MANIFEST FEDERALISTES D'ICV

FEDERALISTES D'ICV

Davant la propera convenció d’ICV, les persones sotasignades, militants d’ICV, compromeses amb l’organització i amb els seus objectius de transformació social, preocupades per la creixent desmobilització i desconcert de la nostra gent en aquests moments en què cal més que mai una militància activa i il·lusionada en la construcció d’una nova hegemonia al servei de la majoria social treballadora de Catalunya, volem contribuir a fer de la convenció un moment de retrobament i compromís col·lectiu aportant aquestes reflexions:

Els resultats electorals de Catalunya en Comú-Podem el 21-D han estat dolents i preocupants. Dolents perquè, malgrat l’augment de participació, hem perdut més de 44.000 vots respecte de les anteriors autonòmiques del 2015 i més de mig milió respecte de les eleccions generals de 2016. Preocupants perquè obren interrogants sobre el futur dels Comuns i d’ICV. Si no volem córrer el risc de caure en la insignificança, és obligat esbrinar les causes d’aquest retrocés per reorientar els nostres plantejaments i recuperar la confiança dels electors.

El resultat electoral ens allunya del principal objectiu fundacional dels Comuns: “construir un nou subjecte polític amb capacitat de ser hegemònic i governar Catalunya”. En el camí a la confluència, ICV-EUiA hem perdut el 40% de la representació al Parlament. Si hem retrocedit és perquè ICV i els Comuns hem comès errors. No podem ignorar-ho ni responsabilitzar-ne el context o els electors.

La indefinició i l’ambigüitat dels Comuns sobre la relació Catalunya-Espanya ens ha castigat. Com podem anar a una campanya fortament polaritzada, on uns volen la independència i els altres no tocar res de la situació actual, sense una proposta forta i clara de model d’Estat?

S’han repetit en excés paraules i gestos de sintonia de dirigents dels Comuns amb el processisme. La república catalana com a proposta política, la participació a l’1-O legitimant-lo, la pancarta i el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona, el trencament amb els socialistes o l’organització de l’acte de Saragossa amb Podem i el PdCat. Critiquem amb duresa, i justament, el PP, però no hem criticat JxSí ni hem atacat amb la mateixa contundència la corrupció a Catalunya.

És imprescindible tenir un projecte d’Estat clar i integrador de la seva plurinacionalitat perquè la nova legislatura seguirà instal·lada en el conflicte Catalunya-Espanya que taparà qualsevol discurs social o mediambiental. Un projecte aferrat a la realitat, capaç de forjar aliances polítiques i ciutadanes aquí i allà, on quedi clar que reclamem, des de la seva singularitat, el reconeixement nacional de Catalunya dins d’Espanya.

Cal defensar obertament que no estem per la independència, que volem compartir un projecte d’Estat federal que reconegui la singularitat catalana per lluitar junts contra les desigualtats i per la recuperació dels drets perduts en la dretanització de la crisi. Drets civils, laborals i col·lectius, com la salut i l’educació. L’experiència d'ICV i la de la confluència, han demostrat la impossibilitat de construir un espai polític unitari coherent sumant retalls de projectes nacionals divergents.

El procés ha esquinçat la catalanitat inclusiva i barrejada d’un sol poble (la gent que viu i treballa a Catalunya), substituïda per una catalanitat integrista, basada en el rebuig polític i emocional a Espanya, que en deixa fora més de la meitat de catalans i catalanes. El malson del PSUC era un nou lerrouxisme i lluitava per impedir-ho. Ara el processisme ha atiat la victòria de C’s als barris obrers i cinturons industrials.

La nostra política ha perdut més vots allà on érem més forts. A tall d'exemple, al Prat i a Montcada, al cinturó metropolità, hem perdut un 31% del nostre percentatge del 2015. A Blanes hem perdut el 34% i al barri de Tarragona on teníem el millor resultat hem perdut el 42%.

Cal situar el món del treball i els seus canvis al centre de la nostra activitat política. Per a la immensa majoria, per a la classe treballadora en la seva diversitat, el treball a canvi d’un salari és la base per construir la vida personal i la cohesió social. Els sindicats, i en concret CCOO, són les organitzacions dels treballadors per defensar els interessos col·lectius de classe i formen part del patrimoni actiu de l'esquerra.

Hem d’impedir la consolidació a Espanya de la pujada dretana i nacionalista del PP i C’s com a resposta al problema català, que fa més evident la necessitat que l’esquerra alternativa defensi un model d’Estat que assumeixi i integri la realitat plurinacional espanyola.

És prioritari transformar la confluència en una organització democràtica i horitzontal, amb estructures territorials de base, amb afiliats amb drets i deures i un cens real i estable. I fer de les primàries amb llistes obertes la forma única d'elecció dels càrrecs i les candidatures electorals dels Comuns, per practicar la radicalitat democràtica des de l’exemplaritat.

S’ha de garantir la representativitat local de les candidatures municipals. Aquesta serà la prova de foc per cohesionar l’espai, a partir d’una assemblea d’inscrits, organitzacions locals dels comuns i un procés reglat amb primàries que siguin una experiència a imitar de participació democràtica.

