12 de maig 2015

L’experiència de "BCNencomú"



Candidatura BCNencomú







nuevatribuna/14 de Mayo de 2015


Entre les diverses plataformes, moviments o nous subjectes polítics de progrés que han aparegut en els darrers temps i que es presenten a les eleccions del proper 24 de maig, sembla que la que més possibilitats té de convertir-se en alternativa de govern és BCNencomú en el cas de l’Ajuntament de Barcelona.

L’experiència de BCNencomú comporta una sèrie d’elements que la fan diferent d’altres propostes similars que s’han pogut donar a l’estat. La candidatura encapçalada per Ada Colau representa la confluència de forces polítiques i moviments diversos que no renuncien a la seva procedència però que fan una aposta unitària.

Convergeixen des de moltes procedències, de partits polítics de llarga trajectòria en el temps i amb reconeguda capacitat de gestió i de govern, a partits de nova creació, activistes de reconeguda trajectòria i moviments socials diversos. Des de ICV i EUiA a Podem, Equo, Procés Constituent i Guanyem, que en la seva diversitat composen un conjunt summament atractiu. Reuneix des d’una candidata de fort atractiu i projecció social, fins a forces polítiques novedoses i un projecte polític consolidat en la ciutat de Barcelona com ha estat primer el PSUC i desprès ICV-EUiA. No és estranya aquesta aliança, és la unió entre subjectes amb voluntat transformadora, les noves i una amb molta història però en la que ha demostrat la seva actitud de transformació democràtica. Com deia un portaveu d’ICV “ser nou i honrat es sens dubte saludable, però ser-ho sent antic ho és encara més”

Sens dubte, i al contrari de casos com el de Madrid, la presència de ICV-EUiA és un element diferencial respecte a d’altres casos, i un factor que cal considerar en la seva perspectiva històrica. ICVC-EUIA, i el seu precedent el PSUC han estat presents de sempre a l’Ajuntament de Barcelona, i la seva presència ha donat forma a les actuacions més avançades i socials de la pròpia actuació municipal. Des de l’actuació de Lali Vintró a Educació, impulsant les Guarderies Municipals que han estat referència a escala europea, fins a Ricard Gomà, que va aconseguir implantar, en coordinació plena amb les entitats socials, una política avançada cap els més desfavorits. La coalició roig-verda porta la transformació en els seus gens i ja fa temps havia manifestat la seva voluntat de convergir amb tots els agents polítics i socials que volguessin recuperar l’Ajuntament per a la ciutadania tot fent fora  Trias i  CiU del govern de la ciutat.
Ricard Gomà -ICV

Tots han cedit en la conformació de la coalició de BCNencomú però cal reconèixer la capacitat de renúncia de la força política ja implantada i el paper que en la confluència, entre bastidors, ha tingut una persona del nivell polític i personal com Ricard Gomà.

L’altre element bàsic ha estat també el paper de la principal protagonista i cap de llista de BCNencomú Ada Colau, molt coneguda com a la persona que va iniciar, encapçalar i ser durant molt temps la imatge de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), que és ens dubte el més consolidat dels nous moviments socials que han aparegut arran de la crisi. Juntament amb ella tota la gent que l’envolta i que formen el nucli de Guanyem, una gran part provinent de l’Observatori DESC (Drets Socials, Econòmics i Culturals), entitat presidida per qui va ser regidor del PSUC; Jordi Borja, i a la que pertanyen gent com la mateixa Colau, Gerardo Pisarello, Jaume Assens, o Joan Subirats.
Ada Colau - BCNencomú

També cal reconèixer la diversitat dels altres agents polítics que s’han integrat des d’ òptiques diverses però amb el mateix esperit unitari de crear una Barcelona totalment diferent a la de Trias i la dreta governant a Barcelona. L’objectiu principal és fer fora a la dreta del govern de l’Ajuntament i retornar la ciutat als veïns i veïnes, fent una Barcelona com diuen “justa, amable i democràtica”.

La Barcelona de Trias ha estat una ciutat on han crescut de forma exponencial les desigualtats. On els veïns no han estat la prioritats, sinó els negocis, i els privilegiats. Barcelona s’ha convertit en quasi un parc temàtic al servei del “turisme” i els negocis vinculats a ell. Trias ha destinat els seus esforços en fer créixer els negocis i la desigualtat. La ciutadania de Barcelona mai ha estat tan mal servida. Les inversions han anat dirigides a millorar el centre de la ciutat en especial l’espai de Passeig de Gràcia i Diagonal, per a fer un focus d’atracció al turisme d’alt nivell adquisitiu. Avui el Passeig de Gràcia està pràcticament en mans de botigues de multinacionals. Mentre la Diagonal s’ha reestructurat d’acord amb els desitjos dels comerciants de luxe i sense tenir en compte les necessitats de mobilitat ciutadana. El comerç de proximitat ha estat expulsat del centre de la ciutat. L’increment de places hoteleres, legals i especialment il·legals s’ha multiplicat en contra de l’interès i la qualitat de vida del veïnatge de barris com la Barceloneta, Casc Antic o Gràcia. Els transport públics, en especial el servei d’autobusos ha prioritzat el servei al centre en perjudici dels barris.
Fer fora Trias de l'Ajuntament

Mentre la crisi s’ha implantat a la ciutat, l’ajuntament amb superàvit, herència de l’anterior consistori, s’ha dedicat a fer de “banquer” de la Generalitat, a subvencionar amb suport milionari actes com el Gran Premi d’Automobilisme, o a dibuixar projectes al servei de privilegiats com la reestructuració del Port.

