25 DE MAIG: LA CRUÏLLA CRÍTICA EUROPEA

Una Unió Europea retallada

nuevatribuna.es | 11 Marzo 2014 

Les eleccions europees, del proper 25 de maig, arriben en un moment en que és necessari qüestionar-se quina volem que sigui l’Europa del futur? La crisi ha provocat un canvi radical en el sentit i en la percepció de la Unió per part de la ciutadania.

La crisi econòmica ha estat gestionada fonamentalment per la mateixa dreta que va ser responsable de les polítiques que van originar la crisi. I la medicina que ha aplicat ha comportat una forta crisi en una gran part dels països europeus, especialment en els del sud. La crisi ha estat causada per la desregulació financera derivada de la globalització. La resposta dirigida per la dreta neoliberal europea, un cop passat el primer moment on es va arribar a sentir parlar de la necessitat de “refundar el capitalisme”, ha estat aplicar unes polítiques econòmiques dirigides a satisfer els interessos dels “mercats”,  és a dir del capitalisme especulatiu, a costa de posar en qüestió el propi sistema que havia estat el paradigma del model de desenvolupament de la UE com era “l’estat del benestar”.

Les polítiques austericides portades a terme per la Unió Europea ha consistit en imposar un ajust de “cavall” als països  amb problemes, a partir de la reducció de la seva despesa social en benefici de la reducció del deute. S’ha potenciat la salvaguarda financera mitjançant la ruptura de la cohesió social interna i en benefici del sectors més privilegiats de les diverses societats. L’ajust es va iniciar a Alemanya i desprès s’ha exportat a la resta de països sense tenir en compte quina era la seva situació social prèvia. I el que va estar una reducció de les condicions socials per a la ciutadania alemanya, s’ha convertit en la ruptura dels fràgils estats del benestar de països com ara Grècia, Portugal, Irlanda o Espanya.  La salvaguarda dels interessos dels poders econòmics s’han sobreposat a les condicions de vida del conjunt de la ciutadania i especialment de les seves capes més vulnerables.

La principal nafra derivada de les polítiques d’austeritat a ultrança ha estat un atur desbocat. En aquest moment hi ha prop de 27 milions de persones en situació d’atur a la UE, la major part a la zona euro la qual té una mitjana del 12,1% a finals del 2013, el que significa un increment del 4,3% des del 2008. Amb situacions crítiques en països com Espanya amb un 26,7% d’atur , amb un increment del 15,4% des del 2008. La situació és encara molt més preocupant entre la població jove, fins al punt de que es pot parlar ja d’una “generació perduda” de gent jove i preparada. Les polítiques d’austeritat, sense polítiques de desenvolupament econòmic estan en la base del greu problema de l’atur i comporten altres derivades com són la pèrdua de condicions socials i laborals de les classes treballadores i del conjunt de la ciutadania. En definitiva una pèrdua de cohesió social dins de les diverses societats nacionals i una pèrdua de cohesió dins de la Unió Europea.



Lagarde i Rehn les cares de l'Austericidi

La política basada en l’ajust de la despesa social, en la manca d’incentius i d’inversió de capitals públics, en el desenvolupament econòmic està portant  Europa a la recessió, en una mena de mort lenta i sense perspectives a curt termini, ja que inclús en el cas de que s’aconseguís un reinici del creixement, aquests seria tan lent, que es precisaria un llarg període de temps per tal d’aconseguir una reducció substantiva de l’atur, i sense que es pugui albirar la recuperació social a nivells anteriors a la crisi. 

La política neoliberal d’austeritat sense límits, dirigida per la canceller Merkel i duta a terme per la burocràcia de la Comissió Europea ha impulsat la disciplina de la desregulació i el trencament de la cohesió. Els objectius macroeconòmics que interessen als grans poders econòmics s’han prioritzat per damunt de tota altre consideració i així la solidaritat social, la dignitat dels individus i les pròpies sobiranies nacionals s’han considerat com a elements negatius.

Tant és així que fins i tot la base democràtica de la societat europea s’ha posat en qüestió. La direcció i el poder de les polítiques econòmiques s’ha centralitzat en unes estructures europees mancades de legitimitat i control democràtic i fins i tot de la necessària transparència. S’ha donat una ruptura evidenciada entre l’acció de les institucions europees i la manca de mecanismes de control democràtics. Així institucions que no han de retre comptes a ningú s’han superposat a les pròpies estructures polítiques democràtiques dels diversos estats i els hi ha dictat les polítiques de reducció i ajustos de drets socials i econòmics en benefici dels sectors financers i corporacions industrials poderosos, és a dir en benefici de les capes socials més riques i exclusives de la UE.

Alhora la pròpia noció de govern de la UE ha estat posada en entredit, ja que la pròpia Comissió Europea s’ha convertit en un instrument sense poder efectiu que ha passat a mans dels països més rics i poderosos, i dels seus interessos, especialment els d’Alemanya.

No hi ha dubte que aquestes polítiques dutes a terme per la dreta política europea, fonamentalment el Partit Popular europeu i l’Aliança Lliberal, amb el silenci i la complicitat en la majoria de vegades de la socialdemocràcia estan provocant una forta desil·lusió i el que és pitjor desencís i desconfiança entre la ciutadania europea pel que fa al procés d’integració i unitat europea.  

Ciutadans contra la Troika

Són aquestes polítiques equivocades les  que només causen patiment social, increment de la desigualtat social, i desil·lusió envers el futur. Polítiques com les que estan comportant que milions de persones estiguin patint grans períodes de desocupació, i el que és més greu, sense perspectives de canvi. Són aquestes polítiques, que fan que la idea d’Europa sigui cada vegada més distant de la ciutadania, les que estan subvertint l’ideal europeu, les que provoquen i estimulen l’euro-escepticisme, potenciï de nou els nacionalismes més extrems, i l’aparició de radicalismes d’extrema dreta xenòfobs i antieuropeus.

Davant d’aquesta situació és imprescindible que es doni la batalla contra els responsables de l’actual Europa, contra la dreta que hegemonitza el govern europeu.  I l’alternativa no és ni l’extrema dreta ni el nacionalisme ranci. L’alternativa ha de venir de la lluita de l’europeisme crític, que defensi més Europa, però una altra Europa, més democràtica, més social i més política, al servei de la ciutadania europea i dels seus drets i interessos enfront d’uns “mercats nebulosos” que només amaguen els interessos del capitalisme dels monopolis i de l'especulació financera. Una alternativa d’un europeisme crític d’esquerres que obligui a ressituar-se a una socialdemocràcia avui desnortada i que com ha estat el cas d’Espanya, amb la Reforma “exprés” de la Constitució, no pot liderar la lluita per “L’Altra Europa” possible i necessària.  



