Crisi en la “Nova Política”

Iglesias i Colau liders de la "Nova Política"

Nuevatribuna | 06 de Febrero de 2018
 
No hi ha dubte a hores d’ara que l’anomenada “nova política” pateix una situació de crisi. Els resultats de les eleccions catalanes i tots els sondejos així ho indiquen. No sabem com acabarà, si serà una crisi de maduresa o una crisi de projecte. La “nova política”, és a dir Podemos o “comuns”, va sortir com una flamarada al voltant de personalitats de forta empremta mediàtica. Aquests nous subjectes van arraconar projectes existents de l’esquerra alternativa acabant també amb les seves possibilitats de creixement, són els casos de IU o ICV, l’única organització que sembla haver sortit indemne ha estat  Compromís.


Però com les grans flamarades fetes de branquillons, que fan molta foguera però es consumeixen ràpid i no deixen brases sinó únicament cendres, la “nova política” que va acaparar en un moment donat un fort ressò mediàtic que es va traduir en uns bons resultats electorals a hores d’ara sembla passar per hores baixes.


La realitat política és alguna cosa més que projectes mediàtics o de laboratoris d’investigació política. Requereix tenir solidesa ideològica, estratègia política a curt, mitja i llarg termini, i una organització arrelada a l’espai que es vol representar.

Bescansa, Iglesias i Errejón: els inicis de Podemos

Però la “nova política” ho volia canviar tot i ràpid, a partir de missatges genèrics i amplis, gran capacitat de difusió, i una onada ràpida d’il·lusió política atractiva en aquell moment per a una gran quantitat de gent frustrada o desil·lusionada que tenia necessitat de creure. En especial molts sectors de classes mitges radicalitzades davant la frustració de les seves expectatives per la gravetat de crisi econòmica, social i política. Això va ser important per a fer créixer un projecte nou i il·lusionant que plantejava un canvi radical de les coses i que ho plantejava a curt termini, era el temps de les propostes “de assaltar los cielos”.


Malgrat tot la dura realitat s’acaba imposant, i els projectes basats en lideratges personalistes i de populisme fàcil més aviat que tard entren en contradicció amb la duresa de la realitat de les coses, i en aquest cas de la política que requereix de la maduresa i realisme del propi projecte.


No és possible mantenir un projecte molt temps basant-se en cop de geni mediàtic o  en propostes genèriques i ideals si aquestes no es concreten. Un projecte polític de debò que es vulgui transformador s’ha d’embarrar en la realitat de les coses i això és molt més dur i ha de plantejar-se a més llarg termini.


Els referents de la “nova política”, que han embarcat en el seu camí i com a elements subalterns a subjectes de l’esquerra política alternativa anteriors a ells, s’ha comprovat que eren aprenents de la política la qual cosa s’ha demostrat en la seva dificultat d’articular propostes polítiques concretes, deixant veure un cert “amateurisme” i manca de professionalitat en la tasca política quotidiana. Es evident que això es pot anar millorant amb el temps. Però el que és més difícil és tenir un projecte polític que es basi en un projecte ideològic definit i en una estratègia política que vagi més enllà del pur tacticisme canviant a cada moment o de la gestualitat mediàtica i els eslògans més o menys encertats.


Ja és hora de que la “nova política” sigui alguna cosa més que demonitzar la resta de les opcions polítiques com a “casta”, “regim del 78”, “els del 155” o “la coalició monàrquica”  i sense concretar estratègies per aconseguir un canvi de la realitat política. Tot això passa per a tenir en compte un factor d’anàlisi imprescindible com és el de la correlació de forces realment existent que condiciona la política, l’estratègia i les tàctiques.


A tall d’exemple podem dir que un gran error de Podemos i els “comuns” ha estat el seu enfoc de la situació a Catalunya. No han plantejat de forma clara la seva proposta d’un Estat plurinacional que defensi el dret a la diversitat tot respectant la igualtat pel que fa als drets socials,  i confrontar-la tant amb els unitaristes com els independentistes. Es d’aquesta manera que defensarien la solidaritat de classe en el conjunt de l’estat, la qual cosa comporta el rebuig de propostes independentistes. Enlloc d’això en la pràctica han mantingut una falsa equidistància que s’ha manifestat en una actitud comprensiva i fins i tot contemporitzadora amb les propostes dels independentistes catalans. Això ha comportat que una gran part de la classe treballadora de Catalunya, que es sent exclosa de la Catalunya independentista, hagi donat l’esquena a la candidatura de “Catalunya en Comú”. Alhora ha comportat també la incomprensió en una part de l’electorat de Podemos al conjunt de l’Estat.

Catalunya en Comú- Podem: l'entrabanc

Es podria dir que a la “nova política” li manca o és deficient en tres aspectes bàsics:

1. Una ideologia clara i concreta que determini a qui es vol representar i per que. En aquest sentit no es pot parlar d’esquerra transformadora sense plantejar que el conflicte social i la defensa de les classes treballadores i populars són l’objectiu fonamental de la seva política. I això implica abandonar el radicalisme verbal i gestual i plantejar-se la relació amb les organitzacions socials representatives d’aquestes classes i l’estratègia i aliances necessàries per aconseguir els objectius ideològics.
    
2. Una estratègia més enllà de moviments tàctics que tingui com a objectiu avançar en la consecució dels interessos de les classes que es vol representar. I en base a aquesta estratègia s’establiran els moviments tàctics i les aliances per aconseguir els seus objectius.
    
3. I fonamentalment els hi manca una organització democràtica. Tant en el cas de Podemos com els “comuns” tenen una mancança d’organització democràtica. Ja ni ha prou de falses democràcies directes plebiscitàries. Cal tenir organitzacions territorials definides; cal un cens d’afiliació transparent amb drets i deures ( no és admissible confondre com afiliats a gent que l’únic que fa és apuntar-se a una pàgina web); cal un cens i unes organitzacions locals; cal un debat democràtic de les polítiques a tot nivell que comporti la possibilitat d’esmena i síntesi de les propostes; cal una elecció democràtica dels organismes a tot nivell i dels candidats a les diverses eleccions mitjançant primàries amb llistes obertes. En definitiva cal, tant a Podemos com als “comuns” que deixin d’estar dirigits per “capelletes” de personalitats i cal obrir l’organització i els òrgans de direcció a la gent que es diu que es vol representar, fugint d’una vegada del “despotisme il·lustrat”.

Sense aconseguir aquests objectius la nova política pot acabar per passar com una oportunitat perduda per a l’esquerra alternativa que no sols no va aconseguir ser un subjecte de canvi sinó que va liquidar els subjectes polítics alternatius existents anteriorment. L’objectiu seria passar de ser un “nou subjecte il·lusionant” a ser un subjecte polític sòlid i fiable i realment arrelat en els sectors socials que diu voler representar. Aquest seria el futur desitjable per als projectes de la “Nova política”: el convertir-se en “subjectes polítics de canvi real”.

Gramsci: Idees i Organització