L’Ajuntament de Trias s’ha oblidat dels barris, especialment els perifèrics, on resideixen els sectors socials més dèbils, els serveis públics de tot tipus s’han reduït, potenciant més concerts amb entitats privades, com és el cas de les guarderies, que potenciant el que és públic.

Retornar la prioritat a les persones, en especial a les més necessitades, amb una especial referència a una infantessa que sigui segura i a un envelliment que sigui digne, es un dels objectiu de la Coalició que vol treure del govern  la dreta. I ho vol fer fomentant la participació, la transparència i el rendiment de comptes.

El foment del treball digne, i la lluita contra la precarietat. Posar fre als desnonaments i potenciar polítiques d’habitatges de lloguer social. Garantir el subministrament dels serveis bàsics d’aigua, gas i electricitat; potenciar el transport públic i sostenible; prioritzar la sanitat i l’educació públiques. En definitiva recuperar l’orgull d’una Barcelona fabril, treballadora, veïnal, popular i cosmopolita. Obrir-se al món però des de la prioritat a la ciutadania. Una ciutat que s’obri al visitant, sense agenollar-se. Una ciutat que torni a ser referent mundial per la seva solidaritat com en el temps de les manifestacions contra la guerra d’Iraq. El retorn de la ciutat progressista que sempre havia estat una de les divises de la Barcelona plenament mediterrània. Aquesta és la ciutat que vol BCNencomú.
BCNencomú amb la esquerra mediterrània

I sembla que molts ciutadans i ciutadanes així ho han entès i per això els primers sondeixos li donen la possibilitat de ser la primera força i d’aconseguir la primera alcaldessa progressista.

Com ha dit amb encert Joan Herrera “Entenem que Mas es preocupi pels resultats de Barcelona; té motius perquè Barcelona pot ser el primer pas d’un canvi profund a Catalunya. Perquè les polítiques estiguin al servei de la gent i no d’uns pocs” ”Si canviem Barcelona comencem a canviar Catalunya”.

Aquesta és una altra clau del que pot significar la victòria de BCNencomú, podria significar un primer pas per a tornar a recuperar el “catalanisme popular” que tan important va ser i que ha estat substituït per massa anys de governs de Catalunya culturalment provincians, políticament conservadors, i socialment corruptes i privatitzadors.


Laia Ortiz i Ada Colau - BCNencomú



5 de maig 2015

LUIS GARCÍA MONTERO: UN INTEL·LECTUAL COMPROMÈS



Luis Garcia Montero





nueva tribuna/05 de Mayo de 2015


En un temps en què la política i els polítics no solen gaudir de bona premsa és interessant veure com un intel·lectual, un poeta, s'embarca en aquest món a partir d'un plantejament coherent i compromès.
Luis García Montero mai ha amagat la seva militància política activa a Izquierda Unida, però fins  aquest moment mai s'havia plantejat la seva dedicació a la política institucional. Cal destacar que no ho fa en un moment dolç, sinó en un moment en què la seva coalició política s'enfronta a Madrid a una situació difícil i complexa.
García Montero fa la seva opció després de l'abandó de Tania Sánchez, en un cas en el qual, si més no,  pot parlar-se de deslleialtat política de la candidata cap a la pròpia organització. Aquest abandó de la que havia de ser cap de llista a la Comunitat de Madrid deixava  la candidatura escapçada i en una molt difícil situació no només interna sinó electoral.
És en aquest moment en el qual Garcia Montero accedeix a ocupar el buit deixat i encapçalar l'opció política en la qual sempre ha militat. No es tracta doncs d'una actuació oportunista, ni d'un desig de figurar, sinó de donar la cara en un moment en el qual el que toca és “ballar amb la més lletja”. I García Montero ho fa des de la seva profunda convicció personal amb els valors que la seva organització vol representar, amb els valors que sempre ha defensat  l’esquerra.

