com amb posterioritat als governs d’Aznar i sota la seva influencia ideològica la dreta espanyola mai ha reconegut les victòries electorals de les esquerres. Ni la de Zapatero que van atribuir a una conxorxa desprès de l’atemptat de l’11-M, ni el triomf de la moció de censura, ni el govern plural de les esquerres. Per a ells tots han estat qualificats d’il·legítims quan no directament d’il·legals.

En el cas de Catalunya la majoria de la dreta catalana va estar amb el franquisme, només una petita fracció, minoritària dins de l’oposició democràtica, representava la dreta nacionalista. Amb l’arribada de la democràcia a Catalunya hi havia un sentiment majoritàriament d’esquerres que es va plasmar en les primeres eleccions al Congrés dels Diputats. Davant la possibilitat d’una majoria d’esquerres al govern autonòmic Suárez va efectuar “l’operació Tarradellas” que va priva l’esquerra de tenir el poder autonòmic. Posteriorment a la Generalitat Provisional les eleccions autonòmiques van determinar el triomf de Jordi Pujol amb el suport de l’UCD i d’ERC. Això va comportar l’inici del “pujolisme”, un llarg període del 1980 fins al 2003 durant el qual la dreta reagrupada de forma majoritària en la dreta nacionalista creà tota a infraestructura institucional, mediàtica, de poder social i d’hegemonia ideològica entorn a un idealisme nacionalista que perdura fins ara amb l’excepció del breu període del “tripartit”. També la dreta nacionalista té una concepció patrimonial que els va fer exclamar desprès del triomf del “tripartit” “Ens han tret de casa”.

Pujol o el nacionalisme identitari català

Totes les dretes tant espanyoles com catalanes tenen un ideari basat en el més pur liberalisme econòmic ja que són les representants de les classes més acomodades però aquest ideari bàsic el camuflen sota altres premisses que els hi permeten aglutinar diversos sectors socials. Juntament amb el liberalisme econòmic i la defensa d’un estat reduït i sistemes fiscals i de protecció social reduïts afegeixen diverses característiques com són el nacionalisme identitari que podríem qualificar de patrioterisme ( per uns Espanya, per altres Catalunya), la vinculació religiosa, la creació d’una falsa realitat històrica que és perd en els temps ( Espanya el primer estat del món o la Catalunya mil·lenària) i un rebuig del diferent i del cosmopolitisme, entre d’altres.

Malgrat siguin antagònics la dreta nacionalista espanyola i catalana es retro-alimenten i tenen més aspectes sinònims que diferencials pel que fa als conceptes.

En el cas català una menció a part mereix ERC fidel representant de la petita burgesia i les classes menestrals nacionalistes catalanes. Poques vegades en els darrers quaranta anys ha fet honor al seu nom d’esquerra, impressionats pel pes del nacionalisme conservador de CIU i els seus hereus ha estat sempre un satèl·lit subaltern d’aquests a Catalunya, amb una barreja d’enveja i de complex d’inferioritat. ERC és un partit que “vol i dol” respecte als neo-convergents, els vol substituir però no pot obviar la seva influencia en el món nacionalista. Per això sempre ha sigut un partit de poc fiar per a les esquerres catalanes.

Les dretes espanyoles i catalana s’assemblen tant que fins i tot en ambdós cassos quan ho consideren necessari criden els seus fidels a saltar-se les normes legals. Ho hem vist a Catalunya amb el “procés” i ara ho veiem en la dreta espanyola cridant al carrer als “borjamaris” dels barris benestants en plena situació d’emergència sanitària.

Aquest és l’Estat de coses que ha fet unir-se en el NO a les pròrrogues de l’Estat d’Alarma al PP, VOX, JxC i ERC en contra del Govern de Coalició Progressista. 

Una pandemia global que les dretes volen ignorar

UN GOVERN QUE ACTUA ENFRONT D'UNA OPOSICIÓ INDIGNA I MENTIDERA

Govern i oposició dues actituts davant la crisi

Nuevatribuna | 05 de mayo de 2020


Estem vivint temps polítics monopolitzats per la pandèmia del Covid-19 que ha provocat un canvi en tots els àmbits. La prioritat sanitària ha estat evident en una primera fase i en l'actualitat ho continua sent si bé en combinació amb la problemàtica econòmica i social que comportarà la que serà una desconeguda nova normalitat, que serà nova però que de moment no serà normal i en la qual haurem de fer front a les greus conseqüències econòmiques i socials resultat del capgirell en tots els àmbits provocat per l'epidèmia i les mesures que s'han hagut de prendre per a evitar la seva propagació. El confinament de la població, el cessament en el seu moment de totes les activitats no essencials, han provocat i no sols al país sinó en el marc mundial canvis que encara és aviat per a dictaminar com seran.

