Original publicat a "PERSPECTIVA" revista de la FSC-CCOO Nuevatribuna | 31 de Agosto de 2018
No hi ha dubte que la globalització i la crisi econòmica han afectat de
forma molt negativa la situació de les
classes treballadores a Espanya i a Europa. Altramentles polítiques conservadores s’han apropiat
de l’hegemonia ideològica, política i social amb comptades excepcions.
No hi ha dubte que en el moment en que la crisi sembla que comença a remetre
és l’ hora de donar un fort impuls a una alternativa que eviti que el domini
conservador comporti la regressió política cap a opcions nacionalistes
ultraconservadores. Es hora que des de les forces de progrés polítiques i
socials es plantegi una ofensiva per aconseguir un canvi de rumb en el procés
polític i econòmic en els diversos àmbits nacionals i en l’àmbit europeu.
En el moment actual observem com el conjunt de l’esquerra política, els
seus dirigents, sembla incapaç de fer front i ni tan sols d’intentar plantejar
alternatives amb “cara i ulls” a les polítiques conservadores. El que és més
greu és que fins i tot sembla en molts casos haver renunciat a fer-ho. Només en
el cas de Portugal i amb l’opció del “Labour” de Jeremy Corbyn es veuen intents
de retornarl’esquerra a les polítiques
que li corresponen.
Hem vist que el moviment sindical ha estat en la majoria dels cassos en els
diversos països l’únic que ha intentat fer front a les polítiques austericides
impulsades des del cor mateix del govern
europeu. Els sindicats han hagut de patir en les seves carns el pes dels
governs de torn per afeblir els drets i el paper de moviment organitzat de les
persones treballadores. Tot això davant el silenci covard dels polítics que es
denominen d’esquerres.
Sembla inconcebible que els partits que es diuen d’esquerres no entenguin
que per aconseguir sortir del seu forat actual han de plantejar-se com a fonamental
potenciar i defensar el paper i el reforçament de les organitzacions sindicals
dels treballadors com un pas més per a recuperar el seu pes polític de
representants de les classes treballadores.
Contra més força tingui el moviment sindical, contra més presencia tingui
en els diversos àmbits de la vida laboral, econòmica i social més fàcil serà
per a les forces polítiques progressistes intentar fer avançar les seves
posicions en l’àmbit de la política i en la representació institucional. El
ressorgiment del laborisme britànic hauria de ser per al conjunt de l’esquerra
europea un exemple del que aquí es planteja.
Però mentre l’esquerra política desperta el moviment sindical no descansa.
En aquest sentit és important el “Llamamiento Europeo” patrocinat per la
Confederació Europea de Sindicats (CES) i subscrit pels dirigents dels
principals sindicats dels països de la UE juntament amb eurodiputats i
personalitats dels àmbits econòmics en defensa d’una major democràcia en el
treball i per tant d’una major participació de les persones treballadores en
les empreses, en la societat i en l’economia.
En el nostre país cal posar punt
i final al fet que de forma clara va enunciar Marcelino Camacho sobre el fet de
que “ La democracia se ha quedado a la
puerta de las empresas”. Cal impulsar una forta campanya per aconseguir la
participació sindical en el sí de les empreses trencant amb l’omnímode poder
empresarial. Cal exigir el dret a la participació en el govern de l’organització
empresarial, en el control dels processos de reorganització i reestructuració
per tal de vetllar pels legítims interessos i el futur de les persones
treballadores, en les empreses principals i en les subalternes.
Però el sindicalisme també ha de conquerir el dret a tenir participació dins
l’àmbit polític i institucional, tant en el marc estatal com en l’europeu, en tots aquells temes que afecten
el treball, però també el salari diferit i el salari social que incideixen
directament en les condicions de totes i cadascuna de les persones
treballadores, com també la participació en el debat de la política econòmica
en general on és imprescindible que se senti la veu del sindicalisme general.
Com es pot defensar el treball, el salari diferit o el social si no es té veu quan
es parla del sistema tributari que té un paper fonamental en la seva evolució?.
Aquesta és una problemàtica que planteja ja el sindicalisme europeu i sobre
la que hauria de reflexionar l’esquerra política, sortint de la seva passivitat
i renovant el seu compromís amb el món del treball potser trobaria la formula de
recuperar la seva presència i el seu paper com a instrument polític i
aconseguir reconciliar-se amb la majoria social.
Nuevatribuna | 18 de Agosto de 2018 -@RevistaTreball/ 21 d'Agost 2018
L’elecció de Pedro Sánchez ha provocat un canvi objectiu en la situació
política de Catalunya. En primer lloc Sánchez va ser escollit entre d’altres
pels sectors menys radicals de l’independentisme català, els grups parlamentaris
de PDCat i ERC, contra l’opinió de
l’ex-President de la Generalitat Puigdemont i del seu vicari l’actual EL President
Torra. Es curiosa la seva coincidència en aquest tema amb els seus adversaris
del PP i de C’s, i és que a ambdues parts els interessava més una situació de
confrontació entre nacionalismes. Sánchez trenca aquesta dinàmica, abandona la
senda de judicialització i obre la mà al diàleg, això sí sempre dins de la
llei.
La situació descol·loca en un primer moment el líder independentista però
Puigdemont reacciona fent-se amb el control del PDCat i fent fora els
partidaris de la moderació representants per Marta Pascal. Altrament el vicari
Torra canvia l’objectiu de la seva confrontació amb l’Estat, ja que Rajoy està
desaparegut ara l’objectiu central dels seus atacs és el Rei Felip VI, de qui
arriba a declarar que “ja no és el rei
dels catalans” i amb qui trenca teòricament relacions.
