2018 HA DE SER UN ANY D’OFENSIVA SINDICAL

Cal una forta ofensiva per recuperar drets

Nuevatribuna | 21 de Enero de 2018


L’any 2018, des del punt de vista sindical, comença amb dues noticies contradictòries. Una positiva la de l’acord dels sindicats, la patronal i el govern sobre el SMI que malgrat els condicionaments establerts pel govern pot comportar arribar a la fi de la legislatura amb un SMI de 1.000 euros. L’altre noticia, la negativa, és que les pensions han perdut poder adquisitiu amb un increment magre molt per sota de la inflación.

Aquestes dues notícies podrien emmarcar els objectius de l’acció sindical pel 2018. Aquest any quan s’albira una certa superació de la crisi ha de ser un any de forta ofensiva sindical per a recuperar els drets socials, laborals i sindicals i per a millorar la situació de la classe treballadora molt deteriorada pels anys de la crisi.

Tots sabem que les situacions de crisi són negatives i perjudicials pel moviment sindical i pels interessos de la classe treballadora. Per la mateixa raó els moments de recuperació econòmica són els més  proclius per a fer avançar les demandes de la classe treballadora i del conjunt de les classes populars.

Hem dit que l’increment del SMI és una noticia positiva. I ho és en ella mateixa i per que ajuda a marcar una tendència. Ha arribat el moment de lluitar per aconseguir recuperar i millorar el nivell dels salaris castigats durant la crisi. Aquest any els salaris s’han de situar clarament per sobre de la inflació. En aquest sentit és positiva i raonable la proposta d’un increment mínim del 3%, amb clàusula de revisió salarial, que es negociï també d’acord amb la situació de les empreses i aconseguir més increment pels salaris més baixos.

Els increment salarials juntament amb la creació de llocs de treball fixos i de millor qualitat són una base imprescindible per a fer front a les necessitats dels treballadors i de la societat. Uns millors llocs de treball, més segurs i millor retribuïts permetran sens dubte aconseguir un creixement econòmic més racional i equilibrat, alhora que millorarà el consum, la recapta fiscal i reduir la desigualtat creixent dels darrers anys. Però la creació de més ocupació de qualitat i millors salaris també és la principal garantia per aconseguir una millor creixement dels ingressos per a les pensions que no s’ha  d’oblidar que és el salari diferit dels treballadors.

I parlant de pensions cal reivindicar la urgència de que el Pacte de Toledo revisi i millori els capítols d’ingressos per a fer front en el futur a les pensions. En aquest sentit no cal anar a nous plantejaments ni a canvis en la regulació de les pensions. El que cal és garantir que el creixement econòmic es concreti creant més llocs de treball i amb millors salaris. I establir altrament millores en els ingressos com poden ser  la pujada de l’actual límit de cotització pels salaris més alts alhora que el cost de les pensions de viudetat i orfandat es financin en els pressupostos de l’estat però mantenint-les en el marc de la Seguretat Social. I és necessari revisar la darrera reforma unilateral de pensions del PP tot retornant a la revisió automàtica de les pensions segons l’increment de preus que garanteixi el poder adquisitiu de les pensions i l’eliminació dels índexs correctors com "el factor de sostenibilitat" pel càlcul de les futures pensions.

Aquestes reivindicacions comporten canviar els aspectes més lesius de les reformes laborals i de pensions efectuades pel PP. Cal restituir els drets a la plena negociació col·lectiva donant preeminència als convenis de sector, limitar la contractació precària, tant la temporal com la parcial als casos estrictament necessaris, i implementar nous drets laborals i sindicals com el de la participació en la gestió de les empreses, seguint models com l’alemany.



Sordo: el sindicalisme com alternativa

Enguany és el moment de la necessària i imprescindible ofensiva sindical que permeti recuperar la vigència del paper del sindicalisme confederal.

En uns moments en que no hi ha una majoria clara de govern, i quan l’oposició d’esquerres sembla desorientada i desunida, el moviment sindical confederal ha de ser la base per a l’articulació d’un ampli moviment sindical, social i polític que permeti plantejar objectius clars i concrets per a la millora de les classes populars i per a reduir la gran desigualtat social que s’ha creat aprofitant la crisi econòmica. Un ampli moviment plural i unitari que en el futur pugui fet albirar una alternativa progressista que disputi a la dreta la seva hegemonía.

Per que la lluita contra la desigualtat social és una lluita que només pot ser encapçalada per la classe treballadora. Si abans ens hem referit a la necessitat de millorar els salaris reals dels treballadors i el seu salari diferit ( les pensions), en el tema de la desigualtat cal reivindicar el salari social de les classes treballadores molt vinculat a la tasca redistributiva de la riquesa, la qual ha de venir determinada per un sistema fiscal equitatiu.

Cal una reforma fiscal progressiva on les rendes del treball deixin de ser les més castigades mentre les rendes del capital i especialment les rendes de les grans empreses financeres, industrials, de serveis, i les grans fortunes surten sempre privilegiades.

Combatre la desigualtat significa millorar els serveis socials públics que tant han patit amb la crisi, sanitat, educació, serveis socials, però també transports i infraestructures. Un major esforç pressupostari en aquests àmbits permetria no només la millora de les condicions socials de la ciutadania sinó alhora la potenciació d’un gran nínxol o filó de creació de llocs de treball.

Aquest és el gran repte i la gran aposta del sindicalisme confederal. El 2018 ha de ser el començament de la recuperació no macroeconòmica de grans xifres, sinó de la vida real de les classes treballadores i de la ciutadania i ha de fer evident que hi ha un futur d’esperança.

Per últim fer una referència a l’àmbit de Catalunya. El sindicalisme i les seves reivindicacions poden ajudar a suturar en part la ruptura social existent, unificant  la classe treballadora entorn un interessos i un objectius de millora de les seves condicions de vida que comporta situar-se de nou en el món real fora de la virtualitat que envolta  la societat catalana.

Millorar la situación real de la gent treballadora