ACTUALITAT DEL 1 DE MAIG

nuevatribuna/24 de Abril de 2016

El 1er de Maig és la data assenyalada i tradicional de les reivindicacions de la classe treballadora i del moviment sindical.

En aquests moments l‘actualitat del 1 de Maig és avui més manifesta que mai. Sobren els motius per a reivindicar al carrer la necessitat d’un canvi radical de les polítiques en el nostre entorn, tant europeu com a l’estat. Cal reivindicar un canvi profund en les polítiques austericides que han assetjat i debilitat el conjunt de la ciutadania i especialment la classe treballadora i les classes populars que han vist retallats els seus drets, i com l’atur i la desigualtat s’ha estès negativament en la societat.

A Europa la situació econòmica i social continua en una situació critica. Les polítiques comunitàries de retallades i  la prioritat de la reducció del dèficit dels països no han tingut cap resultat positiu i l’economia continua depressiva. L’atur i la desigualtat s’ha expandit per tota la UE i han afectat especialment els països perifèric i especialment del sud de la zona euro. La cohesió social de la UE s’ha vist molt afectada i avui la solidaritat europea no és més que un fals mite. La divisió entre països rics de la l’Eurozona, especialment del nord, i els països del sud és un fet més actual que mai. A la vegada les desigualtats internes són creixents en tots els països de la UE. Alhora el retorn del nacionalisme i dels interessos particulars per sobre dels del conjunt són un fet derivat de les polítiques realitzades.

Per la Europa social

La crisi grega i els refugiats són els dos exponents més clars d’una política equivocada que de no canviar-se pot posar en qüestió el propi futur comunitari en benefici d’un nou creixement del nacionalisme, la xenofòbia i la confrontació entre els diversos països.

Cal un canvi profund de les polítiques de la UE. Fins ara les elits econòmiques i polítiques han aprofitat la crisi per anar desmantellant l’estat del benestar que havia estat el símbol del model econòmic i social europeu. Només cal comparar el fracàs de les seves polítiques econòmiques respecte a les del govern d’Obama. L’actual situació no hi ha dubte que frustra les aspiracions de la ciutadania dels diversos països que cada vegada reneguen més de l’idea de la Unió. Cal un canvi radical i tornar a lluitar per una Unió europea diferent, més solidària i que impulsi una major unitat en tots els àmbits socials, econòmics i polítics, i amb unes institucions més legitimades democràticament. I no hi ha dubte que els treballadors i les treballadores de tots els països són els més interessats en aconseguir aquest canvi tal i com ho reivindica la Confederació Europea de Sindicats (CES).

CES: un nou camí per la UE

En el cas de l’estat espanyol la situació és encara més greu i significativa. La desigualtat social a l’estat s’ha incrementat amb la crisi de forma que ens situem a la cua de Europa. El seu responsable no és altre que la gestió que els governs, especialment el darrer del PP han fet de la gestió de la crisi. No podem oblidar que la Reforma Constitucional de Zapatero i Rajoy de l’article 135 va significar establir en l’àmbit constitucional la prioritat del dèficit per damunt de les polítiques de cohesió social.

L’alt nivell d’atur continua en nivells inacceptables i cada vegada hi ha menys aturats amb cobertures socials. Quasi una de cada dues persones aturades no gaudeix de cap tipus d’ingrés. Tanmateix cal ressaltar com afecta especialment els joves i les dones, la qual cosa significa un increment de la desigualtat per raons d’edat i sexe. Mai com fins ara hem vist una fugida tan important de joves, molts d’ells amb un bon nivell formatiu, que es veuen obligats a emigrar cap altres països. Podem afirmar sens dubte que avui els pensionistes són bàsics com a últim recurs de moltes famílies.

Es evident que cal una redistribució més justa dels beneficis i la riquesa. No és admissible que l’empobriment de la majoria de la societat hagi anat acompanyat del més gran enriquiment dels més privilegiats i de les grans corporacions financeres.

Es per això que en aquest 1 de Maig, especial per estar previsiblement en portes d’unes noves eleccions, el sindicalisme confederal i els treballadors hem de reivindicar un canvi urgent i en profunditat de les polítiques actuals per tal  que es prioritzi la lluita per l’ocupació digna i amb drets i per eradicar l’actual situació de desigualtat i manca de cohesió social. Per aconseguir això cal la derogació de les darreres reformes laborals, tant del PP com del PSOE, i dur a terme una reforma fiscal justa i progressiva, que acabi amb el frau l’evasió i l’elusió fiscal, que incrementi la recaptació i una major justícia del sistema fiscal.

Cal incrementat els drets sindicals i la seva participació en l’organització de l’empresa, cal que per fi la democràcia entri a les empreses, com reivindicava Marcelino Camacho. Cal defensar el diàleg social i el dret a la negociació col·lectiva i la preeminència dels convenis sectorials com a la millor eina per a defensar els drets dels treballadors. Cal defensar la millora dels salaris per a reduir la pobresa i les desigualtats i potenciar el consum com a factor de creixement econòmic.

La lluita sindical es la dels treballadors

Aquest 1 de Maig cal reivindicar el compromís dels partits polítics envers temes com: a) la recuperació dels serveis públics i els serveis socials deteriorats en els darrers anys, cal recuperar el temps perdut, i això comporta recuperar els llocs de treball públics retallats; b) situar el SMI entorn el 60% del salari mig, així com millorar la protecció als desocupats que no tenen cap prestació econòmica, i en aquest sentit donar suport a l’ILP impulsada pel sindicalisme confederal en defensa d’una renda mínima; c) recuperar l’esperit del Pacte de Toledo i garantir el futur del Sistema Públic de Pensions; d) impulsar una reindustrialització sostenible i innovadora que amb els serveis públics siguin la base de la nostra economia; i potenciar l’ocupació juvenil i combatre la desigualtat salarial entre homes i dones.

En definitiva el 1er de Maig hem d’exigir un canvi en les polítiques que posi en qüestió les que fins ara han portat a terme les dretes. Això comporta també un govern capaç  d’anar  a Brussel·les a renegociar l’aplicació de les polítiques d’austeritat tot posant en primer pla la necessitat dels drets de la ciutadania.

