L’AUTOENGANY DEL PSOE EL PORTA AL SUICIDI

Els responsables de la desfeta del PSOE

nuevatribuna/08 de Junio de 2016

No hi ha cap dubte que el PSOE afronta aquestes eleccions polítiques des d’una posició molt crítica i d’extrema fragilitat. El resultat de les eleccions pot ser un punt i apart en la recent historia dels socialistes. Fins ara sempre s’han presentat com l’alternativa útil de l’esquerra que aquesta vegada poden perdre i si no hi posen remei per molt temps.

La historia recent del PSOE es pot centrar en l’assumpció del poder i en una renovació inicial de les estructures de l’estat desprès de la transició. Però des d’aquella primera època i les il·lusions que va generar a la seva situació d’ara hi ha una llarga etapa  d’intensa degeneració en la seva pràctica política. La mateixa que es pot veure reflectida en l’evolució del que va ser el seu líder i encara sembla ser-ho en esperit és a dir  Felipe Gonzalez. Qui ahir lluïa “pana” avui és una figura fins i tot de l’elit de “l’establishment”, i al costat del sector més conservador de la “casta” política i econòmica que domina el país. La seva evolució és similar a la del diari més representatiu de la progressia dels 80, “El País”, que ha sofert una forta involució en les seves idees paral·lela a l’evolució personal del seu primer director i ara primer directiu Juan Luis Cebrián. Els  que en el seu moment van ser factors de progrés ara no són més que elements que retarden les possibilitats del progrés.

Poc queda de socialdemòcrata en el PSOE, la seva retòrica sempre es contradiu amb la seva realitat. Un partit avui debilitat, dividit, amb una conspiradora a l’ombra que encara no ha demostrat res de la seva vàlua política, simplement que és la més ferma seguidora de la pitjor herència populista dels González i Guerra. Hem vist com la Sra. Díaz conspira obertament amb altres barons regionals contra el seu cap de files Pedro Sánchez. I això li comporta a Sánchez efectuar  un discurs inconsistent i contradictori difícil de defensar.

Cebrian y González els botxins de Sánchez

En aquesta campanya Sánchez afirma ser l’alternativa de l’esquerra però no diu com ni amb qui. Nega qualsevol possibilitat d’acord amb “UnidosPodemos” i les confluències, la qual cosa fa impossible un govern de canvi.. Es incapaç de definir com pot articular un Govern de canvi en solitari o amb la dreta. Fins i tot es va negar a un acord de candidatures d’esquerres al Senat per acabar amb el domini del PP, acord que fins i tot va defensar sense èxit Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana.

El seu programa no presenta cap alternativa clara de canvi. No hi ha una alternativa per a Europa, no són creïbles les seves propostes desprès de l’acord amb C’s, ni tan sols es compromet a la derogació de la Reforma Laboral del PP. En el seu acord amb C’s, Sánchez va demostrar tota la seva feblesa i el que és més greu la manca de conviccions del seu partit, i ara l’ombra de la corrupció li apareix per Andalusia involucrant Chávez i Griñán.

El PSOE no està disposat a enfrontar-se amb els poders de la UE per a impedir unes polítiques errades i nefastes. Es incapaç fins i tot de reconèixer l’error de la modificació de l’article 135 de la Constitució que va ser aprovat amb nocturnitat pel PSOE i el PP. Fins i tot ja comença a córrer el rumor de que abans que pactar amb “UnidosPodemos” el PSOE es pot plantejar deixar governar el PP i C’s.

El PSOE avui ja no és un partit socialdemòcrata, no té cap voluntat de transformar la societat, com a màxim posar alguns “pegats” superficials. No es tracta de que sigui un partit rupturista, sinó que no és ni tan sols un partit reformista. El social liberalisme de la “tercera via” dels Blair o Renzi va conquerir la medul·la del PSOE, juntament amb el poder peronista que exerceix amb els sectors més retardataris a Andalusia o els grups més “castizos” i centralistes de Madrid.

Lamentablement dins el PSOE no es veu cap veu de canvi. Avui lo més avançat són la gent ja mig retirada com el propi Zapatero, i, això malgrat la seva reforma constitucional, o com Caamaño o fins i tot Borrell. Sembla com si avui el PSOE fos un partit fèrriament dirigit amb uns quadres vinculats cada cop més al “pessebre” del càrrec. En aquestes condicions potser li vindria bé una derrota electoral que o el fes reaccionar o el portés a formar  part de la historia.

No estaria de més que el PSOE tornés a rellegir els clàssics com Marx o a gent més moderna com Owen Jones, i alhora que posés més atenció al que passa a la societat. Es a dir als problemes i  les necessitats  de la ciutadania.

Actualment el PSOE no passa la prova del cotó que podríem situar en les “20 actuacions urgents per al progrés i el benestar social”, mesures reclamades pels sindicats confederals CCOO i UGT. Com a dit el secretari general de CCOO “les solucions als problemes de la gent no poden esperar més”. El programa del PSOE no pot comparar-se en els seus paràmetres amb les exigències sindicals que serien imprescindibles per a un programa mínim del conjunt de les forces de progrés en els àmbits econòmics i socials.

Les propostes sindicals

 Ser l’alternativa de l’esquerra no pot ser ni un càrrec vitalici ni hereditari. Representarà  la classe treballadora i les classes populars d’aquest país qui més s’acosti amb les seves propostes a les seves necessitats i això i l’esperit d’il·lusió social i de canvi no estan avui dipositats en el PSOE sinó en les noves forces emergents i cooperativament confluents.


Al PSOE en aquests moment només li queden dues opcions: a) apostar pel canvi, i unir-se a les forces d’esquerres i progrés al voltant de “UnidosPodemos” i fer avançar aquest canvi cap  un model social més just, o b) jugar un paper d’oposició a les forces del canvi i per tant favorable als desitjos de la classe i les elits privilegiades del país.