ICV ha d’estar a l’avantguarda en aquests objectius, perquè es torni a sentir la nostra veu ecosocialista, la nostra veu de classe, la nostra veu ecologista i la nostra veu feminista. Cal reforçar ICV organitzativament i políticament, amb un discurs propi i autònom. Trobem inexplicable el silenci dels Comuns sobre CQSP, sense rendibilitzar l’excel·lent feina del grup parlamentari de Lluís Rabell i Joan Coscubiela. Els nostres valors històrics s'han silenciat perquè la confluència no els ha incorporat i sense aquests valors és com si la confluència es fes sense nosaltres.

Les municipals estaran impregnades de la batalla nacional, especialment als municipis mitjans, que han estat el gran actiu d’ICV, incomprensiblement ignorats per una confluència emmurallada territorialment en la ciutat de Barcelona. La indefinició que practiquem posa en perill els nostres resultats municipals allà on som més forts. Tant els independentistes com C’s estaran interessats en nacionalitzar la batalla municipal.

Nosaltres, com a ICV, som responsables de la nostra política i de la nostra organització, i corresponsables dels encerts i desencerts dels Comuns. Per això la nostra Convenció ha d’aprovar una política i uns criteris organitzatius que contribueixin a una reflexió serena i a una pràctica combativa i radicalment democràtica dels Comuns. Necessitem una ICV mobilitzada per aconseguir aportar el millor de la nostra tradició a un espai democràtic i arrelat al territori, a uns Comuns que puguin ser una eina útil per millorar les condicions de vida de la gent.

Febrer 2018

Per veure les primeres 100 signatures: https://www.facebook.com/federalistesambICV/?hc_ref=ARQUWXPS0YLX9AR6gezAR3qEyZrQwkn6UzfeW5_YeVE1hlSHyl29KJDMlTx_Jlnu5PM&fref=nf

L'ASSALT A LA RAÓ

La demagògia dels instints

Nuevatribuna | 16 de Febrero de 2018


Georg Lukàcs en el seu llibre “L’assalt a la raó” analitza com les filosofies irracionalistes van influir en l’adveniment del feixisme  durant els anys 30. En aquest article li prenem el títol del llibre per a intentar fer una reflexió sobre les moments que estem vivint.

La globalització econòmica, la crisi dels Estats nacionals en el control de l’economia, juntament amb la crisi econòmica dels darrers anys i les polítiques austericides plantejades especialment a la Unió Europea han ajudat al sorgiments de nous moviments polítics que arrelen en molts sectors de la població. Són plantejaments tots ells profundament reaccionaris que reivindiquen un impossible retorn al passat i que en conseqüència no són cap alternativa sinó simplement una reacció conservadora enfront de la incertesa del futur i la manca d’alternatives  clares per part de  l’esquerra.

Són propostes totalment irracionals ja que no és possible el retorn al passat, és per això que tots aquests moviments no apel·len a la raó ni fan propostes possibles sinó que apel·len a les emocions no racionals i en ocasions als instints més conservadors i egoistes de sectors socials que veuen com les seves expectatives de vida decauen o perillen. Es com si s’hagués volgut combatre l’aparició del capitalisme defensant tornar al feudalisme.

En la quasi totalitat dels cassos són propostes que apel·len a valors com el nacionalisme excloent, i que poden presentar aspectes supremacistes, xenòfobs o racistes, i en tot cas busquen un enemic extern a qui carregar totes les culpes i així fugir de fer front als veritables problemes i les seves causes profundes.

Hem vist molts exemples d’aquestes situacions arreu d’Europa, però també als Estats Units de Trump. El creixement de l’extrema dreta nacionalista als països europeus, des de l’est fins l’oest i de nord a Sud, compleixen moltes característiques d’aquests moviments basats en la por al diferent, a l’estranger, a la pèrdua de sobirania dels Estats i per tant carregats d’eurofòbia. El problema ja no són les polítiques econòmiques errònies adoptades per la UE, el problema és la pròpia UE a la qual fan responsable de totes els problemes. L’emigració, la crisi, els estrangers són resultats de la UE i el que cal és el retorn impossible a uns estats anteriors dels quals es dóna una falsa visió ideal d’estats homogenis i falsament segurs econòmica i socialment.

TRUMP: Una falsa idea d'America 

Trump posa a “Amèrica primer”, com si els Estats Units fossin una societat únicament “WASP”, com si no fos terra d’emigrants, com si la seva fortalesa econòmica no hagués sortit de l’explotació de les successives capes de població arribada d’altres països i de l’explotació de la població negra. La ideologia reaccionària, supremacista, racista i xenòfoba de Trump està al servei dels interessos econòmics dels sectors més reaccionaris, els que són responsables del canvi climàtic, però també de la crisi econòmica mundial que estem patint. Però Trump, un multimilionari especulador,  va ser escollit per una gran part de la població blanca empobrida per la crisi industrial i a la qual apel·la amb una crida irracional al nacionalisme com si la culpa fos dels països estrangers, dels emigrants, les minories i les dones que els hi ha tret els seus llocs de treball. Tot això encobert per la patina del nacionalisme més radical, d’un “Amèrica Primer” que exclou  la major part de la població dels Estats Units.