A Espanya el primer govern de coalició progressista ha hagut de fer front, poc després de néixer, a una greu situació no prevista i ha adoptat nombroses mesures polítiques, econòmiques i socials, moltes d'elles inèdites en la nostra història i que en general han estat correctes per a detenir la pandèmia. La primera d'elles la proclamació de l'Estat d'Emergència, decisió que s'ha vist plenament confirmada com a encertada en el temps. Posteriorment el govern va decidir ampliar el confinament i va decretar el cessament de totes les activitats productives durant deu dies mitjançant permisos retribuïts recuperables que també s'ha demostrat encertat.

Alhora acords adoptats amb el consens dels agents socials, sindicats i patronals, com el dels ERTES, sobre autònoms i sobre fons per a la liquiditat de les empreses han estat essencials. Posteriorment s'han ampliat amb atenció a la regulació d'ajornament en crèdits d'habitatge, lloguers, i cobertura de col·lectius com les empleades de la llar que han pogut accedir per primera vegada a cobrar prestacions de desocupació. I està en fase de preparació la proposta d'Ingrés Mínim Vital d'una importància transcendental.

Ara per a començar a sortir del confinament s'han establert una sèrie de fases que s'aplicaran de forma no uniforme sinó d'acord amb la situació de cada territori. En aquest tema el govern ha buscat una mesura territorial, en principi però no exclusivament la província, en la qual a partir de determinats indicadors sanitaris es pugui anar passant d'una fase a una altra de desconfinament. La mesura territorial s'estableix entorn de tres criteris, el sanitari, el de possibilitat de control de la mobilitat i el de criteri econòmic-laboral.

Gestionar el retorn

El que ha caracteritzat l'actuació del govern d'Espanya és aplicar unes polítiques molt diferents de les que els governs de les dretes van aplicar en altres situacions com va ser en la crisi econòmica quan el cost es va fer recaure sobre les classes treballadores i els més vulnerables el que va comportar com a resultat una major desigualtat social. I el mateix ha defensat en l'àmbit europeu on planteja mancomunar el deute o fons de recuperació sense condicions que no llastrin la recuperació futura dels diversos estats.

El govern ha treballat de manera intensa en una situació totalment nova. Ningú amb un mínim d'objectivitat pot negar que el govern ha estat en un situació de plena activitat per a fer front a qüestions no explorades anteriorment, sense receptes prèvies i provocant una frenètica i constant activitat de publicacions en el BOE, amb el treball d'elaboració que comporta, concertació amb els agents socials, compareixences en el Parlament, davant els mitjans de comunicació, reunions i intercanvi d'opinions amb les autonomies a molt diversos nivells i contactes amb els diversos grups polítics.

Com és normal en una situació com la viscuda és evident que s'han comès errors, que s'han hagut de fer rectificacions i redaccions a última hora. 

Davant això cal lamentar l'actuació de l'oposició de la dreta i dels independentistes, tot això deixant de costat a Vox per la seva actuació permanentment fora del mínim decòrum parlamentari. El PP amb Casado i els seus principals dirigents en cap moment han optat per una oposició constructiva, han estat una imitació a vegades similar a la de Vox, criticant sense raó i sempre sense alternatives. D'entrada es va assabentar de l'emergència a toro passat però va criticar al govern per no haver-se assabentat abans i va estar permanentment intentant presentar com una causa fonamental la celebració del 8 de març, a la qual  cal dir que va assistir una representació del propi PP. Aquest dia no sols es va celebrar el 8 de març, sinó partits de futbol en totes les divisions i fins i tot l'acte de Vox, i dies més tard fins va haver-hi aglomeracions de protesta per la celebració d'un partit a porta tancada a València. Va ser en aquesta setmana que davant l'evolució al Nord d'Itàlia el conjunt de països europeus es van adonar de l'amenaça de la pandèmia.

Posteriorment i sense rubor el PP malgrat votar la proposta de l'Estat d'Emergència ha estat en una constant crítica acusant el govern d'actuació errònia, lenta o precipitada i sense concretar en cap moment les seves pròpies responsabilitats. Una crisi complexa com aquesta afecta a totes les administracions i una crisi sanitària com la present deuria per vergonya fer enrogir al PP responsable principal de les retallades en la sanitat pública especialment a Madrid on governa la Comunitat des de fa dècades, i on s'ha produït el major focus d'infecció malgrat els intents de la Presidenta Ayuso que atacant al govern de l'Estat intenta tapar-se les seves pròpies vergonyes. Qui és el responsable de les retallades i les privatitzacions sanitàries a la Comunitat de Madrid? I de les residències de la tercera edat?