Un altra Europa es posible?

Himne d'Europa

EN DEFENSA DEL SINDICALISME

Cartell Vaga General de 29-M



 

nuevatribuna.es | 28 Febrero 2014

En els temps actuals sembla estar de moda l’atac contra el sindicalisme i els sindicalistes. Paradoxalment l’atac s’efectua des de dues posicions que podríem considerar antagòniques, la dreta i els seus mitjans, i des de suposades posicions d’esquerra suposadament moderna.

L’atac des de posicions de la dreta sembla normal, els sindicats han estat un enemic tradicional dels seus interessos. El seu atac actual està particularment destinat a presentar-los com a organitzacions arcaiques, parasitàries, i els seus alliberats com elements improductius quan no “bronquistes”. En resum una imatge negativa del que avui, la dreta, considera totalment innecessari i contraproduent per a la “modernització i flexibilització” del mercat laboral.

Des de suposades posicions modernes i vinculades, de vegades, als autoanomenats “nous moviments socials”, es critica els sindicats vinculant-los al “stablishment tradicional” i adjudicant-los tots els seus defectes, antiquats, burocratitzats, allunyats de la realitat, poc representatius, etc., en definitiva part d’un sistema que cal combatre i canviar de rel.

Crec que aquestes crítiques són injustes. Es evident que no ho faig des de un punt de vista neutral sinó de qui està, des de 1974 i continua, vinculat al sindicalisme de classe que representa CCOO. Malgrat això intentaré donar una visió el més neutral que em sigui possible.

Crec que el sindicalisme de classe, i en concret CCOO, ha estat, i és, un instrument imprescindible per a la defensa i protecció dels interessos dels treballadors. En quina situació estarien molts treballadors en el moment actual si els sindicats no existissin?. Es evident que el principal aspecte negatiu de la reforma laboral ha estat reduir el paper dels sindicats en allò més substancial, la negociació col·lectiva. La dreta, el PP i també CiU, sabem que el seu enemic principal en aquests moments és el sindicalisme, i per això el fan l’objectiu no sols de les seves actuacions polítiques, legals, però també administratives, reduint el nombre de representants sindicals i alliberats en les empreses públiques, i mitjançant un atac continuant des del mitjans de comunicació afins.

Preguntem-nos per exemple: Que seria dels treballadors avui sense els sindicats? Com s’enfrontarien a les embranzides patronals?  Qui defensaria els seus drets laborals i la negociació col·lectiva? Qui els defensaria i negociaria en els seu nom els nombrosos ERO’s?

Cimera Social impulsada pels sindicats

I als que critiquen, des de posicions suposadament d’esquerra l’actuació dels sindicats. Els que critiquen la seva suposada passivitat en els moments actuals, caldria recordar-lis que: a) els sindicats no són més que els treballadors organitzats i que en aquests moments la mobilització, en especial la vaga, és difícil per que en els, moments de crisi com l’actual, en un moment de precarització com l’actual, la gent té por, i el sindicat ha d’adaptar les seves actuacions a les possibilitats que té i que permeti que la gent hi participi. Aquesta és la raó d’evitar convocar, tal com alguns voldrien, “vagues generals”  un dia si i l’altre també. El sindicalisme responsable en un moment com aquest de forta dificultat pels treballadors ha de saber graduar i dosificar les mobilitzacions per aconseguir que siguin un èxit. I cal reconèixer que potser no hi ha hagut “vagues generals” darrerament, però mobilitzacions moltes i continuades. I en molts cassos els sindicalisme de classe ha estat present però sense tenir un paper protagonista, deixant-lo capitalitzar per d’altres, com és el cas de les “marees”. Altrament la presència del sindicalisme ha estat des de l’inici donant el suport, sense cap afany de protagonisme, darrera iniciatives noves com la de la PAH. Algú creu que hauria estat possible la recollida de més de 1,5 milions de signatures a la ILP de la PAH sense la participació activa dels sindicats confederals que van ser els que van fer una recollida majoritària de les mateixes?. També ha estat el sindicalisme el que primer ha impulsat formes de mobilització, encara insuficients i embrionàries, en l’àmbit del conjunt de la UE.

Moltes vegades es vol carregar sobre les esquenes sindicals responsabilitats que no són les seves. Els sindicats no són, ni poden ser, una alternativa al poder polític establert. Al contrari en ocasions, com l’actual, anys de lluites, reivindicacions, i conquestes sindicals, són eliminats per una Llei del Congrés, com ha estat el cas de la Reforma Laboral o la de les Pensions. I és que cal tenir en compte que una cosa és la lluita sindical de defensa dels interessos de la classe treballadora, i una altre és la necessària alternativa política d’esquerres que moltes vegades no es veu o no s’acaba de concretar.

Des de l’inici de l’actual etapa democràtica el sindicalisme ha estat el “germà pobre” del sistema. Com va dir encertadament Marcelino Camacho “ la democràcia s’ha quedat a la porta de les empreses”. Així els sindicats no han tingut el suficient suport públic ni institucional ni tampoc financer per fer la seva funció. Al contrari que els partits, per exemple, mai han gaudit de finançament públic estable i suficient.

Marcelino Camacho

En l’Estat Espanyol, es dóna l’anomalia que els sindicat té unes funcions amples, negociar les condicions del conjunt dels treballadors, però només reben les quotes dels seus afiliats. Els sindicalisme espanyol parteix de la legitimitat que li donen les Eleccions Sindicals, amb una forta participació de treballadors i treballadores, que escullen més de 300 mil delegats sindicals, més d’un 70% de CCOO i UGT. I cal dir que els representants dels treballadors estan diàriament vinculats als seus representats. Hem d’assenyalar però que el sistema espanyol garanteix la representativitat però desincentiva la afiliació

Les dades demostren que el sindicalisme a Espanya té el doble de representativitat amb la meitat dels recursos que la mitjana, aconseguint donar cobertura i representació al 57,1% de les empreses. ( veure estudi de la “Fundación 1 de Mayo” de CCOO –“La representación de los trabajadores en la Unión Europea y España”, amb dades de la "Encuesta Europea de Empresas" efectuada per Eurofound de la UE ).

Una característica del sindicalisme del nostre país és la solidaritat de l’actuació sindical intersectorial. Es evident que com arreu la força sindical radica en les grans empreses i sectors. El sindicalisme al nostre país es nodreix de quadres sindicals provinents de grans empreses i sectors, o del sector públic que fan la seva funció bé a les estructures generals del sindicat o fent extensió sindical en empreses o sectors sindicalment més febles. La majoria dels sindicalistes alliberats, dins les empreses o que actuen fora d’elles en altres sectors o en les estructures són “alliberats” sindicals que acumulen hores sindicals en els bancs d’hores, del conjunt dels delegats sindicals, establerts per acords en empreses o sectors. Evidentment, no cal negar, també hi ha un cert nombre de sindicalistes assalariats sense empreses de referència.

