El PSOE en caiguda lliure. Cal una alternativa d’esquerres ja!

Alternativa d'esquerres pel segle XXI



nuevatribuna.es | 29 Octubre 2012

A hores d’ara ningú pot negar la profunda crisi, de model i de lideratge del PSOE. Els darrers resultats a Galícia i Euskadi, i les previsions de Catalunya no són més que dades que confirmen la situació. La crisi del PSOE ve de lluny. Des del moment que va liquidar la seva herència socialdemòcrata, la última oportunitat va estar amb en Josep Borrell, que va ser oportunament eliminat, i va optar pel social-liberalisme. Posteriorment ja només va faltar el període populista de Zapatero que va acabar amb la infamant reforma de la Constitució, on a l’establir la primacia de pagar el deute, va liquidar tota lectura progressista de la mateixa.

Avui no es pot esperar una renovació ni un ressorgiment del PSOE, li manca  ideologia, quadres i credibilitat. No hi ha prou com fa Griñan amb demanar perdó per la reforma constitucional, no hi ha prou per que la reforma ja no torna enrera. Tenen un problema més de fons fins i tot les seves figueres mes honestes com Madina, Caamaño, Narbona o Pere Navarro. Tenen un problema de desmantellament ideològic, de composició del propi partit desprès de tants anys de “pessebre” i la manca lògica de lideratge en aquestes condicions. La seva evolució és comparable a la dels seus correligionaris del PASOK grec. Es lamentable però al màxim que pot aspirar és a mantenir unes posicions de centre-esquerra típiques del social-liberalisme, però ja no pot ni tal sols plantejar-se ser una alternativa d’esquerres, fóra bo que la gent més honesta i d’esquerres optés per marxar cap altres possibles opcions. I cal que l’electorat, tant el que encara manté per tradició, com el que ha fugit a l’abstenció ho tingui clar, el PSOE no té solució pel que fa a ser la referència de l’esquerra.

La situació interna de crisi del PSOE, sembla que es mantindrà per temps, i això fa  més urgent que mai la necessitat d’articular una alternativa nova i atractiva a l’esquerra que eviti el manteniment de l’hegemonia de la dreta per molts anys.

Cal una alternativa d’esquerres que parteixi del que existeix però amb una profunda renovació en les seves pràctiques. Cal fugir d’hegemonies internes, cal optar per alternatives clares i creïbles, i al front la gent més vàlida, nova o antiga que sigui capaç de comunicar els objectius.

Tenim dos exemples del que cal i no cal fer. Galícia on una nova opció política la AGE que aglutina a Anova-EU- EspazoEcosocialista-Equo, encapçalada per Xosé Maria Beiras sap recollir el vot progressista i fins i tot mobilitzar a la joventut. Una coalició que amb poc més d’un mes de vida entra amb força, 9 diputats, al Parlament de la comunitat. Mentre a Euskadi les divisions entre Esquer Aintza-Esquer Batua i Equo va fer que cap obtingués representació quan junts podien arribar clarament a obtenir 5 diputats. Cara i creu de com fer les coses.

Alternativa Galega d'Esquerda : un altre embrió d'esquerra alternativa

En el conjunt de l’estat hi ha moltes iniciatives a l’esquerra del PSOE el que cal és sumar forces, dibuixar un programa comú i escollir la gent més capaç per a dur-lo a terme. Això comporta fugir de velles pràctiques sectàries, d’hegemonies que ja no tenen sentit i optar per pràctiques unitàries i no excloents amb ningú que pugui aportar criteris polítics o fins i tot carisma personal.

L’actual estructura política i Constitucional està caducada i és necessari un canvi en profunditat. La crisi ha posat de relleu els problemes del país. I des d’una alternativa d’esquerres s’han de plantejar tots els canvis, ja fa molt temps que estem en democràcia i no pot haver-hi “tabús”. Per tant cal replantejar-se  canvis, des de l’estructura territorial anant cap a concepcions federals que fins i tot poden contemplar casos amb alguns aspectes de confederalitat, fins al propi caràcter de l’Estat , és a dir plantejar l’actualitat de la República, i no obviar un tema bàsic com la modificació urgent de la llei electoral que és la base del bipartidisme PSOE-PP i del pes desmesurat del nacionalisme conservador de CiU o PNB, que tants rèdits electorals els hi ha donat. I especialment defensar un canvi que posi per davant defensar els drets dels ciutadans, els serveis públics i l’estat del benestar, fent front si cal a les pressions que vinguin de l’exterior. Els ciutadans han d’estar per sobre dels mercats i el deute.

Però per això cal molt d’esforç de les forces alternatives i si és necessari canviar “xips” del passat. Cal prendre exemple del Front Popular de la II República. Per fer la SYRIZA espanyola o el Front Ampli que molts demanden calen esforços per parts de tots. Per part d’IU com a principal força estatal que s’ha de desprendre de vells dogmatismes i desitjos de control. La necessitat d’unificar esforços entre les forces estatals federals amb opcions polítiques federals o confederals. Obviar velles rivalitats i  querelles fratricides entre forces progressistes, eliminar opcions d’excloure gent per raons de problemes del passat. Caldria una unió que englobés des de socialdemòcrates de debò desencantats per l’actuació del PSOE fins a socialistes, federalistes d’esquerres, nacionalistes d’esquerres, ecosocialistes, comunistes i tot el ventall de progrés, si es vol qüestionar l’hegemonia de les dretes.

Avui les dretes, especialment PP i CiU, són hegemòniques, i alhora tenen la intel·ligència d’amagar les seves polítiques de retallades antisocials, quan electoralment els hi convé, sota guerres de banderes.

I això és el que ha de combatre i posar en evidència una alternativa d’esquerres i per això hem d’utilitzar els nostres millors capitals, sense exclusions, formant una coalició novedosa, sòlida en el programa i amb el millor cartell electoral, tal com són un Beiras a Galícia, un Garzón a Andalusia, un Llamazares a Astúries, un Herrera o Coscubiela a Catalunya o pot ser una Mònica Oltra a València o un Antonio Gutiérrez i/o Inés Sabanes a Madrid, i tanta d’altra gent que hi ha a l’esquerra

El problema és urgent,  cal aixecar l’ànim avui abstencionista de la gent d’esquerres que sens dubte és majoritària al país, i sense excloure mai possibles aliances post-electorals, si tenim possibilitat d’acords programàtics amb el centre-esquerra que pugui representar el PSOE.

I tot això caldria tenir-ho llest abans de les eleccions europees, Ja que un dels temes més urgents a plantejar és quin tipus d’Europa volem i la necessitat d’articular també alternatives polítiques de progrés dins l’àmbit de la Unió Europea.