Estem en un moment polític especialment sensible i la ciutadania en general i les classes treballadores en especial han de ser conscients de que en cas d’unes properes eleccions el 26-J hem d’exigir a qui ens demana el nostre vot el seu compromís amb aquestes reivindicacions i amb garanties de que no seran promeses que desprès s’endurà el vent.

I especialment aquest 1 de Maig és el moment d’ajudar a l’enfortiment i renovació del sindicalisme de classe i confederal com el millor instrument de la classe treballadora per a defensar els seus interessos tant a  l’àmbit de l’estat com a Europa.

El sindicalismo un instrumento del cambio

EL PSOE SEMPRE D’ESQUENES A L’ESQUERRA

Tres cares del PSOE: Zapatero-González-Sánchez

nuevatribuna/19 de Abril de 2016

Si en una cosa te raó Pablo Iglesias es quan afirma que el PSOE no és de fiar, per que diu una cosa en les campanyes electorals i desprès a la realitat fa unes altres que no tenen res a veure amb el que ha dit.

El PSOE sempre ha tingut reticències a pactar amb les forces a la seva esquerra. És una herència que es remunta als temps de Felipe González, quan es va imposar una política de pragmatisme i bona relació amb els poders econòmics, renunciant a principis ideològics, i confrontant amb la gent situada a la seva esquerra,  distanciant-se i fins i tot enfrontant-se amb els sindicats de classe.

Zapatero va ser la nova esperança del PSOE amb un discurs més esquerrà. Va aportar importants millores en les seves polítiques de drets civils, però ni en les polítiques fiscals, que van continuar ajudant al creixement de la “bombolla immobiliària”, ni en la política redistributiva de “xecs per a tothom” va fer polítiques d’esquerra. I finalment la seva rendició davant la UE amb l’inici de l’aplicació de retallades com  la Reforma Laboral, i el més greu la Reforma Express de la Constitució del 2011, que va significar la consagració de la primacia de les polítiques austericides sobre les polítiques de cohesió social. Aquestes actuacions van obrir la porta al triomf per majoria absoluta del Partit Popular de Rajoy.

Desprès del 20-D s’obria una oportunitat per a un canvi polític en profunditat. Però Pedro Sánchez, sota el control i el xantatge dels “barons”, especialment de la “capi dei capi” Susana Díaz, descarta tota preferència per un acord amb les forces d’esquerra per articular una majoria, i es llança a un acord amb la “nova dreta” que és C’s.

Escenificació del Pacte Sánchez (PSOE)-Rivera(C's)

Sánchez i el PSOE defensen en teoria un acord a tres bandes PSOE-C’s-PODEMOS, malgrat que ells han deixat clara per activa i passiva la seva mútua incompatibilitat programàtica. No es pot fer una política econòmica, social i territorial entre forces que defensen models diferents. Altra cosa diferent és que siguin possibles acords sobre temes concrets com la regeneració democràtica, la llei electoral o fins i tot la laïcitat de l’estat.

Cal dir clarament que l’acord C’s-PSOE presentat amb tota solemnitat malgrat la seva minoria parlamentària, tal com es va reflectir en la fallida del debat d’investidura de Sánchez, és un acord que no significa cap rectificació profunda de les polítiques del PP. Lluny han quedat les declaracions electorals de Sánchez “derogaré la Reforma Laboral del PP”, “derogaré la Ley mordaza”.

El denominat per Sánchez i el PSOE “ambiciós programa reformista i progressista” ni tan sols deroga la Llei Mordassa, ni la Reforma Laboral del PP. Malgrat el vulguin presentar com una “derogació de fet” no és res més que un acord amb la nova dreta. Ara C’s per al PSOE ja no és la “marca blanca del PP” sinó que ara és una força reformista. El que no diu el PSOE és si el reformisme de C’s és fer girar el programa del PSOE cap a la dreta. I aquesta acord de renúncia que ha signat el PSOE amb C’S s’ha volgut que fos acceptat tal qual per les forces d’esquerra i progressistes,  tot en base a l’amenaça farisea de que si no ho fan estaran donant suport indirectament al PP.

El PSOE podria acordar amb les forces d’esquerra un acord alternatiu que podria obtenir la majoria en el Congrés dels Diputats amb un programa de progrés. Però el grup dirigent del PSOE, l’equip de Sánchez, no ha volgut optar per aquesta opció ja que això no estaria ben vist ni pel partit, on es hegemònic el pensament “felipista”, ni pels poders econòmics, ni pels austericides de la UE. El PSOE en definitiva és incapaç d’actuar com un partit d’esquerres.

L'objectiu de C's: la Gran Coalició

L’acord amb C’s significa, al marge del que ja hem dit fins ara, no impulsar cap reforma fiscal equitativa que elimini per exemple les deduccions fiscals a les grans empreses ni als més rics, que equipari l’aportació de les rendes del capital amb les del treball. Al contrari, es manté la filosofia de la reforma del 135 sense cap intenció de flexibilitzar el ritme de l’estabilitat pressupostària en benefici de les necessitats socials ni de la creació de treball de qualitat; en quan a la problemàtica sòcio-laboral, com ja hem dit, no es deroga la Reforma Laboral del PP i es mantenen en vigor  temes com la prevalença del convenis de empresa sobre els sectorials, la no ultraactivitat dels convenis, etc. i per si fos poc s’incorpora la proposta de C’s del “Contracte Estable de duració determinada”, un nou model d’estímul a la contractació temporal; i tampoc hi ha res concret de com es compensen les retallades socials del PP.

Pel que fa al tema territorial especialment pel que fa a la situació catalana, no hi ha cap proposta, al contrari es consolida la posició de C´s de defensa del nacionalisme espanyol tot negant qualsevol diàleg que pugui solucionar el conflicte al estigmatitzar qualsevol consulta ni tan sols consultiva, i no fent cap proposta alternativa d’encaix.