La política de Marie Le Pen i d’altres moviments europeus d’extrema dreta també apellen a la irracionalitat de la gent i a la seva emotivitat com si això els  fes sortir de la seva precària situació. La seva crida és a recuperar una França ideal, que mai va existir i retornar a un passat gloriós  que també és fruit d’un miratge irreal. La por de les classes mitjanes a caure en la marginalitat de les classes treballadores, la frustració de molts treballadors que  han perdut els seus llocs de treball o han perdut expectatives ajuden a la creació de l’imaginari irreal d’un paradís “nacional”. Els responsables com sempre són l’enemic exterior, fonamentalment la burocràcia de la UE  i els emigrants que estan espoliant  una pàtria suposadament benestant. I la por al present i al futur arrossega  molta gent cap aquests plantejaments ideals.

Puigdemont o la Catalunya irreal

El cas de l’independentisme català també està marcat en molts aspectes per aquesta situació de canvi derivat de la crisi econòmica. Hi ha també altres factors com la manca de diàleg per part del govern espanyol per a negociar un encaix de Catalunya dins del conjunt d’un estat que reconegui les diferències. Però la ideologia de l’independentisme també es basa en conceptes emotius i per tant allunyats d’un debat racional. La imatge d’una Catalunya sobirana, com si fossin possibles les sobiranies davant el poder de la globalització econòmica. Una Catalunya autosuficient enfront d’una Espanya que es presenta com explotadora i endarrerida que viu de la explotació catalana. Una Catalunya superior, on es dibuixen uns catalans de debò, els independentistes, i uns altres poc fiables malgrat siguin més de la meitat de la població. Una política que busca un enemic extern que és Espanya i un intern “els que no són dels nostres”. Una idea romàntica de la pàtria, supremacista i reaccionària partidària de crear noves fronteres en un món que està superant les barreres estatals, un retorn a un passat ideal que altrament mai va existir. Tot això ha comportat que amplis sectors de classes mitjanes a qui la crisi econòmica ha limitat o derruït les seves expectatives i que tenen el temor de caure al nivell dels més empobrits per la crisi s’hagin deixat endur per una idea impossible en la que es creu des del sentiment sense que la raó es pugui imposar. Aquest és la gran paradoxa d’una Catalunya que abans es presentava com oberta i cosmopolita i que avui està abocada  a l’hegemonia d’un pensament irreal, provincià i reaccionari. I tot això alimentat per un nacionalisme espanyol patrioter i també summament reaccionari que fa que ambdós es retroalimentin mútuament.

Farage o la falsetat del BREXIT

El cas del Brexit és un altre exemple de cap on porten aquestes doctrines irracionals. Els partidaris del Brexit, fonamentalment els seus dirigents conservadors, van plantejar una via nacionalista per aconseguir que els britànics fixessin la seva mirada en un enemic extern: la Unió Europea com a responsable de la seva crisi social. L’UE i els estrangers eren els culpables de la decadència britànica i la seva pèrdua de condicions laborals i socials. Amb això els conservadors britànics intentaven evadir les seves responsabilitats per les polítiques de destrucció del teixit industrial, del desastre de les privatitzacions i de la caiguda de l’estat del benestar, només en benefici de la “City”, derivades de les polítiques iniciades per Thatcher i que han continuat sense variacions fins avui. Amb uns arguments irreals i demagògics el Brexit es va imposar amb el vot d’una part important d’una classe treballadora enfonsada que es va creure les solucions miraculoses del Brexit. I el Brexit va guanyar però precisament amb la seva victòria es va descobrir la falsedat de la solució. Ara ja ningú es podria amagar en l’enemic extern. La realitat dels britànics es podia exposar de forma crua i fent veure els verdaders culpables. Es per això que un partit laborista reformat a fons per Jeremy Corbyn ha pogut plantejar un programa alternatiu des de l’ esquerra a partir de la crítica de les conseqüències de tants anys de governs neoliberals i fent palès que és només amb un canvi de polítiques i afrontant la realitat de forma clara amb propostes que ataquin la rel dels problemes que es pot plantejar una alternativa real a l’actual estat de coses.

Ens trobem en un moment en que la manca d’alternatives progressistes globals, en el sentit de crear espais democràtics superiors als estats, que siguin capaços de controlar mínimament uns mercats globals, i que alhora defensin un desenvolupament solidari de l’economia i la defensa d’un estat del benestar per a la ciutadania deixa el camp a l’hegemonia de la irracionalitat reaccionària.

Y el mes greu que les actuals propostes basades en ideals irreals i reaccionàries poden ser el pròleg a noves formes de feixisme.

CORBYN una possibilitat per l'esquerra

Crisi en la “Nova Política”

Iglesias i Colau liders de la "Nova Política"

Nuevatribuna | 06 de Febrero de 2018
 
No hi ha dubte a hores d’ara que l’anomenada “nova política” pateix una situació de crisi. Els resultats de les eleccions catalanes i tots els sondejos així ho indiquen. No sabem com acabarà, si serà una crisi de maduresa o una crisi de projecte. La “nova política”, és a dir Podemos o “comuns”, va sortir com una flamarada al voltant de personalitats de forta empremta mediàtica. Aquests nous subjectes van arraconar projectes existents de l’esquerra alternativa acabant també amb les seves possibilitats de creixement, són els casos de IU o ICV, l’única organització que sembla haver sortit indemne ha estat  Compromís.