Gramsci en assenyala el camí

                                         Himne de Riego: II República     

Alemanya de nou un problema per a Europa?

Merkel, el "diktat" d'una Europa alemanya (imatge Lluita Obrera)

nuevatribuna.es | 21 Octubre 2012

La creació de la CEE i posteriorment de la Unió Europea tenia un objectiu polític fonamental que era evitar de nou enfrontaments entre els països europeus, especialment entre Alemanya i França. Va ser una opció política summament positiva i que volia acabar per sempre amb les tendències hegemòniques que van donar lloc al III Reich alemany.

A Robert Schuman i la resta de “pares fundadors” els dirigia especialment un objectiu polític el d’aconseguir la pau al continent europeu i la col·laboració entre els seus països, especialment entre Alemanya i França, i tot començant en l’àmbit econòmic anar a crear un embrió d’unitat política.

La llarga historia de la UE ha estat sens dubte una historia d’èxits malgrat més en el camp econòmic que en el polític i social, i amb la gran mancança  pel que fa a establir uns organismes de gobernança democràtics amb poder real.

Malgrat això, durant molt temps els dirigents primer de la CEE i desprès de la UE, especialment els dels seus països més importants van tenir molta cura de consolidar el model d’Europa Comunitària com un exemple de societat que tenia la seva màxima expressió en la col·laboració mútua i el manteniment de l’anomenat model social europeu basat en l’estat del benestar.

Robert Schuman, un dels pares de la idea de Europa

No hi ha dubte que la Comunitat era un exemple que molt altres països europeus tenien com a referència la qual cosa va fer créixer el sentiment europeista i la consegüent demanda de la seva entrada en la Unió, tot això va comportar les successives ampliacions des dels sis primers països fins els 27 actuals.

Les ampliacions han complicat l’evolució de la Unió. No és el mateix posar d’acord a sis que a 27 i màxim quan no s’han establert fórmules que permetin complementar el mercat únic amb estructures de govern democràtiques i  obrir camins cap a una homogenització de les condicions socials del conjunt de la ciutadania europea. En definitiva a la Unió econòmica no l’ha acompanyat la creació d’una Europa unida políticament i social.

Diversos fets han comportat problemes en la evolució global de la Unió. Un d’ells,  l’entrada del Regne Unit, interessat  únicament per motius econòmics de mercat i amb una clara oposició a qualsevol evolució cap altre forma d’unitat. Durant molt temps, i possiblement amb molta raó, De Gaulle va evitar la entrada de Londres a la comunitat europea, ja que la considerava “cavall de Troia” dels EEUU.

Sense la Unió Europea hauria estat difícil la ràpida reunificació alemanya desprès de la caiguda del mur de Berlín. I és evident que hi havien reticències, envers aquesta Alemanya unida, pel que comportava, per una part per raons econòmiques, el cost de la reunificació, però també per raons polítiques davant la creació d’una Alemanya molt més poderosa a Europa. Només cal recordar la frase que s’atribueix al President Mitterrand: “M’agrada tant Alemanya que prefereixo que hi hagin dos”.

Posteriorment és Alemanya la que força la ràpida ampliació als països de l’Est, feta per raons polítiques d’estabilitzar la zona, però també d’augmentar el “hinterland” alemany i la seva zona d’influència.

Malgrat això i fins l’arribada de Merkel a la cancelleria de Berlín, tots els seus antecessors, tant de la CDU com del SPD, van tenir una clara i decidida vocació europeista tot potenciant una Alemanya europea malgrat el seu major pes econòmic. També va contribuir el paper de la Comissió Europea i dels seus presidents que jugaven un paper polític de primer ordre a l’hora de plantejar l’evolució futura de la Unió. Només cal comparar l’etapa i el paper de Jacques Delors amb la debilitat i manca de lideratge de l’etapa Barrosso.

La creació de l’Euro com a moneda única de 17 estats mereixeria un article per si sol. Aquí només assenyalarem  que va ser una decisió de voluntarisme polític positiu però sense crear totes les estructures per afrontar situacions de crisis. Es crea una moneda única però no es dota al BCE de totes les competències necessàries per actuar com una reserva federal, no es crea una supervisió europea comuna ni una mutualització del deute públic. I ara amb la crisi tot això ha quedat al descobert i molts països de la Eurozona es troben que  no tenen els instruments propis d’un estat, com la política monetària pròpia, ni a l’àmbit europeu troben els mitjans alternatius per tal d’afrontar la situació.

L’arribada de la crisi econòmica no ha fet més que aguditzar els problemes de la Unió Europea trencant la solidaritat bàsica indispensable i tornant a fer aparèixer vells fantasmes nacionalistes, especialment a Alemanya que ha imposat com un “diktat” un anàlisi i unes polítiques de falsa austeritat, més aviat de retallades socials, als estats més dèbils econòmicament, especialment els del sud.

Per entendre-ho cal tenir en compte que Alemanya implanta els programes Hartz ( del I al IV), des del 2002  fins al 2010, que han significat una reforma en profunditat del mercat de treball, i una important retallada al seu estat del benestar, que malgrat tot continua molt per sobre del que existeix als països del sud. Aquesta reforma comporta entre d’altres coses la creació de "minijobs" és a dir treballs precaris i mal pagats que avui ocupen a més de 6,5 milions d’alemanys. Els sous per aquests treballs estan poc per sobre del 400 euros/mes malgrat estan  complementats amb ajudes socials. Si no fos per aquests treballadors precaris l’atur a Alemanya estaria per sobre del 15%.

Ara Alemanya vol l’exportació d’aquesta filosofia de retallades a uns estats com Grècia, Portugal o Espanya  que ja de entrada no estan, ni han estat mai en la situació d’Alemanya, la qual cosa significa portar la liquidació dels seus limitats estats de benestar, i per acabar esfondrar-los econòmicament al posar com a prioritat el retorn del deute a qualsevol altre consideració. Aquesta política significa el suïcidi ja que es crea un cercle viciós en el qual  a més retallades, més atur, menys salaris, menys estat del benestar, menys consum, menys producció, menys ingressos fiscals i més endeutament i major cost del deute.

Es molt perillós com  es ven a la població alemanya per part dels seus polítics amb la cancellera al seu capdavant i els mitjans de comunicació tant alemanys com anglosaxons aquesta política, i que crea una consciència  perillosa en la població. El plantejament és “ Perquè les societats treballadores i austeres del nord han de pagar els errors d’unes societats del sud que han viscut per sobre de les seves possibilitats? Ara tenen que pagar els seus errors”.