Cal afegir que la crisi interna a Izquierda Unida ha vingut determinada per querelles quasi familiars en el corrent majoritari, la del PCE, i és curiós que hagi estat una persona culturalment coneguda i valorada, però una persona d'un corrent minoritari com és Izquierda Abierta, la que hagi fet el pas per a, com es diria col·loquialment, “salvar els mobles” de la presència de Izquierda Unida a la Comunitat de Madrid.
Cayo Lara, Garcia Montero i Raquel Lopez


La candidatura de Luis García Montero per Izquierda Unida és sens dubte immillorable. És un candidat reconegut en l'àmbit de la cultura i del món intel·lectual. Una persona d'honestedat i compromís clars i una persona de plantejaments coherents. Diu el poeta candidat que ve a defensar “els valors d'esquerra”, i això ja és positiu en un moment de tanta confusió i disfressa ideològica. Per a García Montero es tracta de defensar en les institucions el que tantes vegades ha compartit amb els treballadors i les classes populars al carrer. És el valor del treball digne que es defensa des del món del treball i des dels sindicats de classe; és el valor dels serveis públics que vénen representant a Madrid les diverses “marees”; són els valors de la igualtat de dones i homes; són els valors de la defensa de la democràcia i la llibertat, que tantes vegades han portat a Luis i els seus companys a sortir al carrer contra les agressions de les dretes econòmiques i polítiques. És la defensa de l'actualitat de la lluita de classes i el compromís per la unitat de l'esquerra.

En aquest moment de tantes suposades novetats en el camp de la política, de missatges suposadament nous, de buscades ambigüitats, de canvis i travestismes ideològics, de propostes que semblen fruit de laboratori o directament potenciades pels poders mediàtics. En un moment on en la política sembla dominar el llenguatge generalment frívol i superficial del tertulià, és bo sentir a algú que recupera un missatge clar, amb coherència i profunditat, sense mitjes tintes, reivindicatiu d'una ideologia, clarament d'esquerres, i que es transmet de forma clara, pausada i comprensible. El missatge clar i coherent d'una esquerra alternativa i transformadora al servei de les classes oprimides i enfront de l'oligarquia financer-especulativa.

Quan fa tant temps que notàvem a faltar la presència dels intel·lectuals en la política, avui el nostre literat, deixa la seva càtedra a la Universitat, i sense deixar la seva poesia, es llança a la lluita política institucional per a defensar els valors en els quals creu.

És un intel·lectual individual, que com diríem parafrasejant a Gramsci, vol formar part de l'intel·lectual col·lectiu que conforma la formació política que vol representar. Es tracta d'abandonar la comoditat de la seva vida personal per a donar contingut i compromís a la seva vida social i col·lectiva.

El seu cas coincideix amb l'abandó de Juan Carlos Monedero de la seva activitat en Podemos. Una interessant coincidència, segons diu algú cal donar-li a un intel·lectual com Monedero la llibertat que no trobaria en la vida política. Ens preguntem: Ser intel·lectual comporta renunciar a la primera línia de l'activitat política? Ser intel·lectual és incompatible amb ser un càrrec representatiu de la voluntat popular?

Sens dubte Luis García Montero, amb la seva actuació i la seva presentació al capdavant de la candidatura d'IU a la Comunitat de Madrid, ratifica la plena actualitat i necessitat del compromís de la intel·lectualitat amb la política.
Amb la lluita els treballadors de CocaCola


Per a García Montero no serà una cosa nova, la seva vida ha estat des de sempre vinculada a la lluita política per un món millor, per la democràcia, la llibertat i els valors de l'Esquerra, com va estar abans-d'ahir amb els treballadors de CocaCola, o l'1 de Maig al costat dels sindicats. És als moments difícils de les organitzacions on s'ha de comptar amb els seus millors militants. I sens dubte Luis García Montero és un d'aquests. Hauríem de desitjar-li sort en la seva nova activitat, encara que ell ha de creure més en el treball que en la sort.
Cal esperar que el seu exemple condeixi entre la intel·lectualitat, en aquest moment sens dubte important, quan la crisi està copejant molt durament els treballadors i el conjunt de la ciutadania, Quan les retallades socials i de les llibertats afecten  la majoria en benefici d'una minoria que explota i utilitza la crisi en el seu profit. És un moment en què tothom ha de prendre partit, com deia el gran Gabriel Celaya “tomar partido hasta mancharse”.

Els poetes del poble sempre han sabut estar al costat dels oprimits, especialment als moments difícils i Luis es suma als que ho van fer abans, com els Lorca, Hernández, Alberti, Blas d'Otero, Celaya, i tants altres. L'Esquerra pot haver perdut moltes batalles però sempre ha guanyat i ha tingut al seu costat la sensibilitat social de la poesia i dels poetes.