Es així com a l’Estat la representativitat sindical és en conjunt d’un 57, 1%. Una de les més altes d’Europa. Per sectors és més alta en el sector industrial 60,3% que en el de serveis 55,5%. Per dimensió de les empreses, les que tenen  entre 10-49 treballadors, la representació és del 52,8%; entre 50 i 249 treballadors és del 81,5%;  i en les empreses de més de 250 treballadors és del 93,3%.

Es evident que la contradicció entre representativitat ( els sindicats com CCOO, malgrat tenir més d’un milió d’afiliats, negocien en l’àmbit superior a la empresa 914 convenis sectorials que afecten a 7.729.700 treballadors) i la pròpia afiliació comporta greus problemes de finançament. Els sindicats es financen bàsicament de les quotes dels seus afiliats, d’unes reduïdes subvencions institucionals i d’ingressos derivats de serveis que es presten com els jurídics i durant uns anys els derivats de la formació. Cal destacar que a d’altres països està establert un “cànon sindical” per tal de que els no afiliats puguin gaudir de les millores obtingudes en els convenis. Amb aquest finançament els sindicats han de fer front a despeses derivades de la seva funció representativa i institucional, que comporta recursos tècnics i humans ( informàtica, jurídics-econòmics, infraestructures informàtiques, manteniment i adequació de locals etc..). I és evident que són un ingressos molt sotmesos als avatars de la situació política i econòmica. Actualment amb la crisi i les polítiques dels governs del PP, totes les fons d’ingressos s’han vist afectades negativament, la qual cosa ha obligat a reajustos de les seves despeses. Malgrat el cost, que tot això ha comportat, no es pot dubtar que pot permetre un cert retorn a la austeritat tradicional del món sindical.

Cal reivindicar però la necessitat d’una Llei de Finançament Sindical, per tal de complir el seu “rol” constitucional, que establint uns criteris clars de finançament, prioritzant les aportacions dels afiliats i els treballadors, però també la pública en menor mesura, amb mecanismes de control dels fons públics, i transparència.

El sindicalisme en aquest país ha fugit de la professionalització que en d’altres països allunyen els sindicalistes de la realitat del món del treball. En el cas de CCOO va haver-hi un intent d’avançar en aquests camí, durant l’etapa del mandat de Jose Mª Fidalgo i d’altres dirigents del seu entorn que pretenia un sindicalisme professionalitzat i concentrat en poques mans, i que en aquests sentit pretenia eliminar el límit de mandats existent. Per sort la reacció del propi sindicat va impedir una desviació cap a la burocratització del sindicat, la qual cosa va comportar la derrota de Fidalgo en el Congrés del sindicat i al seva substitució per Ignacio Fernández Toxo.

Toxo acte per Vaga General de 14N

No es pot finalitzar un anàlisis del que ha estat i és el sindicalisme de classe al nostre país sense tenir en compte el paper dels afiliats sindicals i els sindicalistes. L’afiliat és el pilar del sindicat. Tot el paper del sindicat com a interlocutor de les empreses, com a pilar de la negociació col·lectiva i de la concertació social no es pot dissociar de la figura del afiliat. Així com els beneficis de l’activitat sindical s’apliquen de forma universal, els costos son assumits pels seus afiliats, això més el fet de que l’afiliació encara és mal vista per part de moltes direccions empresarials, que fins i tot són bel·ligerants. En aquest sentit caldria que fos reconegut aquest paper de l’afiliat sindical que aporta en tot cas el seu finançament, però que també és en moltes ocasions els ulls i les orelles del sindicat en els centres de treball. El mateix reconeixement caldria donar-los a tots aquells sindicalistes que en la majoria dels cassos fan la seva funció representativa de forma exemplar, no exempta de maldecaps i incomprensions, i que fins i tot li comporten perjudicis econòmics i professionals en la seva vida laboral.

Crec que la trajectòria del sindicalisme del nostre país, dels seus afiliats, i dels seus sindicalistes es mereix que l’esquerra política i els moviments socials l’hi donin el seu reconeixement, en aquests moments, davant els atacs previsibles dels seus enemics de la dreta política econòmica i mediàtica. I cal que l’esquerra política i social, i que els “nous moviments socials” tendeixin la mà al sindicalisme, li reconeguin el paper que ha jugat i juga, i que l’acompanyin en el seus necessaris processos de renovació que porten a terme.

Sindicalistes l'1 de Maig

Pete Seeger: " A quin costat estàs tu? 

FET NACIONAL I CONFLICTE SOCIAL

"ARAÉSDEMÀ": Assemblea oberta de ICV-EUiA

nuevatribuna.es | 13 Febrero 2014 

El fet nacional s’ha utilitzat moltes vegades com element per amagar el conflicte social. El fet nacional afecta el conjunt de la població, però no es pot oblidar que la població no és homogènia, i que en el seu interior coexisteixen diverses classes socials amb interessos contraposats quan no antagònics.

Moltes vegades el conflicte territorial serveix per amagar o tractar d’anular la visibilitat i la pròpia existència del conflicte social. Ha estat així històricament i així continua passant en l’actualitat, per exemple en el conflicte actual entre Catalunya i Espanya.

Històricament les dretes hegemòniques han utilitzat l’enemic o l’adversari territorial per a dissoldre o difuminar els conflictes socials interns. Els casos són molts i evidents, va passar amb la I Guerra Mundial, on l’enfrontament imperialista entre Estats per l’hegemonia continental va fer desaparèixer els conflictes socials interns, i l’adhesió de molts partits socialistes a les causes dels seus Estats, per sobre de la solidaritat de classe, va provocar la ruptura de la pròpia II internacional. Altrament la crisi dels anys 30 va provocar l’aparició del feixisme, que va servir a les classes dominants per esclafar, a molts països, sota el lema de la prioritat de la pàtria, els interessos i els conflictes socials de les classes treballadores.

En la recent historia democràtica espanyola hem vist nombroses utilitzacions de concepcions nacionalistes i d’enfrontaments territorials, que han servit per emmascarar  objectius polítics i electorals i desviar l’atenció dels veritables problemes socials existents. Només cal veure la utilització del nacionalisme espanyol per part del PP, amb la seva campanya contra Catalunya, com a eina per a debilitar el govern del PSOE de Zapatero. I també el permanent victimisme que CiU ha utilitzat a Catalunya per a mantenir la seva hegemonia política, culpant de totes les  mancances a l’Estat i defugint la seva pròpia responsabilitat de govern.