Aquesta ideologia és perillosa i falsa, i sens dubte estimula un nacionalisme excloent. Per que és evident que els estats del sud han comès errors, però en molts casos aquestes actuacions errònies han estat  estimulades i finançades pels bancs alemanys. El cas espanyol però també el grec són paradigmàtics. La bombolla immobiliària ha estat possible per que els bancs espanyols han rebut més de 200.000 d’euros dels bancs alemanys que ho feien per aconseguir sucosos beneficis. Si  els bancs espanyols fessin fallida s’endurien per endavant els bancs alemanys. I l’únic que estan fent Alemanya i la UE amb la política de rescats és que els deutes privats que empreses o entitats financeres tenen amb els bancs alemanys es converteixin en deutes de la societat en el nostre cas l’espanyola que es compromet a retornar aquest deute. A hores d’ara a alguns sectors alemanys ja no els hi preocupa que Grècia faci fallida per que amb els primers rescats han aconseguit reduir l’exposició al risc que tenien, tot això a costa del patiment infinit del poble grec.

Alemanya intenta tornar a imposar la seva política a tota la Unió Europea, ara enlloc de l’Alemanya europea ens trobem que vol fer una Europa alemanya, el que no es va aconseguir als anys trenta del segle XX amb els “panzers” ara es vol aconseguir amb el seu poder econòmic derivat de l’existència d’una moneda única que ha beneficiat més que a ningú, i amb diferència, és a Alemanya. Per que cal deixar ben clar que si bé Alemanya és el major contribuent amb fons de la Unió, també és la que amb les seves exportacions es beneficia més de la Unió i de l’euro. I aquest fet s’amaga al propi poble alemany davant del discurs únic de Merkel sobre els pobles indolents del sud i el sofert poble alemany que només fa que pagar.

L’únic que s’està aconseguint és que a Europa ressorgeixin la "germanofòbia", els nacionalismes i el populisme, i es vagi diluint la idea d’Europa com una idea engrescadora d’uns Estats Units federals europeus. Lamentablement es torna de forma ràpida i perillosa cap a fenòmens que crèiem que havíem fet desaparèixer per sempre.

Tota aquesta situació fruit d’una política que només comporta patiment per a una gran part dels ciutadans europeus  cal aturar-la. Aquestes polítiques austericides, que no austeres, i liquidadores del concepte europeu de l’estat del benestar, que no fan més que generar euroescepticisme i crear les condicions per a la fractura de les societats cal aturar-les. I cal fer-ho en l’àmbit europeu.

Per això és tan oportuna la jornada de mobilització convocada per la Confederació Europea de Sindicats- CES, pel 14 de Novembre, a tota Europa i amb especial significació als països del sud que com Espanya, amb convocatòries de Vaga General, ja que són els que més pateixen aquestes polítiques de la socialització del patiment.

Cal una forta mobilització per fer front a les polítiques que marcades des d’Alemanya, sostinguda per Brussel·les, i aplicades pels governs de dretes o dels que han fet polítiques de dretes, com és el cas a Espanya i Catalunya, amb els Governs de ZP, Rajoy i Mas, on es vol aprofitar la crisi per imposar, com és el nostre cas, una major desigualtat i trencar la cohesió social. Potser sense adonar-se’n que poden donar lloc ara i més en el futur a greus conflictes difícils d’imaginar avui.

14-N Jornada de mobilitzacio sindial a la Unio Europea

               Ernst Busch " Peter, menin Kamerade"( Peter, el meu company)

Resposta democràtica a la crisi econòmica, política i institucional



Per una alternativa d'esquerres


nuevatribuna.es | 09 Octubre 2012

La profunda crisi econòmica que ens sacseja està provocant un impacte fins ara imprevist en el conjunt del sistema social, polític i institucional del país.

La crisi abasta aspectes que van  molt més enllà dels  purament econòmics. Els seus efectes, amb les profundes retallades de drets socials i laborals, han posat en qüestió les bases de l'estat del benestar en que es basava la nostra societat des de l'arribada de la democràcia.

Aspectes essencials de la societat com ara un marc de relacions laborals basades en la negociació col·lectiva han estat dinamitats per la Reforma Laboral, alhora les retallades han afectat temes bàsics de la nostra realitat social com són la sanitat i l’educació pública o els sistemes de protecció social.

Tot això ha generat un grau molt alt de crispació social que ha estat canalitzats pel moviment sindical i els moviments socials com el 15M i que han arribat a qüestionar la legitimitat de l’actual sistema de representació política i per tant ha afectat al terreny institucional.

Altrament la crisi econòmica ha posat també en qüestió els equilibris territorials de l’anomenat “estat de les autonomies” posant en evidencia temes durant molt temps ajornats i que ara esclaten en un moment ja prou delicat.

El que està clar és que la política en el sentit de representació política establert fins ara ha entrat en una situació avui insostenible. La Llei electoral que establia un bipartidisme imperfecte és avui un problema que provoca cada vegada més una desafecció de la política. La regeneració política precisa un canvi del sistema representatiu que avui es troba tan esgotat com el del temps de la “Restauració”  on tot es basava entre Cánovas o Sagasta, com dues cares de la mateixa moneda. Aquesta situació avui es reprodueix davant de l’única alternativa de poder entre PP o PSOE. Es necessita un canvi i l’aparició de nous actors polítics però l’actual llei impedeix aquesta renovació al perjudicar als partits minoritaris. Aquesta és una necessitat bàsica de canvi: Establir el principi que cada vot val igual. Però amb això no hi ha prou, cal garantir també sistema de participació ciutadana donant més facilitats a les Iniciatives Populars o introduint la petició popular de Referèndums vinculats.

Tot i això, el problema és més profund. Cal una Segona Transició. Ja és hora que els ciutadans escullin quin sistema d’Estat volen si monàrquic o republicà. Però també si Estat unitari, federal o confederal. La Constitució de la Transició no sols ha envellit  sinó que s’han donat passos enrera tant en la seva lectura com en el seu articulat. La Reforma “exprés” de Zapatero va provocar una profunda modificació, la de permetre només una lectura dretana del desenvolupament econòmic quan va establir la prevalència de limitar el deute.

Avui en dia, fruit en part de la crisi, una part important de la societat es mobilitza demanant canvis polítics en profunditat. La mobilització del carrer està entrant en una profunda contradicció amb l’actual realitat institucional. I l’agreujament d’aquesta contradicció només pot comportar, sinó s’afronta,  més conflictivitat i un profund enfrontament d’incertes conseqüències.

