L'ASSALT A LA RAÓ

La demagògia dels instints

Nuevatribuna | 16 de Febrero de 2018


Georg Lukàcs en el seu llibre “L’assalt a la raó” analitza com les filosofies irracionalistes van influir en l’adveniment del feixisme  durant els anys 30. En aquest article li prenem el títol del llibre per a intentar fer una reflexió sobre les moments que estem vivint.

La globalització econòmica, la crisi dels Estats nacionals en el control de l’economia, juntament amb la crisi econòmica dels darrers anys i les polítiques austericides plantejades especialment a la Unió Europea han ajudat al sorgiments de nous moviments polítics que arrelen en molts sectors de la població. Són plantejaments tots ells profundament reaccionaris que reivindiquen un impossible retorn al passat i que en conseqüència no són cap alternativa sinó simplement una reacció conservadora enfront de la incertesa del futur i la manca d’alternatives  clares per part de  l’esquerra.

Són propostes totalment irracionals ja que no és possible el retorn al passat, és per això que tots aquests moviments no apel·len a la raó ni fan propostes possibles sinó que apel·len a les emocions no racionals i en ocasions als instints més conservadors i egoistes de sectors socials que veuen com les seves expectatives de vida decauen o perillen. Es com si s’hagués volgut combatre l’aparició del capitalisme defensant tornar al feudalisme.

En la quasi totalitat dels cassos són propostes que apel·len a valors com el nacionalisme excloent, i que poden presentar aspectes supremacistes, xenòfobs o racistes, i en tot cas busquen un enemic extern a qui carregar totes les culpes i així fugir de fer front als veritables problemes i les seves causes profundes.

Hem vist molts exemples d’aquestes situacions arreu d’Europa, però també als Estats Units de Trump. El creixement de l’extrema dreta nacionalista als països europeus, des de l’est fins l’oest i de nord a Sud, compleixen moltes característiques d’aquests moviments basats en la por al diferent, a l’estranger, a la pèrdua de sobirania dels Estats i per tant carregats d’eurofòbia. El problema ja no són les polítiques econòmiques errònies adoptades per la UE, el problema és la pròpia UE a la qual fan responsable de totes els problemes. L’emigració, la crisi, els estrangers són resultats de la UE i el que cal és el retorn impossible a uns estats anteriors dels quals es dóna una falsa visió ideal d’estats homogenis i falsament segurs econòmica i socialment.

TRUMP: Una falsa idea d'America 

Trump posa a “Amèrica primer”, com si els Estats Units fossin una societat únicament “WASP”, com si no fos terra d’emigrants, com si la seva fortalesa econòmica no hagués sortit de l’explotació de les successives capes de població arribada d’altres països i de l’explotació de la població negra. La ideologia reaccionària, supremacista, racista i xenòfoba de Trump està al servei dels interessos econòmics dels sectors més reaccionaris, els que són responsables del canvi climàtic, però també de la crisi econòmica mundial que estem patint. Però Trump, un multimilionari especulador,  va ser escollit per una gran part de la població blanca empobrida per la crisi industrial i a la qual apel·la amb una crida irracional al nacionalisme com si la culpa fos dels països estrangers, dels emigrants, les minories i les dones que els hi ha tret els seus llocs de treball. Tot això encobert per la patina del nacionalisme més radical, d’un “Amèrica Primer” que exclou  la major part de la població dels Estats Units.

La política de Marie Le Pen i d’altres moviments europeus d’extrema dreta també apellen a la irracionalitat de la gent i a la seva emotivitat com si això els  fes sortir de la seva precària situació. La seva crida és a recuperar una França ideal, que mai va existir i retornar a un passat gloriós  que també és fruit d’un miratge irreal. La por de les classes mitjanes a caure en la marginalitat de les classes treballadores, la frustració de molts treballadors que  han perdut els seus llocs de treball o han perdut expectatives ajuden a la creació de l’imaginari irreal d’un paradís “nacional”. Els responsables com sempre són l’enemic exterior, fonamentalment la burocràcia de la UE  i els emigrants que estan espoliant  una pàtria suposadament benestant. I la por al present i al futur arrossega  molta gent cap aquests plantejaments ideals.