Però com les grans flamarades fetes de branquillons, que fan molta foguera però es consumeixen ràpid i no deixen brases sinó únicament cendres, la “nova política” que va acaparar en un moment donat un fort ressò mediàtic que es va traduir en uns bons resultats electorals a hores d’ara sembla passar per hores baixes.


La realitat política és alguna cosa més que projectes mediàtics o de laboratoris d’investigació política. Requereix tenir solidesa ideològica, estratègia política a curt, mitja i llarg termini, i una organització arrelada a l’espai que es vol representar.

Bescansa, Iglesias i Errejón: els inicis de Podemos

Però la “nova política” ho volia canviar tot i ràpid, a partir de missatges genèrics i amplis, gran capacitat de difusió, i una onada ràpida d’il·lusió política atractiva en aquell moment per a una gran quantitat de gent frustrada o desil·lusionada que tenia necessitat de creure. En especial molts sectors de classes mitges radicalitzades davant la frustració de les seves expectatives per la gravetat de crisi econòmica, social i política. Això va ser important per a fer créixer un projecte nou i il·lusionant que plantejava un canvi radical de les coses i que ho plantejava a curt termini, era el temps de les propostes “de assaltar los cielos”.


Malgrat tot la dura realitat s’acaba imposant, i els projectes basats en lideratges personalistes i de populisme fàcil més aviat que tard entren en contradicció amb la duresa de la realitat de les coses, i en aquest cas de la política que requereix de la maduresa i realisme del propi projecte.


No és possible mantenir un projecte molt temps basant-se en cop de geni mediàtic o  en propostes genèriques i ideals si aquestes no es concreten. Un projecte polític de debò que es vulgui transformador s’ha d’embarrar en la realitat de les coses i això és molt més dur i ha de plantejar-se a més llarg termini.


Els referents de la “nova política”, que han embarcat en el seu camí i com a elements subalterns a subjectes de l’esquerra política alternativa anteriors a ells, s’ha comprovat que eren aprenents de la política la qual cosa s’ha demostrat en la seva dificultat d’articular propostes polítiques concretes, deixant veure un cert “amateurisme” i manca de professionalitat en la tasca política quotidiana. Es evident que això es pot anar millorant amb el temps. Però el que és més difícil és tenir un projecte polític que es basi en un projecte ideològic definit i en una estratègia política que vagi més enllà del pur tacticisme canviant a cada moment o de la gestualitat mediàtica i els eslògans més o menys encertats.


Ja és hora de que la “nova política” sigui alguna cosa més que demonitzar la resta de les opcions polítiques com a “casta”, “regim del 78”, “els del 155” o “la coalició monàrquica”  i sense concretar estratègies per aconseguir un canvi de la realitat política. Tot això passa per a tenir en compte un factor d’anàlisi imprescindible com és el de la correlació de forces realment existent que condiciona la política, l’estratègia i les tàctiques.


A tall d’exemple podem dir que un gran error de Podemos i els “comuns” ha estat el seu enfoc de la situació a Catalunya. No han plantejat de forma clara la seva proposta d’un Estat plurinacional que defensi el dret a la diversitat tot respectant la igualtat pel que fa als drets socials,  i confrontar-la tant amb els unitaristes com els independentistes. Es d’aquesta manera que defensarien la solidaritat de classe en el conjunt de l’estat, la qual cosa comporta el rebuig de propostes independentistes. Enlloc d’això en la pràctica han mantingut una falsa equidistància que s’ha manifestat en una actitud comprensiva i fins i tot contemporitzadora amb les propostes dels independentistes catalans. Això ha comportat que una gran part de la classe treballadora de Catalunya, que es sent exclosa de la Catalunya independentista, hagi donat l’esquena a la candidatura de “Catalunya en Comú”. Alhora ha comportat també la incomprensió en una part de l’electorat de Podemos al conjunt de l’Estat.

Catalunya en Comú- Podem: l'entrabanc

Es podria dir que a la “nova política” li manca o és deficient en tres aspectes bàsics:

1. Una ideologia clara i concreta que determini a qui es vol representar i per que. En aquest sentit no es pot parlar d’esquerra transformadora sense plantejar que el conflicte social i la defensa de les classes treballadores i populars són l’objectiu fonamental de la seva política. I això implica abandonar el radicalisme verbal i gestual i plantejar-se la relació amb les organitzacions socials representatives d’aquestes classes i l’estratègia i aliances necessàries per aconseguir els objectius ideològics.
    
2. Una estratègia més enllà de moviments tàctics que tingui com a objectiu avançar en la consecució dels interessos de les classes que es vol representar. I en base a aquesta estratègia s’establiran els moviments tàctics i les aliances per aconseguir els seus objectius.
    