Avui en dia cal ser capaç de conformar una alternativa política des de l’esquerra que permeti la confluència de tots aquells interessats en portar endavant i  canalitzar políticament tota la indignació, rebel·lia  i necessitat de canvis en profunditat en la política i en les normes constitucionals. En aquest esforç cal comptar amb tots aquells interessats, però caldrà molta voluntat d’acord i actuar sense els sectarismes ni primacies ni exclusions que tan arrelats estan en algunes organitzacions. Ja s’han donat passos petits però significatius, des del Grup Parlamentari de la Esquerra Plural, com el sorgir d’opcions com EQUO, o compromís al País València, el CHA a Aragó, Iniciativa de les Illes, o darrerament Alternativa Galega de Esquerda, Izquierda Abierta, així com altres moviments de gent desencantada procedent del PSOE. I han molts  moviments autònoms i encara no prou coordinats però que han de ser els embrions d’un Front Ampli d’Esquerres o un tipus de SYRIZA, o com es vulgui dir. Però torno a repetir caldrà excloure el sectarisme i tenir molta generositat i voluntat d’acord. I aquí és on pot haver-hi el gran problema de la esquerra alternativa.

La situació de crisi econòmica però també política i institucional és urgent d’afrontar en el nostre país, però sense oblidar que ha de ser forçosament part d’un canvi més ampli en el àmbit de la Unió Europea.



GP Esquerra Plural: un embrió?



                                       Jean Ferrat: "la commune"

I Artur Mas s’embolicà en la bandera

Artur Mas i la bandera

nuevatribuna.es | 04 Octubre 2012

En record a Santiago Carrillo una persona d’esquerres que des de l’Estat va entendre Catalunya

Es evident, inclòs pels que no ho vulguin veure, que a Catalunya hi ha un problema pel que fa a la seva relació amb l’Estat. Es un problema econòmic però no exclusivament econòmic.

El malestar, la desafecció que deia el Prresident Montilla, el trobar-se mal compresos o directament incompresos, és un sentiment que dia a dia ha anat creixent a Catalunya. I dic que no és un problema únicament d’econòmic per que temes com el referent a la immersió lingüística a les escoles catalanes, que no signifiquen cap problema real a la societat catalana són contínuament utilitzats per sectors no sols de la caverna mediàtica i política espanyola sinó de vegades fins i tot en boca de gent d’esquerres.

El principal problema a Catalunya és el derivat d’un finançament insuficient. Una cosa és que sigui solidaria i un altre que un cop aplicat el fons de compensació perdi el lloc que li correspon per la seva aportació a les arques de l’Estat.

Aquest problema que és real, juntament amb d’altres de tipus polític, va intentar ser abordat a partir de la proposta de nou Estatut que tractava de fer un encaix amable de Catalunya dins d’Espanya. Aquesta proposta va ser mal rebuda, va ser rebaixada pel PSOE, i un cop retallada, va ser aprovada en el Congrés i el Senat i per Referèndum del poble de Catalunya. Malgrat això la campanya d’oposició radical del PP va culminar en una demanda davant del Constitucional, el qual malgrat la seva composició irregular va liquidar políticament l’intent que havia significat la proposta d’Estatut.

Aquesta és una realitat inqüestionable  que va quedar en la ment dels ciutadans, al marge de provocar una multitudinària manifestació contra la sentència del Constitucional que va aglutinar  totes les forces polítiques i socials a excepció del PP.

Un altre realitat igualment inqüestionable és que el Govern d’Artur Mas ha estat un govern amb una profunda política neolliberal de profundes retallades a l’estat del benestar dels ciutadans de Catalunya i fins i tot el capdavanter de les retallades a l’Estat. Crec que mai com en aquests dos anys hi ha hagut tantes mobilitzacions, algunes multitudinàries contra les retallades socials de Mas que en res ha d’envejar, sinó fins i tot li ha fet de mestre al propi Rajoy. El Govern de CiU ha tingut d’aliat preferent al Parlament al PP de Catalunya en la seva política de retallades a la vegada que evitava i fins i tot millorava les condicions dels sectors més benestants, un exemple molt clar és la rebaixa de l’Impost de Successions.

A la  vegada CiU ha estat l’aliat del PP a Madrid on ha votat la majoria de les vegades les polítiques, especialment les retalladores, del Govern Rajoy. Un exemple gràfic de les mútues ajudes han estat els canvis en la regulació dels mitjans públics de comunicació d’ Espanya i de Catalunya que ambdós han votat per a mutu benefici. L’ajut mutu entre les dretes catalana i espanyola ha estat com era d’esperar.

Fins aquí dos fets inqüestionables. Però Mas i CiU  comencen a comprovar que la política de retallades i de suports mutus amb el PP li pot significar un fort desgast electoral i és aleshores quan treu de nou de la “chistera” el tema del Pacte Fiscal que depresa i corrents es fa aprovar en el Parlament i a continuació comença una increïble campanya de “d’agit-prop” durant un mes des dels propis mitjans de comunicació públics de la Generalitat, TV3 i Catalunya Ràdio, plantejant la necessitat d’una mobilització dels catalans contra aquesta Espanya que ens espolia. Cal dir que la manifestació va ser un èxit que Mas capitalitza, fossin 600.000 o un milió o més. També hem de dir que durant aquests dos anys cents de milers de manifestants han participat en manifestacions contra les polítiques de Mas, sense cap cobertura i encara menys sense campanya mediàtica, amb això vull significar que tot això no és blanc o negre.

La realitat és que desprès de la manifestació, Mas es pot presentar davant de Rajoy i respondre al “No” d’aquest al Pacte Fiscal amb una jugada d’escacs, acudint al Parlament, fent votar una resolució a favor del dret a decidir, que és evident que una gran majoria de catalans dóna suport, dret a decidir no significa independència, i desprès dissol el Parlament i convoca eleccions, que pretén convertir en un plebiscit sobre ell mateix. Només citar, per entendre la campanya d’intoxicació mediatitza , que en un Telenoticies es van atrevir a comparar a Mas amb el President Companys.

Mas amb la seva actuació d’embolicar-se amb la bandera aconsegueix dues coses, d’una part aparèixer com el capdavanter de la reivindicació nacional i de l’altre amagar del debat polític tota la seva política concreta de privatitzacions i retall de l’estat del benestar dels catalans. Novament es tracta de que la dialèctica territorial amagui la controvèrsia social.