Una nova alternativa de caqnvi i progres

Seria molt important un canvi radical en l’actual posició del PSOE, que fins i tot compartiria bona part del seu electorat, i seria fonamental per aconseguir un camí sens dubte  més segur per a un canvi real al nostre país. Una unitat que podria permetre un govern de  les classes populars més fort dins i fora del país. Crec que el pas donat a l’Ajuntament de Barcelona és un pas en aquesta bona direcció, com ho és el Govern de la Generalitat Valenciana.

En cas contrari el futur del PSOE és molt difícil i pot recordar el del PSAOK grec. Auto enganyar-se, la manca d’ideari de fons, la debilitat organitzativa, la manca de debat d’idees, les lluites internes pel poder, i l’allunyament de la gent porten al camí del suïcidi polític.

Les politiques que la gent precisa

EL SINDICALISME PRECISA DEL CANVI POLITIC

El sindicalisme i la lluita per un altre política

nuevatribuna /22 de Mayo de 2016

El sindicalisme de classe, especialment el que representa CCOO fa molt temps que ha assegurat la seva autonomia respecte a les forces polítiques. Per que el sindicalisme ha d’estar sempre disposat a defensar per damunt de tot els interessos de la classe treballadora que representa.

Però el sindicalisme des de la seva independència no pot ser indiferent respecte  la situació política. Al contrari, el sindicalisme necessita que la política sigui beneficiosa pels interessos de la seva classe. Moltes vegades el sindicalisme ha de fer front a crítiques de molta gent treballadora que creu que no es defensen prou bé els seus interessos davant les retallades de drets laborals que pateixen. I moltes vegades els crítics són els mateixos que han votat als partits polítics que des del govern han establert les esmentades retallades. Cal doncs evitar contradiccions, no es pot responsabilitzar al sindicalisme dels resultats negatius del que s’ha votat en les eleccions polítiques.

El sindicalisme de classe sempre ha jugat un paper clau en la defensa dels interessos del conjunt dels treballadors. Es per això que CCOO va jugar un paper transcendent en la lluita per la democràcia i aquesta lluita va comportar fer front a la repressió de la dictadura. Per que la democràcia significava establir la llibertat política i els reconeixement dels drets bàsics laborals i sindicals entre molts d’altres. No es pot explicar la Transició sense fer esment del paper del sindicalisme, dels sindicalistes i de la lluita de la classe treballadora.

El procés 1001 contra la direcció de CCOO

 De la mateixa manera el sindicalisme de classe ha encapçalat la resistència davant polítiques de retallades de drets laborals contra governs del PSOE o el PP, especialment davant les mal anomenades reformes laborals que el que sempre han intentat és la retallada de drets. I aquesta resistència i les mobilitzacions en que es va concretar, moltes vegades mitjançant les vagues generals han aconseguit fruits positius tot impedint les reformes en alguns cassos o limitant-les en d’altres.

En el moment actual la situació és especialment crítica davant la situació derivada d’una crisi que s’ha fet recaure sobre les classes treballadores i populars. Una situació d’agudització de la lluita de classes com reconeix un gran representant del capital com Warren Buffet quan declara : “existeix una lluita entre una classe –els súper rics- que guanya cada dia a costa dels interessos de la majoria de la població, aquella que aconsegueix les seves rendes a partir del treball en lloc del capital” “la lluita de classes segueix existint, però la meva va guanyant”.

La voracitat del gran capital no té límits i la crisi l’hi ha permès aplicar un retrocés sense precedents pel que fa als drets socials i laborals, i retallar profundament en els països desenvolupats el denominat estat del benestar. Però no tenen prou i volen més, són insaciables. En el cas de l’estat espanyol només cal recordar les recents paraules del president de la gran patronal CEOE, Juan Rosell quan diu: “el treball fix i segur és un concepte del segle XIX” “en el futur l’ocupació haurà de guanyar-se tots els dies”. No hi ha dubte que és una concepció reaccionària però que manifesta clarament el que en el fons reflecteix el pensament de molts dels representants de les gran corporacions. Els mateixos que ingressen milionàries retribucions inclús en els moments actuals de crisis socials. Només cal aclarir que el mateix Rosell al 2015 va rebre només en concepte de retribucions per la seva presencia, el que en llenguatge col·loquial diríem “escalfar la cadira”, en els consells d’administració de Gas Natural i Caixabank la quantitat  de 353.000 euros. Cal dir que això li comporta la presencia en no més de 36 sessions, sumades les dues entitats, en un any. Això representa el fariseisme del gran capital avui política i econòmicament hegemònic. Des del sindicalisme s’ha deixat clara la contradicció de les paraules de Rosell en defensar una modernització dels processos, la digitalització que ell diu, i alhora defensar contradictòriament la precarietat i el que comporta: manca de qualificació. Si no volem ser una societat retardària que vulgui competit en baixos costos salarials, la qual cosa comportaria un empobriment col·lectiu, el que cal és el contrari del que planteja Rosell: impulsar un nou model productiu basat en més inversió en I+D+e, més activitat econòmica, i més ocupació digna i amb drets, i alhora una major ocupació basada en el desenvolupament dels pilars de l’estat del benestar, com són els sectors de la educació, sanitat, dependència i més i millors serveis públics. El contrari és tornar a sistemes ja superats per la història.

Juan Rosell, president de CEOE

No hi ha dubte d’aquesta agudització de l’enfrontament dels interessos de classe  avui en l’estat espanyol i en el conjunt de la UE. Per això el sindicalisme no és ni serà indiferent pel que fa al resultat de les eleccions del 26-J.