Amb els sindicats al carrer





19 d’abr. 2015

LA RESPONSABILITAT D’OCCIDENT EN L’AUGE "GIHADISTA"



Terrorisme "Gihadista"

nueva tribuna /22 de Abril de 2015

No hi ha dubte que el perill del  “gihadisme” s’ha confirmat com una de les principals preocupacions de la seguretat en els països occidentals. Però potser fóra arribat el moment de plantejar-se la responsabilitat que occident i molt especialment els EUA han tingut en el propi naixement i difusió d’aquest fenomen.
No ens remuntarem molt en la història de les actuacions dels països occidentals en el món àrab: el tractat Sykes-Pycot de 1916 sobre repartiment del proper orient entre les potencies colonials de França i Gran Bretanya; la posició occidental en el conflicte àrab-israelià, ni al colonialisme francès a Algèria; el cop d’estat a Iran contra el govern progressista de  Mosaddeq; el suport  permanent a les autocràcies petroleres d’Aràbia o a les dictadures del Pakistan. Malgrat que una gran part del que passa ara té arrels en tota aquesta historia.

Osama Bin-Lade : AlQaeda
Només ens cal remuntar-nos al moment de la invasió soviètica de l’Afganistan i la seva lluita junt amb el govern marxista contra la insurrecció fonamentalista islàmica, principalment contra els anomenats  “muyahidins”. Aquests insurrectes islamistes van trobar l’ajuda dels Estats Units i dels seus aliats, especialment de l’ Aràbia Saudita, amb el seu suport econòmic, i el suport logístic del Pakistan i especialment dels seus serveis secrets. El President Reagan dels EUA va qualificar als muyahidins, molts d’ells combatents musulmans d’altres països, com a “Freedom Fighters”, és a dir “lluitadors de la llibertat”. Entre aquests estava  Osama Bin Laden creador de la xarxa d’Al-Qaeda font del “gihadisme” actual.
Assad i la dictadura síria

Al 2001 desprès de l’atac a les Torres Bessones de Nova York, el president G.W. Bush inicia la guerra contra l’Afganistan dominat pel règim talibà, com a resposta a l’actuació d’Al-Qaeda.


Amb posterioritat al maig del 2003, i dins d’una suposada guerra contra el terrorisme islàmic, Bush decideix atacar l’Iraq de Sadam Hussein, un regim dictatorial però laic que res tenia a veure amb l’islamisme. La intervenció dels USA i els seus aliats va provocar a la pràctica la desaparició de l’estat iraquià. Alhora va crear les condicions, dins de la descomposició i situació de guerra en un país des-estructurat, per a l’ expansió de l’islamisme radical d’una branca d’Al-Qaeda.


Aquesta situació es torna a donar a Síria l’any 2011, on l’aixecament contra la dictadura laica dels Assad, i el suport que reben els insurrectes dels aliats dels USA, autocràcies wahhabites ( és a dir basades en doctrines fonamentalistes islàmiques) com Aràbia Saudita, Qatar, o Governs islamistes com el de Turquia, dóna lloc a un conflicte armat on neix i creix el DAESH (l’autoanomenat Estat Islàmic) que ha creat una àmplia zona sota el seu control en territori de Síria i Iraq, tot atraient voluntaris islamistes d’arreu del món, també dels països europeus.
DAESH-Estat Islàmic

Al 2011 també es dona una intervenció occidental a Líbia que comporta el derrocament del dictador Muamar Gadafi, la descomposició del país i la dispersió de gran part del seu arsenal d’armament, que acaba molt d’ell en mans de grups terroristes islàmics del Sahel o del Magrib.


Tots aquests conflictes han comportant no només zones amb conflictes armats oberts sinó la destrucció de les estructures estatals i socials existents i un caldo de cultiu on es mouen com “peix a l’aigua” els moviments armats del fonamentalisme islàmic. Aquests zones de conflicte permeten atraure a gran nombre de voluntaris cap a la “Gihad”, molts d’ells joves occidentals mancats d’adaptació en els seus països d’origen, que es formen ideològicament i militar en els conflictes àrabs i desprès són amenaces latents en el moment del seu retorn.


Així doncs, podem veure com Occident, els USA i els països europeus han estat els padrins del naixement del “gihadisme” i desprès els destructors de països àrabs, molts d’ells radicalment contraris al fonamentalisme islàmic i que s’han convertit en “estats fallits” on s’estructura el “gihadisme” i des d’on prepara la seva expansió, aprofitant també altres zones “d’estats fallits” com Somàlia o Iemen

L’expansió del “gihadisme” que va contribuir a crear Occident amb els seus aliats integristes d’Aràbia i Pakistan afecta, a hores d’ara, des del seu bressol d’Orient Mitja a tot el Nord d’Àfrica, zones d’Asia i directament als països d’Europa Occidental i als propis USA. 

Per a comprovar els efectes de l’actuació occidental només cal veure un paràmetre: quina era la situació de les dones i de les minories religioses a països com Síria o Iraq i quina és ara.


Jaled rei de la autocràcia saudita

En definitiva l’actuació occidental ha contribuït a destruir països, que malgrat ser dictadures molts despietades, eren països estructurats amb  societats amb un estàndard de vida equilibrat dins de la regió, i han deixat al darrera només societats destruïdes. Han sabut destruir però han estat incapaços de construït res de millor, i han donat lloc a la gangrena del “gihadisme”. I no val l’ excusa de que l’objectiu era acabar amb dictadures cruels, quan els mateixos països occidentals tenen com aliats a governs corruptes i dictatorials arreu, només cal mirar  l’Aràbia Saudita. I fins ara hem vist com s’ha blasmat contra l’islamisme de tot tipus, com s’ha alimentat la islamofòbia, però no s’ha vist cap acte d’autocrítica des dels dirigents occidentals.