3. I fonamentalment els hi manca una organització democràtica. Tant en el cas de Podemos com els “comuns” tenen una mancança d’organització democràtica. Ja ni ha prou de falses democràcies directes plebiscitàries. Cal tenir organitzacions territorials definides; cal un cens d’afiliació transparent amb drets i deures ( no és admissible confondre com afiliats a gent que l’únic que fa és apuntar-se a una pàgina web); cal un cens i unes organitzacions locals; cal un debat democràtic de les polítiques a tot nivell que comporti la possibilitat d’esmena i síntesi de les propostes; cal una elecció democràtica dels organismes a tot nivell i dels candidats a les diverses eleccions mitjançant primàries amb llistes obertes. En definitiva cal, tant a Podemos com als “comuns” que deixin d’estar dirigits per “capelletes” de personalitats i cal obrir l’organització i els òrgans de direcció a la gent que es diu que es vol representar, fugint d’una vegada del “despotisme il·lustrat”.

Sense aconseguir aquests objectius la nova política pot acabar per passar com una oportunitat perduda per a l’esquerra alternativa que no sols no va aconseguir ser un subjecte de canvi sinó que va liquidar els subjectes polítics alternatius existents anteriorment. L’objectiu seria passar de ser un “nou subjecte il·lusionant” a ser un subjecte polític sòlid i fiable i realment arrelat en els sectors socials que diu voler representar. Aquest seria el futur desitjable per als projectes de la “Nova política”: el convertir-se en “subjectes polítics de canvi real”.

Gramsci: Idees i Organització

2018 HA DE SER UN ANY D’OFENSIVA SINDICAL

Cal una forta ofensiva per recuperar drets

Nuevatribuna | 21 de Enero de 2018


L’any 2018, des del punt de vista sindical, comença amb dues noticies contradictòries. Una positiva la de l’acord dels sindicats, la patronal i el govern sobre el SMI que malgrat els condicionaments establerts pel govern pot comportar arribar a la fi de la legislatura amb un SMI de 1.000 euros. L’altre noticia, la negativa, és que les pensions han perdut poder adquisitiu amb un increment magre molt per sota de la inflación.

Aquestes dues notícies podrien emmarcar els objectius de l’acció sindical pel 2018. Aquest any quan s’albira una certa superació de la crisi ha de ser un any de forta ofensiva sindical per a recuperar els drets socials, laborals i sindicals i per a millorar la situació de la classe treballadora molt deteriorada pels anys de la crisi.

Tots sabem que les situacions de crisi són negatives i perjudicials pel moviment sindical i pels interessos de la classe treballadora. Per la mateixa raó els moments de recuperació econòmica són els més  proclius per a fer avançar les demandes de la classe treballadora i del conjunt de les classes populars.

Hem dit que l’increment del SMI és una noticia positiva. I ho és en ella mateixa i per que ajuda a marcar una tendència. Ha arribat el moment de lluitar per aconseguir recuperar i millorar el nivell dels salaris castigats durant la crisi. Aquest any els salaris s’han de situar clarament per sobre de la inflació. En aquest sentit és positiva i raonable la proposta d’un increment mínim del 3%, amb clàusula de revisió salarial, que es negociï també d’acord amb la situació de les empreses i aconseguir més increment pels salaris més baixos.

Els increment salarials juntament amb la creació de llocs de treball fixos i de millor qualitat són una base imprescindible per a fer front a les necessitats dels treballadors i de la societat. Uns millors llocs de treball, més segurs i millor retribuïts permetran sens dubte aconseguir un creixement econòmic més racional i equilibrat, alhora que millorarà el consum, la recapta fiscal i reduir la desigualtat creixent dels darrers anys. Però la creació de més ocupació de qualitat i millors salaris també és la principal garantia per aconseguir una millor creixement dels ingressos per a les pensions que no s’ha  d’oblidar que és el salari diferit dels treballadors.

I parlant de pensions cal reivindicar la urgència de que el Pacte de Toledo revisi i millori els capítols d’ingressos per a fer front en el futur a les pensions. En aquest sentit no cal anar a nous plantejaments ni a canvis en la regulació de les pensions. El que cal és garantir que el creixement econòmic es concreti creant més llocs de treball i amb millors salaris. I establir altrament millores en els ingressos com poden ser  la pujada de l’actual límit de cotització pels salaris més alts alhora que el cost de les pensions de viudetat i orfandat es financin en els pressupostos de l’estat però mantenint-les en el marc de la Seguretat Social. I és necessari revisar la darrera reforma unilateral de pensions del PP tot retornant a la revisió automàtica de les pensions segons l’increment de preus que garanteixi el poder adquisitiu de les pensions i l’eliminació dels índexs correctors com "el factor de sostenibilitat" pel càlcul de les futures pensions.

Aquestes reivindicacions comporten canviar els aspectes més lesius de les reformes laborals i de pensions efectuades pel PP. Cal restituir els drets a la plena negociació col·lectiva donant preeminència als convenis de sector, limitar la contractació precària, tant la temporal com la parcial als casos estrictament necessaris, i implementar nous drets laborals i sindicals com el de la participació en la gestió de les empreses, seguint models com l’alemany.