 La utilització partidista per part de la dreta nacionalista del “fet nacional” no pot ser però motiu per a que les esquerres no facin defensa d’aquesta qüestió quan hi hagin raons que comportin la laminació de drets nacionals. L’esquerra ha de defensar els drets nacionals en tant que drets democràtics, i malgrat no siguin valors pròpiament i exclusiva d’esquerres, però els ha de defensar a partir dels interessos prioritaris de les classes populars a les quals representa.

L’actual conflicte territorial entre Catalunya i Espanya està determinat per la vulneració de  drets econòmics, lingüístics i culturals de la societat catalana. Tot va sorgir desprès d’un intent del govern Tripartit de Catalunya d’establir un nou model de relació més actualitzat amb l’Estat, que va ser dinamitat per la dreta espanyola del PP, però no exclusivament per ella, i que va culminar amb la sentencia contrària als interessos de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Aquest fet posteriorment s’ha accentuat per la política de recentralització dels governs de la dreta espanyola.

La posició de l’esquerra catalana ha de ser clarament decantada en defensar els legítims interessos de la societat catalana i el seu “dret a decidir” sobre quina relació volen establir amb la resta de l’Estat. Però és evident que això no pot fer-la oblidar, ans al contrari, que els seus interessos principals són defensar els de les classes treballadores i populars, màxim en un moment de crisi com l’actual, on aquests interessos de la ciutadania són atacats de forma conjunta tant per la dreta nacionalista catalana de CiU, com per la dreta nacionalista espanyola del PP.

L’esquerra no pot renunciar al conflicte social com a element prioritari contra les polítiques de la dreta. I la defensa dels drets nacionals no pot amagar l’enfrontament de classe i la necessitat de construir una alternativa d’esquerres tant en l’àmbit nacional de Catalunya com ajudar a establir-la també en l’àmbit estatal.

Mas i Rajoy: nacionalismes català i espanyol

Les dretes catalanes i espanyoles, per molt que semblin barallar-se en el tema territorial, mantenen una clara unitat en la defensa dels seus interessos, que en aquests moments de crisi econòmica són els de retallar l’estat del benestar i els drets socials i laborals dels treballadors i de les classes populars. I així hem vist la seva coincidència votant lleis com la Reforma Laboral o la Llei d’Estabilitat pressupostària. En definitiva aplicant l’austericidi, que no austeritat, imposat des de fora per Merkel i la Troika, sense cap exclamació ni defensa de les seves concepcions sobiranistes, ni catalanes ni espanyoles. En definitiva es tracta de fer recaure el pes de la crisi sobre la majoria social, mentre es defensen els interessos dels més poderosos.

Les esquerres alternatives han d’aprendre del seu antagonista, cal prioritzar i posar davant de tot, el conflicte social, la defensa dels interessos de la majoria social, dels treballadors i les classes populars enfront les polítiques antisocials que els causants de la crisi volen aplicar arreu, a Europa, Espanya i Catalunya, en benefici exclusiu de les classes privilegiades.

En el cas de Catalunya, l’esquerra alternativa ha d’estar al capdavant de la defensa dels  legítims interessos nacionals però lligant-los a la lluita contra unes polítiques regressives i retalladores de l’estat del benestar, dutes a terme per la dreta nacionalista, que enfonsa els ciutadans, mentre els tracta de distreure amb declaracions “sobiranistes”. Es una lluita per la hegemonia amb la dreta que no hi ha dubte que serà molt  difícil. No cal oblidar que la dreta catalana controla i utilitza de forma partidària l’àmbit mediàtic tant dels mitjans públics com privats, els quals amaguen sistemàticament el conflicte social alhora que magnifiquen el plantejament del conflicte territorial des de la perspectiva de la dreta nacionalista.   

L’esquerra alternativa catalana ha de esforçar-se per unificar les diverses lluites segmentades que es donen a Catalunya i ser capaços de fer, des de la màxima unitat possible, una proposta d’alternativa que plantegi un model diferent de societat per a Catalunya, des de l’àmbit social, però també nacional. Cal recuperar els plantejaments  històrics del “catalanisme popular” que sempre es van fer des de la defensa dels drets socials i els nacionals.

Al conjunt d’Espanya les forces de la dreta utilitza l’enfrontament amb Catalunya per a estimular un nacionalisme espanyol, contrari a tot el que signifiqui descentralització, i fer un front davant “el separatisme” que alhora distregui la ciutadania dels seus problemes econòmics i socials. La dreta, el PP i d’altres com UPyD, tracten de magnificar inexistents problemes lingüístics i educatius de la població castellano-parlant de Catalunya, no sols per a confrontar aquesta comunitat amb la resta, sinó per a tractar de crear una divisió social dins de Catalunya. Una divisió fins ara inexistent en una societat que des de la transició s’ha cohesionat sota principis com els de “Catalunya un sol poble” o “és català qui viu i treballa a Catalunya”, idees impulsades per una esquerra dominant ideològicament durant el període de transició a la democràcia. Les dretes espanyolistes tracten de reproduir a Catalunya una fins ara desconeguda situació de frentisme, importada de les polítiques practicades al País Basc, a partir de la divisió entre nacionalistes i espanyolistes.

Navarro (PSC) amb Rivera (C's) i Sanchez Camacho (PP)

 Cal fer front a la dreta a Espanya des d’un plantejament de “alternativa en majúscules”. Per això no valen concepcions d’alternància com les que planteja el PSOE, que només es diferencia de la dreta en la defensa dels drets personals, però no proposa alternatives ni a la política econòmica ni a la territorial. Cal recordar que PP i PSOE van fer la reforma “exprés” de la Constitució al servei de les imposicions de la Troika, i que en “el fet nacional de Catalunya” ha fet tres coses: un front comú amb el PP, impulsant el “frentisme” contra el procés engegat a Catalunya, reforçant les tesis de la dreta nacionalista espanyola; “posar firmes al PSC” allunyant-lo de la possibilitat de crear un possible pol fort d’esquerres dins del procés obert a la societat catalana; i limitar-se a fer una proposta d’alternativa en base a una teòrica i per ara irreal reforma federal contraposada al “dret a decidir”, defensar la actual legalitat constitucional sense ni tan sols plantejar que existeixen uns problemes en relació a Catalunya que requereixen de solucions polítiques que puguin ser avalades per la ciutadania de Catalunya, que li permeti tancar la ferida de l’incompliment de l’Estatut ratificat i posteriorment retallat.     

