ENS CAL UN ESPAI ECOSOCIALISTA ROIG-VERD



Actualitzant els clàssics 

Original a:-@RevistaTreball.htm 22 gener 2020
Nuevatribuna | 27 de enero de 2020
En un moment en que conceptes com “canvi climàtic” o “transició ecològica justa” estan en primera línia dels debats paradoxalment està a punt de desaparèixer, per causes diverses, la primera i única opció política clarament ecosocialista que ha existit en el conjunt de l’estat: Iniciativa per Catalunya-Verds, membre del partit Verd europeu.

La ideologia ecosocialista ha estat conformada entorn a tres vector, els denominats fils roig-verd i violeta. Aquests fils componen la base del moviment ecosocialista, el fil roig que representa la seva voluntat de vincular-se amb el món del treball i del sindicalisme de classe, el fil verd de l’ecologisme polític i el fil violeta del feminisme i la igualtat de gènere.

En aquests temps de canvis i confusió que estem vivint  on sembla que es difuminen, sobren o no estan de moda els conceptes ideològics clars i els grans debats estratègics, on manquen les estratègies a llarg termini i dominen els tacticismes i els possibilismes,  i on els diversos populismes són norma, volem reivindicar la necessitat de l’existència d’un espai polític que es reivindiqui del ecosocialisme i defensi les banderes conjuntes dels fils roig i verd.

Pel que fa al fil violeta sembla que sortosament està adoptat de forma clara pel conjunt de les forces polítiques progressistes i per un moviment feminista que ha demostrat la seva gran potència i capacitat de mobilització. Però els fils roig i verd avui no són específicament reivindicats.

No dubtem que la necessitat de fer front al canvi climàtic i la lluita contra la contaminació està cada cop més present en l’agenda política i social, i que fins i tot ara el Govern de l’Estat dóna prioritat a un tema clarament ecosocialista com és aconseguir una “transició ecològica justa”, i podem dir que l’equip governamental responsable és d’un gran nivell de coneixement de la problemàtica.

Però alhora la ideologia ecosocialista mai ha estat tan poc present políticament, per que ni el PSOE ni UP i les seves confluències defensen una ideologia ecosocialista que va més enllà de les mesures concretes. Fins i tot el subjecte polític on s’ha integrat l’antiga ICV no ha fet una definició ideològica al respecte que vagi més enllà, i això cal dir-ho, de l’aplicació de mesures més o menys ecològiques.

Una proposta ecosocialista va més enllà de qüestions ecològiques concretes que es puguin abordar. L’ecosocialisme uneix una branca ideològica tradicional com és el socialisme i la seva la lluita per l’alliberament de les classes treballadores explotades amb la lluita ecològica en el sentit de que la lluita per l’alliberament social ha d’anar de la mà de la lluita pel respecte al medi, fugint dels plantejaments econòmics purament “desarrollistes”.

El que l’ecosocialisme, com a plantejament polític i ideològic, proposa és un canvi de model de producció, un canvi de model econòmic, un canvi de model de les relacions socials i un canvi de les pròpies consciències personals. Planteja una cosmogonia que defensa no només canvis polítics i econòmics sinó també un canvi en la consciència social. Per tant és una alternativa global a l’actual sistema econòmic i social  basat en el “desarrollisme sense control”, la magnificació del benefici, l’individualisme, el malbaratament de recursos i el consumisme desaforat existent, que posa en risc la pròpia viabilitat planetària.

Berlinguer un precursor

Ja fa molts anys, al gener del 1977, Enrico Berlinguer en una trobada amb intel·lectuals va plantejar una reflexió al voltant de “l’Austeritat”. Evidentment no té cap relació amb el discurs d’austeritat que ha defensat la dreta per afrontar la crisi  totalment contrari del que plantejava el polític italià. En el seu discurs, fa tants anys, ja es podien veure algunes de les bases d’un discurs ecosocialista. La necessitat d’acabar amb el malbaratament de recursos, la limitació dels recursos naturals, pensar en el futur del planeta que no es pot deixar en mans d’una explotació irresponsable sense fi, la necessitat de canviar la mentalitat individualista i el consumisme descontrolat, la necessitat de potenciar els serveis públics en tots els seus àmbits enfront de les sortides privades individuals, en definitiva un canvi radical de model. La defensa d’una vida millor, més justa i menys desigual pel planeta i per la gent que l’habita.

Era un discurs ideològic de llarg recorregut i que cal anar-lo concretant en les seves diverses etapes i aspectes, amb estratègies concretes que tinguin però un objectiu final a aconseguir i pel qual lluitar.

Ara que ens trobem davant la propera desaparició d’un referent, limitat i modest però capdavanter com va ser ICV, que va ser la reconversió d’un partit de matriu comunista en un nou partit ecosocialista roig-verd-violeta, cal que no es conformem amb la desaparició d’un pensament que no hi ha dubte és de futur.

En aquest moment cal plantejar-se la necessitat de “refundar” a Catalunya i a l’estat un espai polític propi ecosocialista, com un partit “Ecosocialista” o “Esquerra Verda” que pot confluir amb d’altres opcions o en col·laboració amb altres partits progressistes però mantenint una seva personalitat pròpia que fins ara no existeix dins de cap de les forces polítiques actuals, malgrat tingui extensions parcials en algunes d’elles.