Es evident que des del sindicalisme de classe i confederal es defensa un model diferent a l’actual de societat i un diferent model de procés productiu. En el dia a dia el sindicalisme, els sindicalistes i la classe treballadora s’han enfrontat a les conseqüències de polítiques suposadament d’austeritat que han fet créixer la desigualtat i han beneficiat només la classe dels súper rics. Ara amb les eleccions és el moment de no sols defensar-nos sinó també tractar de passar a l’ofensiva i per això cal un escenari polític més favorable als interessos del conjunt de la classe treballadora. La necessitat d’una política diferent que retorni els drets laborals i socials i també els sindicals, acabant amb una política de criminalització del sindicalisme. Una política econòmica que plantegi el model  productiu que defensa el sindicalisme. El retorn dels drets plens a la negociació col·lectiva. Amb una fiscalitat més justa, que acabi amb els beneficis fiscals de les grans empreses, i que persegueixi el frau i l’elusió fiscal. Una política que defensi el treball digne en salari i drets com a millor forma d’eliminar de rel l’actual situació d’emergència social, a la que també cal fer front amb actuacions urgents com seria l’establiment d’una renda mínima garantida per qui no tingui treball ni accés a cap altra prestació social. Aquests i molts altres són factors que ajudarien a la vegada a intentar fer un canvi en les polítiques de la UE. Un canvi que es dirimeix en les eleccions i al qual no és, ni pot ser, indiferent el sindicalisme de classe.

Per un altra política económica

Es per això que el sindicalisme ha de pressionar per aconseguir un govern de canvi des de l’esquerra i les forces progressistes. Cal dir les coses pel seu nom i el PP i C’s representen les polítiques de les dretes que tant sofriment estan provocant. El contracte únic que plantegen des de C’s no és cap novetat, és el sistema que porta a la pràctica les paraules del president de la CEOE.

Cal pressionar per evitar “ Grans Coalicions” que perpetuïn polítiques regressives i cal fer que les Confluències i el PSOE apostin amb seriositat per sobre de les seves diferències i rivalitats per anar a un govern conjunt, amb renúncies per ambdues parts que el facin possible. En cas contrari tots sortiran perdent, el PSOE per que es pot qüestionar el seu futur com a força de progrés, i Podemos-IU i les Confluències el seu paper de força alternativa decisiva.
 
El sindicalisme confederal i de classe prendrà nota del comportament de cadascú.

Per un acord d'esquerres i de progrés



UNA CONFLUÈNCIA COOPERATIVA PER A GUANYAR

Una confluencia des de la cooperació

nuevatribuna/16 de Mayo de 2016


No hi ha dubte que el proper 26 de Juny hi haurà una novetat que pot provocar un canvi profund en el sistema polític espanyol. La irrupció per primera vegada d’una àmplia confluència del conjunt de les forces d’esquerra i de progrés de l’estat. L’oportunitat de les noves eleccions ha fet que aquesta unitat moltes vegades demanada es concreti en una àmplia confluència, o un front ampli de les forces progressistes alternatives.

Per que no es tracta malgrat la seva importància de l’acord Podemos-IU. Es quelcom més ampli i profund. Es tracta de la unitat d’aquestes forces estatals juntament amb Equo, i alhora de la suma de la quasi totalitat de les esquerres dels diferents territoris amb malauradament l’única excepció del CHA. En la confluència hi són Compromís, Iniciativa per Catalunya-ICV, Anova i el MÉS de Balears, juntament amb agrupacions entorn de personalitats com “BCN en comú”,

Es tracta doncs d’una àmplia confluència o coalició de forces plurals totes elles partidàries d’un canvi en profunditat de la política i les polítiques fins ara hegemòniques de la dreta i del bipartidisme.

La pluralitat de les forces diverses és la seva força principal i per tant el principal factor a preservar. Es evident que la pròpia pluralitat comporta dificultats per a fer una política única i homogènia però aquesta pot ser la seva grandesa. El diàleg i el debat intern han de ser el seu principal factor per a homogeneïtzar aquesta àmplia coalició. Cal treballar amb un clar esperit cooperatiu aprofitant el millor que aporta cadascú. També pot arribar a ser la seva principal debilitat en cas contrari. Una cooperació política suposa tot el contrari del predomini d’algú. En la confluència hi ha qui representa un nou impuls en la forma de fer política, una nova marca guanyadora però alhora mancada de experiència institucional, de bagatge ideològic i d’estructura organitzativa. Altres tenen militància experimentada però un discurs intern potser una mica caduc. I d’altres més petits representen la pluralitat de l’estat i alhora un cúmul d’experiències i bagatge polític, organitzatiu i ideològic. Cal valorar la importància dels lideratges però sense menystenir les aportacions derivades de l’experiència política. Recordem a títol d’exemple com es va conformar Syriza a partir de la unió de forces diverses i plurals que  van arribar a convertir-la en alternativa de govern.

Diversos i units

Ara s’ha creat una onada d’il·lusió que cal potenciar fins aconseguir guanyar la batalla política i això només es pot fer sense sectarismes, sense lideratges personalistes i amb molt diàleg comú a partir de cessions i renúncies per part de tots els confluents. Fugir d’hegemonies partidistes i potenciar el valor de la cooperació col·lectiva. Es una qüestió de temps i de treballar junts. L’esquerra i les forces progressistes si treballen unides poden donar un tomb important a la situació política espanyola i assenyalar un camí per a d’altres països europeus en un moment especialment crític. Tots tenen encerts i errors en les seves trajectòries. Però cal un discurs nou i comú que miri cap al futur amb voluntat de govern i per tant sense estridències i amb un discurs que barregi la seriositat política del discurs, moderació en les formes i renovació ideològica motivadora.