Sánchez restableix les relacions institucionals i fa un cert desafiament al
instar al Govern de la Generalitat a parlar dels problemes reals que afecten
els catalans i els dèficits que Catalunya ha reclamat. Els independentistes,
malgrat no els agrada aquest plantejament,no es poden negar i es veuen obligatsa entrar però sense abandonar la seva retòrica maximalista sobre presos
i referèndum.
Pel que fa als principals líders més radicals dels independentistes,
especialment Puigdemont i Torra el que pretenen i els interessa és tornar a la
seva “realitat política virtual” per tal de mantenir la flama de la
mobilització independentista encesa.
Fa temps que els líders independentistes han abandonat la gestió de les
institucions i tan sols les utilitzen
per a la seva política d’agitació i propaganda. El govern de Catalunya fa anys
que va ser abandonat, es continuen fent les polítiques iniciades per Mas a la
seva arribada al govern l’any 2012, polítiques d’austeritat i retallades que
van ser aprovades en principi per CiU i el PP i posteriorment sustentades en
els diversos governs per ERC, JxC, i fins i tot per les Cup.
Sánchez insta a Torra al diàleg
La prioritat donada pels successius governs de la generalitat al “procés”
ha anat en detriment del paper de la pròpia Institució de la Generalitat la
funció de la qual és prioritàriament solucionar els problemes de la ciutadania
de Catalunya.
La realitat s’imposa, la reducció de la despesa social s’ha retallat a
Catalunya en un 19,96% i és la comunitat autònoma que més ho ha fet,
especialment en Sanitat on s’ha retallat un 27,51% i es la que ha sofert un
procés més gran de privatització sanitària. Pel que fa a l’Educació, aquesta de
la que tant es vanta el Govern de defensar, també ha patit les retallades, és
la tercera comunitat en retallades, un 12 % menys en despesa educativa.Aquesta és la realitat dels governs del
“procés”.
Però encara hi ha un altre fet que demostra que als màxims dirigents i ex-dirigents
de la Generalitat el que els interessa més és la “virtualitat política” no la
realitat social del país. Desprès de criticar el 155 per haver congelat les
institucions de Catalunya el 27 d’octubre, els independentistes unilateralistes
van tardar 5 mesos en escollir un candidat a President, del 21 de desembre al 2
de juny. I ara per diferències entre els socis de govern han tancat el
Parlament des del 24 de juliol fins l’1
d’octubre. Això demostra la seva manca d’interès real en defensar la democràcia
i el seu poc respecte per les institucions del país.
La pèrdua del poder per part del PP elimina un element que des d’Espanya
estimulava el conflicte amb Catalunya. La manca de voluntat política del PP la seva nul·la voluntat de negociació i la
judicialització de la política eren les seves ensenyes. Amb Sánchez ara la
pilota està en el teulat de la Generalitat, que ha perdut un dels elements que
han ajudat a fer créixer l’onada independentista, la política del PP envers
Catalunya.
Malgrat tot és evident que per que l’atzucac de la problemàtica catalana es
pugui solucionar caldrà en primer lloc buscar una solució dins de la pròpia
societat catalana. No és possible un acord entre Catalunya i Espanya si primer
no es dona entre dins d’una societat catalana a qui el “procés” ha fraccionat
profundament. I si el PP i les seves polítiques han estat una font de creació
d’independentistes, també cal dir que la política sectària dels Governs del
“procés” amb el seu nacionalisme excloent han estat en la base del
fraccionament de la societat catalana que ha estat dividida profundament i que
ha fomentat un espanyolisme fins fa poc residual a Catalunya.
La Generalitat adornada amb pacarta partidista
Per a sortir de la situació de “bogeria” que fa anys que impera a Catalunya
cal que des dels sectors més racionals de l’independentisme es faci una
reflexió del que ha estat una política virtual, basada en “fets falsos” (fakes) i propis d’un pensament
ultra-nacionalista i basat en les polítiques de la “post-veritat” pròpies del “trumpisme” o de les polítiques de la
“Lega Nord” de Salvini properes a actituds pre-feixistes.
Des de fa massa temps el conjunt de la ciutadania catalana ha estat sotmesa
al domini de la mentida continuada com a fonament de la política de les forces
“nacionalistes”, en la creació d’una falsa realitat i uns falsos conceptes. Hem
vist com sota la denominació de “democràcia”
es vulneraven els 6 i 7 de setembre del l’any passat la legitimitat democràtica
de l’Estatut i la Constitució, i s’aprovaven sense respectar la legalitat unes
lleis de Referèndum i Transitorietat Jurídica. No pot haver democràcia amb
vulneració de la lleis democràtiques.
Hem vist com en base a això es convocava un “fals referèndum” sense cap garantia democràtica i el seu resultat
es donava com a base d’una declaració “fake”
d’independència d’una República Catalana morta abans de néixer, sense l’existència
de cap estructura d’estat que s’havia promès pel Govern i sense el més mínim reconeixement
internacional. I hem vist com l’absurda i brutal repressió dels fets de l’1
d’octubre per part de les forces de l’Estat ha estat la raó més important per a
legitimar-ho.
Hem vist com al llarg d’aquests anys s’ha fet un continuat rentat de cervell
per part dels mitjans públics de la Generalitat i de mitjans privats
subvencionats pels diners públics que plantejaven com a real una falsa versió
de la realitat, al més pur estil de Trump i la cadena Fox, que ha tingut acceptacióespecialment entre les classes mitjanes i a
la Catalunya rural tradicionalment conservadora, tradicionalista i “carlina”. Així
el 47,5% dels catalans que votaven opcions independentistes es transformaven en
la “majoria dels catalans”. Hem vist
parlar del que vol el país i del que volen els catalans quan realment parlaven
la “minoria independentista”. Al
final es qualifica com a bons catalans als independentistes del llaç groc,
mentre la resta són qualificats com a mínim de mals catalans. Les xarxes
socials i els debats de 140 caràcters de twitter s’omplen de insults i
veritables “linxaments” a qui no
combrega amb el procés. S’ha arribat a qualificar de “colons” i colonització la vinguda d’immigrants dels anys 60 i 70
que van ser la mà d’obra que va potenciar amb la seva explotació l’economia
catalana. I s’escriu una realitat històrica plenament falsejada amb conceptes
supremacistes i fins i tot xenòfobs per a retratar Espanya i els espanyols.