Es imprescindible el paper de l’esquerra alternativa espanyola, que també ha de caminar cap a la unificació de forces plantejant una política global alternativa que faci del conflicte social la seva base unificadora i que permeti fer front a la dreta nacionalista espanyola i a la pseudo-esquerra de l’alternància, tot oferint una alternativa política, econòmica, social i territorial diferent i basada en la solidaritat i el reconeixement de la diferència dels diversos pobles de l’Estat. Cal dir que, en el tema territorial, la posició de IU ha representat sens dubte un exemple d’alternativa, al acceptar el “dret a decidir” de Catalunya des de la pròpia defensa de la seva concepció favorable a l’estat federal.

Cartell del PSUC: "catalanisme popular"



Ovidi Montllor : "La Samarreta"

ESQUERRA I QÜESTIO NACIONAL

MARX I ENGELS

nuevatribuna.es | 03 Febrero 2014

Enguany es celebren 100 anys de l’inici de la I Guerra Mundial. Aquest fet va ser el detonant que va provocar la ruptura dins els partits que conformaven la II Internacional, entre els partidaris de prioritzar els interessos dels estats-nacions, i els que creien que calia posar els interessos de classe dels treballadors per sobre dels interessos estatals dels països dels que formaven part.

Va ser la ruptura del socialisme i l’aparició del socialisme revolucionari, els partits comunistes encapçalats pel Partit bolxevic de Lenin.  Mentre molts partits socialistes van donar suport al bel·licisme dels seus respectius governs,  altres van creure que era el moment d’aprofitar i transformar la guerra imperialista en una guerra de classes dins de cada estat. Va ser un enfrontament entre una concepció “chauvinista” i una internacionalista.

Posteriorment, durant els anys 30 del segle XX, es produeix a diversos països com Espanya, Itàlia i Alemanya, l’aparició de concepcions ultranacionalistes, el feixisme en totes les seves diversitats, l’objectiu del qual era contraposar els interessos de “la pàtria” als conflicte socials promoguts pels partits d’esquerres. Així el suposat interès superior i abstracte de la “pàtria” s’utilitza ideològicament per aturar i colpejar els moviments revolucionaris dels treballadors i dels partits de classe.

La posició clàssica de l’esquerra sobre el problema nacional és la que parteix del principi de que “els treballadors no tenen pàtria”.  Malgrat això ja des de l’inici, Marx i Engels, van interpretar sempre la defensa dels drets nacionals com  vinculada al objectiu principal de l’emancipació social. Des de l’inici però es planteja que la millor solució a les qüestions derivades de conflictes nacionals “és arribar a solucions d’acord basades en federacions o confederacions entre nacions a partir de relacions lliures i igualitàries” en contraposició a les solucions de “separació total”. Sempre sota la premissa de la unitat dels interessos globals dels treballadors i les classes populars.

L’esquerra va considerar nació a “una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sota la base de la comunitat de la llengua, de territori, de vida econòmica i de comunitat cultural”

En el cas de l’Estat espanyol i de la qüestió catalana es pot mantenir que les demandes nacionals catalanes tenen un caràcter democràtic, no d’esquerres. Però des del socialisme marxista s’ha defensat sempre que la  lluita contra una determinada forma d’opressió nacional ha de ser defensada per l’esquerra, però sempre sota el principi de la primacia del conflicte social. L’esquerra ha de ser partidària del dret d’autodeterminació la qual cosa no vol dir de la independència. Sempre la defensa dels drets nacionals ha de plantejar-se des de l’òptica i els interessos dels treballadors i les classes populars, no els de un nacionalisme “per se”. Com ja deia Andreu Nin “ la lluita de les nacionalitats és una lluita pels drets democràtics” i afegia “ en tot moviment d’emancipació nacional hi ha un contingut democràtic al que cal donar suport” però “el problema nacional ha de quedar supeditat a la qüestió social i als interessos dels treballadors i les classes populars”.

Cartell unificació PSUC

Durant la II República a Catalunya, l’any 1936, les esquerres plurals de Catalunya (Federació Catalana del PSOE, Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya i Partit Català Proletari) es van unificar i van crear el PSUC ( Partit Socialista Unificat de Catalunya), adscrit com a partit independent en el sí de la III Internacional, com a partit que era portador d’una representació nacional.

Durant la lluita contra el franquisme les forces democràtiques d’esquerres catalanes van defensar en les seves propostes el dret a l’autodeterminació, que sempre es valorava que s’efectuaria d’acord amb el futur Estat democràtic espanyol. Un dels punts programàtics de la Assemblea de Catalunya, organisme d’oposició al franquisme deia : “ Restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació”.  Fins i tot a l’arribada de la democràcia tots defensen el dret a l’autodeterminació no sols en els partits d’esquerra sinó fins i tot en el principal sindicat català, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, en els seus estatuts, i el que és més important el conjunt de les CCOO d’Espanya, fins i tot ara, defensen el dret d’autodeterminació si be s’inclinen per l’estat federal.

L’esquerra, com deia Manuel Sacristán, ha de saber distingir entre el “fet nacional” i el “fetitxisme de la pàtria”. Això comportava “analitzar la situació històrica concreta especialment els interessos de les classes treballadores distingint-los clarament del concepte d’interessos generals de la nació que són els de les classes dominants". Alhora plantejava  la necessitat d’establir la diferència entre " nacions dependents no sobiranes (a les quals calia donar suport)  i els de les nacions dominants sobiranes”

El PSUC, força hegemònica en la lluita contra la dictadura va defensar: “ front al catalanisme instrumental de la dreta oposarem un catalanisme popular de progrés...farem avançar Catalunya per la via d’un catalanisme popular que eviti les divisions de la nostra colectivitat” Aquest catalanisme popular parteix del fet de que a Catalunya la classe treballadora és una sola classe; Que a Catalunya hi ha un sol poble; I que la vertebració cultural és la manifestació de la memòria i vida col·lectives en continua evolució i per tant incloent-hi tant el passat com el pressent.

En tot cas es tracta de que l’esquerra i els treballadors no deixin el tema nacional en mans de la dreta sinó que han de liderar la lluita a partir dels seus propis interessos de classe. Com deia Rafel Ribó “el moviment obrer, com a expressió d'una determinada classe obrera, no hauria d'oblidar els plantejaments nacionals. Primer de tot per que la mateixa classe obrera és nacional, en el sentit que es mou i es desenvolupa en un determinat ambient històric, en una estructura nacional que caracteritza la formació social. Té un marc i una especificitat que l'envolten i que formen part de la seva existència.”