Els objectius comuns estan clars. Revertir les regressions derivades dels últims governs en els àmbits econòmics, socials i polítics. Acabar amb el bipartidisme hegemònic. Cal democratitzar i omplir de pluralitat la política. Regenerar la vida política però també social i econòmica del país. Aconseguir una pacificació dels enfrontaments territorials. Posar la gent i els seus drets com a prioritat d’un futur Govern de Canvi i Progrés. Es imprescindible renegociar amb la UE la problemàtica del dèficit i impulsar una política econòmica i fiscal que garanteixi una millora en les capacitats de l’estat per tal de fer possible la millora de les condicions de vida de la ciutadania. Fer front de forma urgent a la situació d’emergència social existent entre una part important de la ciutadania, però també cal afrontar i donar-li centralitat al principal problema del país: la manca de treball digne i amb drets. Posar el treball en la centralitat de la política , només la creació de treball digne i amb drets pot eliminar futures situacions d’emergència social i ajudar a reactivar l’economia i impulsar el creixement dels recursos públics derivats d’un canvi en el sistema fiscal que sigui just equitatiu i progressiu.

Aquests i d’altres aspectes d’una política de canvi i progrés només es podran fer a partir d’una àmplia majoria parlamentària. Es per això que la primera mesura de la confluència de les forces d’esquerres i progressistes és estendre la mà en tot moment al PSOE. No amaguem el fet de que en aquests moments el socialisme espanyol es troba instaurat en el social-liberalisme fill ideològic de la deriva del  “felipisme”. Però des.de la confluència cal plantejar al socialisme espanyol la seva disjuntiva: a) regenerar-se compartint govern amb les forces d’esquerra i progrés a partir d’una relació amable i sense recances o b) continuar en una deriva cap a la dreta que el pot conduir a la irrellevància política en la via del PASOK grec.

Per un Govern de Canvi i Progrés

Però alhora la confluència d’esquerres i progressista ha de tenir en compte que la manca d’un acord amb el PSOE seria també una derrota política pròpia ja que impediria tant en l’àmbit intern com extern dur a terme el programa de canvi. Per que només  una aliança amb el centre-esquerra que suposa el PSOE permetria un govern estable i majoritari, i la presència del PSOE en el govern també ajudaria a evitar una actitud agressiva per part del poders de la UE. Hem d’aprendre de Portugal on l’esquerra ha iniciat una política de canvi a partir d’un govern socialista al que donen suport les forces d’esquerres com el Bloco d’Esquerda i el PCP i que ha aconseguit ser acceptat com interlocutor de la UE amb polítiques diferents.

El futur govern de canvi ha d’estar format per la confluència d’esquerres i progrés i el PSOE d’acord amb els resultats electorals. Cal evitar ja per part de la confluència disputes estèrils i sortides de to tant en la campanya electoral com en un procés de negociació posterior. Des de la confluència cal posar-li les coses fàcils al PSOE, per tant s’ha d’evitar respondre els possibles atacs que arribaran des de posicions socialistes i respondre sempre amb la mà estesa i la proposta d’unitat futura. El nou lideratge de la confluència fóra bo que escoltés la veu de l’experiència d’aquells que el poden assessorar, des de  Compromís, ICV i/o fins i tot IU.

Confluencia pel Canvi una força guanyadora



L’HORA DELS MONSTRES

Tess Asplund fa front al nazisme a Suècia

nuevatribuna /09 de Mayo de 2016

La situació d’entreguerres a Europa, provocada pel resultat de la I Guerra Mundial i de la crisi econòmica del 29, va derivar en una crisi política en molts països. Això va ser el camp de cultiu d’una hegemonia del pensament irracional que va concloure amb el sorgiment del feixisme, el nazisme i altres ideologies ultranacionalistes. En paraules molt descriptives de Gramsci “El vell món es mor. El nou tarda en aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.

Actualment els països occidentals semblen entrar en una època de clarobscurs. A la UE els partits hegemònics tradicionals han entrat en crisi, tant els democratacristians com els socialdemòcrates estan en declivi, l’esquerra alternativa encara balbuceja, i s’està donant un creixement important de les ultradretes nacionalistes i xenòfobes, que fan del rebuig a la Unió Europea i als estrangers la solució de tots els mals de la ciutadania.

No hi ha dubte que la crisi econòmica i especialment les errònies polítiques austericides dels dirigents de la UE, són les responsables de que es doni cada vegada més una ruptura emocional de la ciutadania envers la idea d’Europa, i un creixement irracional dels sentiments nacionalistes envers una sortida impossible i tràgica com seria el renaixement dels nacionalismes excloents. Europa ja ha viscut massa enfrontaments entre nacions i la creació de la UE era un intent d’evitar-ho, però no hi ha dubte que la negligència dels seus mediocres dirigents actuals està potenciant el retorn dels nacionalismes irracionals.

I malgrat veure els efectes de les seves polítiques als dirigents polítics europeus, tant democratacristians com als teòricament socialdemòcrates no se’ls acut res més que plagiar mesures de l’ultradreta amb la qual cosa no fan més que donar reconeixement a les propostes d’aquests. Ho han fet Hollande i Valls a França, o la CDU-CSU a Alemanya. El cas més clar ha estat la vergonya de la resolució de la problemàtica dels refugiats.

Refugiats Benviguts

Està clar que la crisi no és només Europea, als Estats Units els partits del sistema, republicans i demòcrates, també estan en crisi i gent alternativa com Sanders a l’esquerra o Trump en una dreta extrema i xenòfoba equiparable a Le Pen a França han demostrat la frustració provocada pel sistema actual.

L’actual sistema econòmic de la globalització està aprofundint en la crisi social a nivell mundial, i això té una especial repercussió en el primer món. La ciutadania cada cop més està insatisfeta i indignada amb l’actual estat de coses. El problema és que l’actual sistema està en crisi, però no s’endevina encara quina serà la seva sortida. Es un moment en que les solucions més simplistes i populistes  de la dreta extrema, malgrat puguin ser equivocades, connecten amb amples capes de la ciutadania i de les classes populars.