Per que cal tenir clar com deia Gramsci “las idees no viuen sense organització”.

Un model de futur

DEFICIT DEMOCRATIC EN LA DRETA

La dreta encara son els "nacionales"

Nuevatribuna | 19 de enero de 2020


Tots tenim la imatge recent de  les dretes que han fet gala d'uns discursos tots ells coincidents a utilitzar un llenguatge que no sembla ser el propi d'una oposició democràtica. Es especialment revelador el to utilitzat pels diversos representants de la dreta en la sessió d'investidura de Pedro Sánchez. I no sols el to bast sinó la utilització d'una sèrie de conceptes, manipulats uns i ultramuntans uns altres, impropis de qui vol encapçalar una alternativa de dreta democràtica.

Ens referim a les desqualificacions efectuades al llavors candidat, a la seva proposta de govern i a la majoria que li anava a donar la investidura per activa o per passiva. Qualificar el govern de “il·legítim” és possiblement un dels conceptes més perillosos i quasi “colpistes”, igual que el recurs de portar el futur President del govern davant els tribunals que és d'extrema duresa. Al costat d'això està l'intent d'apropiar-se d'elements que són comuns a tota la ciutadania, símbols com la Constitució, la Prefectura de l'Estat i uns altres com la bandera o la unitat d'Espanya. Recórrer a mentides en  relació a situacions que per sort han estat superades en la nostra recent història recent com l'existència d'ETA o la presumpció de que el futur govern pot efectuar negociacions il·legals en el contenciós català.

Totes aquestes desqualificacions són manipulacions i tergiversen la veritat. En primer lloc perquè ningú pot arrogar-se el patrimoni constitucional i menys els hereus d’aquells que van tenir seriosos dubtes pel que fa  al marc constitucional com va ser la dreta d'Aliança Popular i per tant els seus successors, mentre que socialistes i comunistes van estar entre els que van donar origen a la Constitució democràtica. Tampoc poden patrimonialitzar la lluita contra ETA que va causar víctimes entre tots els demòcrates i que va ser derrotada per l'estat democràtic, especialment durant el Govern socialista de Rodríguez Zapatero. I és inadmissible que per endavant es condemni una cosa impossible com és que el Govern vagi a efectuar il·legalitats en la negociació per a resoldre la situació a Catalunya, és impossible perquè saben perfectament quins són els límits de la legalitat, una altra cosa és que puguin plantejar-se canvis de la legalitat que hauran de ser aprovats d'acord amb la llei vigent.

La campanya contra l'Estatut del PP

El problema de les dretes és que res d'això és nou. Exceptuant  l'època de la transició quan la dreta, possiblement avergonyida per la seva participació en la dictadura, va ser residual i la UCD de Suárez va ocupar el seu lloc, sempre ha mantingut posicions extremes i ha acusat les alternatives de progrés amb epítets extrems i desqüalificadors. Podem dir sense equivocar-nos que amb les dretes d'Aznar,  Rajoy o  Casado, Vox o Arrimadas l'acord constitucional hagués estat impossible. I és que el contingut de la Constitució en molts dels seus aspectes no agrada a les dretes i per això sempre tracten de retallar-los.

Els avenços en drets socials, des de l'inici, s'han fet com a fruit de l'aplicació de la constitució i sempre sota governs de l'esquerra. Els drets laborals i sindicals establerts en l'Estatut dels Treballadors i la Llei de llibertat sindical. La sanitat pública universal i l'educació pública en una primera etapa. Els drets socials de la igualtat de gènere i el dret a la diferència, el divorci i l'avortament en una altra etapa. La dreta sempre ha estat en contra i quan ha pogut ha tractat de retallar-los. Ara  ho estem veiem en el seu intent d'atac, a partir de la “censura parental”, de la pròpia existència de l'escola pública.

Recordem com van rebre el Govern de Zapatero acusant-lo d'haver guanyat de forma poc clara les eleccions quan es va desemmascarar l'intent del PP d'involucrar  ETA en els atemptats de Madrid. I el temps que van continuar parlant de la trama d'ETA, tant políticament com a través dels seus mitjans afins. I quan la dreta va acusar Zapatero de trair  les víctimes d'ETA per a intentar negociar una sortida, quan ells mateixos amb Aznar i sense que ningú els critiqués van negociar amb, el per a ells denominat , “Moviment d'Alliberament Basc”. I això sense oblidar la campanya de desgast institucional amb el pretext del nou “Estatut de Catalunya” i les seves manipulacions del Constitucional que van ser l'inici de la desafecció catalana respecte  l'estat.

La dreta a Espanya, amb l'excepció del PNB, exemple de la tradició cristianademòcrata europea, està molt lluny de les concepcions de les democràcies europees més modernes. Les dretes i no només les polítiques sinó també les econòmiques tenen una concepció patrimonial d'un Estat que creuen que per dret diví és seu. No toleren, si no és amb desgrat,  l'accés de les forces de progrés al govern. Ho van tolerar en el cas de Felipe González perquè encara no s'atrevien a alçar la veu  ja que el record del franquisme encara estava pròxim, però posteriorment sempre han tingut mal perdre.