I davant d’això estableix una hegemonia política sobre l’oposició. El PP queda relegat a representant del nacionalisme espanyolista, ERC i tot el seu seguit d’escissions es sumen de forma resignada a la direcció de CiU com a pare de la reivindicació. El PSC en una profunda crisi no s’acaba de situar de forma clara en cap posició, cal veure la seva abstenció en el Parlament. Darrerament el seu candidat i Secretari General, Pere Navarro, sembla articular un discurs coherent sobre federalitat i canvi constitucional que queda, però, desacreditat en quan arriben les veus del PSOE. I per últim queda la veu de qui ha estat aquests dos anys l’única oposició clara a Artur Mas, Iniciativa per Catalunya-EUiA. La seva posició és prou clara al plantejar que  no es pot parlar de drets nacionals sense parlar de drets socials, i per tant sent partidaris del dret a decidir les formes de relació amb Espanya també qüestionen i fan especial esment en les polítiques dutes a terme pel Govern Mas d’atacs sistemàtics al drets socials dels ciutadans catalans.

I que passarà desprès del 25-N? Una cosa està clara, caldrà trobar una forma d’encaix satisfactòria de finançament de Catalunya. I si CiU té majoria absoluta o està a prop d’aconseguir-la,  tornarà a sortir el pragmatisme de CiU, el de Jordi Pujol i cia. Els grans poders econòmics i financers catalans no són partidaris de cap aventura, i menys d’una separació traumàtica que seria negativa per ambdues parts.

Ara cal una reflexió profunda a Espanya, especialment entre l’esquerra. Cal un canvi profund en el nostre marc polític i defensar la necessitat d’un federalisme creïble i estratègic com a possible solució raonable. Ja  no és hora d’imposicions impossibles ni de visions jacobines.  I fins ara el principal enemic dels federalistes a Catalunya és que els independentistes pregunten, no sense alguna raó: “On són els federalistes a Espanya? Sinó hi han el federalisme no és possible i l’única sortida és la Independència”

Santiago Carrillo: "Adeu a un amic de Catalunya"

                               George Brassens " La mala reputación"

Govern sotmès, resposta social i falta d’alternativa política

Convocatòria del 15S a Madrid


nuevatribuna.es | 26 Agosto 2012 -

Per molt que tractin de negar-ho en aquests moments Espanya és un país intervingut des de Brussel·les i Berlín. Des de la famosa carta secreta que el BCE va donar al Govern Zapatero, i al mateix temps al Govern Itàlia imposant-li a la pràctica el govern del tecnòcrata Monti, carta fins ara secreta per als ciutadans del país. Des d’aleshores ambdós països van deixar a la pràctica de ser independents en les seves decisions i es van sotmetre al “diktat” que en tot moment determinava Merkel a traves de la Comissió Europea i del BCE.

D’aquí va arribar el canvi de política de Zapatero i el Cop d’Estat Constitucional on es va consagrar que el retorn del deute era prioritari a qualsevol altra política. A la pràctica vam passar a ser una colònia econòmica obligada a seguir el que ens manaven des de fora.

Ara amb el Govern “titella” de Rajoy  la situació  no ha fet més que agreujar-se. L’únic objectiu de la seva política és servir el desitjos de la potència colonial. Fins i tot avançant-se a les seves demandes. El govern del país ha decidit rendir- se i actuar contra la societat a la que representa, sempre al servei dels que ens manen des de fora. Aquesta posició de total sometiment fa que no cal que l’imposin contrapartides importants davant els rescats, ja que el govern, amb el suport constant de CiU, ja s’ha avança complint totes els suggeriments que li han fet. Es per això que es parla de rescat “tou” en comparació als de Grècia, Irlanda i Portugal, no cal imposar-li moltes contrapartides a les ajudes ja que el Govern Rajoy s’avança i les imposa abans de que se li ordenin. Un darrer exemple ha estat el retard en l’aprovació de la Reforma bancària per que Brussel·les encara havia de donar el vist i plau. En definitiva som un país amb un govern que enlloc de defensar la seva sobirania i a la seva ciutadania actua contra ella al servei dels poders estrangers.

I el que és pitjor, com ja s’ha demostrat a d’altres països, aplicant una política econòmica no sols antisocial sinó equivocada. La política d’austeritat està comportant una recaiguda en una recessió que comporta més atur, més retallades a l’estat del benestar, més impostos indirectes, menys inversió i el resultat és el contrari del que s’espera. Al haver-hi més atur, al haver disminució del poder adquisitiu de la ciutadania, hi ha una reducció del consum i una caiguda de la producció i menor capacitat de recaptar impostos per part dels poders públics. En definitiva la sinistra roda del peix que es mossega la cua. 

Es evident que la ciutadania ha sofert una pèrdua de confiança en el nou govern del PP. En pocs mesos la confiança en el govern ha fet fallida, i molt més ràpidament que amb l’anterior de Zapatero. I una part important de la societat sentint-se agredida ha reaccionat amb fortes mobilitzacions. En poc més de mig any el país ha afrontat no sols una Vaga General sinó el procés més intens de mobilitzacions socials que mai s’ha viscut des de l’esdeveniment de la democràcia. I és que hi ha raons per fer-ho i que cada dia es fan més evidents ja que ens estan canviant les arrels de la nostra societat democràtica. Amb un govern que incomplint el seu programa electoral ens està venent a una política econòmica i social que ens marquen des de fora, alhora que du a terme una profunda regressió pel que fa als valor i a les pròpies institucions democràtiques.

Les mobilitzacions socials han estat importants, en gran part comandades per la esquerra social organitzada, és a dir els sindicats confederals, que estan aconseguint aglutinar  tot un seguit d’organitzacions i moviments socials, molts d’ells sectorials, d’altres espontanis,  per continuar amb més força les mobilitzacions a partir del 15 de Setembre amb la marxa sobre Madrid i amb la iniciativa d’efectuar un Referèndum a tot l’Estat sobre les polítiques de retallades del Govern, per tal de qüestionar la seva legitimitat per fer-les.

En aquest context només es nota a faltar la manca d’una alternativa política real. Es evident que el PP i la dreta es desgasten, que la gent  perd la confiança en el govern però tampoc se la dona a un PSOE que amb les seves polítiques entreguistes li va obrir la porta del govern a la dreta, i que a hores d’ara continua sense tenir ni una política ni un lideratge que puguin donar confiança a la societat, i que continuen en una situació interna mancada de coherència. En definitiva avui, i sembla que per molt temps, el PSOE no és alternativa real i sembla que li costarà molt temps sortir d’aquesta situació de confusió i manca de coherència.