La defensa d’aquesta posició clàssica de l’esquerra és la que avui plantegen ICV-EUiA, i la pròpia IU en l’àmbit de l’Estat. La defensa del “dret a decidir” del poble de Catalunya, no sols pel que fa a la qüestió nacional sinó a tot el model de societat, que és indestriable de la lluita contra un model de societat basat en la desigualtat que defensen les dretes catalanes i espanyoles. La seva posició aposta clarament per la voluntat, si és possible, d’establir una nova relació amb l’Estat a partir del reconeixement de la realitat nacional plena de Catalunya. Es a dir retornar als clàssics plantejant que la millor solució seria la basada en “relacions lliures i igualitàries, en lloc de les de separació total”

Lamentablement altres forces de l’esquerra reformista, com el PSOE, no sols han abandonat tot ideari de transformació social, només cal recordar la reforma “exprés”  de la Constitució pactada amb el PP, sinó que ara defensen amb plantejaments oportunistes una suposada reforma federal de la Constitució per tal d’oposar-se i negar el dret a decidir de Catalunya, i fins i tot arrosseguen el PSC a aquesta posició, negant la possibilitat d’articular un “pol” fort de l’esquerra i abandonant el “fet nacional” al domini i hegemonia de la dreta. Posant per davant la defensa de la unitat de la nació sobirana, Espanya, al dret a la defensa dels nacionals, lingüístics i econòmics, de Catalunya, cada dia més limitats per una política recentralitzadora de la dreta espanyolista del PP.

PSUC: Catalunya un sol poble

                                          Raimon: "Quatre rius de sang"

ADEU A PETE SEEGER, CANTANT I COMPANY COMPROMÈS I SOLIDARI

Pete Seeger

nuevatribuna.es | 28 Enero 2014

Avui ens hem assabentat  de la mort de Pete Seeger, el cantautor americà, deixeble del gran Woody Guthrie el pare de la cançó compromesa als USA. La vida de Pete Seeger ha estat la d’un cantant dedicat a recopilar la cançó “folk” especialment del seu país però també de la resta del món.

Altrament Pete Seeger ha estat un home solidari i compromès amb totes les causes dignes, per les quals va utilitzar sense embuts les seves cançons. Ell va ser també compositor de grans himnes de progrés com és el mundialment reconegut “We Shall Overcome”.

Pete Seeger va cantar als treballadors i al sindicalisme als USA, quan això no era massa ben vist. Desprès va mobilitzar-se contra la guerra del Viet-nam. Es va destacar en la lluita pels drets civils, i darrerament als seu més de 90 anys encara continuava lluitant, ara per la causa ecologista contra la contaminació als Grans Llacs del nord del USA.

Però Seeger també va estar molt a prop nostre, va ser l’introductor de Raimon als Estats Units, i l’any 1971 va venir a cantar a Terrassa en un recital que el govern franquista va prohibir. Posteriorment podem  recordar-lo cantant a la “Festa de Treball” del PSUC on va fer una interpretació en francès, la llengua original, de “La Internacional”. Finalment va venir per celebrar els 50 anys de Raimon com a cantant, quan ja tenia uns 90 anys.

Seeger també estava vinculat a la historia de l’Espanya republicana, especialment amb el món de les brigades internacionals, i en homenatge a la XV Brigada, la brigada “Lincoln” va fer mundialment famós el cant “Viva la Quince Brigada”.

Ara desprès d’una llarga i intensa vida ens ha deixat per sempre l’home bo i honest anomenat Pete Seeger. Fins sempre company solidari.!!

Ampliació sobre biografia Pete Seeger:
http://www.nuevatribuna.es/articulo/cultura---ocio/fallece-pionero-folk-estadounidense-pete-seeger/20140128130403100346.html

Polítiques deshumanitzades i amb dosis de sadisme

Rajoy i Gallardón polítiques deshumanitzades i sádiques

nuevatribuna.es | 19 Enero 2014  

Sembla que en les darreres dècades molts s’han oblidat que la “Democràcia” és el sistema polític  en el qual el poble exerceix la sobirania. Es a dir un sistema que permet la intervenció del poble en el govern i fins i tot el que tendeix a millorar la condició de la gent.

Només cal llegir la teoria i contemplar la pràctica. Els governs, sigui el de l’Estat o el de Catalunya estan governant per a millorar les condicions de vida de la majoria de la gent? Caldrà coincidir en que la realitat i la teoria es contradiuen radicalment.

Podem també contemplar com els governs basen sempre la defensa de les seves polítiques en estadístiques macroeconòmiques que en res reflecteixen la realitat de la vida dels ciutadans i ciutadanes.

Aquests dies podem sentir de forma continuada com els membres del Govern de l’Estat amb Rajoy al seu capdavant, o el President de la Generalitat Artur Mas, parlen de les perspectives positives de l’economia i citen dades macroeconòmiques com la baixada de la prima de risc o la pujada de la borsa. Aquestes dades però no s’adiuen amb d’altres que afecten més a la ciutadania.

Al citar les dades negatives els governants sempre ho fan des de la més abstracta neutralitat, sense tenir en compte que moltes vegades estan parlant de persones de carn i ossos.

Així veiem com per exemple el Govern al comentar l’EPA del 3er trimestre del 2013 parlava com d’un fet positiu de que la taxa d’atur va baixar 28 centèsimes respecte al segon trimestre i es situava al 25,98%, és a dir 5.904.700 aturats.  Els aturats apareixen com una xifra més sense tenir en compte que això significa que quasi sis milions de persones no tenen treball, i que per tant elles i les seves famílies tenen una greu dificultat en plantejar-se un pla de vida de futur. La situació de cadascuna d’aquestes persones, la seva situació personal i familiar, no semblen representar res pel Govern. Pel govern de Rajoy és més important parlar de la prima de risc que del drama de 6 milions de ciutadans concrets. La política econòmica del govern, del de l’Estat, del de Catalunya i el de la pròpia UE, no sembla tenir en compte la realitat i els drames personals dels ciutadans i ciutadanes. Es en definitiva una política plenament deshumanitzada i que es fa al servei dels interessos econòmics d’uns abstractes “mercats” que semblen més importants que la vida de la gent.

Que podem dir de quan les estadístiques parlen de l’existència de 2 milions d’aturats que no reben cap prestació social? Que han de dir els nostres governants del fet que 2 milions de persones individualitzades, una a una, no reben cap ajuda per a poder fer front a la seva subsistència?. No sabem el que representa el fet de que cadascuna d’elles no té cap ingrés per sobreviure.

El mateix podem dir davant de fredes estadístiques, que semblen no immutar els nostres governants que parlen de que un de cada cinc ciutadans del nostre país, el 21,6%, viu  per sota el llindar de la pobresa. 

Pobresa infantil: pobresa extrema

Es poden considerar polítiques humanitzades les que no tenen en compte les repercussions en les persones concretes? Que es pot dir de plantejar baixar els pressupostos per a les beques menjadors de les escoles quan 2,5 milions de infants presenten problemes de desnutrició.