Merkel rebutja utilizar una bandera en un acte de partit

Les nostres dretes creuen encara en el patriotisme de la bandera, Merkel els ha donat un exemple de que les banderes no poden tenir utilització partidista. Volen una Espanya a imatge i semblança seva, clerical i patriarcal, fèrriament unitària i socialment desigual i atlantista més que europeista. I amb aquesta concepció patrimonial del que és de tota la ciutadania continuem amb el risc d'una alternativa poc democràtica i autoritària que té el seva més fidel reflex en Vox i el seu ascendent sobre la resta de les dretes. La foto de Còlon és la seva millor imatge.

El dèficit democràtic congènit de la majoria de les dretes de l'estat és una molt mala notícia per a tots ja que impossibilitarà en el seu moment amplis acords de reformes legals que l'adaptació de l'Estat a la realitat actual pugui precisar. En aquest sentit no hi ha dubte que la situació que es va donar en la transició va ser molt més favorable democràticament parlant que l'actual.

A curt termini la posició extrema de les dretes pot ajudar a aglutinar a la resta dels partits entorn del govern però a llarg termini aquest dèficit democràtic de les dretes serà una dificultat greu.

Les dretes: la foto de Colón

PER FI GOVERN….. ESPEREM QUE DURI !!!

Govern Progressista d'Esquerres

Nuevatribuna | 07 de enero de 2020


Finalment i desprès d’una investidura fallida i de la repetició d’eleccions es constitueix un Govern de Coalició del PSOE i UnidasPodemos. Aquesta vegada, desprès del fracàs de l’estiu i d’un resultats menys satisfactoris per a tots dos, les negociacions han estan ràpides, discretes i fructíferes des del primer moment. Sense filtracions, lluny del focus dels mitjans han aconseguit un acord de govern i de programa. Es tracta del primer govern de coalició de la democràcia. I el primer d’una coalició d’esquerres.

Les dues parts poden felicitar-se ja que sembla que la relació entre els principals dirigents està ben greixada i disposada a afrontar una governabilitat sense sobresalts. La proposta programàtica del govern, clarament progressista i d’esquerres però alhora possibilista, és encertada i adequada a la realitat política que els envolta. No és un govern de majoria absoluta i per tant ha de fer compatible la clara intenció de canvi social amb la realitat política existent.

En tot cas és un govern amb una política que significa una clara ruptura amb les polítiques regressives i antisocials dels governs del PP. L’objectiu del govern de progrés és un canvi radical amb el passat de la dreta i revertir els costos socials provocats per les seves polítiques. En aquest sentit el programa tracta de donar resposta en els àmbits laborals, econòmics i socials a les necessitats dels sectors més afectats per les polítiques que aprofitant la crisi van impulsar els governs de Rajoy.

L’acord de govern ha estat complementat amb l’acord de legislatura amb el PNB, a hores d’ara l’únic partit realment de centre existent en tot l’àmbit de l’estat. Un acord que gairebé compon un govern tripartit per la importància de la relació que s’atorga al partit de Ortuzar en el futur del procés legislatiu. Aquest acord s’ha complementat amb acords amb d’altres partits menors que garanteixen la investidura.

PNB el soci preferent

Més complicada i menys edificant ha estat la negociació per a l’abstenció d’ERC. El partit de Junqueras necessitava una escenificació amb aparença de duresa, que fins i tot ha arribat a qüestionar la neutralitat d’aparells de l’Estat com  l’Advocacia de l’Estat. En aquest tema ERC ha jugat amb les aparences davant el seu electorat ja que tothom és conscient que la importància i transcendència no era l’opinió de l’Advocacia de l’Estat sinó la decisió que prengui el Tribunal Suprem sobre la immunitat com a resultat de la sentència del TJUE. Finalment el PSOE i ERC han arribat a un acord que caldrà veure com s’implementarà i que té com a fet positiu emmarcar la necessitat d’una sortida negociada i política al conflicte existent a Catalunya. Es possible que sigui un tema que s’haurà de concretar amb un Govern de la Generalitat que pugui sortir d’unes properes eleccions catalanes. Cal tenir clar que l’acord que s’estableix és una aposta pel diàleg com a sortida i que no pot qüestionar-se que es durà a terme dins del marc de la legalitat existent encara que sigui per a plantejar-ne la seva modificació.

Altrament no hi ha dubte que l’acord amb ERC trenca la unitat del independentisme entre els que sembla busquen la via del diàleg i els que es mantenen en impossibles sortides unilaterals. Malgrat tot caldrà estar atents al futur comportament d’una força política tan “inestable” com ha estat fins ara ERC. Per això ha estat una bona noticia que no hagin caigut en la provocació de les resolucions de la JEC.

PSOE-ERC: un acord de futur?

L’acord de govern diem que és encertat i possibilista perquè cal pensar que els signats són conscients dels perills que aguaiten a la marxa del govern. Però cal posar en valor el caràcter social de les propostes de govern que seran sens dubte el major antídot enfront la demagògia populista de l’extrema dreta. Alhora els signants de l’acord de govern són conscients de la fragilitat de la majoria que ha donat suport a la investidura i la seva diversitat heterogènia cosa que comportarà un esforç de negociació durant tota la legislatura que s’inicia per tal de mantenir i fins i tot incrementar els suports a l’acció de govern.