El PP de Casado l'assetjament al Govern

El PP no ha donat per bona ni una actuació del Govern de l'Estat al qual ha atacat de forma permanent sense donar-li el més mínim respir i especialment sense plantejar cap alternativa. El màxim que hem sentit són propostes de corbates negres, o de baixar  o cancel·lar impostos. En un moment de gran despesa social al PP només se li ocorre la proposta de baixar impostos, com si no tinguéssim una pressió fiscal 7% punts inferior a la mitjana de la UE, i una menor despesa social també del 7%, gràcies en gran part a les posicions que sempre defensa el PP aquestes que “els diners sempre estan millor en la butxaca del contribuent”. Però quan vénen crisis com l'actual tots esperen que sigui l'Estat i lo públic els que els socorrin, fins i tot molts empresaris, grans i petits, i ciutadans els quals demanen menys impostos ara demanen que els socorri l'Estat. El PP ha desaprofitat una ocasió per a demostrar que és un partit de “Estat” i ha quedat clar que la seva única obsessió és fer caure al govern com sigui, encara que sigui mitjançant mentides i falsedats com culpar al govern dels morts, sense entonar cap “mea culpa” per les seves polítiques anteriors de retallades. Últimament ha arribat a dir que Sánchez és el culpable de la crisi sanitària i de la posterior crisi econòmica i punt. I ho diu sense argumentar i sense donar les raons de la seva asserció.

En la mateixa línia que el PP cal situar al Govern de la Generalitat i tots els seus components. Ells han fet propostes sempre contràries a les del Govern de l’Estat. Totes situades en termes de confrontació política per a mantenir la idea independentista. Primer van demanar tancar Catalunya com si això servís d'alguna cosa, ells van tancar la zona d'Igualada que va patir la falta d'actuació posterior del Govern. Després va demanar el cessament de totes les activitats, de totes, afegint que l'Estat pagués les nòmines. Posteriorment en plena situació de confinament van plantejar que els “padrins” poguessin portar la “mona de Pasqua” als seus fillols. A més en tot el procés s'han dedicat a contraprogramar en les seves televisions les rodes del Govern plantejant propostes que sabien inaplicables o esquitxant de “perles” com dir que “Madrid mata” “que amb independència haurien menys morts” o culpés al Govern de l'Estat de totes les ineficiències pròpies. Fins i tot han plantejat que ells haguessin establert el confinament quinze dies abans sense reparar que per aquelles dates cent mil independentistes van viatjar a Perpinyà a lloar  Puigdemont. Tot això al marge de pallassades com  contraposar un equip científic propi, que sembla ser que és inexistent, o prometre 14 milions de màscaretes que encara ningú ha vist. I com en el cas del PP, ells són hereus dels responsables de les retallades sanitàries a Catalunya i la situació en les Residències. És un Govern de publicistes de la independència i d'incapacitat demostrada en la gestió. Una gent que a tot vota No en el cas de JxC, o que com a màxim s'absté en el cas d'ERC.

Torra o la confrontació permanent

Altres grups o responsables polítics també en menor mesura no han estat a l'altura, sigui el cas del PNB en el tema del tancament total d'activitats no essencials al qual es va oposar o ara davant el desconfinament per temes competencials, una actitud potser derivada de la proximitat electoral i que ajudi a tapar la mala gestió del abocador de Zaldibar. El mateix podríem dir d'alguns barons del PSOE que millor haurien estat callats.

Contradictòria amb l'actitud de la oposició es la demostrada pels agents socials, sindicats i empresaris molt més equilibrades i partidaris dels pactes.

Cal dir que la crítica sempre és acceptable i positiva,  però que l'assetjament sense alternatives, la crítica per la crítica, l'oposició per l'oposició, el fixar-se en el detall mal realitzat en lloc d'en les polítiques essencials, és un senyal d'actuació ruin i miserable, i d'això hem vist molt en aquest període.

Actitut dialogant dels agents socials davant la crisi

INTERROGANTS EN SORTIR DE LA PANDÈMIA

Interrogants que hem d'afrontar

Nuevatribuna | 20 de abril de 2020
En aquests moments encara no sabem amb certesa com serà ni quan serà la sortida de l'emergència sanitària provocada pel Covid-19. Pot ser en dos mesos,  en quatre o en mig any. No sabem com serà el procés de sortida del confinament, ni tan sols coneixem com serà la sortida d'aquesta crisi. Molts interrogants i possiblement una única certesa: la nostra vida no tornarà a ser com abans. La societat i la ciutadania hauran d'adaptar-se a una altra manera de viure que desconeixem. Molts són els interrogants que haurem d'afrontar en tots els àmbits de la nostra vida i dels quals dependrà com serà aquesta nova manera de viure i de relacionar-nos.