Sordo: el sindicalisme com alternativa

Enguany és el moment de la necessària i imprescindible ofensiva sindical que permeti recuperar la vigència del paper del sindicalisme confederal.

En uns moments en que no hi ha una majoria clara de govern, i quan l’oposició d’esquerres sembla desorientada i desunida, el moviment sindical confederal ha de ser la base per a l’articulació d’un ampli moviment sindical, social i polític que permeti plantejar objectius clars i concrets per a la millora de les classes populars i per a reduir la gran desigualtat social que s’ha creat aprofitant la crisi econòmica. Un ampli moviment plural i unitari que en el futur pugui fet albirar una alternativa progressista que disputi a la dreta la seva hegemonía.

Per que la lluita contra la desigualtat social és una lluita que només pot ser encapçalada per la classe treballadora. Si abans ens hem referit a la necessitat de millorar els salaris reals dels treballadors i el seu salari diferit ( les pensions), en el tema de la desigualtat cal reivindicar el salari social de les classes treballadores molt vinculat a la tasca redistributiva de la riquesa, la qual ha de venir determinada per un sistema fiscal equitatiu.

Cal una reforma fiscal progressiva on les rendes del treball deixin de ser les més castigades mentre les rendes del capital i especialment les rendes de les grans empreses financeres, industrials, de serveis, i les grans fortunes surten sempre privilegiades.

Combatre la desigualtat significa millorar els serveis socials públics que tant han patit amb la crisi, sanitat, educació, serveis socials, però també transports i infraestructures. Un major esforç pressupostari en aquests àmbits permetria no només la millora de les condicions socials de la ciutadania sinó alhora la potenciació d’un gran nínxol o filó de creació de llocs de treball.

Aquest és el gran repte i la gran aposta del sindicalisme confederal. El 2018 ha de ser el començament de la recuperació no macroeconòmica de grans xifres, sinó de la vida real de les classes treballadores i de la ciutadania i ha de fer evident que hi ha un futur d’esperança.

Per últim fer una referència a l’àmbit de Catalunya. El sindicalisme i les seves reivindicacions poden ajudar a suturar en part la ruptura social existent, unificant  la classe treballadora entorn un interessos i un objectius de millora de les seves condicions de vida que comporta situar-se de nou en el món real fora de la virtualitat que envolta  la societat catalana.

Millorar la situación real de la gent treballadora

REPTES URGENTS DELS “COMUNS”

Tancament de campanya

Publicat a @revistatreball
Nuevatribuna | 12 de Enero de 2018


L’anàlisi del resultat dels comuns els ha de portar a una profunda reflexió sobre la seva política i a fer canvis imprescindibles per a poder afrontar amb possibilitats d’èxit les eleccions municipals del proper any ja que es pot posar en perill no només l’alcaldia de Barcelona, prou important, sinó tot el bagatge municipalista aconseguit durant molts anys en la tradició del PSUC i de ICV.


Els resultats han estat dolents sense pal·liatius i són fruit d’una política poc encertada i amb fortes mancances que caldria esmenar. De moment s’ha vist poca reflexió i s’ha continuat amb actuacions semblants a les que han portat a la derrota electoral.


Abans de les eleccions la ruptura de l’acord de govern a Barcelona, la pancarta sobre els presos a l’Ajuntament, i la rebuda per part de l’Ada Colau als alcaldes independentistes ja van qüestionar davant dels electors la suposada equidistància. Ara desprès de les eleccions el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona o el twitter solidari del Xavier Domenech amb dos regidors de la CUP a qui els mossos van anar a buscar per no presentar-se davant un jutge han tornat a fer-nos veure que res s’ha après de les eleccions per part d’alguns dels dirigents del “comuns”. 



Lluis Tejedor exemple d'alcalde metropolità

1.- Cal definir-se en la qüestió nacional.


Si es vol posar en primer lloc la qüestió social i dirigir-se a les classes treballadores en un context d’enfrontaments entre dretes nacionalistes cal valorar que la majoria de la classe treballadora, dels barris populars de Barcelona i de les ciutats del cinturó metropolità i de Tarragona i el seu cinturó, en la seva majoria han viscut com una agressió el moviment independentista que sembla que els vulgui excloure de la futura Catalunya, quan ells pels seus orígens ancestrals volen continuar sentint-se units a Espanya. Hi ha quelcom que caldria que els dirigents dels “comuns” haguessin après de la tradició del vell PSUC i és que la defensa de la classe treballadora catalana es fa en profunda vinculació amb la classe treballadora de la resta d’Espanya. Per això el PSUC malgrat ser ferm defensor dels drets nacionals de Catalunya sempre va defensar el manteniment de la unitat de Catalunya amb l’Estat.


Es pot ser equidistant entre blocs que defensen nacionalismes oposats, però cal tenir ben definida una proposta política pròpia i els “comuns” només l’han albirat al final de la campanya i quan ja no havia res a fer degut a les actuacions anteriors.


Cal claredat i els “comuns”  han de definir  d’una forma clara si defensen la unitat amb l’estat sota la forma d’un federalisme que reconegui el fet plurinacional de l’estat. Tot defensant la necessitat d’un encaix de la realitat catalana que sigui objecte d’un referèndum entre la ciutadania.