El nou govern està ja enfrontant una duríssima oposició de la dreta i la ultradreta política que han donat mostra de no voler donar respir al nou executiu inclús abans del seu naixement. Les dretes, que podríem qualificar a totes elles com extremes, han donat curs a un discurs “guerracivilista” que es fa difícil catalogar com a democràtic. Aquestes dretes no tenen res a veure amb les dretes tradicionals europees. Parlar de “traïció a la pàtria”, “cop d’estat”, etc. no diu gaire del seu intent de presentar-se com alternativa democràtica al nou govern. Aquesta actuació extrema d’oposició poc democràtica s’ha comprovat amb l’intent d’utilització de la JEC per dificultar la investidura, o en els seus discursos tremendistes i cuasi colpistes arribant a amenaçar amb els tribunals al candidat a la Presidència del Govern. 

No podem obviar l’absurd i patètic paper jugat per C,s. El que pretenia ser un regenerador de la política i partit de centre sembla resignar-se a la seva desaparició o absorció pel PP quan tenia en les mans dels seus 10 diputats  haver estat “clau de volta” en la investidura, restant protagonisme a ERC, i perfilant-se com una futura oposició més centrada. Però sembla que això és avui superior a les seves capacitats que només donen per actuacions “esperpèntiques”.

L’oposició extrema de les tres dretes és un fet polític  molt negatiu per que impedeix reformes de gran envergadura, per exemple pel que fa a l’àmbit de l’adequació de les estructures de l’estat, però com a contrapartida pot cohesionar  la majoria que ha permès la investidura.

No menys exagerada ha estat la reacció dels poders econòmics en els seus qualificatius al nou govern. Sembla que no vulguin recordar que en un estat democràtic han d’existir alternatives diverses i que no totes han de ser del gust dels poderosos. Potser en els últims temps han viscut molt còmodament beneficiant-se d’un poder polític que ha generat desigualtat social mentre els hi generava beneficis extraordinaris a ells. Ara no s’haurien d’indignar tant per que hi hagi un govern més favorable per a la majoria desfavorida.

El nou govern també ha de tenir en compte el comportament dels mercats i la pròpia situació internacional que sempre són variables influents. Així mateix caldrà veure quina relació s’estableix amb la UE encara que cal preveure que el nou executiu pot ser un aliat per a una Unió Europea que precisa fer canvis cap a una component més social que eviti noves tensions amb els populismes nacionalistes.

Per últim el nou govern cal que tingui com a prioritat establir complicitats amb aliats socials com poden ser els sindicats confederals. El govern no és el poder i això cal que ho tinguin molt clar. Els sindicats han estat els millors “munyidors” per aconseguir conformar el nou govern. El govern ha de tenir una relació fluida amb els agents socials especialment en les matèries laborals i socials. La concertació social ha de jugar un paper important en l’agenda del nou govern, fugint del “ordeno y mando” practicat pels governs del PP. El govern precisa dels interlocutors socials i hauria de reforçar el paper i la funció de qui són la representació organitzada de les classes treballadores, pel seu propi bé.

Un acord d'esperança

BON ANY 2020

Bon Any 2020 amb Salut, Justicia Social i Solidaritat





Agost 2019 a Berlin amb Barbara i Michael

Agost 2019 a Livo amb Outi

Març 70 anys

DARRERA OPORTUNITAT PER A LES ESQUERRES

Per un acord de les esquerres

Nuevatribuna | 11 de noviembre de 2019
No hi ha dubte que els resultats de les eleccions han estat dolents per a les esquerres i encara més per al conjunt del sistema democràtic. L’ascens de l’extrema dreta fins a convertir-se en la tercera força política és molt preocupant. El centre dreta perd una part importants del seus vots malgrat la pujada moderada del PP i C,s quasi desapareix per la seva política delirant.

Les esquerres no surten ben lliurades de les eleccions. El PSOE no millora els seus resultats sinó que fins i tot per 3 diputats. Cal preguntar-se: Perquè va convocar eleccions? L’actitud prepotent de Pedro Sánchez, la seva incapacitat per a entendre la necessitat d’acords i el fet de que l´esquerra és plural l’ha situat en una pitjor situació que la derivada del mes de març. Si el PSOE no vol tornar a ser un partit en davallada ha de recuperar una política clarament d’esquerra, moderada però d’esquerra, retornant a posicions socialdemòcrates i buscant acord possibles amb la resta de forces progressistes.

Més dolents són els resultats de UnidasPodemos. Han tornat a baixar en les seves posicions perdent 7 diputats. Pablo Iglesias hauria d’entendre quin és el paper de  l’esquerra alternativa. L’esquerra alternativa és minoritària i ho serà per molt temps i la seva única possibilitat d’anar transformant la realitat és mitjançant acords amb  l’esquerra moderada i forcant-la a posicionar-se més a l’esquerra. Confrontar amb  l’esquerra moderada només la portarà a no aconseguir cap avenç en les demandes de la societat. Es un greu error equiparar l’esquerra moderada del PSOE amb la dreta, perquè només mitjançant acords amb aquesta aconseguirà fer avançar els seus plantejaments i millorar la realitat social.

Pitjor resultat ha obtingut MasPaís. Errejón s’ha precipitat llançant una opció electoral poc preparada i pitjor realitzada. Només un exemple: Errejón no ha buscat a Barcelona, ni tan sols ha intentat buscar un acord amb un sector ampli d’esquerra verda i federalista orfe avui d’una opció política clara,  amb un referent potent d’aquesta esquerra els resultat podrien haver estat uns altres. I això és un fet demostratiu del que ha estat una campanya improvisada, mal plantejada i que ha semblat una caricatura dels defectes que ja hem vist abans en les opcions de la “nova política”.