En fi el PSOE ha optat, com ja sembla ser habitual, a mirar a la dreta mentre veu les forces a la seva esquerra com adversaris perillosos que li poden robar l’electorat. Això no sols és el suïcidi polític per a Pedro Sánchez sinó una deriva perillosa pel PSOE, ja que un possible lideratge futur de Susana Díaz només significaria un nou gir a la dreta. Susana Díaz ho té tot per a demostrar, excepte ser una gran conspiradora interna en el seu partit, i en política simplement ser una imitadora de Jordi Pujol al presentar-se com l’encarnació humana d’Andalusia i alhora voler ser  la defensora més fidel de la unitat de l’Estat.

Susana Díaz, la "sultana" del PSOE

L’única sort per a Pedro Sánchez ha estat  la desafortunada actuació de PODEMOS i especialment del seu líder Pablo Iglesias que han errat profundament en la seva tàctica negociadora. Enlloc de plantejar de bon començament una confrontació de programes Iglesias ha preferit utilitzar la tàctica de “show” televisiu més que el debat instructiu.  El seu “ego”, la seva supèrbia i una imatge de prepotència, fruit potser de la seva inexperiència política, l’han portat a convertint-se en el millor aliat del PSOE i de Sánchez. Així l’han pogut acusar d’inflexibilitat per les “línies vermelles” inicials, de voler només poder i “cadires” degut a la seva demanda primera de llocs al futur executiu. La correcció final de PODEMOS amb les 20 propostes per a un acord han estat proposades massa tard i acompanyades d’una actitud errada d’aixecar-se de nou el primer de la taula.

Iglesias i el "show" mediàtic

Però no cal equivocar-se, malgrat les errades tàctiques en la negociació de PODEMOS, el veritable responsable de la manca d’acord per a plantejar una alternativa de progrés i d’esquerres ha estat el PSOE que ha preferit pactar amb una dreta com C´s, que només aspira a una coalició amb el PSOE sí, però també amb el PP.

I si ningú li posa remei els ciutadans tornarem a votar el 26-J, malauradament encara amb Rajoy al govern en funcions i havent frustrat l’oportunitat de fer  un “Govern del Canvi”. Els responsables no pot haver-hi dubtes són el PSOE i els seus dirigents. Ara caldrà veure el resultat de les noves eleccions i esperar que no torni a haver-hi una nova majoria de dretes.

Alguns representants de forces del Canvi

LLUITA “DE” CLASSES O LLUITA “EN” LA CLASSE?

nuevatribuna/11 de abril 2016


L’espontaneïtat que es cultiva en molts dels nous subjectes polítics provoca que en molts cassos es doni una utilització de conceptes que pot comportar fortes derivades quan s’apliquen en el camp de la política.

Hi ha tota una sèrie de conceptes que s’utilitzen actualment que pretenen ser nous i que es fan servir en molts cassos per aparentar la diferenciació entre aquesta política dels “novíssims” que vol tenir una forta diferenciació respecte a una menystinguda I suposadament global “vella” política.

Veiem que conceptes com el de “militància” són substituïts per d’altres molt més eteris com el de “inscrits”. I d’aquí es desprèn una desconfiança respecte al concepte d’organització que comporta tot partit polític. Deia Gramci “que les idees no viuen sense organització” però pels nous subjectes polítics sembla que el mot organització dóna una mica d’urticària ja que s’assimila directament a burocratització. La realitat és molt diferent, l’organització pot fugir de la burocratització i és la garantia del pensament no individual sinó col·lectiu i orgànic diferenciat de  l‘hiperlideratge personal o de grup. Es més fàcil que un pensament col·lectiu comporti menys possibilitats d’error que un pensament individual. Altrament el pensament col·lectiu de partit també és la base de  l’experiència política i això és també aplicable en el camp institucional.

La visió “movimentista” assembleària i no organitzada que està en  l’origen dels nous subjectes polítics els comporta una certa desconfiança respecta tot allò  preexistent. I sembla com si fos necessària la creació de nous conceptes, com “els de sota” i “el de sobre”, el de la “gent” i la “casta”, mentre  defugen  conceptes clarament definits com el de dreta i esquerra, el d’explotats i explotadors, o com els mateixos concepte de classes i lluita de classes.

La lluita de classes és un concepte marxià acceptat de forma general per tota l’esquerra inclús per sectors de la socialdemocràcia digna d’aquest nom. Però avui hi ha qui pretén utilitzar altres conceptes més nous com el de "precariat", la qual cosa porta a confusions perverses i que de vegades són contradictòries fins i tot amb els objectius que es pretenen aconseguir.

El “precariat” com en altre temps el concepte de “mileurista” no són més que conceptes descriptius. La classe treballadora és un concepte basat en el lloc que cadascú ocupa en el procés productiu. Els treballadors són aquells que es veuen obligats a vendre la seva força o capacitat de treball per un salari a uns altres que són els que posseeixen els mitjans de treball o producció i que són els que obtenen els beneficis de la producció.

Dins de la classe treballadora hi ha capes diverses en funció de la seva situació en un moment donat, des de qui està en atur, qui té un treball precari, qui té un treball temporal o a temps parcial, qui té un treball com autònom depenent d’un altre, qui té un treball fix però un salari insuficient i fins a qui en el millor dels cassos té un treball digne i un salari decent. Tots ells composen el conjunt de la classe treballadora, malgrat la seva diversitat de situacions. I tots ells tenen uns interessos comuns enfront d’aquells que els espolien el seu treball, o en el cas dels aturats el seu no treball que actua com a factor de rebaixa del salari dels que tenen treball.  La “vella” lluita de classes és la lluita entre els que només tenen el treball com a forma de subsistència i els que tenen el capital que els espolia. Com deia Marx i continua sent vàlid “la historia de la humanitat és la història de la lluita de classes”.

I els explotadors, els que posseeixen el capital i els mitjans de producció, aquests a qui avui es denomina “l’1% que viu a costa del 99% restant”, els interessa dividir als explotats, i l’oligopoli dels seus mitjans de comunicació s’afanya a publicar i fer aparèixer com a contradictòries les diferencies entre uns “privilegiats”, els que tenen treball decent i amb drets, i els pobres aturats i precaris que tenen menys drets. I es fa aparèixer les organitzacions sindicals com a organitzacions corporatives que només es preocupen dels qui tenen treball estable. Els seu objectiu es dividir els que formen part d’un mateix col·lectiu, la classe treballadora, diversa i plural però una sola classe.