Vic: ocupació de l'espai públic
Cal reconèixer als dirigents processistes la construcció d’un bon relat “postmodern” que ha calat en molta gent,
mentre des del govern del PP es reaccionava únicament amb actuacions judicials
que a ulls de molta gent no feien res més que confirmar el relat de la “post-veritat” processista.
I ara quan més s’esgota el relat processista més es radicalitza i avui en
dia l’ocupació de l’espai públic significa un pas més en l’enfrontament social.
La campanya del llaç groc només busca diferenciar entre bons i mals catalans i
alhora demostrar que ells són capaços d’ocupar l’espai de tots. Es sens dubte
una campanya d’intimidació que és especialment efectiva i visible en les zones
de la Catalunya rural i interior. Es inacceptable
l’ocupació de l’espai públic però encara ho és més es veure com símbols i “eslògans”
partidistes ocupen les seus de les institucions públiques de tots.
Per que hem de ser clars a Catalunya i a Espanya hi ha un estat democràtic
amb totes les mancances que hi puguin existir però plenament homologables a la
resta de països democràtics. A Catalunya i Espanya hi ha llibertat de pensament
i d’ideologia. A Catalunya tenim uns mitjans públics i privats quenomés fan que propaganda constant de
l’independentisme i no han estat sancionats. A Catalunya hi ha polítics presos,
però no pel seu pensament sinó per l’incompliment de la llei, possiblement no
són culpables de rebel·lió o sedició, però no hi ha dubte que han fet una
profunda desobediència de les lleis i un intent “virtual i postmodern” de secessió pel que possiblement seran com a
mínim inhabilitats per molts temps. Es pot estar d’acord en que les peticions
són desmesurades, que la presó provisional potser es inadmissible, però que són
responsables d’incompliments de la llei no hi ha cap dubte i això els fa
responsables davant la llei.
Es evident que per a solucionar la divisió entre dues meitats de la societat
catalana no es podrà fer amb la imposició d’una sobre l’altra. Caldrà donar
passes per a la reconciliació i el destensament de la situació de divisió i
crispació existent. I això no serà possible sense que els esforços es donin per
totes les parts. Fins el moment no hem vist cap canvi real en la posició dels
que defensen el procés unilateral. I les úniques veus que han plantejat la
possibilitat de distensió han vingut des de sectors de l’esquerra i el progrés
properes a ICV o el PSC, però sense cap actitud similar des dels sectors sobiranistes.
Cal dir també que fins el moment des de posicions de la nova esquerras’ha estat sempre més sensible i comprensiu
amb els “processistes” que amb els unionistes, quan és evident que tants uns
com els altres són responsables de l’actual crispació. Les dues parts són
responsables sense diferències però un cert “síndrome d’Estocolm” fa que sempre des de sectors de l’esquerra es
sigui més indulgent amb les posicions dels “processistes”.
El Govern de Sánchez i la seva oferta de diàleg és una primera passa en una
bona direcció, que hi hagi sectors de gent progressista que faci manifestos en
favor de la distensió també és positiu. Però sens dubte el que cal és que si hi
han sectors racionals dins de les forces que han donat suport al “procés” que
vulguin retornar a una situació de normalitat tinguin la valentia de donar un
pas endavant, cosa que fins ara no s’ha produït. Això serà imprescindible per
tal de que per fi les Institucions de la Generalitat tornin a treballar per a
millorar la vida real de la societat catalana tot abandonant “utopies” i
“falsos relats”.
Ningú pot dubtar que la crisi bancària a Espanya està darrera de la crisi
econòmica i social que hem patit la ciutadania.
No hem d’oblidar mai que les polítiques d’austeritat derivades del rescat
europeu de les entitats financeres espanyoles són el resultat de la transformació
del deute privat de les entitats bancaries en deute públic, el qual hem hagut de pagar
el conjunt de la societat espanyola especialment les classes treballadores i
els sectors més desfavorits.
La solució a la crisi de les entitats bancàries espanyoles, derivada de la
necessitat de retornar crèdits a la banca europea, ha esta fer pagar al conjunt
de la ciutadania aquest deute mitjançant retallades socials en sanitat,
educació, etc. Es a dirretallant les
partides pressupostàries destinades a l’estat de benestar prop de 77.000 milions d’euros, injectats en el rescat i dels que més de 60.000
no es recuperaran.Dit ras i curt
mentrehavien beneficis aquests eren
privats i beneficiaven a les entitats financeres, quan han tingut pèrdues
impagables s’han socialitzat entre tota la població. Aquest és el millor
exemple del capitalisme especulatiu que ens ha estat i ens està dominant.
La societat en el seu conjunt ha perdut i és avui més pobre i desigual.
Molts dels petits estalviadors han perdut diners directament per productes
bancaris opacs o per participacions preferents. Els treballadors del sector
bancari han estat directament afectats, des del 2008 al 2017 s’han perdut més
de 83.000 llocs de treballs més del 31% del conjunt de les plantilles que també
han sofert com el conjunt dels assalariats una forta pèrdua del seu poder
adquisitiu.
Alhora s’ha produït l’aparició d’un procés doble. D’una banda la creació d’un oligopoli bancari al voltant de
tres entitats, Santander, BBVA i Caixabank, i d’altra la creació de processos
d’exclusió financera, tant pel fet del tancament d’oficines , més del 40% de
les existents l’any 2008, la qual cosa ha provocat que moltes zones
geogràfiques, especialment rurals es quedin sense oficines de referència, com
per la pròpia política de les entitats financeres que es dediquen de forma molt
preferent als clients més rendibles, deixant fora oamb una pitjor atenció els sectors de
població menys rendible.