És evident que tot s'obre com una realitat desconeguda, plena d'oportunitats i de riscos, que pot portar-nos a formes de vida diferents de les actuals, des del propi model de societat, de producció i consum, a les relacions socials i laborals. És possible que no puguem ser conscients dels canvis que es produiran i que milloraran o empitjoraran les nostres societats.

Sens dubte la pandèmia ha estat un dur cop per a la supèrbia dels humans i alhora ha posat en qüestió la suposada fortalesa i hegemonia indiscutible i fins ara poc discutida de la globalització econòmica i financera neoliberal.

Hi ha quatre àmbits que depenent de la seva evolució poden significar una ruptura en la nostra forma de vida actual.

Primer àmbit: Europa.

Les polítiques que adopti la Unió Europea definiran en gran manera com s'afronti la sortida de la crisi sanitària i la futura i necessària reconstrucció econòmica i social de països com el nostre.

En principi la UE ha adoptat una sèrie de decisions econòmiques diferents de les negatives polítiques d'austeritat adoptades en la crisi econòmica del 2008. Encara que de manera lenta i amb retard s'han adoptat unes primeres decisions positives com són la liquiditat garantida pel BCE d’un programa de 750.000 milions d'euros per a evitar encariments dels deutes sobirans o els acords de l'Eurogrup sobre línies de crèdits i avals o els 100.000 milions del programa SURE per a fer front als costos en prestacions derivades de la pandèmia.

Són passos necessaris però de cap manera suficients. Només són decisions d'una primera actuació d'emergència. Però cal molt més. La UE s'enfronta a un moment decisiu per a consolidar-se en un projecte solidari i d'unitat, o s'enfrontarà en cas contrari a una fractura que pot ser definitiva per a l'esdevenir comunitari. O s'aposta per una Unió basada en la solidaritat entre els seus components o es reactivaran les posicions antieuropees i ultranacionalistes que poden tombar el projecte d'una Europa unida.

Europa ha de llançar un potent pla d'inversió, el que s'ha denominat un nou “Pla Marshall”, que permeti la reactivació econòmica i els processos de reconstrucció dels diversos països. I per a això ha de donar-se un gran pas en la fiscalitat europea, entre altres mesures la capacitat d'emetre “eurobons” o “coronabons”, és a dir deute comú que permeti mobilitzar milers de milions d'euros per a finançar l'enorme esforç, conjunt i dels diversos països, que permeti tornar a posar l'economia al dia i en marxa, afavorint una sortida favorable de la crisi tant per a les economies com per als ciutadans europeus.

Així mateix aquest procés de reconstrucció ha de suposar també una oportunitat per a potenciar noves propostes de desenvolupament de les economies europees, la crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques poden permetre accelerar projectes ja plantejats entorn de l'anomenat “European New Green Deal” és a dir potenciar projectes de desenvolupament més sostenibles i adequats a la defensa de la biodiversitat i la sostenibilitat.

El futur i Europa

Segon àmbit: el paper de l'Estat i lo públic.

No hi ha dubte que davant la crisi de la pandèmia han desaparegut del mapa els famosos poders econòmics i de nou el paper de l'Estat i de lo públic ha aparegut com l'única esperança de defensa de la ciutadania. De nou l'Estat protector, que dicta normes per a salvaguardar la vida de tota la ciutadania. De nou la importància dels serveis públics, especialment la tan atacada sanitat pública. De nou la importància del que és col·lectiu,  la consciència col·lectiva i la importància i centralitat del treball, especialment el de molts sectors molt poc valorats, el de la neteja, el dels reposadors de supermercats, de les caixeres, fins a la revaloració de les forces de seguretat.

L'aïllament no ha produït individualització, sinó sociabilitat entre els confinats i una bona mostra són els aplaudiments de les 8 de la tarda a tots els que s'esforcen a garantir-nos les mínimes seguretats vitals. No hi ha dubte que lo públic s'ha tornat a posar en valor d'una forma clara i merescuda.

Després de dècades de neoliberalisme on s'ha defensat l'individualisme i s'han retallat de manera greu, i ara es demostra totalment errònia, els serveis públics, on abans només es valorava la competitivitat i el mercat ara es demostra la inutilitat d'aquests falsos valors. On està ara el mercat? De què ens serveix la competitivitat? On està la salvació social per part dels grans poders econòmics i financers?