Però avui alguns dels nous subjectes socials, potser per desconeixement, semblen comprar aquest missatge i en alguns conflictes, especialment dels treballadors públics, hem vist com representants dels nous subjectes polítics utilitzaven els mateixos arguments contra els treballadors en lluita que els mitjans de comunicació dels grans poders econòmics.

Cal tenir en compte els conceptes. La classe treballadora és una i diversa i té uns objectius comuns enfront dels poders econòmics espoliadors i explotadors.

Cal que els nous subjectes polítics vagin comprenent que cal tornar a dir les cosses pel seu nom, que hi ha unes classes treballadores i populars oprimides i que hi ha una classe explotadora que pot actuar políticament mitjançant una “casta política”, però que la confrontació bàsica és la del capital amb el treball.

Cal reivindicar ara una vegada més l’actualitat de la lluita de classes, i no només en el plànol estatal sinó en el propi àmbit d’Europa, i no caure en el parany de provocar divisions i lluites dins de la classe treballadora, és a dir una lluita en la pròpia classe en base a les diferents situacions circumstancials dels seus membres que ens facin oblidar on està l’adversari principal: el que explota constantment el conjunt de tota la classe treballadora

EL “MUTIS” DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA EUROPEA

nuevatribuna/28de Marzo de 2016


La caiguda del “mur de Berlín” i del bloc soviètic va comportar també l’entrada en recessió del paper de la socialdemocràcia europea en els països de l’Europa Occidental. La fi del bloc adversari de l’Europa occidental capitalista no sols va significar el definitiu arraconament del paper dels partits comunistes occidentals sinó que a la vegada també va significar l’entrada en decadència dels qui havien estat els seus competidors en el camp de l’esquerra, la socialdemocràcia.

Els partits socialdemòcrates havien estat generalment acceptats pels poders econòmics dominants com una eina per a frenar l’avenç electoral dels partits comunistes a partir de l’inici de la “guerra freda”. Els poders econòmics fins i tot acceptaven les propostes de reforma del sistema sempre que no es posés en qüestió el propi sistema, i en aquest sentit eren l’alternativa a les opcions de dretes, conservadores o lliberals, que eren les més fidels representants del capital. Fins i tot a la socialdemocràcia se l’arribava a denominar des de l’esquerra comunista com el “fidel gestor del capitalisme”, ja que les seves reformes permetien evitar l’esclat social.

Tot això va canviar amb la caiguda del bloc soviètic. El comunisme es diluïa com a alternativa i al capital ja no li calia cap projecte que comportés reformes i límits al poder del “lliure mercat”.

La socialdemocràcia que pot presumir de ser en gran part l’impulsor de l’estat del benestar i que fonamentalment va beneficiar amb el seu reformisme les classes treballadores de l’Europa occidental, es va veure aviat desallotjada del seu paper de mitjancer entre el capital i el treball. Desprès de l’enfonsament de l’enemic soviètic, el capitalisme es va trobar sense adversari i va anant imposant el seu model econòmic arreu amb l’impuls de la globalització.

La socialdemocràcia europea no sembla haver sabut reaccionar davant la nova situació política i la dreta es va anar imposant amb polítiques cada vegada més liberalitzadores representades especialment per les polítiques ultraliberals de Margaret Thatcher. Desprès d’una etapa en que la dreta va governar de forma generalitzada als principals països europeus, apareix amb diverses formes la “tercera via” laborista de Blair, que significa res més que una política que deixa enrere el caràcter fortament reformista de la socialdemocràcia i es converteix en una socialdemocràcia “descafeïnada” o lo que podem conèixer com a “social-liberalisme”.

Blair i Schröeder la via "light" de la socialdemocracia

Amb aquesta política ni tal sols es posen en qüestió temes com les privatitzacions de bens d’us públics sinó que es produeix fins i tot un divorci amb el sindicalisme, una acceptació del liberalisme econòmic sense restriccions, l’acceptació de l’esquema “tacherista” del “capitalisme popular” i el retall de lo públic en benefici de lo privat. Així mateix la primacia dels factor macroeconòmics de l’economia per sobre del benestar de la ciutadania.

Aquesta nova idea presideix també les polítiques especialment del segon govern de Schroeder a Alemanya amb l’aprovació de les primeres mesures d’austeritat a la UE, els programes Hartz o Agenda 2010, que va ser el pròleg i l’exemple de les futures polítiques d’austeritat a Europa arran de la crisi econòmica.

CDU-SPD la "gran coalició" de la austeritat

La crisi econòmica derivada de la crisi financera de finals dels 2000, va ser sens dubte un exemple de que el sistema econòmic ultraliberal de la dreta no funcionava i calien canvis. Fins i tot el conservador Sarkozi va fer famosa la frase de que calia “refundar el capitalisme”. Era l’exemple més clar de que calia canviar de polítiques ja que la de la dreta del lliure mercat s’havia demostrat negativa. Malgrat això la gestió de la crisi fins ara en el marc europeu es va deixar en les mateixes mans dels responsables de la crisi. I la socialdemocràcia europea no sols no va ser capaç de presentar cap alternativa, sinó que va ser seguidora i còmplice de les noves polítiques d’ultraausteritat.

Tres exemples són clars per a veure aquesta inacció total i sotmesa de la socialdemocràcia a les polítiques de la dreta encarnades per Àngela Merkel:

Schultz i Junckers la coalició de la UE

1.- El Govern conjunt de la Unió europea per part dels democratacristians, els lliberals i els socialdemòcrates de tota la crisi i de l’aplicació de les seves polítiques. Hem vist que els socialistes no van moure un dit per ajudar a Tsipras i Syriza, al contrari els interessava que fos derrotada una veu alternativa. Ara mateix podem veure com Hollande ha aplicat una Reforma Laboral a França inspirada en la del PP de Rajoy. Hem vist com Renzi s’aliava amb Berlusconi per a eliminar el pluralisme de la vida política italiana o com legislava amb polítiques contràries a les classes treballadores amb retalls a la funció dels sindicats.