Per últim només recalcar que qui més pateix, amb gran diferència les repercussions del terrorisme gihadista són sens cap mena de dubte les societats dels propis països àrabs i musulmans afectats, i les repercussions a occident són mínimes malgrat tinguin una molt més gran repercussió mediàtica, una prova més del grau de fariseisme occidental.
Ronal Reagan primer impulsor del "gihadisme"



7 d’abr. 2015

LA INJUSTA I DESIGUAL MIRADA EUROCÈNTRICA

Manifestació a Paris en suport de "Charlie-Hebdo"
Nuevatribuna | 07 de Abril de 2015

Els europeus tenim una mirada eurocèntrica, com si nosaltres fóssim el centre del món. Tot el que passa en el nostre reduït i petit continent sembla que tingui una importància rellevant respecte al que succeeix als països situats fora del nostra continent.

Malgrat que no sigui cert, pensem que som el centre del món. Tot el que ens passa a nosaltres per reduït que sigui ho sobredimensionem, mentre el que passa a altres parts, especialment si són països del tercer món té una importància qualitativament menor per a nosaltres.

Darrerament es parla molt i es magnifica el fenomen i el perill gidahista a Europa. Només cal veure la repercussió de l’atemptat de “Charli-Hebdo” a Paris i la forta repercussió mediàtica que va tenir arreu i especialment a tot el món occidental. Només cal recordar la nombrosa participació de dirigents de tot el món que van assistir a la manifestació a Paris.

De forma continuada en el nostres mitjans es parla del perill que representa el terrorisme fonamentalista islàmic per els nostres països. La seva amenaça és constantment recordada pels dirigents polítics i els mitjans de comunicació.

Si comparem la diferent repercussió de l’acció del terrorisme gihadista a Europa o als països amb població total o parcialment musulmana podem veure les greus diferències reals i la diferent repercussió política i mediàtica.

Si algú està patint de forma directa constant i molt per sobre de la resta l’acció del terrorisme islamista radical són directament els països musulmans o amb població musulmana i la seva repercussió és molt menor. Iraq, Siria, Iemen, Kenia, Nigèria, Somàlia són permanentment colpejats pel terrorisme islamista, i milers de persones han mort o han estat ferides pels seus atemptats, i desenes de milers han vist les seves vides afectades. Malgrat això la seva repercussió informativa és molt inferior per a la ciutadania europea.
Atemptat a la Universitat de Kenia

El recent atemptat a Kenia ha causat 147 estudiants morts. Però la repercussió política, informativa i de repercussió internacional  ha estat molt menys important que l’atemptat de Paris. No cal dir que les actuacions d’assassinats i rapte de noies a Nigèria per part de Boko Haram no té la mateixa repercussió de si alguna d’aquestes actuacions tingués lloc a un país occidental.
El terrorisme de Boko-Haram a Nigèria

Per que es veu que per a les nostres mentalitats eurocèntriques encara hi ha morts de primera i de segona. I la repercussió de les morts de gent de color africana o de gent àrab no te el mateix tracte ni repercussió de la d’un occidental o europeu.

Fins i tot els genocidis tenen classes segons on passen. Tots recordem com el món occidental es va mobilitzar davant del genocidi a Kosovo. Mentre els milions de morts dels genocidis de Ruanda o al Congo mai ha tingut l’atenció per part del nostre món “civilitzat”.

Tot això sense tenir en compte que darrere d’aquestes morts d’africans o àrabs i ha en molts cassos responsabilitats moltes vegades ocultes d’interessos occidentals, això quan no han estat resultats d’accions polític-militars unilaterals del mateix occident.

Fins i tot el mateix passa en relació al problema palestí-israelià. Sembla que des de les opinions públiques i des dels propis governs occidentals es tingui una mirada més propera i comprensiva amb l’actuació veritablement d’apartheid i de vulneració de la resolucions de l’ONU, que la mirada més distant i en el millor dels casos benevolent amb els palestins. Sembla que equiparem, potser per la procedència de molts d’ells, als israelians com a ciutadans del primer món, mentre que els palestins son àrabs o ciutadans de segona.

I aquesta forma de veure i afrontar els temes no es tracta només en referència a temes com el gihadisme o els genocidis.

Observem la importància de l’epidèmia de l’Evola i el seu tractament. Observem la dedicació dels mitjans i les seves repercussions polítiques per un cas declarat a Espanya, o en cassos individualitzats a d’altres països d’Occident, i la importància que li dediquem a la constant i persistent epidèmia i als milers d’afectats al quartet de països africans afectats. Cal veure els escassos recursos dedicats per part dels països rics a combatre l’epidèmia als països d’origen, que ha estat poca o nul.la. La lluita s’ha deixat en mans de voluntaris d’Ong’s, com MSF, o el contingent mèdic cubà i poc més.

