Amb UNAI #CCOOsemueve

Cloenda del XI Congrés de CCOO

Nuevatribuna | 02 de Julio de 2017


L'11è Congrés de CCOO ha confirmat el relleu d'Ignacio Fernández Toxo per Unai Sordo. Es tracta d'un relleu generacional en tota regla. El mandat de Toxo ha consolidat un profund canvi organitzatiu a l'intern del sindicat i una profunda reflexió sobre la pròpia situació i funció del sindicat. Com he dit en una altra ocasió Toxo ha dut a terme “una revolució tranquil·la” en el sí del sindicat i la unificació d'aquest.  D'altra banda, Toxo ha estat el motor del relleu generacional en la màxima responsabilitat del sindicat. Segurament per tot això serà un secretari general molt recordat per la seva acció positiva i unificadora en temps molt difícils.

Amb Unai Sordo arriba la renovació i la tasca del salt endavant. Sortir de l'intern del propi sindicat i llançar una ofensiva cap a la societat per tal d’aconseguir ampliar i enfortir el paper fonamental que ha de tenir el sindicalisme de classe dins la societat actual si desitgem un canvi en profunditat de l'actual estat de coses.

Sens dubte el Congrés ha estat un èxit en quant de forma molt majoritària el sindicat ha acordat les bases de les seves polítiques futures en els seus documents congressuals.
No eludiré un aspecte conflictiu del Congrés. El relacionat amb el tema de la presència de Paco Carbonero en la nova executiva. No dubto de la fonamentada presumpció d'innocència de l'afectat tal com va defensar Toxo en el plenari. Però vull fer dues reflexions crítiques. La primera en relació al propi Carbonero, crec que quan algú veu, que per la raó que sigui, representa un perjudici en la imatge de l'organització allò més coherent és fer un pas enrere. I en segon lloc no va ser gens positiva l'actuació de dirigents de grans organitzacions que en lloc d'ajudar a buscar una solució van introduir un profund nerviosisme en les seves pròpies delegacions. No dubto que en molts casos es tractava d'establir un pols pel poder en el sí de l'organització que per moments va portar a recordar uns temps feliçment superats. Hi ha qui encara no pot sostreure's al desig de patrimonialitzar l'organització quan aquesta és de tots.

Toxo la virtut de la serenitat

És precisament aquesta entre altres raons, la d'evitar que la Confederació sigui patrimonialitzada per les grans organitzacions, que Toxo va proposar Unai Sordo com a Secretari General.

Malgrat el que alguns puguin pensar ni Unai és un secretari feble ni ningú li ha guanyat cap pols. I això va tenir dues demostracions. La primera a l'elecció amb gairebé el 90% dels vots de Unai Sordo com a Secretari General el que li dóna una legitimitat per sobre de qualsevol dubte. I segona el seu primer discurs com a Secretari General. Crec que en els meus 43 anys de militància sindical en CCOO mai he vist un discurs més concís, profund i que concretés tant els objectius del sindicat com el que vam poder sentir a Unai en la clausura del Congrés. No crec equivocar-me en afirmar  que CCOO ha triat  un gran Secretari General que augura un bon futur pel sindicat.

Unai en la seva intervenció va enllaçar amb les arrels del sindicat però alhora va dibuixar la nova realitat del món del treball. Va reivindicar la centralitat del treball, d'un món del treball molt més plural i divers que abans i va plantejar que ha de ser el sindicat el que integri els treballadors davant la desintegració dels centres de treball de les empreses. El sindicat ha d'anar a buscar les treballadores i treballadors allà on siguin, especialment els més precaris, els joves i les dones. El sindicat ha de tenir una presència activa en tots els centres de treball i ser el factor d'estructuració i  conscienciació de la classe treballadora. Ha de fer que totes les persones treballadores siguin conscients que no hi ha sortida individual sinó col·lectiva a l'actual estat de coses.

Unai Sordo la renovació

Unai va reivindicar tots i cadascun dels plantejaments del sindicat. En primer lloc el dret a disputar el repartiment de la riquesa en el sí de les empreses i en segon lloc en la societat. També la necessitat d'una profunda reforma fiscal on les empreses paguin com a mínim tant com paga la gent treballadora, rebutjant propostes poc útils com l'impost als robots que podrien desincentivar l'increment necessari de la productivitat, en definitiva va defensar un únic impost però efectiu i just sobre els beneficis empresarials.

Unai Sordo va reclamar un altre model econòmic més just socialment però alhora més eficient econòmicament. Millors salaris, ocupacions dignes, renda mínima garantida, que com va aclarir no desincentiva la cerca de treball sinó les ocupacions indignes. Defensa, millora i potenciació del que és públic, en sanitat, en educació, en dependència, en serveis socials, en prestació a la desocupació, en pensions on possiblement CCOO té les propostes més elaborades que ningú. Tot això permetria un major nivell de consum intern i donaria un major i millor desenvolupament de la nostra economia.

Sordo va reclamar la derogació de les reformes laborals, objectiu difícil amb l'actual correlació política, però va defensar amb més força la necessitat de major “poder sindical” en tots els àmbits laborals que permeti la millor defensa de les persones treballadores i disputar l'hegemonia als empresaris. També va defensar amb força la concertació social dins de l’empresa, amb la patronal i amb el govern per a fer avançar les nostres reivindicacions.

Aquestes són algunes de les múltiples qüestions que va abordar amb claredat i de forma concisa Unai que  va reivindicar el paper del sindicalisme confederal i de classe com a únic representant de la classe treballadora, la qual cosa no ha de ser obstacle per construir aliances profundes amb els moviments socials emergents. Finalment va reivindicar  CCOO i el moviment sindical com el major intel·lectual col·lectiu de l'esquerra existent en l'estat.

Sens dubte estem davant l'inici d'un mandat d'un jove lideratge d'una persona honesta, preparada i propera que pot donar moltes satisfaccions a la classe treballadora.

Ongi Etorri Unai!!!

Unai i Toxo el relleu