2.- La socialdemocràcia juntament amb les dretes conservadores i lliberals són partidàries de la signatura del TTIP amb Estats Units amb el que significaria de pèrdua de drets no sols de sobirania pels Estats membres front a les multinacionals, sinó de pèrdua de drets socials, ecològics, laborals i de consum per a la ciutadania europea.

TTIP el lliberalisme total

3.- La política envers el refugiats i el Pacte amb Turquia, adoptat no només per la dreta conservadora sinó per la majoria dels socialdemòcrates. Fins i tot a Alemanya els dirigents del SPD han tingut una actitud critica front a la cancellera Merkel pel seu inicial suport a la entrada del refugiats.

Refugiats la "vergonya" dela UE

Aquest “mutis” polític dels socialdemòcrates, aquesta manca de proposar polítiques de progrés diferents de les de les dretes és una molt mala noticia pels partidaris del canvi en els diversos països i en el conjunt de la UE.

Per aconseguir un canvi caldrà aixecar una alternativa realment de progrés i d’esquerres molt àmplia i en aquesta alternativa fóra bo comptar amb el que encara representa la socialdemocràcia. I això no serà possible si no es veu forçada a canviar. Com va passar a Portugal. Es per això que cal considerar important el paper que pugui jugar, si perdura en el seu lideratge, l’actual líder laborista Jeremy Corbyn. Ell ha vist la necessitat de girar cap a l’esquerra si  el laborisme encara pretén  representar les classes populars, i no passi com a Escòcia on el SNP ha fet polítiques públiques que han superat  les que defensaven els successius dirigents laboristes anteriors a Corbyn. Fora bo que aquesta visió diferent es consolidi i sigui capaç de contagiar  d’altres partits socialdemòcrates si pretenen continuar sent una referència per a les classes populars desprès de tot el que han fet en els últims 25 anys.

Jeremy Corbyn la esperança laborista

EUROPA, “EL PLA B” I LA SOLIDARITAT DE CLASSE

nuevatribuna/09 de Marzo de 2016


La deriva de la Unió Europea comença a ser summament preocupant per a qui defensa el somni d’una Europa unida basada en la solidaritat, la llibertat i la democràcia. Una Europa que uneixi els pobles en la fraternitat i allunyi per sempre el fantasma dels enfrontaments provocants pels nacionalismes intolerants.

La crisi grega i posteriorment l’actuació de l’UE en el tema dels refugiats, amb un acord que ataca els principis de la pròpia UE pel que fa al dret d’asil, juntament amb l’acord per a impedir el “Brexit”, i el retall del dret a la lliure circulació i les suspensions parcials de l’espai “Schengen” són manifestacions d’un rumb erroni per part d’unes institucions europees que estan esdevenint més intergovernamentals i menys comunitàries.

Cada cop més sectors de la població manifesten el rebuig a l’actual model d’UE. Però el rebuig va en dos sentits totalment contradictoris. D’una banda hi ha el perill del creixement dels fenòmens nacionalistes enfront d’un ideal d’unitat europea, això significa el retorn al passat, als vells nacionalismes dels diversos estats, amb tot el perill d’un futur basat en l’egoisme dels interessos particulars de cadascú, i la pèrdua del caràcter solidari del somni de l’Europa Unida. Es el futur de la xenofòbia i el rebuig als diferents, és el retorn a un vell model que només va causar enfrontaments, guerres i dolor en el segles passats.

Manifestacions per un altra Europa

D’altra banda, enfront a la errònia direcció dels actuals mandataris de l’UE, i enfront també al retorn cap els vells nacionalismes hi ha tot un seguit de gent partidària de lluitar per un canvi en l’evolució de l’actual UE, en una refundació de la mateixa que vagi en la direcció de l’origen fundacional de la pròpia UE. Es tracta de crear un fort moviment a favor d’un aprofundiment en la democratització de les institucions europees que comporti un gir radical en el seu funcionament i els seus objectius.

Cal posar fi a un funcionament de l’UE al servei dels grans interessos econòmics i financers. Una UE governada tecnocràticament per unes institucions cada cop més mancades de legitimitat democràtica que ofeguen la ciutadania i  pobles sencers amb polítiques de privatització dels serveis públics i que destrueixen els drets socials i laborals. Una UE que salva els interessos privats dels monopolis financers a costa de sacrificar els interessos col·lectius de les classes populars europees. Una UE tancada en si mateixa, aïllada com una fortalesa que exclou i expulsa  tot el que sigui diferent, com demostra el darrer acord UE amb Turquia. Una EU que ja no vol ser model d’un sistema productiu més equitatiu sinó que es tanca enfront els paries del món a l’hora que estableix tractats negociats de forma fosca i quasi clandestina per a obrir-se al poder dels capitals multinacionals amb tractats com el TTIP. Es tracta d’establir de forma definitiva la primacia del capital internacional, especialment el financer i especulatiu, a l’hora que es redueixen les garanties dels sistema democràtic i l’estat de dret. Es tracta d’eliminar totes les tanques al comerç internacional, a la vegada que es retallen els drets i normes que protegeixen els ciutadans europeus,  les classes treballadores i  les seves condicions socials, laborals i ambientals. Es a dir liquidar el durant molt temps denominat “model social europeu” que havia estat un model de referència i on s’emmirallaven molts com a una referència de model productiu amb drets. Aquesta és la Unió Europa a la que estem arribant sota el domini polític dels conservadors del PPE i els lliberals europeus, amb el silenci i l’aquiescència d’uns socialistes mancats de projecte.

Avui sectors diversos en molts països de la UE es plantegen la necessitat de crear un front comú que eviti aquesta deriva actual de l’Europa comunitària. Ja fa temps gent com Oscar Lafontaine ve plantejant la necessitat de construir una consciència europea de canvi. Lafontaine abans del triomf de Syriza a Grècia  ja plantejava la impossibilitat d’un canvi en un sol país dins de la UE. I defensava que si es volia un canvi amb possibilitat real de fer front als mercats calia que fos un canvi a escala del conjunt de la UE o  com mínim de la zona Euro. L’exemple de Grècia deixa clar que l’actual model autoritari de la UE no permet la democràcia en un sol país, que la UE de l‘euro i la pèrdua de sobirania dels estats amb la moneda única fomenta un espai de “sobirania limitada”.