Malgrat tot les forces d’esquerres i progressistes tenen encara una oportunitat, potser la última per aconseguir un acord que els hi permeti un govern progressista que doni respostes a les necessitats reals de les classes treballadores  i dels sectors més desfavorits de la societat. Cal tenir en compte que un altre fracàs pot provocar que el discurs de l’ultra-dreta pugui penetrar en sectors de les classes populars.

Pedro i Pablo cal reflexionar

Cal un acord programàtic de les esquerres que siguin la base de un Govern progressista. Aquest és el factor fonamental no el tipus de govern. Un acord de legislatura, amb un calendari i uns sistemes de control de l’acompliment del programa. L’esquerra alternativa, UP ha de posar tot l’accent en això. La presència en el Govern no pot ser mai l’objectiu fonamental. Les propostes per a millorar la situació laboral, social i política del país han de ser els objectius i és aquí on cal pressionar i forçar l’acord amb l’esquerra moderada que representa el PSOE. Un acord d’esquerres i unes polítiques d’esquerres són l’antídot més important per tal d’aturar la ultradreta.

Es evident que si hi ha un acord de govern que puguin subscriure el PSOE, UP, MasPaís-Compromís, és possible obtenir majories estables de govern incorporant d’ altres partits com el PNV i altres. I fins i tot no podríem descartar una possible abstenció de C,s desprès de la seva greu desfeta electoral, la qual cosa restaria importància a la posició d’ERC.

Està clar que una altra alternativa com una “gran coalició” no és previsible, i menys ara quan el PP es veu molt pressionat per VOX que ja l’ha sobrepassat a Murcia i que ha estat a poc de superar-la a Andalusia. Es evident que el PP no deixarà mai que Vox sigui la principal força de l’oposició i amb possibilitat de que en un futur intenti desbancar el propi PP.

Les esquerres si volen complir amb el seu deure davant la ciutadania han d’establir un acord parlamentari sí o sí. Una nova frustració comportaria un fosc futur per a les forces de progrés, si pel contrari aconsegueixen reeixir un acord amb un govern de progrés que millori la situació de la gent les seves perspectives poden millorar com ja va passar desprès de la moció de censura. Però Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han de tenir molt present que es troben potser davant la seva última oportunitat, i desgraciadament una oportunitat per l’anhel de tota la gent d’esquerres i progressista d’aquest país.

Laura Lopez nova diputada dels "comuns" a Girona

Per últim només una anècdota significativa. A Catalunya la candidatura de EnComúPodem ha perdut un escó a Barcelona on una persona de perfil sobiranista encapçalava la candidatura. Per contra a Girona una persona de clar perfil federalista i d’esquerres ha obtingut un escó en un territori en principi “hostil” i derrotant a la CUP en la mateixa circumscripció. Quelcom que com hem dit hauria de fer reflexionar a molts, tant  als “comuns”  com a Errejón.

En el conjunt del país hi ha molta gent “orfe” que vota el menys dolent sense convicció. Cal una opció d’esquerres organitzada sense direccions elitistes que doni il·lusió, clarament federalista, d’esquerres, amb ideologia, ecologista, feminista i amb forts vincles amb el moviment sindical i social organitzat, i això avui és quelcom que lamentablement no existeix.

Per una opcio federal, d'esquerres i ecologista

L'ESQUERRA I LA DEMOCRÀCIA ECONÒMICA

Per la democracia económica

Espacio Público:  "Repensar la economía con los trabajadores y trabajadora"23/10/2019
Nuevatribuna | 02 de noviembre de 2019

Marcelino Camacho sempre deia que: “la democràcia s'ha quedat a la porta de les empreses” i tenia tota la raó. En la transició l'acord polític va permetre la construcció d'una democràcia política, es va oblidar però de la democràcia econòmica.

La nostra democràcia s'ha construït sobre una contradicció.. Hi ha una part de la societat que viu sota una dictadura. A les empreses el poder omnímode és el de l'empresari o el capital per a dir-ho d'una forma més general. La democràcia política conviu amb una realitat empresarial on impera una falta de democràcia total, on tot el poder organitzatiu i productiu està jerarquitzat i en mans del poder empresarial que actua a la seva única conveniència. En poques paraules la democràcia política es va construir a canvi de la dictadura econòmica del capital.

L'únic contrapès estava en el camp de les relacions laborals on a través de la negociació col·lectiva es podien establir uns certs contrapesos o contrapartides amb la representació dels treballadors és a dir amb la representació sindical, és a dir especialment amb els sindicats.

Després de l'última Contrareforma laboral del PP aquest últim contrapès surt encara més afeblit i s'incrementa encara més el poder empresarial. I fins el moment present el conjunt de les esquerres i les forces progressistes han estat incapaces d'eliminar aquest últim abús.

Perquè ens hem de fer una pregunta: Quins són els plantejaments de les esquerres tant les més moderades com les més alternatives? En general diuen que volen revertir els efectes de la reforma laboral del PP. I  que més? El PSOE diu voler elaborar un nou Estatut dels Treballadors adaptat a l'actual realitat econòmica i social. Són propostes sense més concrecions.