Unai Sordo, secretari general de CCOO
Davant d’aquesta situació nopot
estranyar que surtin veus que comencin a defensar de forma clara i contundent
la necessitat de l’existència d’una banca pública i de que Bankia, avui amb una
majoria de capital estatal sigui l’entitat de referència. Així recentment Unai
Sordo, Secretari General de CCOO ha manifestat “ Hay que quitarse el miedo a que una parte del sistema bancario sea
público” “ Mantener herramientas públicas o semipúblicas en el sistema
financiero es una cuestión de responsabilidad”.
Aquesta declaració contrasta amb les posicions negatives respecte a la
possibilitat de l’existència d’una banca pública per part dels dirigents de l’oligopoli
bancari i del propi Governador del Banc d’Espanya.
Posicions contràries que contrasten amb l’informe del Banc Mundialque reconeix “el positiu paper jugat pels banc públics de diversos països durant la
crisi financera per a mantenir el flux del crèdit... compensant en part la
reducció del crèdit ofert pels bancs privats” “és evident el paper contracíclic
que han jugat diversos bancs públics durant la crisi”.
Caldria tenir en compte per part del qui s’oposen a l’existència d’una
banca pública que aquesta no és estranya en el nostre entorn de la europeu. L’existència
d’una banca pública amb pes és inqüestionable a França, Alemanya, Itàlia, Països
Baixos, i fins i tot Suïssa i Països
Nòrdics.
Es per això que no és cap plantejament absurd i estrafolari proposar que
Bankia es pugui transformar en una entitat semipública que ajudi a compensar el
pes del monopoli bancari privat existent i que es destini a salvaguardar aspectes
bàsics com són evitar l’exclusió
financera i fer una política de salvaguarda dels interessos socials bàsics
coml’ accés social al crèdit per a l’habitatge
social públic entre d’altres.
Caldria en aquest punt valorar que el conjunt del cost de la salvació de
Bankia per part de l’estat, comptant el rescat directe i l’indirecte a través
de la compra d’actius per part de la SAREB, segons avalen el pèrits del Banc
d’Espanya seria de 46.000 milions d’euros. Dels quals segons calcula el propi
Banc d’Espanya la quantitat recuperable per la venta de la participació pública
majoritària de l’Estat seria d’uns 9.800 euros.
Els responsables de la crisi de Bankia
A la vista d’aquestes dades i del cost que tota la ciutadania hem pagat pel
rescat bancari en general i de Bankia en particular, seria més lògic que la
societat se’n beneficiés amb la creació d’un banc públic gestionat de forma
clara i transparent i al servei de la societat abans que fer una nova venda a
la baixa que perjudicaria econòmicament a la societat i previsiblement novament
només beneficiaria a l’oligopoli especulador que domina la nostra economia.
Cal recordar que Espanya ha estat un país on van funcionar amb èxit i
durant molt temps tot un seguit d’entitats financeres públiques ( Banc Exterior,
Banc Hipotecari, Banc de Crèdit Local, Banc de Crèdit Agrícola, Banc de Crèdit
Industrial i Caixa Postal) que es van fusionar durant el govern de Felipe
González en Argentaria que aglutinava tota la banca pública. Va ser sota el
Govern del PP de José Maria Aznar que, com en molts altres sectors, es va
impulsar la seva privatització sota la direcció del seu “amic” Francisco
González. Aquest va dirigir la seva privatització que va produir-se totalment
al 1998 i la seva posterior fusió l’any 1999 amb el Banc Bilbao Vizcaya del
qual el propi Francisco González continua sent a hores d’ara President del seu
Consell.
Per tant només des d’opcions polítiques i ideològiques neoliberals es pot
entendre l‘oposició a convertirBankia en banca pública. Cap altra raó porta
a la lògica de la seva total privatització amb un cost encara més negatiu per
al conjunt de la societat.
L’empresa Amazon és un exemple de les noves empreses multinacionals que
estan copant el mercat de la distribució. Al darrera d’una façana de modernitat,
de comandes mitjançant les xarxes, de rapidesa en els enviaments i de suposada
qualitat del servei s’amaga una realitat laboral arcaica que podria rememorar
les condicions laborals dels treballadors del segle XIX.
Alguns dels aspectes més característics de les seves relacions laborals són:
Poca voluntat i fins i tot rebuig del que significa la negociació col·lectiva;
elevada temporalitat i rotació de treballadors amb percentatges elevats de
temporalitat i contractació mitjançant ETT´s; ritmes de treball intensius i
sota control monitoritzat; processos que afecten la Salut Laboral; torns de treball que fan difícil
la conciliació de la vida familiar; repressió sindical; etc.
Aquesta situació ha originat conflictes sindicals a l’empresa, especialment
al centre logístic de San Fernando de Henares, cosa que ha provocat fins i tot la
internacionalització del conflicte a través de l’UNI (Federació Sindical Internacional) que agrupa
els sindicats de serveis, ja que aquestes condicions no es donen únicament a les factories espanyoles sinó en les que hi ha
esteses per diversos països.
Amazon aplicava un conveni propi que ara vol adaptar en les seves condicions més regresives al conveni del sector emparant-se
en la reforma laboral del PP. Pero alhora incompleix el propi conveni sectorial que estableix un màxim de un 25%
de treballadors temporals, aquesta ratio l’empresa l’incompleix arribant a
tenir en moments àlgids fins a un 65% de treballadors temporals. Empleats que són contractats a través d’ETT’sen molts cassos per a menys de deu dies, i en
ocasions fins de quatre dies i amb sous baixos. Les renovació o no renovació
els hi arriba en la majoria dels cassos a través del mòbil. El personal temporal
pateix uns horaris que comporten torns de treball que inclouen en molts casos
tots els caps de setmana.