JL Melenchon-  i el Pla B

Com defensa Varoufakis i l’altra gent que amb ell defensen el “Pla B” per  a Europa, o el “DIEM25”, o organitzacions de l’Esquerra Unitària Europa, o una gran part dels Verds Europeus, o com defensa la Confederació Europea de Sindicats (CES), es fa necessari lluitar per un altre Europa i això no és possible sense un fort moviment polític i social unitari. Es evident que pot ser un somni irrealitzable però és l’única opció per a evitar que el desastre a que ens aboca l’actual funcionament antisocial de la UE acabi amb el triomf de les forces nacionalistes autàrquiques i d’extrema dreta. Cal reivindicar amb força el paper de la CES per que té propostes elaborades pel que fa al canvi en les polítiques econòmiques i socials alternatives a les actuals a partir de l’experiència que el moviment sindical té de la realitat quotidiana del conjunt dels països de la UE, i a partir d’un relat compartit en gran part per tot el sindicalisme europeu. Tot i tenint en compte que al final no hi ha dubte que caldrà fer sorgir un fort moviment polític i social que arribi al conjunt de la ciutadania amb uns objectius clars i compartits pel conjunt de les organitzacions i la gent que el composi.

Cal evitar l’enfrontament entre els pobles. No són els alemanys els enemics dels grecs ni de la gent del sud, ni a l’inrevés. Els obrers alemanys han perdut durant l’actual procés i els treballadors i el poble grec també. Però les grans fortunes d’arreu han sortit beneficiades. No és un problema entre pobles és un problema entre classes. Les classes treballadores i la ciutadania dels diversos països europeus han d’entendre que els seus enemics, els que els empobreixen no són els ciutadans de la resta de països, ni els emigrants de dins o de fora de la UE, sinó la classe dominant del conjunt d’Europa, aquest 1% més ric que s’està beneficiant de l’austeritat que s’aplica al conjunt de la ciutadania europea, en major o menor proporció, per a incrementar més que mai els seus beneficis.

CES-Moviment sindical europeu

Cal de nou recuperar i adaptar a la realitat vells conceptes com el de la “consciència” o la “solidaritat de classe”, per agermanar les diferents classes treballadores i la ciutadania de països diversos i plurals. Es una lluita “d’una puça contra un gegant”, però sens dubta és un batalla que cal donar per a evitar el desastre de tots. I per guanyar no cal només el discurs d’uns “escollits o il·luminats”, cal teixir una confluència entre organitzacions polítiques i sindicals, moviments socials i amplis sectors de la ciutadania, sense excloure ningú, cal aglutinar tots aquells que vulguin una àmplia confluència entorn uns principis i uns objectius i projectes comuns que vulguin aconseguir un canvi en profunditat de les actuals institucions per tal d’aconseguir una democratització i representativitat ciutadana real de les Institucions Europees, que fomenti la Unitat plena d’Europa en tots els àmbits polític, social i econòmic i que permetin fer polítiques per el conjunt de la ciutadania europea i el seu servei a través d’instruments europeus útils pel bon govern d’un Espai Social Europeu unit i democràtic.

Es tracta de dur a terme una “refundació” del Moviment Europeu creat a meitats del segle XX i que va permetre crear la idea de la Unió Europea. Ara cal crear un nou Moviment Europeu per a crear la nova Europa democràtica i social del segle XXI.

Un altra Europa és possible

L’APRENENTATGE DELS NOUS POLITICS

Ada Colau i Pablo Iglesias

nuevatribuna/01 de Marzo de 2016


La irrupció dels polítics anomenats del “canvi” ha suposat una renovació profunda d’un sistema polític, el del bipartidisme imperfecte, que havia entrat en una fase degenerativa.

L’entrada de noves fórmules de fer política de noves personalitats de forta empremta, en definitiva de saba nova, ha estat positiva i ha provocat una profunda recomposició del marc i de les formes, no sempre favorables, de fer política.

No hi ha dubte però que a la política, com a tota activitat, cal un període d’aprenentatge  pràctic. Els nous polítics tenen un clar pensament polític però en tot cas precisen comprovar com el seu plantejament teòric es contrasta amb la realitat de la pràctica política. No és el mateix reivindicar la solució d’un problema que resoldre’l.

En quasi tots els cassos hem vist com els primers contactes amb la realitat han comportat la necessitat de fer nous plantejaments per part dels nous responsables polítics. Està clar que no és just valorar les actuacions dels nous polítics i els seus errors d’iniciació, però també és cert que quan algú es postula per a una responsabilitat ho fa des de la seguretat de que serà capaç de fer front a la problemàtica que aquesta li planteja.

Molts polítics han passat de moviments reivindicatius o d’estats de reflexió teòrica a haver de lidiar amb la pràctica política i és evident que això els hi comporta reptes.

Colau i els treballadors del Metro

Hem vist com l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que al començament es solidaritzava amb qualsevol moviment reivindicatiu ara ha de fer front des de la seva responsabilitat a les reivindicacions dels treballadors que  depenen d’ella. I no sempre amb encert. Fins i tot ha arribat a fer declaracions semblants a les de certs elements empresarials que descarten tota negociació davant una convocatòria de vaga. Es evident que la virginitat i la puresa ideològica en els càrrecs institucionals o en el carrer tenen aspectes diferenciats. I tot això malgrat l’encert intel·ligent de l’alcaldessa d’encomanar les Àrees de més gestió a gent provinent d’una organització amb forta rel i experiència municipalista com és ICV.

Ho hem vist també en la pròpia evolució de Podemos i dels seus principals representants els quals han passat de parlar amb despit de la transició a reconèixer el pas que va significar; han passat de maldar contra el sindicalisme de classe que qualificaven de “casta sindical”, en part degut a la seva proximitat al sindicalisme minoritari, a mantenir una relació estreta i amb voluntat de col·laboració permanent.