Imaginem-nos que el brot fos a qualsevol país occidental i pensem els recursos que s’haurien mobilitzat. Recordem a tall d’exemple l’actitud del Govern espanyol en el cas de la repatriació de missioners espanyols infectats i com es va excloure a la germana Paciència per que no era espanyola malgrat fos del mateix grup. I recordem com va ser la sang de la mateixa germana la que va servir per vacunar la infermera espanyola infectada. Desprès li van oferir la nacionalitat. No sembla tot farisaic i vergonyós?
La germana Paciència

Sembla que a hores d’ara en els nostres països benestants continua havent-hi una mentalitat colonial on nosaltres som el centre del món. I cada vegada més la nostra realitat és menys important. I els fets que passen prop de les nostres fronteres cada vegada tindran més repercussions tard o d’hora a casa nostra. I també les actuacions i omissions que hem fet o estem fent repercutiran desprès en la vida de les nostres societats.

Des d’Europa ens hem de donar compte que el món s’està fent molt petit i que tot està molt més proper que abans.

Solidaritat igual per a tots

23 de març 2015

ELS CANVIS PER LA EUROPA QUE VOLEM

Una Europa per la ciutadania

Nuevatribuna | 26 de Marzo de 2015

La greu crisi econòmica que ha sacsejat el nostre país i al conjunt de la Unió Europea ens ha fet adonar-nos de les deficiències democràtiques existents a les nostres societats. La sortida econòmica que s’ha donat des dels poders polítics a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea ha demostrat la necessitat d’efectuar una profunda renovació democràtica dels marcs polítics existents.
Com es pot entendre que la sortida a una crisi derivada d’una bombolla financera i especulativa hagi servit per a reforçar precisament els causants de la crisi? Les polítiques econòmiques imposades pels denominats “mercats” i instrumentades per la “Troika” han comportat un empobriment de la majoria de les societats, especialment encara que no de forma exclusiva, dels països de la perifèria de la zona euro. Aquestes polítiques adoptades per uns poders  amb greus mancances democràtiques han comportat grans problemes i patiments en àmplies capes socials i un deteriorament del estat del benestar, que fins ara era el principal referent de les societats europees desenvolupades. Així hem vist  atacs sense precedents al conjunt dels serveis públics, un increment de les desigualtats socials i el creixement geomètric  de l’atur i de la pobresa fins a nivells desconeguts a les darreres dècades.

Aquestes polítiques econòmiques i socials imposades als diversos governs nacionals des de la UE, i assumides per aquests sense resistències, en virtut d’una cessió de la pròpia sobirania que en cap cas està justificada pels tractats de la UE, s’ha fet contra els interessos de la majoria social, mentre només es beneficiaven unes minories vinculades al capital especulatiu i concessional.
Merkel la cara fosca d'Europa
Enfront d’ aquestes polítiques antisocials s’han donat forts moviments de rebuig, de resistència social, encapçalats per diferents moviments socials, entre ells i  pel moviment sindical. Malgrat tot és evident que els moments de crisi són propicis a esclats socials, però alhora la pròpia situació de la gent és de debilitat social, derivada  de fets com  el creixement de l’atur, de les dificultats socials i vivencials que  afecten  la capacitat de resposta , i així el descontentament va acompanyat, moltes vegades, d’un creixement de la por a actuar.

Però amb capacitat o no de donar la resposta suficient la desconfiança social creix cap el poder establert i contra les institucions. Es qüestiona qualsevol institució política i/o social existent, inclosa la totalitat de la classe política o entitats de tot tipus, inclosos els sindicats, als qual s’interpel·la com a responsables de la situació actual, amb raó o sense. La frase de moda en alguns sectors és que tot s’ha de canviar i que cal fer “foc nou”.
Un altra Europa: la dels treballadors
Es evident que la situació és complexa, i en ocasions poden haver-hi qüestionaments injustos, tant per part de qui ho fa, com a qui es fa. Però el fet positiu és que hi ha un fort moviment dins d’unes aigües que durant molts temps han semblat massa estables.

Se’ns dubte cal un canvi radical en el marc polític i social que comporti governs que comptin amb les necessitats de la ciutadania com a referència. En aquests sentit no hi ha dubte que l’efecte de Syriza ha estat  important com a referent en molts països perifèrics. Cal reivindicar el paper de la diferència política, de la política al servei de la gent i comptant amb la gent.
Es evident que els nous fenòmens polítics hauran de madurar, separant la facilitat de la demagògia populista de la necessitat d’una renovació de la pràctica i dels actors de la política. L’actual maregassa ha de comportar  un canvi radical en la política que fins ara hem viscut dirigida al servei dels poderosos. Caldrà una necessària confluència entre els nous actors emergents juntament amb d’altres,  que potser no seran tan nous però que durant molt temps han estat  des de la minoria defensant la necessitat d’un canvi en profunditat i que poden aportar la seva experiència.