Douglas Harper-CCOO Amazon
El treball és molt dur i amb un control de la productivitat monitoritzat
per a obligar a que el treball es compleixi
amb celeritat. Els treball es divideix entre els “pickers”(repartidors) que poden caminar normalment una mitjana de
25km/dia, i els “packers”(empaquetadors) que fan moviments repetitius a gran ritme
dins d’habitacles d’1 m2. Aquestes
situacions de treball comporten en molts cassos baixes laborals que poden tenir
com a resultat en el cas dels temporals la seva no renovació. L’objectiu del
personal temporal per aguantar aquesta situació és aconseguir amb el temps,
potser desprès d’un any si continua l’expansió i no es robotitza el sistema, passar a fix.
Ja hem dit que l’empresa té un comportament poc favorable a tot allò que
signifiqui sindicalisme, i això es demostra no sols en la seva aversió a la
negociació sinó a la finalització de contractes de temporals que van secundar
les primeres jornades de vaga del mes de març a Madrid.
La duresa de les jornades de treball comporta un greu risc pel que fa a la
Salut Laboral de les persones treballadores que es veuen obligades a fer l’esforç
i alhora evitar posar-se malats ja que això els hi podria comportar la pèrdua de
la feina. Et volen polivalent, flexible, alegre i amb bona salut, ja que en cas
contrari no els hi serveixes pera continuar treballant. Però un alt percentatge
de la plantilla ha patit depressió o ansietat.
Normalment la gent pot aguantar
aquesta situació fins a un any que és el que calculen que es pot tardar en que
et facin fix o sinó buscar un altre treball.
No hi ha dubte que les condicions laborals d’Amazon són indefensable, però
són tan sols un exemple de l’actualitat de les denominades empreses tecnològiques
o de plataforma i d’algunes que es volen fer passar falsament sota el títol d’empreses
d’economia col·laborativa. L’objectiu d’aquestes empreses és establir mètodes de
treball basats en nivells d’ocupació de baixa qualitat i baixos salaris amb
imposició de condicions de treball molt dures. No són doncs cap pas cap a la
modernitat sinó cap a un mercat del treball propi d’èpoques fa molts anys
superades.
UNI en suport dels treballadors
Però Amazon és també un símbol del que cal fer des del sindicalisme de classe
i confederal. Primer organitzar els treballadors
i en aquest sentit l’experiència d’Amazon ha estat exemplar malgrat les
dificultats de relacionar-se durant el temps de treball i fer-ho a l’entrada o
sortida del treball. Segon atacar la pròpia “marca” de l’empresa i qüestionar
la seva falsa modernitat per tal d’arribar al consumidor que en gran part són
persones treballadores que poden ser sensibilitzades. En tercer lloc arribar a plantejar un
conflicte laboral seriós com ho van ser les vagues de març i l’àmplia
solidaritat aconseguida en altres centres d’Amazon d’Europa i dels Estats Units.
El símbol de “Amazon en lucha” difós àmpliament per les xarxes socials ha estat
assumit com a propi pel sindicalisme dels diversos països. La gran mobilització
aconseguida va provocar la caiguda del màxim responsable d’Amazon per a Itàlia,
Espanya i Portugal.
Ara novament durant les 36 hores del “Prime Day” a partir del 16 de juliol,
el temps de major activitat de l’empresa, s’ha convocat una nova vaga per a protestar
contra els quatre mesos de bloqueig en la negociació col·lectiva.
Amazon és avui exemple del paper i la funció del sindicalisme confederal en
un món global i com s’ha de fer front a aquests gegants econòmics.
Organització, unitat, solidaritat nacional i internacional, visualització, qüestionar
la marca entre els consumidors, i lluita laboral són elements fonamentals. I
alhora posa a la vista de la societat la necessitat de superar la lesiva
Reforma Laboral del PP que dificulta la negociació col·lectiva, precaritza l’ocupació
i fins i tot persegueix la mobilització sindical mitjançant la llei “mordassa”.
L’arribada de Sánchez al Govern a través de la moció de censura ha obert
una porta a la esperança d’una alternativa de progrés en un espai polític fins
ara dominat per l’hegemonia de la dreta
política.
D’entrada, l’arribada del PSOE al Govern ha portat les forces de la dreta a una situació de certa
crisi, organitzativa en el cas del PP, i política en el cas de C,s davant d’una
situació no esperada.
Alhora no hi ha dubte que ha provocat una onada d’aire fresc en molts sectors
de la societat i unes expectatives potser desmesurades de canvi. Només cal
veure la majoria en que s’ha sustentat
el triomf de Sánchez per a tenir en compte les seves limitacions, ja que alguns
dels seus suports són forces de dretes com el PNV i el PDCat que difícilment
acceptaran canvis en profunditat en les polítiques econòmiques i socials.
Altrament molta gent malfia de Sánchez i del PSOE, i no és per menys, el
PSOE ha aportat aspectes positius en les seus anteriors governs però alhora profundes desil·lusions, només cal recordar l’entrada a l’OTAN, les reformes
laborals de González o els GAL, i en el cas de Zapatero el canvi amb
nocturnitat de la Constitució i el seu article 135 que donava llum verda a les
polítiques d’austeritat que posteriorment ha dut a terme el PP.
La pròpia personalitat de Sánchez sembla poc fiable, ha canviat de posició
moltes vegades. Malgrat tot cal donar-li un vot de confiança. La seva darrera
trajectòria, la seva defenestració, la seva recuperació del poder en el PSOE,
la pròpia moció de censura, la pròpia composició del govern poden demostrar una
evolució del propi President de Govern en la que caldrà confiar.