També hem pogut comprovar errors en l’estratègia de negociació amb el PSOE de la gent de Pablo Iglesias. No hi ha dubte que la lògica de Podemos és encertada, els socialistes no poden negociar a dues bandes alhora sinó que han d’escollir entre fer-ho amb la dreta que significa C’s o amb les forces d’esquerra. Però no ha estat políticament convenient la seva negativa a negociar. Altres forces d’esquerra com IU o Compromís amb major veterania han tingut una actuació més correcta, no negar-se a negociar i dir clarament que al final els programes demostraran les incompatibilitats. A Podemos li ha fallat els desig i la pressa no dissimulada de negociar des de l’hegemonia,  pressionant i fins i tot fent un cert xantatge a Pedro Sánchez.

Equip negociador de Podemos

Podemos té tota la raó en dir que els socialistes no són fiables i que per això l’han de vigilar des del govern mateix, però no cal donar espectacles on la reclamació de cadires pot amagar la validesa del seu plantejament. Hi ha una imatge de massa presa especialment en el cas de Pablo Iglesias que pot ser contraproduent.

Com hem assenyalat abans,  d’altres com IU i Compromís han actuat de forma més política, en el bon sentit de la paraula, per arribar al mateix final.

Als electes de Podemos no els hi falta en molts temes la raó, però tenen mancances en el seu plantejament i se’ls i nota molt la manca d’experiència. Possiblement el seu èxit sorprenent, els ha portat massa aviat i poc experimentats a l’àmbit de la política institucional. I ara cal que vegin que els propers passos no es poden aconseguir a la mateixa velocitat. Fins i tot els hi podria anar bé passar un breu període fent d’oposició mentre efectuen aquest aprenentatge necessari per a poder accedir a la gestió del govern.

La negociació a quatre

Als nous polítics els hi manca l’experiència que només es pot aconseguir des de l’activitat pràctica i el coneixement del món institucional i de la seva gestió. Com diria algun vell marxista per aconseguir canviar un món brut és impossible fer-ho sense embarrar-se les mans. El canvi polític mai és pur i el que cal és mantenir la rel fonamental de la política.

Arran de diversos problemes o errors a l’Ajuntament de Madrid, l’alcaldessa Manuela Carmena ho va resumir molt clarament al dir que els seus regidors són joves i han passat de cop dels moviments reivindicatius a haver de gestionar la institució i que cal ser comprensiu.

Es evident que l’aprenentatge polític i amb ell una mica de rebaixa del “ego” d’alguns dels actuals nous líders, juntament amb una consolidació organitzativa que comporti una direcció sense “caudillismes” seria el camí més seriós per aconseguir un canvi real i amb perspectives. I en aquest sentit fóra bo que els nous actors polítics no menystinguessin l’experiència que d’altres companys de viatge poden posseir i que fóra bo compartir des d’un tracte d’igualtat i cooperació.

Ernest Urtasun. ICV

ARA TOCA REFORÇAR UN SINDICALISME DE CLASSE RENOVAT

El sindicalisme continua viu

Nuevatribuna | 24 de Febrero de 2016
 

No hi ha dubte que la classe treballadora i el sindicalisme de classe han patit directament l’impacte de la crisi econòmica. Una profunda crisi com la que hem sofert és el pitjor marc per a la defensa dels interessos dels treballadors. L’augment de l’atur a mesura que la crisi creix i la por entre els treballadors amb treball a incrementar les files dels aturats creen un marc de temor en el conjunt dels assalariats que redueix la seva capacitat de mobilització i resposta. En consonància amb aquesta situació de la pròpia classe cal entendre que l’actuació del sindicalisme, malgrat fer front a múltiples agressions, ha estat més defensiva que ofensiva. Han tractat de limitar les polítiques del dur ajustament imposat pel Govern però amb unes forces afeblides degut no sols a la pròpia situació de por del conjunt de la classe treballadora sinó al fet de que en la política laboral s’ha fet una profunda retallada pel que fa als drets laborals i sindicals. La legislació de la darrera Reforma Laboral del PP ha comportat una clara retallada de la capacitat d’intervenció sindical, ha reduït el paper de la Negociació Col·lectiva, i fins i tot ha establert mesures de penalització de l’activitat sindical com és l’establiment de l’article 315.3 del Codi Penal que criminalitza l’actuació del piquets en cas de vaga. Malgrat les dificultats el sindicalisme no ha estat quiet i dins de les seves possibilitats ha tractat de limitar l’ofensiva neoliberal però és evident que ho ha fet des de posicions de debilitat objectiva.

El sindicalisme confederal va impulsar dues vagues generals, el 2010 i el 2012, ha donat musculatura i suport a les marees ciutadanes en temes com la sanitat i l’educació, i la prova de la seva resistència són els més de 300 sindicalistes que han estat encausats penalment per la seva participació en piquets en el decurs de les vagues generals, pels quals per cert es demanaven penes més greus que les que s’apliquen a implicats en corrupció. Només cal veure que pels 8 sindicalistes d’Airbus la fiscalia demanava 8 anys de presó mentre que a Diaz Ferran, ex-president de la patronal, tan sols li demanaven 4 anys pel cas de la seva implicació en la fallida fraudulenta de  Viatges Marsans. Cassos com la lluita i la victòria judicial de “CocaCola” de Fuenlabrada o la mobilització en defensa del “8 d’Airbus” o la campanya “Vaga no és delicte” i molts altres, fan veure que malgrat tot el sindicalisme continua dia a dia la seva lluita. Tot això malgrat les crítiques d’aquells que de forma interessada i/o desinformada es dediquen a criticar el sindicat, i que en molts cassos gaudeixen de drets que són fruit de la lluita del sindicalisme.

Ahir i avui de la lluita sindical

Però ara estem ja en una nova situació, hi ha indicis de recuperació econòmica i d’un canvi profund en la situació política. I es fa evident que per que hi hagi un canvi real és imprescindible la participació del sindicalisme de classe que ha de passar a la ofensiva per tal no de recuperar drets sinó de que aquests permetin fer front a la nova situació social de profunda desigualtat social.

