CATALUNYA “AKELARRE” FINAL?

El final de la fugida?

Nuevatribuna | 09 de Julio de 2017


Desprès de més de 5 anys de viure en un “bucle virtual” o en una “historia interminable” cal esperar que finalment el 2 d’octubre Catalunya pugui passar pàgina i anar a una situació política i social “post-processista”. Una nova situació que permeti enfrontar els problemes socials que pateix la societat catalana i que han estat marginats durant tot aquest período.

Abans de continuar cal aclarir algunes de les bases sobre el perquè  de tot plegat i on recauen les responsabilitats de l’actual estat de coses.

La principal responsabilitat recau sense cap mena de dubte en el PP. Amb la seva impugnació de l’Estatut, aprovat pel Parlament, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català, té la plena responsabilitat del que està passant. La sentència del Tribunal Constitucional aconseguida amb tot un seguit de tripijocs, com el d’apartar a magistrats contraris a la impugnació, va iniciar el que el President Montilla va denominar la “desafecció” de la ciutadania de Catalunya.

Altrament el Govern de Rajoy i la seves polítiques tant les que afecten Catalunya com les de les seves retallades socials van situar la major part de la societat catalana en contra. S’ha dit amb encert que el PP ha estat una màquina de crear nous independentistes. Per que lamentablement, i degut en part també a l’actitud poruga del PSOE, molts catalans han identificat  Espanya amb el govern del PP.

Finalment el PP i el seu Govern són responsables de no haver fet mai cap proposta política per a solucionar el malestar existent a Catalunya, per incapacitat política però també  per la seva pròpia concepció ideològica.

Els responsables de tot plegat

Es evident que no només el PP és responsable de l’actuat atzucac. L’actuació inicial del Govern Mas que va veure en el moviment independentista una oportunitat per a mantenir-se en el poder i l’aventurisme posterior del Govern de Junts pel Si (JxS) han contribuït també a provocar que no pugui haver una resposta àmpliament majoritària a Catalunya i que al contrari hagi provocat una forta divisió dins la societat catalana. La cada vegada major radicalització, alienament i enroc de JxS ha fet que s’hagi provocat una divisió inclús amb la gent que vol una solució al voltant del dret a decidir dels catalans.

Perquè el problema radica fonamentalment en el fet que la societat catalana abans o desprès haurà de ratificar la seva relació amb l’Estat mitjançant un Referèndum que signifiqui superar la ruptura creada per la negació, per part de la sentència del TC, de la voluntat aprovada del poble de Catalunya en el referèndum del Estatut.

El poble de Catalunya haurà de decidir en un Referèndum amb garanties, abans o desprès d’un canvi en el model constitucional espanyol, el seu encaix en el conjunt de l’Estat.

Però no és cap això on ens està portant la política unilateralista del Govern de Catalunya tot maltractant la gestió del procés. El Govern català  està vulnerant la legalitat del propi Estatut de Catalunya, base de l’origen de la pròpia legalitat del Parlament i del Govern de la Generalitat, reduint la seva representativitat, desobeint les posicions del Consell de Garanties Estatutàries (el TC de Catalunya), plantejant propostes no democràtiques com les que va anunciar sobre la llei del Referèndum, incomplint les recomanacions de la Comissió de Venècia i sense cap suport internacional ni voluntat de dialeg.

Aferrant-se únicament a una concepció cada vegada més sectària de la política no podran aconseguir els seus objectius.

L’1-O no hi haurà Referèndum  a Catalunya. Perquè el que s’està plantejant des de JxS i la CUP no és un Referèndum. Serà una “kermesse” o un “Akelarre” però no un referèndum real perquè no hi ha garanties i ni el Govern de Puigdemont les pot donar ni els seus aliats les pretenen.

Vull referir-me ni que sigui de passada a l’ambient de crispació que des dels més hiperventilats processistes i els mitjans que els hi són afins s’està llançant a la societat catalana. Comencen a aparèixer cartells qualificant de “traïdor” a qui no combrega amb les seves posicions. S’estan atacant locals de forces que opinen de forma diferent i els insults a les xarxes socials son constants.

Cap el "feixisme" català?

Totes aquestes accions son preocupants i totalment reprovables sigui qui sigui el seu destinatari. Però es significatiu  és que la majoria dels atacs van dirigits, sinó fonamentalment contra la gent de “Catalunya en Comú” o de “Catalunya si que es Pot”. Així hem vist com es qualifica de traïdors a Domenech, Colau, Rabell o Coscubiela. Aquests aprenents de ultranacionalistes, per no aplicar-los el mot que més els hi escauria, es centren en desqualificar als que defensen el respecte a les institucions i la defensa d’un Referèndum amb garanties.

Molta gent que va defensar els drets nacionals de Catalunya en l’època de la dictadura avui són acusats de traïdors per qui mai va fer res en aquells temps foscos.

En aquests moment no valen posicions ambigües des de l’esquerra i de qui sempre ha cregut en el concepte de “Catalunya un sol poble” o en el del “catalanisme popular”. Cal una oposició radical al PP i als seus intents d’ofegar l’autogovern, però alhora no es pot posar ningú de perfil davant una convocatòria partidista i sectària d’una consulta sense cap garantia democràtica.

Cal donar l’esquena a la convocatòria del 1-O i començar a preparar ja per al 2-O una alternativa per tal d’ impulsar una proposta que es pugui defensar arreu, amb el màxim d’aliances en defensa del caràcter plurinacional que cal que tingui l’Estat i on es pugui fer una proposta d’encaix polític de Catalunya sobre el que tota la ciutadania de Catalunya pugui decidir amb plenes garanties democràtiques.

Refermant els origens