Només cal veure el cas francès on el Front Nacional és majoritari avui en zones de classe treballadora que en altres temps es votava l’esquerra, fins i tot on el PCF era majoritari. Significatiu és també el creixement de partits extremistes en els països nòrdics, en altres temps exemple de la socialdemocràcia més conseqüent com era el cas de la Suècia de Palme. Ja no cal parlar de democràcies poc consolidades com Polònia , Hongria i d’altes països de l’antic bloc de l’Est on els ultradretans ja governen.

I tornem a remarcar, tot això davant la inacció dels dirigents de la resta de països en el cas de la UE i de les mateixes institucions europees. Això sí, aquests mateixos dirigents i institucions és mobilitzen per a frustrar qualsevol govern que surti de l’esquerra alternativa com va ser el cas de Syriza a Grècia, a la que van ofegar, derrotar i obligar a claudicar.

Les cares de la ultradreta europea

Sembla que els poders que no fan res per a canviar les seves polítiques antisocials, per aturar els ultradretans eurofobs, xenòfobs i ultranacionalistes, consideren inacceptable qualsevol intent de l’esquerra alternativa per a governar.

Els “monstres” de nous feixismes actualitzats són ja una realitat emergent a Europa. Es imprescindible per tal de salvar Europa una àmplia mobilització unitària de les forces de progrés. Una  àmplia mobilització unitària, social i política dins de cada país. Però una aliança que vagi més enllà de cada país en concret. Cal retornar als clàssics més moderns del marxisme, cal tornar a Gramsci per a retornar a la necessitat de conquerir la “hegemonia” des de posicions alternatives d’esquerra i de progrés. I cal tornar a Berlinguer per a conquerir un “compromís històric” que vagi més enllà de l’esquerra alternativa i permeti agrupar una socialdemocràcia renovada i inclús oberta a altres forces democràtiques que permetin fer sorgir “el món nou i evitar que sorgeixin els monstres”.  En el nostre cas per aconseguir un ressorgiment de l’ideal d’una nova Europa més democràtica i més unida políticament i social que deixi enrere els monstres i els fantasmes. I cal recordar que aquests monstres surten del fracàs d’un vell sistema dominat pel capitalisme financer i especulatiu. Cal posar  la ciutadania, el treball digne, la solidaritat i el benestar social al front del nou paradigma polític europeu.

En aquest context pel que fa a l’Estat espanyol fóra bona l’existència  d’una àmplia, plural i democràtica confluència de les forces alternatives, sense sectarismes ni predomini. Un eix que s’ofereixi una proposta de pacte de govern a l’actual PSOE socioliberal que alhora l’ajudi a la seva pròpia regeneració com a partit de progrés. Com a un dels quatres estats més grans de la UE fóra molt important aconseguir un govern de progrés, no sols per  el canvi intern a l’estat sinó per les repercussions al conjunt de la UE.

Sabem que és una utopia, però cal intentar-ho, malgrat la dificultat immensa de regenerar el PSOE així com per les dificultats que es poden donar en la confluència alternativa pel que fa a  personalismes i posicions diverses, on caldria prioritzar una actitud cooperativa de tots i la renúncia al sectarisme i a la hegemonia interna dins de la diversitat.

La nova Europa social

ACTUALITAT DEL 1 DE MAIG

nuevatribuna/24 de Abril de 2016

El 1er de Maig és la data assenyalada i tradicional de les reivindicacions de la classe treballadora i del moviment sindical.

En aquests moments l‘actualitat del 1 de Maig és avui més manifesta que mai. Sobren els motius per a reivindicar al carrer la necessitat d’un canvi radical de les polítiques en el nostre entorn, tant europeu com a l’estat. Cal reivindicar un canvi profund en les polítiques austericides que han assetjat i debilitat el conjunt de la ciutadania i especialment la classe treballadora i les classes populars que han vist retallats els seus drets, i com l’atur i la desigualtat s’ha estès negativament en la societat.

A Europa la situació econòmica i social continua en una situació critica. Les polítiques comunitàries de retallades i  la prioritat de la reducció del dèficit dels països no han tingut cap resultat positiu i l’economia continua depressiva. L’atur i la desigualtat s’ha expandit per tota la UE i han afectat especialment els països perifèric i especialment del sud de la zona euro. La cohesió social de la UE s’ha vist molt afectada i avui la solidaritat europea no és més que un fals mite. La divisió entre països rics de la l’Eurozona, especialment del nord, i els països del sud és un fet més actual que mai. A la vegada les desigualtats internes són creixents en tots els països de la UE. Alhora el retorn del nacionalisme i dels interessos particulars per sobre dels del conjunt són un fet derivat de les polítiques realitzades.

Per la Europa social

La crisi grega i els refugiats són els dos exponents més clars d’una política equivocada que de no canviar-se pot posar en qüestió el propi futur comunitari en benefici d’un nou creixement del nacionalisme, la xenofòbia i la confrontació entre els diversos països.

Cal un canvi profund de les polítiques de la UE. Fins ara les elits econòmiques i polítiques han aprofitat la crisi per anar desmantellant l’estat del benestar que havia estat el símbol del model econòmic i social europeu. Només cal comparar el fracàs de les seves polítiques econòmiques respecte a les del govern d’Obama. L’actual situació no hi ha dubte que frustra les aspiracions de la ciutadania dels diversos països que cada vegada reneguen més de l’idea de la Unió. Cal un canvi radical i tornar a lluitar per una Unió europea diferent, més solidària i que impulsi una major unitat en tots els àmbits socials, econòmics i polítics, i amb unes institucions més legitimades democràticament. I no hi ha dubte que els treballadors i les treballadores de tots els països són els més interessats en aconseguir aquest canvi tal i com ho reivindica la Confederació Europea de Sindicats (CES).