Altrament el context polític, social i econòmic de la crisi i l’alt grau  de mobilització social són proclius per al plantejament de noves alternatives capaç d’aglutinar una part de la ciutadania queixosa amb el bipartidisme imperant, de tornar a la lluita per a reforçar tant la democràcia com de retornar la sobirania al propi poble i fer front a l’actual govern “titella” i entregista del PP. Però malgrat l’existència d’un ampli desig social, malgrat múltiples moviments i demandes des de l’esquerra social no es veu cap actuació i moviment fort i sòlid per tal d’aconseguir donar forma a aquesta alternativa amplia de la esquerra alternativa, com ha estat a Grècia o com està sortint a Holanda, que sigui capaç d’engrescar  la societat en un procés de renaixement i reivindicació d’una política de progrés polític i aprofundiment democràtic. Però per aconseguir això cal passar necessàriament per la pròpia renovació en la construcció de l’alternativa política i no hi ha dubte que hi ha múltiples intents que caldria fer coincidir i cristal·litzar  en una nova força nova, amplia i renovada. Però de moment hi han mes desitjos que realitats.

Rajoy: el President "titella"

                                          Jean Ferrat: "Camarade"

Recuperar a Antonio Gutiérrez para la política de la izquierda

Antonio Gutiérrez: sindicalista y político

nuevatribuna.es | 06 Agosto 2012

Estamos en una situación de grave crisis económica, social, institucional. Una crisis de la propia democracia española. Ante ello mucha gente considera precisa una reacción fuerte, amplia y profunda desde la izquierda. Y hablamos de la izquierda de verdad, más allá del social-liberalismo del PSOE que hoy forma parte de ese “status” degenerador de la democracia que es el bipartidismo.

Esta reacción democrática y de izquierdas regeneradora precisa concretar-se en un amplio frente político y social de izquierdas, que aparque sectarismos y apueste por los aspectos que unen por encima de las diferencias con un programa de profundización democrática y del estado del bienestar, del federalismo y del desarrollo sostenible y de una concepción diferente de la Unión Europea . Y a este esfuerzo debe llamarse a participar a todos aquellos que, desde la socialdemocracia de verdad hasta el conjunto de las izquierdas alternativas y ecologistas, tienen algo que aportar para conseguir este profundo cambio democrático que nuestro país precisa.

Y es en esta recuperación y unidad de fuerzas que creo que seria importante contar con personalidades de la izquierda que pueden aportar ideas y experiencia como es el caso de Antonio Gutiérrez.

Antonio Gutierrez tiene una cabeza bien amueblada y cuenta con una amplia experiencia y conocimiento social, como sindicalista, y político siempre en la izquierda, y ello pese a haber sido diputado independiente del PSOE. Ha conocido, participado y conoce los errores derivados de las luchas sectarias  dentro de la izquierda y los errores que ello representa, y ha sabido diferenciarse personalmente y oponerse a las políticas del Gobierno del PSOE, cuando pertenecía a su grupo parlamentario, cuando las políticas de este han chocado con sus concepciones arraigadas de izquierda, véase los casos de la Reforma Laboral o de la Reforma Constitucional, frente a las cuales se manifestó de forma pública con textos críticos y sumamente clarificadores, y ha visto la imposibilidad de regenerar este partido.

La izquierda alternativa que quiera forjar un Frente Amplio alternativo no puede prescindir de personalidades del calibre de Antonio Gutiérrez. Faltan muchos y no debe sobrar nadie. Pensemos en la capacidad de arrastre dentro de votantes de la izquierda de una personalidad como esta en una circunscripción como Madrid. La izquierda debe abrirse y presentar a gente con capacidad, profundidad y creencias enraizadas de izquierdas. Veamos el buen resultado del ejemplo efectuado por ICV al presentar a Joan Coscubiela, ex secretario general de CCOO de Catalunya, se consiguieron unos buenos resultados y ha permitido tener un parlamentario experimentado y curtido en la realidad social. En este caso el candidato de ICV contó con el respaldo explicito de Antonio en su campaña, y no hay duda de que ejemplos como estos permiten una mayor vinculación, incluso personal, entre la izquierda política y la izquierda social organizada representada por el movimiento sindical.

Esta propuesta que planteo y a la que considero que mucha gente de izquierdas daria su apoyo, considero que sólo puede rechazarse desde planteamientos excluyentes, sectarios o resentidos. Sumar a gente con capacidad a la alternativa de izquierdas es lo correcto, excluirlas o ignorarlas es equivocarse profundamente si buscamos construir una posibilidad cierta de cambio democrático de verdad.

Marx y Gramsci

Paco Ibañez : "A Galopar"

Cal més política però una altra forma de fer política

Izquierda Plural: ¿Un embrión de alternativa?

nuevatribuna.es | 31 Julio 2012 -

L'actual crisi global ve determinada pel fet de la hegemonia dels mercats per sobre de les regulacions i el control de la política. Ara quan molta gent blasma contra la política cal afirmar rotundament que el que cal és més política, més regulació política. Que les polítiques nacionals ja no són suficients per controlar uns mercats globalitzats i sense cap control.

Està clar que avui en dia cap país pot sortir-se per si sol i que només des d’estructures supraestatals com la UE es pot fer front i tractar de controlar mínimament el poder dels mercats.

Però a l’afirmació de que cal més política cal afegir que cal una altra forma de fer política. Cal retornar i aproximar a la ciutadania el poder polític. Ara més que mai es nota la falta de pes de la política democràtica en la construcció de la UE. No hauria  d’haver-hi cap problema en transferir sobirania a la UE si anés acompanyada de  la instauració d’un govern democràtic de la Unió Europea. La solució és avançar en l’ unitat econòmica i monetària però també en la social i política de la Unió cap a una Europa Federal, amb un govern escollit pels ciutadans europeus.

Però cal millorar dins de cada país la qualitat democràtica. Això és especialment urgent en el cas de l’Estat Espanyol. Avui sentim com des de moviments pseudoradicals però especialment des de sectors de ultradreta o de la dreta instal·lada com és el cas de   Esperanza Aguirre i en un altre sentit de Rosa Díez es critica la política en general, els polítics i fins i tot es demana la reducció de càrrecs electes. Davant aquestes posicions interessades cal respondre amb bel·ligerància i amb contundència. Més que mai és l’hora de la política però com hem dit d’un altre forma de fer política. Es cert que l’actual sistema polític no respon  a la realitat  ni a la necessitat del país. El bipartidisme està en crisis i és una de les causes de la desafecció ciutadana vers la política . Cal establir la possibilitat d’alternatives a l’actual sistema bipartit, emparat en una llei electoral obsoleta i que qüestiona el principi d’una persona un vot, i en un suport mediàtic interessat. Cal un canvi d’una Llei electoral que impedeix la renovació política. El país sembla submergit en la restauració monàrquica de Cánovas i Sagasta, i cada cop més ciutadans dóna l’esquena a un sistema que altera la representativitat social. I això comporta juntament amb la desafecció el creixement de l’abstenció. Els dos grans partits s’han mostrat davant de la crisi com parts d’una mateixa política, la prova més clara va ser el Cop d’Estat Constitucional perpetrat per un Zapatero en fase terminal amb la complicitat del PP i que significà un retrocés constitucional profund quan estableix la lluita contra el dèficit com a prioritat. La Constitució ha deixat de ser el text obert on cabien diverses opcions de govern.