Puigdemont o la Catalunya irreal

El cas de l’independentisme català també està marcat en molts aspectes per aquesta situació de canvi derivat de la crisi econòmica. Hi ha també altres factors com la manca de diàleg per part del govern espanyol per a negociar un encaix de Catalunya dins del conjunt d’un estat que reconegui les diferències. Però la ideologia de l’independentisme també es basa en conceptes emotius i per tant allunyats d’un debat racional. La imatge d’una Catalunya sobirana, com si fossin possibles les sobiranies davant el poder de la globalització econòmica. Una Catalunya autosuficient enfront d’una Espanya que es presenta com explotadora i endarrerida que viu de la explotació catalana. Una Catalunya superior, on es dibuixen uns catalans de debò, els independentistes, i uns altres poc fiables malgrat siguin més de la meitat de la població. Una política que busca un enemic extern que és Espanya i un intern “els que no són dels nostres”. Una idea romàntica de la pàtria, supremacista i reaccionària partidària de crear noves fronteres en un món que està superant les barreres estatals, un retorn a un passat ideal que altrament mai va existir. Tot això ha comportat que amplis sectors de classes mitjanes a qui la crisi econòmica ha limitat o derruït les seves expectatives i que tenen el temor de caure al nivell dels més empobrits per la crisi s’hagin deixat endur per una idea impossible en la que es creu des del sentiment sense que la raó es pugui imposar. Aquest és la gran paradoxa d’una Catalunya que abans es presentava com oberta i cosmopolita i que avui està abocada  a l’hegemonia d’un pensament irreal, provincià i reaccionari. I tot això alimentat per un nacionalisme espanyol patrioter i també summament reaccionari que fa que ambdós es retroalimentin mútuament.

Farage o la falsetat del BREXIT

El cas del Brexit és un altre exemple de cap on porten aquestes doctrines irracionals. Els partidaris del Brexit, fonamentalment els seus dirigents conservadors, van plantejar una via nacionalista per aconseguir que els britànics fixessin la seva mirada en un enemic extern: la Unió Europea com a responsable de la seva crisi social. L’UE i els estrangers eren els culpables de la decadència britànica i la seva pèrdua de condicions laborals i socials. Amb això els conservadors britànics intentaven evadir les seves responsabilitats per les polítiques de destrucció del teixit industrial, del desastre de les privatitzacions i de la caiguda de l’estat del benestar, només en benefici de la “City”, derivades de les polítiques iniciades per Thatcher i que han continuat sense variacions fins avui. Amb uns arguments irreals i demagògics el Brexit es va imposar amb el vot d’una part important d’una classe treballadora enfonsada que es va creure les solucions miraculoses del Brexit. I el Brexit va guanyar però precisament amb la seva victòria es va descobrir la falsedat de la solució. Ara ja ningú es podria amagar en l’enemic extern. La realitat dels britànics es podia exposar de forma crua i fent veure els verdaders culpables. Es per això que un partit laborista reformat a fons per Jeremy Corbyn ha pogut plantejar un programa alternatiu des de l’ esquerra a partir de la crítica de les conseqüències de tants anys de governs neoliberals i fent palès que és només amb un canvi de polítiques i afrontant la realitat de forma clara amb propostes que ataquin la rel dels problemes que es pot plantejar una alternativa real a l’actual estat de coses.

Ens trobem en un moment en que la manca d’alternatives progressistes globals, en el sentit de crear espais democràtics superiors als estats, que siguin capaços de controlar mínimament uns mercats globals, i que alhora defensin un desenvolupament solidari de l’economia i la defensa d’un estat del benestar per a la ciutadania deixa el camp a l’hegemonia de la irracionalitat reaccionària.

Y el mes greu que les actuals propostes basades en ideals irreals i reaccionàries poden ser el pròleg a noves formes de feixisme.

CORBYN una possibilitat per l'esquerra