Es evident que estem davant d’una oportunitat de canvi democràtic i que tots ens hem de veure afectats i cridats a participar. En cas contrari la frustració social podria conduir a  conseqüències difícils de preveure.
El canvi, a tenor de la globalització en que estem immersos, és evident que és un fet que no tindrà una resolució favorable només a nivell nacional. En l’actualitat cap país europeu en solitari té capacitat d’enfrontar-se a l’imperi dels mercats. Els mercats s’han saltat les normes que imposaven les lleis nacionals i ara naveguen sense cap control. Per tant un canvi polític en profunditat només serà possible si es dóna en l’àmbit europeu.
Europa: Però quina Europa?
En aquests moments hi ha molts que es qüestionen, i amb raó, quina Europa estem construint.  Es evident que cal plantejar-se si ens interessa una Europa que es fa al marge de la seva ciutadania, amb els costos que això ha comportat. Si Europa no es fa al servei de la seva ciutadania deixarà de ser un referent. I això pot retornar-nos a una història, que crèiem ja superada, on tornaran a créixer i a imposar-se moviments ultranacionalistes com és el cas del Front Nacional a França. El futur europeu està qüestionat avui, i el seu futur cal imposar que sigui, al contrari d’ara, el d’una Europa més democràtica i al servei de la seva ciutadania. O s’avança cap a una Europa més unida social i políticament, amb institucions plenament  democràtiques i representatives, o Europa no tindrà futur.

En aquest sentit les paraules del ministre grec de finances Varoufakis tenen un significat premonitori, i no només per a Grècia:“ Quan torni al meu país em trobaré amb una tercera força política que no és neo-nazi, és nazi”. El que explicita Varoufakis és que Syriza és la última alternativa europeista i democràtica a Grècia. En cas de fracàs potser seria el torn d’un futur ultranacionalista, antieuropeu i xenòfob d’Aurora Dorada. I aquesta alternativa no és vàlida només pel país hel·lè, arreu creixen formacions de caràcter antieuropeu que en cas de transformar-se en alternatives amb possibilitats tornarien a situar el nostre continent davant negres perspectives de confrontacions.
Varoufakis la cara d'una altra política

Cal remarcar que l’embrió de la Unió Europea va sortir d’un ideal polític que era acabar amb la confrontació entre Estats a Europa, tot creant un àmbit comú basat en el benestar, la cooperació i la llibertat, tot això impulsat per l’existència antagònica dels països de l’Est comunista. Actualment, especialment desprès de la caiguda del “mur de Berlín” el poder dels “mercats”, la seva obsessió mercantilista domina la UE, tot obviant la idea durant molt temps bàsica de la Unitat Europea. Aquest abandonament de l’ideal social i polític europeu és el que cal canviar de forma urgent. El canvi consisteix en retornar a una idea de la UE, la del model d’espai econòmic i social basat en els principis de la justícia, la llibertat i la solidaritat, tant a l’interior com en les seves relacions amb tercers països.
Aquest és el camí del canvi que Europa i els seus països precisen.

Per una Europa de la Solidaritat


 

15 de març 2015

CCOO S’ADAPTA ALS TEMPS DE CANVI


CCOO aprova el Codi Ètic
 
nuevatribuna.es 17 de Marzo de 2015

El final de l’època de expansió derivada de la bombolla especulativa que va provocar l’actual situació de greu crisi econòmica amb unes polítiques dels governs que han suposat greus retallades en l’estat del benestar de la ciutadania i l’aparició de cassos de corrupció que es van gestar en les èpoques de bonança econòmica han provocat una greu crisi d’identitat social i un descrèdit del conjunt de les institucions i de la política.
Aquesta crisi de credibilitat afecta a tots els agents polítics i socials que avui en dia, amb raó o sense es veuen interpel·lats quan no impugnats.
 
Es evident que tota crisi implica també oportunitats de canvi. Avui estem davant d’una oportunitat de canvi democràtic en la que tots ens hem de veure afectats i cridats a participar. En cas contrari la frustració social i ciutadana comportarà conseqüències imprevisibles i potser inclús poc desitjades.
 