CES: un nou camí per la UE

En el cas de l’estat espanyol la situació és encara més greu i significativa. La desigualtat social a l’estat s’ha incrementat amb la crisi de forma que ens situem a la cua de Europa. El seu responsable no és altre que la gestió que els governs, especialment el darrer del PP han fet de la gestió de la crisi. No podem oblidar que la Reforma Constitucional de Zapatero i Rajoy de l’article 135 va significar establir en l’àmbit constitucional la prioritat del dèficit per damunt de les polítiques de cohesió social.

L’alt nivell d’atur continua en nivells inacceptables i cada vegada hi ha menys aturats amb cobertures socials. Quasi una de cada dues persones aturades no gaudeix de cap tipus d’ingrés. Tanmateix cal ressaltar com afecta especialment els joves i les dones, la qual cosa significa un increment de la desigualtat per raons d’edat i sexe. Mai com fins ara hem vist una fugida tan important de joves, molts d’ells amb un bon nivell formatiu, que es veuen obligats a emigrar cap altres països. Podem afirmar sens dubte que avui els pensionistes són bàsics com a últim recurs de moltes famílies.

Es evident que cal una redistribució més justa dels beneficis i la riquesa. No és admissible que l’empobriment de la majoria de la societat hagi anat acompanyat del més gran enriquiment dels més privilegiats i de les grans corporacions financeres.

Es per això que en aquest 1 de Maig, especial per estar previsiblement en portes d’unes noves eleccions, el sindicalisme confederal i els treballadors hem de reivindicar un canvi urgent i en profunditat de les polítiques actuals per tal  que es prioritzi la lluita per l’ocupació digna i amb drets i per eradicar l’actual situació de desigualtat i manca de cohesió social. Per aconseguir això cal la derogació de les darreres reformes laborals, tant del PP com del PSOE, i dur a terme una reforma fiscal justa i progressiva, que acabi amb el frau l’evasió i l’elusió fiscal, que incrementi la recaptació i una major justícia del sistema fiscal.

Cal incrementat els drets sindicals i la seva participació en l’organització de l’empresa, cal que per fi la democràcia entri a les empreses, com reivindicava Marcelino Camacho. Cal defensar el diàleg social i el dret a la negociació col·lectiva i la preeminència dels convenis sectorials com a la millor eina per a defensar els drets dels treballadors. Cal defensar la millora dels salaris per a reduir la pobresa i les desigualtats i potenciar el consum com a factor de creixement econòmic.

La lluita sindical es la dels treballadors

Aquest 1 de Maig cal reivindicar el compromís dels partits polítics envers temes com: a) la recuperació dels serveis públics i els serveis socials deteriorats en els darrers anys, cal recuperar el temps perdut, i això comporta recuperar els llocs de treball públics retallats; b) situar el SMI entorn el 60% del salari mig, així com millorar la protecció als desocupats que no tenen cap prestació econòmica, i en aquest sentit donar suport a l’ILP impulsada pel sindicalisme confederal en defensa d’una renda mínima; c) recuperar l’esperit del Pacte de Toledo i garantir el futur del Sistema Públic de Pensions; d) impulsar una reindustrialització sostenible i innovadora que amb els serveis públics siguin la base de la nostra economia; i potenciar l’ocupació juvenil i combatre la desigualtat salarial entre homes i dones.

En definitiva el 1er de Maig hem d’exigir un canvi en les polítiques que posi en qüestió les que fins ara han portat a terme les dretes. Això comporta també un govern capaç  d’anar  a Brussel·les a renegociar l’aplicació de les polítiques d’austeritat tot posant en primer pla la necessitat dels drets de la ciutadania.

Estem en un moment polític especialment sensible i la ciutadania en general i les classes treballadores en especial han de ser conscients de que en cas d’unes properes eleccions el 26-J hem d’exigir a qui ens demana el nostre vot el seu compromís amb aquestes reivindicacions i amb garanties de que no seran promeses que desprès s’endurà el vent.

I especialment aquest 1 de Maig és el moment d’ajudar a l’enfortiment i renovació del sindicalisme de classe i confederal com el millor instrument de la classe treballadora per a defensar els seus interessos tant a  l’àmbit de l’estat com a Europa.

El sindicalismo un instrumento del cambio

EL PSOE SEMPRE D’ESQUENES A L’ESQUERRA

Tres cares del PSOE: Zapatero-González-Sánchez

nuevatribuna/19 de Abril de 2016

Si en una cosa te raó Pablo Iglesias es quan afirma que el PSOE no és de fiar, per que diu una cosa en les campanyes electorals i desprès a la realitat fa unes altres que no tenen res a veure amb el que ha dit.

El PSOE sempre ha tingut reticències a pactar amb les forces a la seva esquerra. És una herència que es remunta als temps de Felipe González, quan es va imposar una política de pragmatisme i bona relació amb els poders econòmics, renunciant a principis ideològics, i confrontant amb la gent situada a la seva esquerra,  distanciant-se i fins i tot enfrontant-se amb els sindicats de classe.

Zapatero va ser la nova esperança del PSOE amb un discurs més esquerrà. Va aportar importants millores en les seves polítiques de drets civils, però ni en les polítiques fiscals, que van continuar ajudant al creixement de la “bombolla immobiliària”, ni en la política redistributiva de “xecs per a tothom” va fer polítiques d’esquerra. I finalment la seva rendició davant la UE amb l’inici de l’aplicació de retallades com  la Reforma Laboral, i el més greu la Reforma Express de la Constitució del 2011, que va significar la consagració de la primacia de les polítiques austericides sobre les polítiques de cohesió social. Aquestes actuacions van obrir la porta al triomf per majoria absoluta del Partit Popular de Rajoy.