Es imprescindible liquidar l’actual sistema bipartidista i per tant cal un canvi de la Llei electoral que permeti que el vot de cada ciutadà valgui el mateix visqui on visqui. Totes les enquestes demostren que ja no és bipartidista, de fet mai ho ha estat. L‘enquesta del diumenge ”El País” mostra un PP amb el 30% de les expectatives de vot i un PSOE amb el 24%, és a dir entre ambdós poc més del 50%. Mentre la suma d’Esquerra Plural i UpyD és del 22% es a dir quasi la mateixa proporció que el PSOE.

La societat reclama renovació de la política i això passa per dues qüestions essencials: un sistema electoral que permeti la sortida de noves opcions i establir sistemes directes de participació ciutadana.  

Es evident que un sistema proporcional podria permetre més fàcilment opcions a la dreta, a la esquerra o enmig del dos partits fins ara hegemònics o fins i tot qüestionar la hegemonia d’aquests partits, cosa avui impossible amb l’actual sistema electoral on només es pot passar pel “crack” intern d’un dels grans partits, com va passar amb la UCD, i la seva substitució per una altra de similar.

El discurs davant de la crisi ha evidenciat les relatives diferencies entre els dos principals partits i que les intervencions més novedoses i alternatives, també cal dir en algun cas carregades de populisme, les han fet els grups minoritaris. Cal dir que el sistema electoral que critiquem el fan més minoritaris del que són excepte als partits nacionalistes o localistes.

La necessitat de sortir d’aquesta segona restauració, canviar la llei electoral i per tant revaloritzar el sistema de partits, és una de les necessitats clau avui en aquest país. Malgrat tot hem de ser pessimistes, PP i PSOE difícilment acceptaran perdre el seu “Cortijo”. Però això comportarà una cada dia major confrontació i aïllament respecte a la societat. Quan la gent crida “no ens representeu”, excepte minories nihilistes, es refereixen als gran partits PP-PSOE i CiU, i això sens dubte continuarà creixent.

I juntament amb el canvi de la llei electoral, que es pot fer de moltes maneres sempre que garanteixi el principi d’un ciutadà/dana un vot igual, cal estimular sistemes de participació directa de la ciutadania, com són les Iniciatives Legislatives Populars i els Referèndums vinculants.

Per que no hi ha dubte que cal desbloquejar el sistema polític i reformar-lo amb profunditat i l’actual sistema electoral impedeix inclòs majories diferents per proposar canvis constitucionals. Avui es fa imprescindible la conversió federal del país, amb un Senat territorial i que tots els ciutadans del primer, el Cap de l’Estat, fins l’últim siguin iguals davant la llei. Calen molts canvis i els dos partits que han dominat l’escena no estan per la feina, un el PP per principis ideològics, l’altre el PSOE pel contrari per la manca de consistència en el seu pensament polític.       

En aquest context és molt important que l’esquerra política alternativa aprofundeixi i ampliï la seva unitat, SYRIZA és un exemple, podem ser diversos i anar junts. Cal buscar el que ens uneix per sobre del que ens separa. Cal convertir-se  en l’alternativa ideològica hegemònica de l’esquerra, com ja es demostra molts dies en intervencions com les de diputats de l’Esquerra Plural al Congrés. Cal actuar amb plena unitat i coincidència amb l’esquerra social organitzada, els sindicats, i el conjunt dels moviments social. Però cal fer-ho ja, és urgent. Seria imperdonable que algun partit de l’esquerra alternativa es donés per satisfet pel fet de que augmenten les seves expectatives de vot. Això seria continuar amb la vella política. La responsabilitat avui és construir sense sectarismes ni excuses una alternativa al bipartidisme.

I no s’ha d’oblidar que aquesta alternativa en l’àmbit de l’Estat ha de coordinar-se amb d’altres forces a nivell europeu per tal d’aconseguir avançar en la lluita contra l’actual desregulació i hegemonia dels mercats sobre la política.

Una esquerra política vinculada a l'esquerra social

                                         Ovidi Montllor " La fera ferotge"

Enfront un Govern il•legítim, mentider i incapaç: Dimissió o Referèndum



Manifestacio 19 de juliol a Barcelona

Publicat a nuevatribuna.es | 22 Julio 2012

L’actual Govern del PP és un govern legal que té una amplia majoria absoluta, però alhora és un govern il·legítim degut a que ha incomplert  tot el programa amb el que es va presentar a les eleccions i que li va permetre guanyar-les.

Rajoy i el seu govern han traït una vegada i un altre no tan sols les seves promeses electorals, sinó les afirmacions que havien declarat de forma solemne, i moltes vegades en seu parlamentaria, el dia anterior.

Estem davant una situació realment d’excepció, amb una crisi social, econòmica i moral d’una magnitud fins ara desconeguda. La credibilitat del govern ha quedat ensorrada en poc més de set mesos. I el que és més greu el carrer està en plena efervescència davant unes mesures que castiguen una i altra vegada als més amplis sectors de la societat mentre els més poderosos continuen mantenint i augmentat els seus privilegis.

Malgrat des de bon començament la nostra crisi tenia la seva base en el sistema financer i els seus excessos durant el temps de la “bombolla immobiliària”, el govern de Rajoy ha preferit aprovar, sense debat parlamentari, mitjançant la pràctica del Decret Llei mesures que feien pagar la crisi a la majoria de la societat a la que es feia responsable d’una situació de la que no era responsable. La Reforma laboral, la pujada de l‘IRPF la retallada de drets socials bàsics com la sanitat i la educació es feien compatibles amb l’amnistia fiscal a particulars i empreses. Es a dir paguen els justos i es recompensa els pecadors.

I quan afronten la reforma financera es fa tard i malament. El cas Bankia fa explotar la crisi i el govern ha de demanar ajuda a la UE per tal de salvar el sistema financer la qual cosa comporta greus imposicions pel conjunt de la societat que el govern es nega a reconèixer. El Govern es dedica a: pervertir el llenguatge, mentir una i una altra vegada a la societat i degenerar la vida democràtica i parlamentària.

Rajoy i els seu govern menyspreen el Congrés i qüestionen en base a la majoria parlamentaria l’ineludible deure del debat parlamentari i el redueixen a una mera caricatura en base a discutir l‘aprovació dels decrets aprovats sense possibilitat ni tan sols de fer esmenes i evitant l’imprescindible debat de la situació actual, la profunda crisi econòmica, política i social de l’estat.