Un nou Pedro Sánchez?
Es evident que no es pot pressionar massa el govern en una legislatura de
transició fins les properes eleccions, especialment a la vista de la correlació
de forces al Parlament que continua sent de dretes.
Les primeres passes van en la bona direcció, en el sentit que dóna uns exemples
o indicis del que podria ser una futura política amb una majoria d’esquerres.
El tema dels refugiats de l’Aquarius; l’intent de revifar les polítiques de
memòria històrica amb fets tan simbòlics com la retirada de la tomba de Franco;
la proposta de no complir els objectius de dèficit els anys 2018 i 2019 aprofitant
que Espanya és avui un soci fiable d’una debilitada UE; l’inici del diàleg
social que hauria de reformar alguns dels aspectes més lesius de la Reforma
Laboral del PP, així com de la Reforma de Pensions del PP l’eliminació del factor de sostenibilitat en
les pensions i el retorn de l’increment de pensions vinculat a l’IPC; el propi
acord entre sindicats i patronal al que no és aliè el nou clima polític; les
propostes d’increment fiscal; la política de canvi i transició energètica i el
fitxatge d’algú tan poc qüestionable com l’ex-dirigent d’ICV Joan Herrera com a
director de ‘IDAE; tot això són algunes petites indicacions d’un plantejament
d’una futura política d’esquerres en la propera legislatura. El nomenament de
Borrell un nacionalista europeu i un profund coneixedor de les interioritats
europeas. I per últim l’apertura de diàleg amb el Govern de
la Generalitat, deixant clara la voluntat de enteniment però sempre dins de la
legalitat, en aquest sentit la pròpia reunió i el trasllat del polítics presos
a Catalunya són bons passos especialment en comparació amb l’anterior política
del Govern de Rajoy.
Malgrat tot el govern de Sánchez haurà d’afrontar dificultats importants
que no es poden menysprear:
1.- En primer lloc les reticències que malgrat no aflorin existeixen en el
seu partit especialment entre molts barons territorials. El seu silenci actual
està determinat per la posició d’autoritat que ha adquirit Sánchez i en la
necessitat de que la seva bona imatge electoral és bàsica de cara a les
eleccions autonòmiques del 2019. Però no cal subestimar l’enemic intern de tots
els hereus del social-liberalisme que han dominat durant tant de temps el
partit.
Els bessons de la dreta: Rivera i Casado
2.- La radicalització dels dos partits de la dreta cada vegada més derivats
cap a posicions de dretes més extremes en les seves dues cares bessones de
Rivera/ Casado, que no poden acceptar la consolidació d’una alternativa de les
esquerres.
3.- Peticions d’exigència de radicalitat per part de sectors de l’esquerra
i moviments minoritaris de l’esquerra que semblen no entendre quina és l’actual
correlació de forces i que ho demanen “tot i ara”. Caldria veure si Podemos és
capaç de fugir d’aquesta temptació i opta per una política de “llums llargues”
que permeti arribar al conjunt de l’esquerra en bones condicions a la propera cita
electoral, el seu paper hauria de ser més d’impulsor que de crític controlador.
4.- La relació amb Catalunya. La bona voluntat de Sánchez i la seva oferta
de diàleg haurà d’enfrontar-seamb un
independentisme que no ha après la lliçó i que tracta de mantenir encesa una
falsa creença en un ideal de propera independència. El Govern haurà de
transitar entre el diàleg sempre que es vegi voluntat real per part del Govern
de la Generalitat i els líders independentistes. I això serà difícil amb un judici
en portes a la tardor. Per que una cosa ha de quedar clara: l’acusació de
rebel·lió pot ser exagerada però tots aquests polítics avui a la presó, a
l’autoexili o simplement imputats van vulnerar els dies 6/7 de setembre l’Estatut
de Catalunya i la Constitució i per tant es mereixen com a mínim la
inhabilitació política.
El Govern de Sánchez també té oportunitats que aprofitar:
Aprofundir la relació política amb els futurs socis de
cara a establir una relació estable amb la resta de forces d’esquerra.
Reforçar els llaços amb el govern de Portugal de cara a
forjar una aliança del socialisme ibèric que hauria de tendir ponts cap d’altres
partits d'esquerres com el “Labour” de Corbyn.
Intensificar una
relació fluida i estable amb el sindicalisme de classe i confederal, l’enfortiment
del sindicalisme de classe és un element fonamental per a garantir una futura
hegemonia de l’esquerra política i social.
No hi ha dubte que una política de diàleg i negociació sobre qüestions concretes amb Catalunya, pot afavorir un clima de distensió i aïllament de l’independentisme més extrem.
Estem vivint un temps de retorn a situacions abans ja vistes a Europa i al
món del creixement d’ideologies ultranacionalistes amb resultats que tots
faríem bé en recordar. Aquestes ideologies tenen com a principals ingredients fugir
de la racionalitat i alimentar les emocions i les pors d’amplis sectors de la
població derivades d’una situació de crisi econòmica i social.
L’ultranacionalisme sembla buscar un “boc expiatori” on fixar les frustracions
de la gent i es concreta sempre en el diferent. La xenofòbia i el racisme
contra els més desvalguts acostuma a ser un element aglutinador d’aquest pensament.
Tot això adobat amb dosis d’un suposat nacionalisme exacerbat que qualifica de
“traïdor i mal patriota” a tot aquell que no combrega amb els seus postulats.
Al llarg de la historia en moments de trànsit, com són les crisis, hem vist
com les ideologies racionals vinculades als moviments de progrés eren
confrontades amb plantejaments irracionals i emocionals fomentats des del conservadorisme
més ferotge. Als anys trenta del segle XX a Europa es va viure una onada
d’aquest ultranacionalisme que va rebre l’estímul, quan no va ser fomentat, de
la dreta econòmica per a posar fre al creixement dels moviments socials de l’esquerra
socialista i comunista. La pàtria, la nació es confronta amb el sentiment de
classe. L’idealisme abstracte enfront la racionalitat de la realitat, així van
créixer el nazisme i el feixisme, i aquesta va ser la raó de la “creuada”
contra la II República dels que defensaven els suposats valors eterns de la
nació espanyola(?).