Desprès del 20-D s’obria una oportunitat per a un canvi polític en profunditat. Però Pedro Sánchez, sota el control i el xantatge dels “barons”, especialment de la “capi dei capi” Susana Díaz, descarta tota preferència per un acord amb les forces d’esquerra per articular una majoria, i es llança a un acord amb la “nova dreta” que és C’s.

Escenificació del Pacte Sánchez (PSOE)-Rivera(C's)

Sánchez i el PSOE defensen en teoria un acord a tres bandes PSOE-C’s-PODEMOS, malgrat que ells han deixat clara per activa i passiva la seva mútua incompatibilitat programàtica. No es pot fer una política econòmica, social i territorial entre forces que defensen models diferents. Altra cosa diferent és que siguin possibles acords sobre temes concrets com la regeneració democràtica, la llei electoral o fins i tot la laïcitat de l’estat.

Cal dir clarament que l’acord C’s-PSOE presentat amb tota solemnitat malgrat la seva minoria parlamentària, tal com es va reflectir en la fallida del debat d’investidura de Sánchez, és un acord que no significa cap rectificació profunda de les polítiques del PP. Lluny han quedat les declaracions electorals de Sánchez “derogaré la Reforma Laboral del PP”, “derogaré la Ley mordaza”.

El denominat per Sánchez i el PSOE “ambiciós programa reformista i progressista” ni tan sols deroga la Llei Mordassa, ni la Reforma Laboral del PP. Malgrat el vulguin presentar com una “derogació de fet” no és res més que un acord amb la nova dreta. Ara C’s per al PSOE ja no és la “marca blanca del PP” sinó que ara és una força reformista. El que no diu el PSOE és si el reformisme de C’s és fer girar el programa del PSOE cap a la dreta. I aquesta acord de renúncia que ha signat el PSOE amb C’S s’ha volgut que fos acceptat tal qual per les forces d’esquerra i progressistes,  tot en base a l’amenaça farisea de que si no ho fan estaran donant suport indirectament al PP.

El PSOE podria acordar amb les forces d’esquerra un acord alternatiu que podria obtenir la majoria en el Congrés dels Diputats amb un programa de progrés. Però el grup dirigent del PSOE, l’equip de Sánchez, no ha volgut optar per aquesta opció ja que això no estaria ben vist ni pel partit, on es hegemònic el pensament “felipista”, ni pels poders econòmics, ni pels austericides de la UE. El PSOE en definitiva és incapaç d’actuar com un partit d’esquerres.

L'objectiu de C's: la Gran Coalició

L’acord amb C’s significa, al marge del que ja hem dit fins ara, no impulsar cap reforma fiscal equitativa que elimini per exemple les deduccions fiscals a les grans empreses ni als més rics, que equipari l’aportació de les rendes del capital amb les del treball. Al contrari, es manté la filosofia de la reforma del 135 sense cap intenció de flexibilitzar el ritme de l’estabilitat pressupostària en benefici de les necessitats socials ni de la creació de treball de qualitat; en quan a la problemàtica sòcio-laboral, com ja hem dit, no es deroga la Reforma Laboral del PP i es mantenen en vigor  temes com la prevalença del convenis de empresa sobre els sectorials, la no ultraactivitat dels convenis, etc. i per si fos poc s’incorpora la proposta de C’s del “Contracte Estable de duració determinada”, un nou model d’estímul a la contractació temporal; i tampoc hi ha res concret de com es compensen les retallades socials del PP.

Pel que fa al tema territorial especialment pel que fa a la situació catalana, no hi ha cap proposta, al contrari es consolida la posició de C´s de defensa del nacionalisme espanyol tot negant qualsevol diàleg que pugui solucionar el conflicte al estigmatitzar qualsevol consulta ni tan sols consultiva, i no fent cap proposta alternativa d’encaix.

En fi el PSOE ha optat, com ja sembla ser habitual, a mirar a la dreta mentre veu les forces a la seva esquerra com adversaris perillosos que li poden robar l’electorat. Això no sols és el suïcidi polític per a Pedro Sánchez sinó una deriva perillosa pel PSOE, ja que un possible lideratge futur de Susana Díaz només significaria un nou gir a la dreta. Susana Díaz ho té tot per a demostrar, excepte ser una gran conspiradora interna en el seu partit, i en política simplement ser una imitadora de Jordi Pujol al presentar-se com l’encarnació humana d’Andalusia i alhora voler ser  la defensora més fidel de la unitat de l’Estat.

Susana Díaz, la "sultana" del PSOE

L’única sort per a Pedro Sánchez ha estat  la desafortunada actuació de PODEMOS i especialment del seu líder Pablo Iglesias que han errat profundament en la seva tàctica negociadora. Enlloc de plantejar de bon començament una confrontació de programes Iglesias ha preferit utilitzar la tàctica de “show” televisiu més que el debat instructiu.  El seu “ego”, la seva supèrbia i una imatge de prepotència, fruit potser de la seva inexperiència política, l’han portat a convertint-se en el millor aliat del PSOE i de Sánchez. Així l’han pogut acusar d’inflexibilitat per les “línies vermelles” inicials, de voler només poder i “cadires” degut a la seva demanda primera de llocs al futur executiu. La correcció final de PODEMOS amb les 20 propostes per a un acord han estat proposades massa tard i acompanyades d’una actitud errada d’aixecar-se de nou el primer de la taula.

Iglesias i el "show" mediàtic

Però no cal equivocar-se, malgrat les errades tàctiques en la negociació de PODEMOS, el veritable responsable de la manca d’acord per a plantejar una alternativa de progrés i d’esquerres ha estat el PSOE que ha preferit pactar amb una dreta com C´s, que només aspira a una coalició amb el PSOE sí, però també amb el PP.