Es realment curiós si no fos menyspreable veure com dirigents del PP s’exclamaven i es manifestaven consternats pels “scraches”, davant els seus domicilis, impulsats per la PAH ( Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), i que segons ells havien perjudicat negativament als fills dels polítics afectats. Com es pot ser tant hipòcrites de no tenir en compte la situació, molt més negativa, en que queden els fills de les famílies desnonades? I cal tenir en compte que al 2013 hi van haver uns 500 desnonaments al dia a Espanya. Que és més inhumà un “schache” o una família expulsada de casa i llençada

al carrer?

Plataforma Afectats per la Hipoteca- PAH

Es evident que aquestes polítiques d’austeritat avui dominants estan basades en paràmetres i concepcions ideològiques que fugen de la consideració de la seva repercussió en la vida de la ciutadania. Unes polítiques deshumanitzades és a dir que no tenen en compte la repercussió en les persones i encara més que no busquen, sinó al contrari, millorar les condicions de vida de la majoria de la població.

Caldria plantejar-se d’una forma radical si aquestes polítiques deshumanitzades són democràtiques. Ja que la base de la democràcia és fer una governança que pugui beneficiar i satisfer la majoria, i no a suposats interessos econòmics de reduïts sectors privilegiats.

Però encara hi ha més. En el nostre país ja no només es fan polítiques deshumanitzades, sinó que fins i tot es fan polítiques que comporten fins i tot dosis de sadisme.

Com es pot qualificar el fet d’eliminar de la nit al dia 873.000 targetes sanitàries a immigrants sense papers als qual se’ls hi nega l’accés a la sanitat, amb el que significa per a la seva situació personal,  inclòs  riscos sanitaris pel conjunt de la població.

Que cal dir de la mesura adoptada amb “nocturnitat” durant els dies de Nadal, mitjançant la qual es deixa sense dret a la sanitat pública a les persones espanyoles, que han hagut d’emigrar a l’estranger, a partir dels tres mesos de la seva marxa del país?

I l’exemple més clar d’exhibició d’una política deshumanitzada i sàdica és el projecte de Llei sobre l’avortament del ministre Gallardón. Com es pot defensar una llei en base a una suposada defensa del dret a la vida, quan es regula que la malformació del “fetus” no és raó per a l’avortament i ho diu el mateix govern que ha retallat un 47% les ajudes a la dependència. Es pot ser més sàdic que obligar a una dona a tenir un fill amb problemes i desprès deixar-la abandonada a la seva sort, per a tota la vida?

Les dones tenen dret a decidir sobre el seu cos

Al nostre país el govern de l’Estat no sols està portant a terme una política deshumanitzada pròpia del neo-liberalisme dominant avui al món, sinó que li incorpora uns components sàdics derivats d’una concepció ideològica ultraconservadora.

Crec que es pot afirmar que el conjunt d’aquestes polítiques, moltes d’elles comunes al conjunt de la UE, són contradictòries amb el que cal exigir als govern propis de societats democràtiques.

Ara és el moment de reivindicar “radicalitat democràtica” aixecant una alternativa que comporti tornar a reivindicar una forma de fer política i de governar que estigui al servei de la majoria de la població. Es a dir cal reivindicar el propi concepte de societats i governs democràtics.

Cal posar les necessitats de la població per davant de qualsevol altre consideració. En aquest sentit podem dir que l’alternativa que representa Syriza a Grècia aniria en aquesta línia al reivindicar que cal renegociar les condicions dels rescats de la UE, “ ja que primer s’ha d’atendre les necessitats de la població, que aconseguir garantir el creixement intern, serà la millor forma de poder garantir, en el seu moment, el retorn del deute extern”.

Al nostre país sembla que encara estem lluny de la possibilitat d’aconseguir crear les bases d’una alternativa a la situació actual. Avui no valen alternances, que eliminarien els aspectes més sàdics de les actuals polítiques, però continuarien amb una política regida per plantejaments macroeconòmics allunyats de les necessitats socials. I a hores d’ara l’esquerra política alternativa, aliada amb l’esquerra social, ha aconseguit presentar-se com la veritable oposició a les actuals polítiques, però encara és lluny de ser vista com una alternativa real  a l’actual estat de coses. Cal plantejar unes polítiques radicalment diferents, amb capacitat de disputar l’hegemonia ideològica al conservadorisme actual, que pugui il·lusionar la ciutadania amb un canvi real que retorni la capacitat de creure en un govern amb la participació i al servei de la ciutadania. Això passa per defensar una humanització de la praxis política, una defensa de la regeneració democràtica, dirigida a establir un major benestar social pel conjunt de la ciutadania, que cal aconseguir a partir d’una reducció dels nivells de la desigualtat social existent.

Joan Herrera (ICV) al Congrés de SYRIZA

                                         Mikis THeodorakis: "Eimaste dio"

Un Estat privatitzat al servei dels oligopolis

El monopoli de les elèctriques

nuevatribuna.es | 09 Enero 2014

Des de la recuperació de la democràcia ha estat com un “mantra” repetit pels diversos governs, tant del PSOE com del PP, la necessitat d’acabar amb el monopoli existent de l’Estat, en diversos sectors estratègics com l’energètic, la telefonia, etc. així com acabar amb la presència pública en d’altres sectors com el bancari. Tot això mitjançant una política de desregulació i/o privatització.

Aquesta política s’ha intensificat cada vegada més, i ara el PP inclou en aquesta necessitat  privatitzar els serveis públics essencials com la sanitat, l’educació i fins i tot el sistema de pensions, els serveis socials, o el sistema ferroviari o la distribució de l’aigua de boca en ciutats i pobles. Tot és susceptible de privatitizació en base a la falàcia de que la gestió privada és més eficient i de que la competència beneficia al usuari.

Ja és hora, com va fer fa poc, el dirigent de IU, Cayo Lara de plantejar on ens han conduït aquestes polítiques i que són enriquiments  de les companyes privades i major cost per a la ciutadania.

Avui el nostre país és un conglomerat d’oligopolis de grans empreses que dominen els principals sectors estratègics productius de l’estat en exclusiu benefici propi. Que en absolut han comportat millora del servei a la ciutadania ni en qualitat ni en cost. Alhora veiem com l’estat dedica a compensar aquests sectors oligopolics despeses milionàries, en cas de suposades pèrdues. 

                                         Cayo Lara : Coordinador General de Izquierda Unida

Ens trobem un país dominat per una política basada en socialitzar les pèrdues, inclòs les suposades,  de les grans empreses i oligopolis, mentre els beneficis són sempre privats.