Aquests moviments han estat sempre dirigits especialment, i han trobat
ressò, a les classes mitjanes rurals i urbanes. Abans era la por a la classe
obrera, avui és la por a la pèrdua per la crisi de les seves perspectives de
vida i de capacitat de consum. Ara es concreta en un ultranacionalisme de
retorn al vell concepte de nació que ens defensa dels enemics externs. Cal dir
que aquest concepte de nació, d’estat nacional, és un concepte abstracte d’un
estat ideal que mai ha existit. I un retorn inviable en un món globalitzat, és
un intent de posar “portes al camp”. Però molta gent començant per les classes
mitjanes i arrossegant en molts cassos sectors de la classe obrera afectats per
la crisi volen creure en aquestes ofertes irreals, i les creences basades en
emocions són difícils de combatre des de la realitat. El nacionalisme, la
religió i el futbol serien avui “l’opi del poble” del que parlava Marx, no són
racionals per que es basen en la fe. Es l’estomac o el cor contra el cervell i
això fa difícil el raonament i el diàleg des de la racionalitat.
Trump el triomf de l'ultranacionalisme
Tot això es fa palès en el triomf de Trump, el creixement de l’extrema
dreta ultranacionalista i xenòfoba a Europa, els efectes Le Pen a França,
Wilders a Holanda, la AfD a Alemanya, la Lliga Nord a Itàlia, o una gran part
dels països de l’antiga Europa de l’Est. Però també és el fenomen de Putin a Rússia
i d’altres.
Tots ells plantegen la prioritat del tancament en la nació- estat, i tots
ells busquen un enemic extern. En els anys 30 eren els jueus, avui són els
emigrants, els diferents, el d’una altra religió, un altre color, un altre pensament.
I tos ells critiquen una esquerra que
avui es presenta desorientada i confusa desprès de veure caure els mites arran
de la caiguda del “mur de Berlín”. No hi havia alternativa en el comunisme
soviètic i s’ha posat en qüestió l’Estat del Benestar de la social-democràcia. Ara
l’únic que val és l’individualisme extrem i competitiu i tot el que és públic o
col·lectiu és quelcom a rebutjar per
antiquat o ineficient.
Aquestes són les bases en la que es vol assentar el populisme
ultranacionalista. Que potencia les mobilitzacions dels seus partidaris a
confrontar amb tots els partidaris que defensen lo col·lectiu. Per Trump i Cia els que no combreguen amb ells són agitadors i extremistes, els conceptes de socialistes o
comunistes són considerats sinònims d’ insult, de quelcom a rebutjar. I no cal
oblidar les paraules atribuïdes a Brecht però que eren del pastor luterà Martin
Niemoeller "Primer van vindre a
buscar als comunistes, i jo no vaig dir res per que no era comunista. Després
ho van fer amb els socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig dir res per
que no era ni una cosa ni l’altre. Després van anar a pels jueus, i jo no vaig
dir res per que no era jueu. Després van vindre per mi, i per aquests moment ja
no quedava ningú que pogués parlar per mi”.
Corbyn i les falses informacions de la premsa
Ara veiem comTrump i els seus
blasmen contra els emigrants i els llatins, contra Sanders i Obama i els
demòcrates com si fossin antiamericans, i fins i tot desafia tots els acords
internacionals i aboca el mon a una guerra comercial. A Gran Bretanya veiem com
els mitjans de comunicació, majoritàriament conservadors fan el mateix amb
Corbyn al que fins i tot acusen d’haver estat espia soviètic. Tota l’ultradreta
europea es centra en l’odi als immigrants sense tenir en compte que necessita
de la mà d’obra emigrant per a subsistir en un futur. Però els hi és igual, Salvani de la Lega Nord a Itàlia és l’exemple
perfecte d’aquest nou feixisme amb el seu “ni emigrants ni romanís (gitanos)”,
i acusa les ONG de traficants de mà d’obra il·legal, ha passat sense
discontinuïtat del seu nacionalisme separatista del “Roma ladrona” i “Padania
libera” a defensar ara“Itàlia pels
italians”.
En fi estem davant d’una onada de pensament profundament reaccionari en
tots els seus aspectes que pot posar en greu perill totes les conquestes de la
postguerra, des de l’estat del benestar, a la Unitat Europea, fins i tot la
convivència dins de cada país i entre els diferents països.
I fins i tot aquí a Espanya hi ha símptomes preocupants. El cas de Catalunya
ho és, el moviment independentista fonamentalment de classes mitjanes i rurals
és un exemple, en poc temps la societat catalana està avui mal que ens pesi a
tothom (o no?) profundament fracturada i dividida entorn a un projecte irreal
però motivador per a una part de la població. I també és preocupant la retòrica
d’Albert Rivera i Ciutadans d’exaltar cada vegada més un projecte radicalment
nacionalista i patrioter d’espanyolisme ranci i de reminiscències
“joseantonianes” que res té a veure ni tan sols amb el nom del seu partit.
El panorama és preocupant, estem en un moment que Gramsci va reflectir de
forma molt clara en el seu temps: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest
clarobscur sorgeixen els monstres”
En aquests moments caldrà que arreu les forces polítiques, sindicals i
socials partidàries de la racionalitat i el progrés, oblidin diferències i
aglutinin el bo i millor de la societat per a donar pas a una alternativa i no
resignar-nos a que l’hegemonia només la disputin el neoliberalisme amb
l’ultranacionalisme.