No hi ha dubte que estem en una situació en la qual hem de refermar de manera clara la defensa del que és públic que és el que ens dóna seguretat col·lectiva en sanitat però també en cobertura de prestacions púbiques. En aquests moments es posa en valor la necessitat de reduir la desigualtat. Fins i tot polítics neoliberals avui demanen una forta intervenció econòmica de l'Estat.

Només cal constatar que una proposta considerada de futur com era la Renda Bàsica o un Ingrés Mínim Vital en aquests dies, que valen com a anys, es presenta com a una necessitat ineludible que aviat es farà realitat.

Cal esperar que aquesta defensa del que és públic que comporta també una major pressió fiscal en els sectors més poderosos i afavorits de la societat per a compensar la millora dels sectors més desfavorits i reduir la desigualtat social sigui un pensament dominant en el futur.

És evident que hi haurà resistències, per part de sectors que enyoraran la tornada al liberalisme més radical, però la durada dels efectes de la pandèmia i l'esperança de que els sectors econòmics més avançats, que vegin la necessitat de canvis com una oportunitat en l'actual moment, permetin un avanç en una nova convivència més harmoniosa i sostenible.

EU New Green Deal

Tercer àmbit: canvis en el model de producció i consum.

La crisi ha evidenciat les nostres mancances. La desigualtat i la importància dels serveis públics retallats i els problemes derivats de la deslocalització d'empreses que ens ha perjudicat a  l'hora de garantir subministraments bàsics.

El reforç dels serveis públics ha de ser una de les prioritats juntament amb el manteniment de les prestacions socials que garanteixin no sols una menor desigualtat sinó una potenciació del consum de productes bàsics. Caldrà plantejar-se per exemple davant l'envelliment poblacional el tema de les residències de la tercera edat després de la negativa realitat que hem pogut contemplar i viure. Un altre objectiu serà sens dubte la relocalització d'indústries que ens garanteixin el poder fer front a qualsevol nou tipus de crisi. La situació actual ens dóna una oportunitat com dèiem en parlar d'Europa de plantejar un canvi per a aconseguir una reconstrucció basada en més i millor sostenibilitat energètica i de tota mena que ens faci menys dependents de l'exterior, és a dir aplicar el “Green Deal” també a nivell estatal.

La reconstrucció enfrontarà dos models de reconstrucció un del passat, basat en l'economia del maó i l'especulació que s'ha demostrat errònia, i un altre basat en una nova manera de fer un país més habitable i modern amb noves maneres de producció basats en aconseguir un major valor alhora que potenciar la producció i distribució pròpies.

Quart àmbit: la consciència social.

És possible predir que aquest temps de confinament ha provocat una major presa de consciència social de la nostra feblesa humana i de la necessitat de que hem d'adaptar-nos canviant de valors. Ja hem plantejat canvis en la nostra percepció de la importància del que és públic, del que és col·lectiu, del nostre sentiment solidari.

Cal esperar que també pugui conduir-nos al convenciment de les nostres limitacions i de la necessitat d'apostar per elements de qualitat en la nostra vida finita més que en la quantitat. Haurem de comprovar si aquesta situació viscuda i desconeguda per a tots ens ha comportat una major maduresa, una potenciació del nostre costat solidari i social per sobre dels factors individualistes. Més consciència dels problemes globals i de la seva importància. Si la pandèmia ens ha fet pensar en la nostra fragilitat seria lògic pensar que fóssim ara més sensibles en plantejar-nos qüestions com el canvi climàtic i les seves possibles conseqüències, com l'escalfament global comporta pèrdua de la biodiversitat en el planeta i per tant la major possibilitat de pandèmies o fenòmens naturals no controlables.

La necessitat del canvi energètic cap a energies renovables i el respecte a la naturalesa. Un canvi en els nostres hàbits de consum prioritzant el realment necessari i essencial ha de comportar evitar el malbaratament consumista i plantejar-nos les necessitats a llarg termini en lloc del consumisme immediat i poc raonat.

No hi ha dubte que els canvis en la consciència social de la ciutadania serà clau a l'hora de definir el nostre futur de progrés o de reculada.

Conclusió.

Aquestes són algunes de les realitats i interrogants als que de fet ens haurem d'enfrontar. Tot això en una situació que ha estat i serà inèdita per a tota la ciutadania  però que sens dubte tindrà fortes repercussions i canvis en el que ha estat fins ara la nostra vida econòmica, política i social, tant col·lectiva com individual.

Una societat més solidària?