No hi ha dubte que el sindicalisme confederal ha d’exigir als polítics que es reclamen del canvi el restabliment de nou dels drets retallats com el de la Negociació Col·lectiva i el restabliment del Diàleg Social com a marc de les relacions laborals. Però no hi ha prou amb recuperar els antics drets eliminats per la reforma laboral sinó que cal establir nous drets de participació del sindicalisme confederal, tant el marc de l’organització del treball en la empresa, com pel que fa a la seva participació en les tasques parlamentàries amb l’objectiu de ser escoltades les seves opinions tant en l’establiment de la política econòmica com en els temes relacionats amb les polítiques laborals i socials que afecten el conjunt de les classes treballadores. No hi ha dubte que no hi haurà canvi social real sense reforçar l’instrument de transformació que significa el sindicalisme confederal de classe.

La crisi ha obligat els sindicats, i especialment en el cas de CCOO, a efectuar un “aggiornamento” tant pel que fa a la seva organització interna com a les seves polítiques que permeti la seva adaptació a una situació social canviant. La crisi ha obligat al sindicat a establir un Codi Ètic de Conducta intern; l’ha fet actuar sobre la seva estructura interna, unificant organitzacions i agilitzant-lo reduint estructures; l’ha fet establir les prioritats de la seva actuació; i l’ha fet obrir-se a les noves situacions socials derivades de la crisi i les desigualtats que ha provocat, així com els canvis dins de la pròpia classe treballadora. CCOO ha iniciat un camí d’actualització d’estructures  i prioritats per tal de ser útil per a les noves necessitats de la classe treballadora en el seu conjunt i a partir de seves diferències internes existent dins del conjunt de la classe.

La classe treballadora, l’antiga classe obrera, ha sofert profundes transformacions internes a les que el sindicat ha de donar resposta per a canalitzar els seus interessos. L’objectiu del sindicalisme i especialment de CCOO  ha de ser unificar les situacions diverses que es donen dins de la classe per tal d’evitar el que la dreta política i econòmica vol que és enfrontar els treballadors amb salaris més dignes amb els aturats, els precaris o els treballadors pobres. No és en les diferents situacions que es donen dins de la classe treballadora on hi ha la base de les desigualtats sinó que està en els sectors més poderosos del capital financers i especulatiu que mentre el conjunt de la classe treballadora patia, de formes diferents, els efectes de la crisi ells obtenien més beneficis que mai.

La classe treballadora avui no es pot identificar amb l’antiga classe treballadora industrial. Avui cada vegada més en el nostre país tenen major volum del sectors de serveis, amb treballs potser menys durs, però més precaris i mal remunerats. Altrament hi ha milions de persones aturades per sobre del 20% d’aturats estructurals, amb una gran part sense prestacions ni subsidis, més de 2 milions de persones. També hi ha un volum molt important de més de 5 milions de persones, el 20% de la gent que treballa, que és pobre amb sous per sota el 700 euros, en gran part gent amb treballs temporals i/o a temps parcial. El sindicat avui a nivell general, però també en l’àmbit de l’empresa ha d’establir una política reivindicativa global però que contempli totes les particularitats.

El sindicat avui ha de entrar directament en nous temes, ha de continuar amb la seva tasca pel que fa al repartiment primari de la renda entre  salaris i beneficis empresarials, però s’ha d’involucrar clarament també en el repartiment secundari de la renda, el del paper redistributiu que ha de fer l’Estat, és a dir el que determina l’estat del benestar, serveis públics, sanitat, educació, subsidis, Renda Mínima, pensions etc.

I el sindicat fins hi tot ha de sortir de l’empresa. Avui ja cada vegada existeixen menys els grans complexos fabrils a l’entorn dels quals s’establia la vida de les famílies treballadores i on creixia de forma quasi espontània “l’instint de classe” que desprès per l’acció sindical o política es transformava en “consciència de classe”. Avui és tot molt més complex, però el sindicat ha de plantejar-se el seu paper de representació dels treballadors en la seva totalitat, en el treball però també en els entorns on viuen.

Es evident que l’objectiu bàsic de la política sindical es aconseguir una economia que es basi en la creació d’ocupació, amb treballs decents i salaris decents, i això només és possible amb ocupació de qualitat, amb treball productiu, estable i amb drets. Sense això no es pot parlar d’un estat del benestar digne.

Però fins aconseguir-ho cal actuar també sobre la situació actual que comporta incidir sobre els aspectes més greus de la pobresa, la desigualtat i la exclusió social. Es per això que el sindicat ha d’implicar-se com ja s’ha dit en el repartiment secundari de la renda i lluitar per abordar temes més urgents tot plantejant mesures com la Renda Mínima, manteniment de subsidis per a les persones en atur, millora del SMI, restabliment del poder adquisitiu de les pensions, però alhora mesures contra la pobresa energètica o contra els desnonaments.

El sindicalisme confederal i en concret CCOO està fent passos clars en aquesta direcció dirigits a establir una major vinculació amb els moviments socials ciutadans i amb els nous actors polítics.

Toxo, Méndez i Pablo Iglesias

I els passos es van donant per les dues parts. Així hem vist com alguns nous subjectes polítics, que fins fa poc definien els sindicats confederals com  a “casta sindical”, avui han establert relacions no tan sols cordials sinó de col·laboració continuada amb els sindicats i han fet seves les propostes econòmiques i socials  concretades per CCOO en la “Propuesta para un modelo más democràtico de relaciones laborales y un cambio en la política econòmica y social”
Aquesta és una nova situació que pot ser positiva per ambdues  parts. Permet una major incidència del sindicalisme en l’àmbit de la política, i permet als nous subjectes polítics gaudir de l’experiència del coneixement de la realitat que tenen per la seva pràctica els sindicats.

Alhora pot permetre fugir als nous subjectes polítics de falsos plantejaments, com  l’existència d’una classe formada pel “precariat” enfrontada amb els treballadors estables, i comprendre la realitat global i complexa del que és la classe treballadora fugint de conceptes poc concrets com parlar dels de “ a baix” i els de “ a dalt” i retornar a la concepció del conflicte de classes.  

L'actualitat de la lluita de classes
Paco Ibañez: La poesía es un arma cargada de futuro