Els partits d'esquerra, tant la reformista com l'alternativa semblen tenir una certa al·lèrgia cap a les organitzacions sindicals confederals. Voldria establir aquí com un punt de partida que sense un enfortiment de la funció del sindicalisme de classe, és dubtós que una proposta realment d'esquerres pugui obrir-se camí. Avui dia no caben uns sindicats “corretja de transmissió” dels partits d'esquerra, però sense el paper del sindicalisme de classe autònom l'esquerra no podrà plantejar-se mai avançar cap a una democràcia econòmica en la societat. La funció del sindicalisme confederal, l'esquerra social, ha de ser una de les eines de base per tal que les polítiques realment d'esquerra puguin donar-se en el camp de l'economia en el seu més ampli sentit d'un desenvolupament econòmic i social de progrés en la societat, que pugui persistir fins i tot quan l'esquerra pugui de manera circumstancial perdre el poder polític.

Repensar l'economía amb els treballadors i les treballadores

Però per a aconseguir aquesta funció del sindicalisme confederal s’ ha d'establir  una nova legislació que no sols adapti la realitat del món del treball al moment actual pel que fa a les relacions laborals, sinó que de forma més àmplia s’ha de plantejar el paper de la representació dels treballadors en els camps de l'organització i direcció dels processos productius a les empreses. Això vol dir establir d'una vegada la democratització de les empreses o l'entrada de la democràcia en les empreses.

Una afirmació com aquesta pot semblar revolucionària quan no ho és i no ho ha estat mai. Es tracta de pura socialdemocràcia tradicional. En diversos països com Alemanya estan “constitucionalitzats” principis com el de la “cogestió”, i en alguns països nòrdics encara es va anar més lluny amb la participació en el capital dels fons col·lectius dels treballadors a l'època d’Olof Palme.

No és per tant res nou, es tracta simplement de democratitzar l'empresa i avançar en la democràcia econòmica una de les poques coses que pot permetre avançar cap a  una societat menys desigual i més avançada democràticament.

Els partits d'esquerra, uns com el PSOE perquè creuen haver superat la seva tradició obrera (oblidant que Pablo Iglesias va fundar tant el PSOE com la UGT), com la nova esquerra alternativa, molt al·lèrgica al sindicalisme de classe organitzat, obliden el paper que poden i han de jugar els sindicats, no sols per a afermar els avanços socials de les polítiques de progrés, sinó com a elements d'elaboració de “know-how” per el coneixement de la realitat social. Els sindicats estan molt integrats i tenen un coneixement bastant exhaustiu de la realitat només laboral sinó també social, especialment quan actuen també en un àmbit soci-polític, i poden aportar als partits polítics d'esquerra uns coneixements d'interès en múltiples àrees. Podrien ser en bona part uns interessants “think tank” de l'esquerra política i social.

Però per a això els partits d'esquerra haurien de fer els seus deures. I això no sols en el camp de les relacions laborals i de la democratització de l'empresa sinó apoderant els sindicats en els àmbits de la concertació social. El paper dels sindicats, i no obviem el dels empresaris, haurien de ser molt més important en la determinació d'aspectes fonamentals del nostre desenvolupament social com són els serveis públics (educatius, sanitaris, socials, etc.) en la determinació de rendes socials i subsidis (i si escau rendes bàsiques o universals), en les pensions, en el plantejament d'una transició ecològica justa, en la definició i aplicació d'una economia sostenible, així com en la planificació econòmica, etc.

No són utopies, són realitats per les quals els sindicats lluiten i han de lluitar però a les quals els partits d'esquerres han d'atendre si realment volen tenir futur en el panorama polític tant espanyol com europeu i mundial.

El sindicalisme al capdavant

DE LA DESOBEDIENCIA A LA VIOLENCIA

Via Laietana desprès de la batalla

Nuevatribuna | 28 de octubre de 2019


Hi ha moltes coses de les que passen a Catalunya que són difícils d’entendre sinó s’analitza el context. Hi ha moltes coses que no són el que semblen. A Catalunya no hi ha simplement un ampli moviment social independentista. A Catalunya hi ha un moviment social independentista impulsat des de les màximes Institucions Públiques de Catalunya començant pel propi Govern que es basa en falses realitats. Falses realitats que es difonen com a veritats universals pels mitjans de comunicació públics, televisió i ràdio públiques que són mitjans de difusió i comunicadors subvencionats pel poder públic de Catalunya.

A Catalunya s’ha presentat com a un fet democràtic la iniciativa proposada pel propi Govern i aprovada pel Parlament de vulnerar sense tenir dret l’Estatut i la Constitució, que són les lleis fonamentals de Catalunya i de l’Estat. I això es considera un “acte democràtic”. Desprès es presenta com a un acte bàsic de dret el “posar les urnes” pera un pseudo-referèndum il·legal sense les mínimes normes de credibilitat.

Amb posterioritat es considera que l’actuació de la Justícia contra els responsables polítics d’aquestes il·legalitats són “fets antidemocràtics” com si l’origen fossin les falses votacions del pseudo-referèndum i no els actes il·legals previs.

Previament a la resolució de la sentència ja es considerava dictada per un tribunal venjatiu i polític, alhora que es defensava com a única sentència possible “l’absolució” dels processats.