Ho hem vist recentment en el cas de les empreses elèctriques i properament ho podrem veure en un altre sector energètic com és el del gas. S’ha deixat en mans de l’oligopoli elèctric establir el preu del servei. Les mateixes empreses, amb la intermediació bancària, són venedores com a productores i compradores com a comercialitzadores, alhora que han rebut i reben substancioses subvencions públiques per les seves inversions en determinades formes de producció energètica. La conclusió: el preu de la llum és dels més cars de la UE i les pujades del preu en els darrers anys han estat, aproximadament un 70% en 7 anys i el suposat dèficit tarifari que es deu a les empreses elèctriques no baixa sinó que no para de pujar ( a finals del 2012 superava el 30.000 milions d’euros). La conclusió és que les companyes elèctriques tenen cada any beneficis milionaris, mentre que els ciutadans consumidors no veuen cap benefici ni de cost ni de servei en la actual situació de falsa competència. I més de 3 milions de ciutadans estan sota la pobresa energètica, és a dir no poden fer front a la despesa de l’electricitat i el gas.

El mateix ha passat en el cas de la reestructuració bancària. Primer va ser la venda de la banca pública, desprès la liquidació de les caixes d’estalvis, desprès una reconversió i reestructuració monopolística del sector feta mitjançant un rescat de 40.000 milions d’euros per part de la UE que ara haurem de pagar tots. I mentre els grans bancs de l’oligopoli bancari no compleixen amb la seva funció de finançar l’economia productiva ni  les famílies, sinó que cada dia estableixen una major diferenciació de tracte entre grans clients i la resta de clients poc rendibles, incrementant de forma progressiva  l’exclusió bancària. Un exemple del que diem, l’increment mig d’1,5 euros dels pensionistes quedarà absorbit per l’increment de 2 euros en la comissió bancària pel manteniment de la seva llibreta d’estalvis.

Aquests són dos casos on es demostra com la privatitizació no ha comportat ni major competència ni millor servei per a la ciutadania. El mateix podem dir de processos similars sobre el servei de l’aigua de boca en grans ciutats de l’estat. Aquestes concessions privades van en direcció contrària al que s’està produint a la resta de la UE on en molts casos,  s’està tornant el servei de distribució de l’aigua a mans públiques per haver-se demostrat que és més rendible i més eficient.

Ara el PP, a diferència del PSOE,  no en té prou i està portant a terme un procés de privatitizació dels serveis públics bàsics de l’estat del benestar com són la sanitat o l’educació. Cal deixar la sanitat i l’educació pública només com a serveis mínims pràcticament de beneficència per a qui no tingui recursos. En el cas de la sanitat no sols es vol potenciar la sanitat privada sinó especialment les assegurances privades, tot també en base a la llibertat d’elecció. Caldria afegir llibertat d’elecció segons les possibilitats econòmiques.

El mateix passa amb la protecció social, el cas fonamental és l’intent de reduir les pensions públiques de forma que la gent es vegi obligada, per a garantir la seva vellesa, a optar per plans de pensions privats individuals. No diuen res dels perills i manca de seguretat d’aquests plans sotmesos a les oscil•lacions borsàries. Com en el cas de la sanitat es tracta de posar aquest sector en mans de les grans empreses financeres i d’assegurances. Un altre vegada l’estat posant-se al serveis dels desitjos dels “lobbies” empresarials.

Però no tenen prou i ja anuncien d’altres processos de privatització com el de la xarxa ferroviària, En benefici de qui? Novament de sectors empresarials que voldran monopolitzar les parts rendibles i rebutjar les poc rendibles. Només caldria veure l’exemple de la privatització del servei ferroviari que Tatcher va fer a Gran Bretanya i la seva caiguda en qualitat de servei  fruit de la privatització i segmentació del que era un servei públic unificat.

Es que no han tingut prou amb el resultat de la “bombolla immobiliària”  on l’estat a través del Sareb ha hagut de rescatar actius no rendibles, però on alhora no els ha posat al servei de les necessitats socials? Mentre tot anava bé les grans constructores i els sector financer feien el seu agost.  Quan ha esclatat la “bombolla” les constructores han donat promocions senceres en dació de pagament als bancs, si això que no es permet als particulars, i els bancs ho han passat a l’estat mitjançant la creació del banc dolent, Sareb, les pèrdues del qual en el seu cas pagarem tots. Ajudem als bancs mentre aquests desnonen  les famílies.

El mateix podem dir de l’obra pública, encarregada a grans constructores que van normalitzar el que ara és un escàndol a Panamà amb l’intent de sobrecost per part de Sacyr. En l’obra pública és pràcticament inexistent el cas d’obres que compleixen amb el pressupostat, sempre hi ha sobrecostos sobrevinguts. I no passa res!!

Un altre cas són les autopistes amb constructores i concessionàries que si hi ha beneficis se’ls embutxaquen però que si no funcionen el “papà” estat ja es farà càrrec de les pèrdues.

Consejo Empresarial para la Competitividad: el govern dels "lobbies"

Sembla, en definitiva, com si el país fos propietat de les grans corporacions representades en el “Consejo Empresarial para la Competitividad” i que els governs de ZP o de Rajoy hagin estat els seus encarregats de gestionar-lo.

Potser cal dir prou. I l’esquerra que vol ser alternativa, no la que es complau en ser simplement alternança, ha de defensar sense embuts la necessitat, per eficiència i per estalvi,  del control i/o la gestió pública de serveis que són estratègics per a la societat, així com retornar a potenciar els serveis públics essencials, des de la sanitat i l’educació als servis de mobilitat públics. Evidentment tot això ha d’anar acompanyat per un sistema fiscal que permeti un repartiment equilibrat de la riquesa dins del conjunt de la societat.


I això no és revolucionari, és simplement reformista, és tornar a defensar velles posicions defensades en altre temps per la socialdemocràcia clàssica. Només cal veure el magnífic documental “ L’esperit del 45” sobre el govern laborista de Attllee-Bevan per  a tenir una idea del que cal plantejar. Evidentment caldrà tenir en compte el moment actual, el fet d’una Europa dominada pel neoliberalisme més ferotge, però és que potser cal plantejar-se que cal canviar el paradigma no en un sol país sinó portar l’alternativa a l’àmbit del conjunt de la UE. Aquesta hauria de ser la tasca fonamental avui d’una esquerra alternativa tant a Espanya com a la UE i a cadascú dels seus països

"L'esperit del 45": documental de Ken Loach

Pete Seeger : "la Internacional"

BON ANY 2014

Banksy: " a l'altra banda del mur"

“La major glòria a la vida no consisteix a no caure

sinó a aixecar-nos cada cop que caiem”

Nelson Mandela