Es evident que  el canvi també ens afecta a CCOO com a sindicat. CCOO hem estat, al llarg de la història, moltes vegades una anomalia històrica. Vàrem sortir de la lluita contra la dictadura mitjançant la dedicació i el sacrifici de molta gent, els sindicalistes que van treballar en la clandestinitat i que van forjar el primer sindicat del país. Hem estat una organització atípica on el debat ha estat sempre important, on han conviscut juntes gents diferents però que han forjat un projecte comú. Es evident que el creixement organitzatiu, el ser una organització amb més d’un milió d’afiliats, i milions de votants, amb desenes de milers de delegats sindicals, amb federacions i organitzacions territorials, és quelcom difícil de gestionar. Som una organització que accepta els seus errors, i entre tanta gent també hi ha la que s’equivoca, i el sindicat ha de saber rectificar, i quan cal “triar el gra de la palla”. CCOO és una organització fonamentalment honesta, amb molta gent que dedica el seu esforç sense compensació per a representar a d’altres. La feina i la generositat de la nostra gent moltes vegades no és  recompensada ni agraïda com caldria. Però això són les CCOO, i no volem mantenir-nos en la nostra tasca sinó que volem millorar-la. I en això hem estat i estem fins i tot quan hi ha casos aïllats  gent nostra gent que hagi pogut actuar de forma errònia o inclús dolosa projectant ombres injustes en la imatge de la organització.

Camacho un referent de CCOO
Fa uns anys CCOO va protagonitzar un fet  poc conegut i valorat en la historia de les organitzacions polítiques o socials del país. L’any 2008 en el seu VIII Congrés la gent de la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya va decidir canviar al seu Secretari General que optava a un tercer mandat. Es a dir el conjunt de la organització, en contra dels desitjos de l’aparell directiu, va provocar un canvi de Direcció i de les seves polítiques. Aquest canvi anava també dirigit contra una forma d’entendre el sindicat i el seu govern. Es tractava de qüestionar una direcció que creia en uns principis propis del “despotisme il·lustrat”, del govern d’uns pocs escollits i que propugnava una professionalització del sindicalisme, que comportava un pas cap a una major burocratització.
 
Com sol passar moltes vegades, com ha passat amb el fet de la corrupció en el país,  els efectes negatius de fets d’aquella època passada han aparegut ara anys desprès, també en els cassos aïllats que afecten a CCOO.
 
Des d’aquell Congrés el sindicat ha canviat, en part per pròpia voluntat i en part obligat per les circumstàncies, la crisi i l’increment de l’atur són coses que afecten de ple el sindicat. Tot sabem que els temps de crisi no són bons temps per a fer sindicalisme, que són temps difícils, on hi ha moltes necessitats però on la gent té més dificultats i també té per mobilitzar-se.
Tot això ha provocat que el sindicat s’hagi hagut d’adaptar a temps de dificultat, i ho ha fet  reduint estructures, simplificant-les i retornant envers concepcions de militància que tornen a vincular-lo amb les seves arrels fundacionals. Una mostra d’aquest  procés del sindicat s’ha produït  el darrer 4 de març. En el marc del Consell Confederal Extraordinari i Ampliat es va acordar un denominat “Codi Ètic”,  en realitat és un document anomenat " Mesures per a reforçar les millors pràctiques de Govern i Control a CCOO" amb el que es tracta de millorar la transparència i el control de l’actuació del sindicat, dels seus dirigents, i de les seves finances. En definitiva de donar un pas per implicar-se internament en el que és un canvi democràtic global de la nostra societat,  de les seves estructures institucionals i de les organitzacions polítiques i socials.
CCOO considera que ha de canviar, que ha d’estar encara més immers i obert a la societat per a continuar sent, com ho ha estat al llarg de la seva història un agent de ruptura i canvi en la lluita en defensa dels interessos de la classe treballadora, més diversa avui, en el camí d’aconseguir nous horitzons d’equitat, de justícia, de llibertat i de solidaritat entre el conjunt de la ciutadania.
CCOO vol ser una part indissociable del canvi social necessari en la societat actual i per aconseguir-ho vol ser una organització oberta als canvis i alhora potenciadora i agent autònom d’aquets canvis necessaris i imprescindibles avui.
La lluita continua
Al sindicat li manca encara una tasca a fer per a ser un element plenament actiu en el canvi que la societat demanda. CCOO precisa armar-se estratègicament per a portar a terme una ofensiva que permeti albirar la possibilitat de canviar els efectes de la regressió de les Reformes Laborals del PP i del PSOE, en especial el referent a la negociació col·lectiva. Tot partint d’estratègies i propostes que siguin comprensibles i que permetin atraure i aglutinar als treballadors fixes, precaris i desocupats. Una estratègia global que comporti aliats estratègics, especialment a l’àmbit social però també en el polític. És hora de buscar aliats i adhesions a una proposta comú que signifiqui un canvi radical respecte la política econòmica, laboral i social del PP. Es tractaria de potenciar un canvi polític promogut des de la perspectiva de la pròpia autonomia i independència sindical. 
És evident que es tracta de col·locar una proposta que retorni la plena vigència dels drets laborals i sindicals, alhora que els actualitza. En una societat on es parla de la necessitat d’una segona transició, en la que es planteja una Reforma Constitucional, el tema dels drets col·lectius dels treballadors i de la seva representació, així com els drets socials, ha de tenir un lloc de privilegi i prioritat.
Benvingut sigui el Canvi Democràtic que necessitem !
Avançant conservant els origens