I si ningú li posa remei els ciutadans tornarem a votar el 26-J, malauradament encara amb Rajoy al govern en funcions i havent frustrat l’oportunitat de fer  un “Govern del Canvi”. Els responsables no pot haver-hi dubtes són el PSOE i els seus dirigents. Ara caldrà veure el resultat de les noves eleccions i esperar que no torni a haver-hi una nova majoria de dretes.

Alguns representants de forces del Canvi

LLUITA “DE” CLASSES O LLUITA “EN” LA CLASSE?

nuevatribuna/11 de abril 2016


L’espontaneïtat que es cultiva en molts dels nous subjectes polítics provoca que en molts cassos es doni una utilització de conceptes que pot comportar fortes derivades quan s’apliquen en el camp de la política.

Hi ha tota una sèrie de conceptes que s’utilitzen actualment que pretenen ser nous i que es fan servir en molts cassos per aparentar la diferenciació entre aquesta política dels “novíssims” que vol tenir una forta diferenciació respecte a una menystinguda I suposadament global “vella” política.

Veiem que conceptes com el de “militància” són substituïts per d’altres molt més eteris com el de “inscrits”. I d’aquí es desprèn una desconfiança respecte al concepte d’organització que comporta tot partit polític. Deia Gramci “que les idees no viuen sense organització” però pels nous subjectes polítics sembla que el mot organització dóna una mica d’urticària ja que s’assimila directament a burocratització. La realitat és molt diferent, l’organització pot fugir de la burocratització i és la garantia del pensament no individual sinó col·lectiu i orgànic diferenciat de  l‘hiperlideratge personal o de grup. Es més fàcil que un pensament col·lectiu comporti menys possibilitats d’error que un pensament individual. Altrament el pensament col·lectiu de partit també és la base de  l’experiència política i això és també aplicable en el camp institucional.

La visió “movimentista” assembleària i no organitzada que està en  l’origen dels nous subjectes polítics els comporta una certa desconfiança respecta tot allò  preexistent. I sembla com si fos necessària la creació de nous conceptes, com “els de sota” i “el de sobre”, el de la “gent” i la “casta”, mentre  defugen  conceptes clarament definits com el de dreta i esquerra, el d’explotats i explotadors, o com els mateixos concepte de classes i lluita de classes.

La lluita de classes és un concepte marxià acceptat de forma general per tota l’esquerra inclús per sectors de la socialdemocràcia digna d’aquest nom. Però avui hi ha qui pretén utilitzar altres conceptes més nous com el de "precariat", la qual cosa porta a confusions perverses i que de vegades són contradictòries fins i tot amb els objectius que es pretenen aconseguir.

El “precariat” com en altre temps el concepte de “mileurista” no són més que conceptes descriptius. La classe treballadora és un concepte basat en el lloc que cadascú ocupa en el procés productiu. Els treballadors són aquells que es veuen obligats a vendre la seva força o capacitat de treball per un salari a uns altres que són els que posseeixen els mitjans de treball o producció i que són els que obtenen els beneficis de la producció.

Dins de la classe treballadora hi ha capes diverses en funció de la seva situació en un moment donat, des de qui està en atur, qui té un treball precari, qui té un treball temporal o a temps parcial, qui té un treball com autònom depenent d’un altre, qui té un treball fix però un salari insuficient i fins a qui en el millor dels cassos té un treball digne i un salari decent. Tots ells composen el conjunt de la classe treballadora, malgrat la seva diversitat de situacions. I tots ells tenen uns interessos comuns enfront d’aquells que els espolien el seu treball, o en el cas dels aturats el seu no treball que actua com a factor de rebaixa del salari dels que tenen treball.  La “vella” lluita de classes és la lluita entre els que només tenen el treball com a forma de subsistència i els que tenen el capital que els espolia. Com deia Marx i continua sent vàlid “la historia de la humanitat és la història de la lluita de classes”.

I els explotadors, els que posseeixen el capital i els mitjans de producció, aquests a qui avui es denomina “l’1% que viu a costa del 99% restant”, els interessa dividir als explotats, i l’oligopoli dels seus mitjans de comunicació s’afanya a publicar i fer aparèixer com a contradictòries les diferencies entre uns “privilegiats”, els que tenen treball decent i amb drets, i els pobres aturats i precaris que tenen menys drets. I es fa aparèixer les organitzacions sindicals com a organitzacions corporatives que només es preocupen dels qui tenen treball estable. Els seu objectiu es dividir els que formen part d’un mateix col·lectiu, la classe treballadora, diversa i plural però una sola classe.

Però avui alguns dels nous subjectes socials, potser per desconeixement, semblen comprar aquest missatge i en alguns conflictes, especialment dels treballadors públics, hem vist com representants dels nous subjectes polítics utilitzaven els mateixos arguments contra els treballadors en lluita que els mitjans de comunicació dels grans poders econòmics.

Cal tenir en compte els conceptes. La classe treballadora és una i diversa i té uns objectius comuns enfront dels poders econòmics espoliadors i explotadors.

Cal que els nous subjectes polítics vagin comprenent que cal tornar a dir les cosses pel seu nom, que hi ha unes classes treballadores i populars oprimides i que hi ha una classe explotadora que pot actuar políticament mitjançant una “casta política”, però que la confrontació bàsica és la del capital amb el treball.

Cal reivindicar ara una vegada més l’actualitat de la lluita de classes, i no només en el plànol estatal sinó en el propi àmbit d’Europa, i no caure en el parany de provocar divisions i lluites dins de la classe treballadora, és a dir una lluita en la pròpia classe en base a les diferents situacions circumstancials dels seus membres que ens facin oblidar on està l’adversari principal: el que explota constantment el conjunt de tota la classe treballadora