C,s és clarament una dreta nacionalista espanyola però en la campanya ha utilitzat un lema que ho matisava, sempre han parlat de que són catalans, espanyols i europeus, i aquí han aconseguit vincular-se amb el sentiment de molta gent treballadora de les zones obreres, que abans havien sigut patrimoni de socialistes i comunistes.

Cal evitar actuacions equívoques

2.- Cal definir la política sobre quins aliats són preferents.


La ruptura de l’Ajuntament de Barcelona no va ser la millor entrada per a desprès demanar un govern d’esquerres com a proposta electoral. I la manca de concreció on de vegades apareixia la CUP encara ho feia més incoherent i difícil de creure.


Cal que d’una vegada es tingui clar que l’aliat estratègic dels “comuns” i fins i tot de Podemos són els socialistes. Sense acord amb els socialistes ni es podrà fer fora Rajoy, ni es podrà fer un pol d’esquerres que faci fora el nacionalisme neolepenista que representen tant JxC com C,s i el PP.

3.-Cal tenir una estratègia definida.


Cal reivindicar-nos de nou com una formació d’esquerres al servei de les classes populars i de la classe treballadora en particular. I que aquest sigui el principal paradigma de la formació.


Ha estat fruit del sectarisme haver-se desvinculat voluntàriament de qualsevol relació amb el paper de CSQP en l’anterior legislatura. Quan el nucli d’aquest grup parlamentari ha estat la única veu nítidament d’esquerres d’oposició al Govern des  d’una perspectiva de catalanisme popular i d’oposició democràtica radical a les aventures irresponsables de l’unilateralisme independentista. Està molt bé dir que ni DUI ni 155 però no hi ha dubte, si no es vol ser fariseu, que si es produïa una DUI  la resposta de l’Estat seria el 155. Però com en tants altres temes l’ambigüitat era més confortable i permetia sobre el paper quedar molt bé, malgrat signifiqués una mancança de valor polític.


Cl una estratègia clara i definida que superi els tacticismes actuals. Com hem vist la “nova política” ha perdut el seu encant, ara cal lluitar per a ser la organització política fiable i coherent que de moment no som. I cal tornar a reafirmar les arrels d’esquerres, ecologistes i feministes, per que avui per avui hem deixat de ser referents no sols de les classes treballadores sinó fins i tot del moviment sindical, en gran part degut a les posicions tàctiques volubles



L'intel·lectual col·lectiu es la organització

4.- Cal una estructura organitzativa plenament democrática.


L’espai del “comuns” té una sèrie de problemes organitzatius que caldria solucionar el més ràpidament possible. El nou espai està mancat de funcionament democràtic. Les “capelletes” estan substituint una organització democràtica i representativa. Manca democràcia desprès de dos anys de funcionament. Cal un cens de membres reals amb drets i deures. Cal mecanismes reals de participació dels membres de la organització en les primàries per decidir les llistes de tots els àmbits i sense llistes “planxa”.


Cal constituir d’una vegada les organitzacions en el territori formades per la militància existent. No hi ha temps a perdre especialment a la vista de les municipals.


Cal potenciar el debat polític dins l’organització especialment a través de les organitzacions territorials o de barri. El debat és insubstituïble per a unificar orgànica i políticament una organització política i això no es resol amb consultes quan algú vol o desitja. Les consultes com els referèndums són per a cassos molt concrets. El debat enlloc de dividir permet les esmenes i els consensos.


Com es pot veure Molta feina per a fer i poc temps. Endavant!!!

Estratégia i organització = Partit

CATALUNYA EN EL LABERINT

Catalunya en el labertint

Nuevatribuna | 26 de Diciembre de 2017


Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya dibuixen un panorama molt complicat. Catalunya ha entrat en un laberint polític del que no es veu la sortida. Dos opcions polítiques C,s i JxCat, de dretes i basades en dos nacionalismes excloents tenen hegemonitzat un país no ja dividit sinó fraccionat.


Desprès de dècades on la idea hegemònica del PSUC de “Catalunya un sol poble” ha estat indiscutida ara ha estat enterrada per una nova hegemonia: la dels nacionalismes excloents, l’independentista unilateralista i el “lerrouxista” espanyolista. I entremig poca cosa, terra erma on subsisteixen restes d’una esquerra desorientada.


La profecia de José Mª Aznar s’ha complert “abans es dividirà Catalunya que l’Estat”. I els responsables estan molt clars si contemplem els esdeveniments. Rajoy i el PP han estat els principals promotors de l’independentisme, des del moment del seu recurs a l’Estatut fins ara. La identificació en els darrers temps per part de molts catalans de l’Estat amb el PP i Rajoy ha multiplicat el nombre d’independentistes. I alhora  l’independentisme unilateralista i excloent que distingeix entre “bons i mals catalans”, “entre ells i nosaltres”, ha estat el multiplicador d’una opció clarament representant d’un nacionalisme espanyolista que representa C,s. En definitiva els nacionalismes es retroalimenten amb una característica comú tots rebutgen el que representa el PP, al qual en l’inconscient col·lectiu tothom culpabilitza.

