TOXO o la revolució discreta a CCOO

Ignacio Fernández Toxo

Nuevatribuna | 16 de Marzo de 2017


Els vuit anys dels dos mandats de Ignacio Fernández Toxo al front de CCOO d’Espanya han estat difícils per la conjuntura que ha hagut d’afrontar i molt importants pel que fa a la transformació interna del sindicat.

L’arribada de Toxo al front de CCOO va significar el final d’una època. Ell va simbolitzar una reacció d’una gran part del sindicat davant la forma de dirigir-lo de Fidalgo més pròpia del despotisme il·lustrat. Va ser una rebel·lió front la direcció fidalguista i les seves polítiques internes i externes. La seva elecció per tan sols 28 vots de diferència va deixar la visió d’un sindicat dividit per la meitat i amb múltiples fraccions diferenciades.

Però des del primer moment l’actuació d’aquest gallec discret i de fortes arrels sindicals i de conviccions profundes va ser començar a suturar totes les ferides. El primer que cal reconèixer a l’Ignacio és que ha aconseguit posar fi a les divisions fratricides a l’interior de l’organització. I ho ha aconseguit amb èxit tot integrant dirigents escollits en la llista fidalguista en càrrecs destacats de responsabilitat. En la seva reelecció es va presentar al capdavant d’una llista única votada per una amplíssima majoria dels delegats del congrés del sindicat.

Per tant cal destacar la seva capacitat unificadora i pacificadora fruit de la seva forma pacient i discreta d’afrontar el problemes a partir del diàleg i fugint de la imposició.

Però el líder sindical de CCOO ha hagut d’afrontar el canvi de la situació econòmica i social del país derivada de l’arribada de la crisi econòmica i de les actuacions dels governs primer de Zapatero i desprès de Rajoy amb les seves reformes laborals, especialment la del govern del PP que va atacar el “moll de l’os” dels drets sindicals, el de la negociació col·lectiva. CCOO  juntament amb UGT van respondre amb tres vagues generals, però malgrat això van haver d’afrontar una situació difícil, les crisis produeixen crispacions socials però també desmobilització derivada de la por. Han estat anys difícils pel sindicalisme però malgrat això i les dificultats per l’increment desorbitat de l’atur, la precarietat i la desigualtat, que comporta debilitat i pèrdua  d‘afiliació  el sindicat ha mantingut el seu esperit de lluita. En aquest sentit cal remarcar que el sindicalisme ha travessat un llarg camí del desert, oblidat quan no criticat pels grans mitjans de comunicació i perseguit per lleis repressives que han comportat que més de 300 sindicalistes de CCOO hagin estat encausats com a conseqüència de la seva actuació sindical.

Però malgrat aquesta conjuntura i difícil, el sindicat ha continuat portant a terme tant la defensa de les condicions laborals dels  treballadors en les empreses i plantejant propostes de millora de les condicions dels sectors més desfavorits o dels drets de ciutadania mitjançant la presentació d’Iniciatives Legislatives subscrites per centenars de milers de ciutadans.

Altrament malgrat la pèrdua d ‘afiliació en el període més greu de la crisi, CCOO ha mantingut i fins i tot augmentat la seva representativitat en les Eleccions Sindicals.

CCOO: campanya de modernització sindical

En el nivell intern la direcció sindical encapçalada per Toxo ha sabut fer de la necessitat virtut i ha dut a terme una profunda reestructuració política i organitzativa interna. El sindicat ha fusionat organitzacions federatives, establint economia d’escales en l’àmbit organitzatiu. Però alhora el sindicat ha fet front a situacions negatives renovant les seves pràctiques sindicals, rebaixant els “michelins” burocràtics fruit d’èpoques de “vaques grosses”, i establint un Codi Intern de pràctiques sindicals per a evitar conductes sindicalment incorrectes. Especialment important ha estat el debat que s’ha dut a terme en tota l‘estructura del sindicat anomenada “Repensar el sindicato” a partir de reflexionar sobre la pròpia història del sindicat, i el seu passat, el seu present i el seu futur. Aquest procés ha servit fonamentalment per a recordar els orígens i les idees bàsiques que van donar lloc a les Comissions Obreres sota la dictadura, reflexionar sobre la història, aprofitant la commemoració de moments importants en la història del sindicat. Però no ha estat en cap cas una commemoració de la història sinó que s’ha utilitzat per actualitzar els compromisos amb les idees adequant-los a la situació actual. Actualitzant el sindicat per adaptar-lo al moment de canvis profunds en el mon del treball i en la pròpia evolució de la classe treballadora avui molt més plural i diversa que l’existent en el moment fundacional del sindicat.

La renovació interna del sindicat, la seva actualització ha estat un dels objectius bàsics en aquest dirigent discret que amb pols ferm però amb “guant de seda” ha impulsat el canvi intern.

No hi ha dubte que Ignacio Fernández Toxo ha estat un Secretari General apreciat per la gent del sindicat que li reconeix la dificultat del moment viscut i la importància del canvi impulsat. Altrament el discurs polític de Toxo ha estat potent i sense gaire barroquisme, dient les coses clares, mesurades i meditades amb una profunda convicció ideològica en els seus anàlisis.

Unai Sordo candidat a ocupar el llopc de Toxo

En aquest moment CCOO és l’organització més preparada, organitzativament i en quant a capacitat de proposta, del conjunt de les forces polítiques i socials de l’esquerra. I serà un element imprescindible per a qualsevol alternativa de canvi polític i social en profunditat. Ara caldrà veure també si les forces que es reclamen de l’esquerra són capaces de retornar al sindicalisme els drets que li van ser arrabassats per les polítiques de la dreta antisocial,

Toxo tenia guanyat el seu dret a renovar novament el seu mandat al front del sindicat, però com a sindicalista consegüent que és ha portat a terme la renovació fins a l’últim punt d’acord amb la seva convicció personal. Era d’hora de personificar també la renovació i per tant ha optat, desprès d’un ampli diàleg amb tots els representats de les organitzacions confederades, per donar un pas al costat i proposar com a nou secretari a una persona vint anys més jove que ell. Cal dir que aquesta renovació de les idees i les persones no és dóna tan sols al més alt nivell del sindicat. Sinó que la renovació també s’està generalitzant en moltes de les grans organitzacions del sindicat des de Catalunya a Andalusia on una nova generació que ja ha viscut en democràcia es fa càrrec de les regnes de la principal organització sindical i social. I amb l’objectiu de continuar, engrandir i millorar l’històric llegat de les Comissions Obreres.

Toxo persona discreta però de profundes conviccions personals ha decidit fer pública la seva decisió en unes dates que tenen molt significat per a ell, quan fa 45 anys de la mort durant la Vaga General del Ferrol del 1972 de dues persones importants per a ell quan tenia 20 anys, els dirigents de CCOO, Amador Rey i Daniel Niebla.

Ferrol: monument a Rey i Niebla

                             Billy Bragg: "There is power in the Unión"