I quan la sentència condemnatòria es fa pública i malgrat retalla les peticions del Ministeri Fiscal es desqualifica com a venjança política des de les màximes instàncies de la Generalitat. I no sols no es critica sense acatar-la sinó que es proclama la necessitat d’una àmplia resposta de la ciutadania inclosa la desobediència civil. Això sí fins al moment des de la Generalitat s’han guardat ben prou de fer la més mínima desobediència institucional per evitar així les possibles responsabilitats en que podrien concorre.

Hem vist com des de la màxima instancia política de Catalunya, que alhora es la màxima representació de l’Estat a Catalunya es manifestava la necessitat de mobilitzacions socials, de desobediències socials i la voluntat de desacatar la sentència.

Intent d'ocipació de l'Aeroport del Prat

El Govern ha impulsat actes de desobediència que han comportat la realització de manifestacions massives ben convocades i cobertes pels propis mitjans de comunicació de la Generalitat i amb la complaença de la Presidència de la Generalitat. Dins d’aquestes respostes a la sentència s’han donat fets com l’intent d’ocupació d’una infraestructura bàsica com l’Aeroport del Prat, i el tall d’autovies i carreteres. I fins i tot es va veure com el mateix govern que aplaudia aquestes actuacions amb una mà, amb l’altra manava a les forces del mossos de mantenir l’ordre i reprimir les marxes.

Ara hi ha uns nous objectius irreals per a conquerir: la “Llibertat” i l ”Amnistia”, així com repeteix contínuament el President-“vicari” Quim Torra, l’apertura d’un diàleg per part del Govern de l’Estat amb l’únic objectiu d’aconseguir la “Autodeterminació” . Tots ells objectius que saben impossibles d’assolir. Mai hi haurà llibertat pels polítics presos sinó hi ha un acord polític per aconseguir una mínima normalització de la vida ciutadana a Catalunya. No pot haver-hi Amnistia per que comportaria que l’Estat reconeixes que ha actuat de forma irregular. Pot haver-hi indults parcials però tot vinculat a la normalització política. I mai hi haurà autodeterminació per que no és aplicable en el marc democràtic existent, i encara menys de forma unilateral.

El President de la Generalitat, el Govern de la Generalitat, la majoria del Parlament de Catalunya i els partits que han defensat i que no renuncien a actuacions unilaterals al “Ho tornarem a fer” són responsables no sols de la fractura social dins de Catalunya i del conflicte amb l’Estat. Són responsables de mentir i enganyar als que s’han cregut les seves falses histories. I són responsables, i encara es més greu, de crear el clima i afavorir amb la seva manca de denúncia els importants brots de violència que s’han viscut a Barcelona i a d’altres localitats.

La violència ha estat implícita amb molts actes com els talls de carreteres, autovies i autopistes, fins hi tot en un tall d’autopista amb la participació del propi President de la Generalitat. En els intents reeixits o no d’ocupar estacions de ferrocarrils o el mateix aeroport. Dels sabotatges a les vies dels trens regulars o Ave. De tots aquests temes el President i el Govern s’han desentès o fins i tot de forma indirecta els propicien o els aproven.

Torra a la marxa per l'AP7

I que podem dir de la violència vandàlica que tots hem pogut comprovar? Cap crítica del President de la Generalitat i condemnes amb la boca petita dels principals partits del govern de Catalunya. I cal dir que no és una violència normal.

No s’ha tractat de que hi hagin enfrontaments per que les forces de seguretat hagin anat a dissoldre una manifestació. No és això el que ha passat. El que s’ha adonat ha estat atacs premeditats a les forces de seguretat amb la intenció de provocar enfrontaments. No és casual que els principals enfrontaments s’hagin donat per l’encerclament de grups de manifestants violents a la “Jefatura Superior de Policía” de Barcelona. Les càrregues de les forces de seguretat han estat una resposta als atacs sense precedents de grups d’activistes violents parapetats per altres manifestants amb desig d’emocions fortes.

I no es tracta com volen fer creure de gent aliena al moviment independentista. Com corroboren en xarxes socials des dels propis CDR fins a grups vinculats a la CUP “són els vostre fills i nets” que opten per una nova via a la vista de la inutilitat  de l’actuació de la seva “gent gran”.

La violència és responsabilitat última del propi moviment independentista, avui dia trencat en mil famílies i sense perspectives clares, que no s’atreveix a dir a tanta gent enganyada que el camí emprès el 2012 no porta enlloc.

Per a finalitzar només dues consideracions: a) Les mobilitzacions independentistes estan nodrides bàsicament per classes mitjanes benestants amb una renda per càpita superior a la mitjana de Catalunya; b) No es pot oblidar la responsabilitat de les dretes nacionalistes espanyoles en atiar el conflicte amb la voluntat de collir vots a la resta de l’Estat encara que fos a costa de l’enfrontament entre catalans.

AIXO MAI MES

LA SENTÈNCIA DEL “PROCÈS” I L'ESTAT DE DRET

Tribunal Suprem

Nuevatribuna | 18 de octubre de 2019


D'entrada cal dir que aquí no es tractarà d'analitzar el contingut de la sentència del “procés” sinó en quin marc es produeix. Hem vist ja moltes anàlisis dispars i uns altres més o menys diferents entre si. Hem d'assenyalar que des del camp de la política s'emetien posicions gairebé en el mateix moment de la publicació de la sentència que es considerava exagerada pels independentistes i els seus acòlits, mentre per la dreta nacionalista espanyola es considerava insuficient i curta.