Una idea avui enterrada

La divisió per orígens identitaris és molt clara. Món rural front món urbà, classes mitjanes front classes altes i treballadores. Els orígens que mai havien estat font de conflicte han tingut un ressorgir en termes generals. Molta gent es sent exclosa i marginada pel “procés” i fins i tot interpel·lada.


Es prou conegut que els nacionalismes són el pitjor enemic de l’esquerra i del principi de solidaritat. El nacionalisme divideix  les classes treballadores i els seus interessos en funció de la identitat. Aquesta situació i la desorientació de les forces d’esquerra davant els fenòmens nacionalistes amb discursos vacil·lants i ambigus han portat a l’actual situació marginal dels partits d’esquerra que havien tingut una presència activa important fins fa poc temps.


Hi ha sortida davant d’aquest laberint?. Es difícil i complexa per que cap de les dues forces nacionalistes triomfants i oposades poden proposar-la sense aplicar POLITICA amb majúscules. Es evident que estem en una situació difícil. Els independentistes no poden imposar-se a l’Estat amb menys del 50% . Però la seva realitat no es pot obviar.


Des d’un punt de vista racional allò més lògic seria arribar a una conclusió: Si ningú pot imposar-se cal una fórmula que sense satisfer a tots sigui acceptable per a una gran majoria. Cal trobar una fórmula en un entremig  que fos vàlida per a una majoria de la ciutadania i que tant uns com altres veiessin com a factible. Es tractaria de trobar un encaix de Catalunya dins d’un nou marc d’Estat.


Aquesta fórmula desactivaria sens dubte a molts independentistes conjunturals i a molts catalans votants per al·luvió a C,s.


Però les dificultats estan en que és difícil que això sigui acceptat no només a Catalunya sinó a l’Estat. Per que l’origen últim de tots els mals està a l’Estat. I per que el problema no és sols un problema de Catalunya sinó del conjunt de l’Estat.


I aquí s’inicien totes les dificultats per a aquesta hipòtesis de solució. Cal un nucli impulsor d’aquesta tercera via per a Catalunya que només podria sortir d’una aposta decidida i conjunta de les forces d’esquerra. Però aquí hi ha un nou problema: estan en disposició de fer-ho tant el PSOE com Podemos i els seus aliats?. Per que la dreta mai serà capaç de proposar una solució a un problema que ella mateixa ha creat.

Iglesias i Sánchez sense unitat no hi alternativa

En el PSOE hi ha molts sectors i baronies que van perdre davant Pedro Sánchez que no només són reticents sinó refractaris a tot el que sigui parlar de Catalunya i que fins i tot impugnen la relació amb el PSC. Per part de Podemos i Catalunya en Comú els caldria aclarir-se internament i dotar-se d’una estratègia que possibiliti una alternativa clara i una voluntat unitària, interna i amb el PSOE per a dur endavant un projecte no sols per a Catalunya sinó per a Espanya, i que passa en primer terme per desallotjar el PP del Govern de l’Estat, per que qui és la causa principal del problema mai podrà ser la solució. I per a fer possible un acord cal comptar amb un PP regenerat a l’oposició, cosa difícil no sols per si mateix sinó si tenim en compte que el seu adversari a la dreta, C,s, és, si això és possible, més refractari a buscar solucions.


Com es pot comprovar la solució al problema català, que és un problema espanyol, és summament difícil per que són necessaris massa factors per aconseguir-ho. I mentre el problema subsistirà i s’enquistarà.


Només escoltant aquests dies les dues parts en conflicte a Catalunya ens podem  adonar  de la dificultat de la situació. Puigdemont que parla com si Catalunya fos seva ignorant l’altra realitat existent, i Arrimades parlant de reconciliació però sense tenir en compte els independentistes.


L’esquerra, catalana i espanyola ha d’encarar el problema per que l’única possibilitat de solució està en les seves mans. I no parlo només de l’esquerra política, sinó també de  l’esquerra social i sindical, cal un bloc alternatiu que deixi de llepar-se les ferides, i surti a l’ofensiva amb una proposta de solidaritat, fraternitat i unitat per als catalans i els espanyols, a partir del respecte al caràcter divers i plurinacional del conjunt i del respecte a les diferències. Reivindicant no sols un canvi territorial sinó també un canvi de les polítiques econòmiques i socials que ens han dut a l’actual fractura interna de les societats catalana i espanyola.

ULSTER l'acord imposible que es va donar

Hi ha problemes que semblen molt difícils de resoldre, quasi impossibles. Però això no és cert, hem vist històricament situacions més crispades que han trobat solució entre enemics irreconciliables pensem en el cas de l’Ulster, o en la pròpia transició espanyola.


Per tant els dirigents de  l’esquerra no haurien d’abstenir-se, ans el contrari demostrar capacitat i rigor tant per a fer una alternativa com per arribar a convèncer als antagonistes de les dretes que el diàleg i el compromís són la única solució.

Cal de nou una porta a l'esperança

BON ANY 2018

Cançons de lluita i anims (que bona falta ens fan)