Altrament el govern ha mostrat la seva incapacitat i veu una i altra vegada com les seves mesures no tenen la repercussió esperada, en gran mesura per que estan  equivocades. La retallada indiscriminada de serveis, la manca d’inversió productiva, els impostos indiscriminats etc., no porten sinó a més depressió. La reducció d’ocupació, el retall de salaris, els impostos sobre el consum no fan més que contraure la demanda, i comportar el retall de la capacitat de recaptació impositiva amb la qual cosa es completa el cercle infernal, més deute i menys recaptació. I malgrat això Rajoy en la seva croada ideològica és incapaç d’aplicar mesures mínimament justes com són fer pagar als que més tenen i no als de sempre. I així veiem com els assalariats i els petits i mitjans empresaris, la base de la economia productiva veuen empitjorar dia a dia les seves condicions de vida, mentre les grans fortunes, els especuladors, els defraudadors, les gran empreses i tants altres continuen mantenint la seva situació com si al país no passés res.

El moviment sindical com eix vertebrador de la mobilització social juntament amb multitud de moviments socials diversos, i l’esquerra transformadora com la seva veu parlamentaria ho han deixat prou clar. No ens faran callar i cal exigir un canvi. Aquest parlament set mesos desprès no és representatiu del sentiment popular. La dreta, el PP i CiU, han esgotat la seva credibilitat i el seu propi dret a continuar governant. Davant d’això i abans que anem a una situació encara pitjor, com cada dia amenaça el President del Govern, cal o bé un Referèndum sobre la política actual o bé la dimissió del govern.

El moviment de rebuig a les polítiques dels governs de dretes és cada dia més gran. Les darreres manifestacions del 19 de juliol ho demostren. El moviment social i sindical, malgrat la criminalització que pateix a traves dels mitjans de comunicació de la dreta mediàtica i l’assetjament policial impropi d’un estat democràtic, continua  creixent.

I tot això amb l’absència i situació de pràctic desaparició política de la teòrica oposició representada pel PSOE.

Cada dia es fa més evident que avui només des de l’esquerra plural, existent arreu del país, es pot articular un moviment polític ampli que  representi la ciutadania implicada en la revolta i la resposta social existent al país contra les polítiques de les dretes.

Herrera i Coscubiela dos polítics imprescindibles per la nova esquerra

Victor Manuel "En el Pozo 14" homenatge als miners

Nelson Mandela 94 anys de mestratge

Nelson Mandela

Avui celebra el seu 94 anniversari Nelson Mandela. En un món on sembla que el desencant per la política i la lluita social sembla ser el pa de molts, Nelson Mandela ens ofereix l'exemple de una vida de lluita pels drets bàsics i un exemple de dignitat i honestetat en la realització de la lluita pels seus ideals. 

Nelson Mandela es potser una de les poques persones respectades universalment inclos pels qui no pensen com ell i un exemple en la forma de compromís en la lluita per la llibertat, amb intrasigencia en els objectius bàsics i el pragmatisme en els menys fonamentals.

FELICITATS I QUE SIGUI PER MOLTS ANYS QUE LA TEVA FIGURA ENS CONTINUI DONANT LLUM I ESPERANÇA

                                             Himne i bandera de la Surafrica democràtica 

De Lhasa a Katmandú

Everest vist a distància les autoritats xineses van prohibir l'acostament

Uns quants dies no és temps suficient per fer una anàlisi sociològica d’un país però si que permet extreure algunes impressions.

Aquests dies he pogut anar a Katmandú i desprès desplaçar-me al Tibet i fer el viatge de retorn per terra des de Lhasa.

El cas del Tibet és força complicat i contradictori. Ningú pot negar que la modernització que s’observa no tan sols a Lhasa sinó a tot el Tibet pel que fa a infrastructures és degut a una forta inversió econòmica xinesa. Un aeroport de primera una xarxa de carreteres impecable, sobretot si parlem d’un país força muntanyós. Ara bé la contrapartida és forta, un control policial visible, un procés de modificació de la població mitjançant fortes migracions xineses i una difícil assimilació de la població tibetana, especialment la més vella.

I cal dir que la defensa de la identitat tibetana no és sense critica. L’element unificador és la religió, i si fos per ella el Tibet viuria encara al segle XVII. Cal dir, a títol d’exemple, que abans de la conquesta xinesa només hi havia un cotxe a Tibet  que portava al Dalai-Lama des de la residència d’hivern al Potala a la d’estiu, poc més de dos quilòmetres. No hi ha cap dubte que el poder dels lames era el propi d’una societat feudal incompatible amb la realitat actual. I encara avui es nota. La submissió de la població originària al poder religiós continua sent irracional. Cal destacar que cal distingir entre els grans monestirs poderosos i plens de riqueses on cada dia milers de visitants porten una gran quantitat de diners i ofrenes, i els petits monestirs dels pobles on els monjos viuen una vida molt més d’acord amb el que prediquen basada en la humilitat i la pobresa.

Treballar per reconstruir monastirs es feina dura

Es evident que el record de la Revolució Cultural és molt viu entre el poble del Tibet. Centenars de monestirs grans i petits van ser destruïts. El que sembla que els costa d’entendre és que aquesta etapa no va passar només al Tibet sinó al conjunt de la Xina.  El govern xinès ha tractat de reparar en part els danys i que avui tots els monestirs són considerats bens culturals i estan sota la protecció del govern xinès que potencia que la bandera xinesa onegi sobre tots els principals edificis culturals començant pel propi Potala.

Altrament l’arbitrarietat pròpia de tot règim totalitari es fa evident en qualsevol moment. En el nostre cas ens va ser negada, com a tots els estrangers, la pujada al camp base de l’Everest malgrat tenir els permisos i haver abonat el preu establert. I sense possibilitat de dir res. Decisió presa i a obeir.

El cas del Nepal i de Katmandú és com l’altra cara de la lluna. Tercer mon pur i dur, una de les ciutats més contaminades del món, manca de carreteres, la que uneix Nepal i el Tibet és com una pista de muntanya; d’infrastructures mínimes, caos circulatori. En fi com una ciutat índia en petit. Amb els seus sis monuments Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Amb una vida bulliciosa i sorollosa als carrers, la majoria mancats del mínim asfaltat. Cara i creu amb l’ordre trobat el Tibet, per allò  bo i també per allò dolent. Amb una gent molt agradable i una gran bogeria col·lectiva, amb les vaques pel bell mig de les carreteres i els crematoris pels morts. En fi un lloc molt bonic per veure i molt difícil per viure.

A Nepal la cremació es una pràctica molt arrelada

                                        Mantra :"Om Mani Padme Hum"