Posteriorment nombrosos juristes s'han pronunciat amb valoracions diferents, podríem dir que s'han donat tantes opinions com juristes hi ha, moltes d'elles mediatitzades pel pensament dels seus emissors. Respectant totes les opinions crec que ha de respectar-se amb la mateixa o més consideració la sentència dels magistrats del Suprem.

Aquí només es vol assenyalar que la sentència constata uns fets que molts hem viscut en primera persona a Catalunya. I no anirem més enllà pel que de la sentència es tracta. Aquí es tracta d'analitzar en quin context es produeix.

Estem, i ho reivindico, en un Estat de Dret derivat de la transició democràtica i amb una separació de poders. Un Estat de Dret i democràtic equiparable al dels països del nostre entorn. En un Estat de Dret la Justícia té plena autonomia i sobre aquesta base  dicta les seves sentències, amb més o menys encert o precisió, com passa en qualsevol altre país de l’entorn democràtic.

Les sentències en un Estat de Dret s'acaten, encara que pugui discrepar-se d'elles. Per a això està establerta la possibilitat de recórrer la sentència. I per estar en un estat democràtic inserit a l'Europa democràtica les seves sentències poden ser recorregudes fins a arribar al TEDH.

l'Estat de Dret i la divisió de poders

Aquesta primera condició ha de ser tinguda en compte. Així mateix ha de precisar-se que és impropi qualificar els acusats de “presos polítics”, quan en realitat són “polítics presos”. La diferència és substancial. No estan detinguts ni condemnats per les seves idees sinó pels actes polítics que han provocat, la majoria d'ells des de la seva funció institucional, contra les màximes lleis democràtiques que regeixen a Catalunya, l'Estatut i la Constitució. Amb els fets de 6/7 de setembre que molts s'obstinen a ignorar es va produir un greu atac al sistema democràtic a partir de la vulneració de les lleis democràtiques vigents. Actuacions efectuades des de les màximes institucions d'autogovern catalanes com són el Govern i el Parlament de Catalunya, amb la connivència i la utilització d'entitats com Omnium i l’ANC.

Aquí no es tractava de desobediència social sinó de desobediència i intent de subvertir les lleis democràtiques vigents des de les institucions. I el més rellevant és que els qui avui es queixen de la falta d'independència de la justícia van intentar establir un nou ordre en l'anomenada Llei de Transitorietat on textualment s'eliminava la separació de poders. On el poder executiu nomenava el poder judicial.

L'actuació dels dirigents independentistes ha tingut conseqüències greus, i no en referència a la pròpia sentència que els afecta, sinó perquè han provocat una greu crisi en la societat catalana, provocant una fractura profunda dins de la ciutadania que difícilment i en el millor dels casos després d'un llarg procés recuperarà la convivència.

I fins aquí la sentència. La sentència no pot ni ha de resoldre el problema polític existent a Catalunya, on no hi ha per molt que es repeteixi fins a la sacietat majories del 80%. És funció de la política intentar aconseguir una sortida primer a l'actual situació per a després intentar tractar d'aconseguir una solució que sense segurament satisfer a ningú aconsegueixi donar una sortida acceptable per a la majoria de la societat catalana i espanyola.

El fracàs de la política ens ha portat fins aquí. La pugna entre els nacionalismes espanyol i català, que tant de rèdit electoral els donava a tots dos ens ha conduït a aquest atzucac des del 2012 (on per cert el govern de CiU d'Artur Mes aprovava els seus pressupostos amb el vot del PP).

L'Esquerra es Solidaritat i Conflicte social

Crec que només des de l'esquerra és possible intentar donar una sortida a la situació. La proposta s'ha dit i repetit. Cal un diàleg des de les parts, dins de Catalunya i entre Catalunya i Espanya, a partir del respecte a la legalitat vigent, fins i tot si cal per a efectuar els canvis que es poguessin acordar en el seu moment. Per a això és necessària la voluntat de les parts i en aquest moment, malgrat pugui semblar molt dur, una autocrítica per part de l'independentisme del fracàs i les conseqüències de la via unilateral.

Voldria deixar clar que els nacionalismes són adversaris de l'esquerra. On uns pretenen diferenciació per l'origen de la gent, uns altres defensen o han de defensar la solidaritat de classe. Enfront del conflicte identitari el conflicte social. Però això no ha de ser obstacle per a aconseguir acords.

Sens dubte serà difícil per l'obstinació dels diversos nacionalismes. El català que es resisteix a reconèixer davant els seus seguidors el fracàs d'un fals relat que no condueix més que a la catàstrofe. I el de les dretes nacionalistes espanyoles que per càlculs electorals semblen preferir “com a pitjor millor”, alimentant amb el seu discurs l'enfrontament i el fals recurs a la força que mai aconseguirà per si sola solucionar la situació actual.

Cal embridar els nacionalismes. La pròpia construcció de la UE es va produir amb l'objectiu d'evitar el creixement dels nacionalismes que tant de mal van causar en els anys 30 a Europa i que més recentment vam poder veure a l'antiga Iugoslàvia. Cal superar els vells nacionalismes per una forma de cooperació solidària l'objectiu de la qual seria aconseguir avançar tant en la federalització d'Espanya com d'Europa. En un espai basat en els principis de l'Estat de Dret i els principis de la Llibertat, Igualtat, Fraternitat i Solidaritat.

Federalisme es futur de solidaritat