L'actuació de Pablo
Iglesias durant la moció de censura pot ser qualificada d'excel·lent. L’anunci
de moció alternativa per fer eleccions immediates va fer decidir-se al PNB que
veia amb preocupació unes eleccions que poguessin afavorir a C,s. Les seves
intervencions en el ple van ser excel·lents i el seu últim encreuament de
paraules amb Pedro Sánchez emplaçant-se tots dos a guanyar per a l'esquerra
unes futures eleccions esperançadores.
No hi ha dubte que
de la moció de censura van sortir uns perdedors clars gairebé tot l'àmbit de la
dreta o de l'independentisme unilateralista més recalcitrant el PP, C,s, Puigdemont,
Torra o la CUP. I uns vencedors clars, Pedro Sánchez i la seva proposta de PSOE
i Podem.
És per això que són
preocupants les declaracions queixoses d'Iglesias una vegada instal·lat el
govern de Pedro Sánchez. I contrasten amb les més mesurades i conciliadores
d'Iñigo Errejón.
Crec que Pablo
Iglesias i els seus més afins haurien de fer una reflexió estratègica i
analitzar adequadament el moment present: 1.- Estem davant una legislatura
provisional i que durarà un temps reduït, donada la pròpia correlació de forces
al Parlament; 2.- No estem al moment d'aconseguir grans transformacions; 3.-
L'objectiu és arribar a una eleccions generals amb un ambient favorable per al
conjunt de l'esquerra; 4.- El PSOE i Podem ni són el mateix ni tenen una mateixa
clientela i és possible col·laborar eixamplant els seus votants, cap al centre
per part del PSOE i cap a l'esquerra per part de Podemos.
És evident que
l'actual govern en precari de Sánchez ha aconseguit disminuir la crispació i
crear un cert optimisme entre la gent progressista. Això coincideix amb una
situació de desconcert en les forces de la dreta. El nou govern té un nombre de
membres clarament interessants des del titular d'Exteriors a les responsables
de Transició Energètica o de Treball, persones d'indubtable capacitat i tarannà
d'esquerres. Crea una certa esperança entre la gent progressista que fins a fa poc
estava amb la moral enfonsada.
El Govern de Pedro Sánchez
El que pot fer
aquest govern serà tan sol oferir uns traços del que podria ser un futur govern
de progrés i d'esquerres. Però evidentment no és aquest el moment d'aconseguir
transformacions profundes sinó de donar un avançament del que podrien ser.
Actuar sobre temes d'igualtat, de memòria històrica, revocar la reforma de
pensions del PP (especialment el factor de sostenibilitat i el que la revisió
de les pensions estigui desvinculada de l'IPC), temes de la reforma laboral
especialment sobre la negociació col·lectiva, aspectes més regressius de la
llei mordassa, començar el diàleg amb Catalunya, donar un nou marc social a la
proposta dels pressupostos del 2019, etc..
Això és analitzant
la realitat política el que en el millor
dels casos es podrà fer.
Evidentment no es
podrà abastar totes les necessitats urgents que han de modificar-se en
profunditat perquè la correlació de forces, alguna cosa que un polític ha de
tenir sempre present, no dóna per més en el moment actual.
Per tant caldria
insistir sobre Pablo Iglesias i el seu equip en la necessitat d'actuar de forma
madura evitant sortides de to que no és el que la política d'esquerres
necessita avui sinó una profunda responsabilitat que permeti que ara es donin
passos per albirar els canvis en profunditat en una nova legislatura amb
hegemonia de l'esquerra.
Podem ha de
demostrar que l'actuació de Pablo Iglesias en la moció de censura no va ser un
miratge sinó un símptoma de maduresa, que hem passat de “assaltar els cels” i
els “sorpassos” a una política de cooperació en competència dins de l'esquerra.
És lògic demandar diàleg al govern però oferint una col·laboració crítica al
Parlament i al carrer.
És doncs, com
demanda CCOO, un moment d'exigir responsabilitat en la política especialment a
l'esquerra perquè des del govern es passi dels “gestos als fets, perquè de debò s'entri en una senda de canvi, igualtat
i drets”.
La moció de
censura, el canvi de govern, ha de ser per al conjunt de l'esquerra, la que
està al govern i la que està al Parlament, el moment de reiniciar una nova
etapa en les seves relacions perquè sigui cert l'emplaçament que Sánchez i
Iglesias es van fer mútuament d'aconseguir una victòria de les esquerres en les
futures eleccions.
Recordar a Gramsci
Seria bo que Pablo
Iglesias aprofités el moment per establir una relació madura amb el govern però
no només amb el govern. Cal que maduri i millori en la seva pròpia organització,
per a això ha de passar dels enunciats als fets i aplicar les paraules de Grasmci
a qui tant li agrada citar però que tan poc aplica quan planteja que “les idees no viuen sense organització” i
l'organització ha de ser l'intel·lectual col·lectiu que debati i discuteixi i
no es tingui únicament una relació plebiscitaria.
En la mateixa via ha de canviar la seva relació amb l'esquerra
social organitzada i especialment amb el moviment sindical confederal amb el
qual fins al moment ha existit una relació que no pot qualificar-se d'estreta.
Ha d'acceptar a les organitzacions estables i estructurades existent de la
esquerra social i sindical sense fiar-ho tot a plataformes poc estructurades i
fàcilment utilitzables per no dir manipulables.
En definitiva Pablo
et demanaríem que siguis madur, que no et precipitis ni t'impacientis. Que
actuïs amb intel·ligència preparant el futur per aconseguir conjuntament amb
les altres forces de l'esquerra política i social un futur on l'hegemonia sigui
una certesa i es puguin aplicar les polítiques de canvi en tota la seva
extensió i complexitat. Sempre des del diàleg i el consens entre els diversos
components polítics i socials de l'esquerra i el progrés.