Les arrels del pantà de corrupció i de “la casta”

Qui està darrera lacorrupció?

nuevatribuna.es | 25 Noviembre 2014

En parlar “de casta”, de corrupció i dels privilegiats, del bipartidisme com a causa de la situació actual que fa sorgir fenòmens com Podem, no ha d'eludir-se algunes qüestions que estan a la base i a les quals normalment ningú es refereix. Aquesta arrel està en el nostre sistema de capitalisme especulatiu, financer-immobiliari i concesional. La casta política governant, cap a la qual es dirigeixen totes les crítiques de forma justa, no és més que l'expressió política de la classe capitalista governant. Per tant més que parlar de la casta o elit privilegiada enfront del poble explotat, hauríem de parlar, amb una terminologia marxista, d'esquerra clàssica, com fa Tsipras i Syriza a Grècia, d'una classe explotadora, amb la seva representació política que en el nostre cas són fonamentalment el PP, CiU i PSOE, i unes classes populars i treballadores explotades.

La corrupció neix sens dubte de dos fenòmens característics del nostre país, el tipus de capitalisme hegemònic, com hem dit especulatiu i concessionat, i un sistema polític basat en un bipartidisme imperfecte que controla el poder de l'estat, a través d'una llei electoral que ho alimenta.

 

Ja a partir dels anys 80 es produeixen els primers casos de corrupció política amb origen i resultats diferents. Són els casos de Banca Catalana que va afectar a Jordi Pujol, el cas Naseiro en 1989 que va afectar al PP i el cas Filesa pel qual van ser condemnats càrrecs del PSOE, aquests dos últims de finançament il·legal i el primer antecedent de l'actual situació del cas Pujol i família.

 

Alhora en la segona dècada dels 80 assistim als processos de privatitzacions de grans empreses, moltes d'elles públiques duta a terme, de forma parcial pels governs de Felipe González (PSOE), com Endesa, Repsol, Argentaria o Telefónica, i completades totalment per Aznar (PP), a través dels quals es van crear estrets vincles entre aquests partits i els poders empresarials, alguns d'ells creats per ells mateixos arran de les privatitzacions.

 

És evident no obstant això que la generalització de la corrupció en àmbits de poder autonòmics i locals, que afecta també a amplis sectors de la societat, es produeix a la fi dels 90 amb l'arribada al govern d'Aznar i algunes de les polítiques prioritzades en el seu mandat.

 

El principal element que estimula l'especulació, la creació de la bombolla immobiliària i la corrupció és la denominada Llei del Sòl del 1997, complementada amb la de l'any 1998, per les quals elimina la distinció entre sòl urbanitzable programat i no programat, sent ara tot ell urbanitzable. En definitiva es posa en mans de les autoritats autonòmiques i especialment locals la possibilitat de la fàcil requalificació del sòl. A partir d'aquest moment és necessari justificar la decisió de classificar un sòl com no urbanitzable, en contraposició amb la tradició anterior en la qual s'estudiava com havia de ser urbanitzable.

Qui es beneficia de la especulació?

Cal destacar que la potestat de requalificació que recau als ajuntaments es suma a un fet bàsic com era el mal finançament dels ens municipals a partir dels tributs municipals. Això els porta a finançar-se en els anys de el “boom” a través dels impostos que graven les llicències d'obres. Així mateix les CCAA s'aprofiten també a través de l'impost de transmissions patrimonials, que primers li són cedits sense capacitat normativa, però que posteriorment també els és cedida, per millorar el seu finançament.

Les autonomies i les administracions locals reben com un filó d'or aquesta situació, alhora que s'intensifica la seva relació amb les empreses immobiliàries, i a través del seu desenvolupament es viu una autèntica “edat d'or” per a les finances municipals, i evidentment la proximitat als suculents recursos que es manegen donen lloc en molts casos a creació i extensió de fenòmens de corrupció.

 

Aquesta situació és especialment visibles al llarg de la costa mediterrània, podem dir que davant la indiferència o fins i tot de la connivència de gran part de la població que es beneficiava dels processos de requalificació i de la súper-urbanització del territori. En aquest sentit cal considerar que els fenòmens especulatius i fins i tot corruptes van gaudir d'una certa complicitat social. Només així s'entenen per exemple les successives majories absolutes aconseguides per Gil i Gil a Marbella. És a dir que la corrupció es va generalitzar i va aconseguir fins a sectors de la població més enllà de les elits.

Connivència social amb la corrupción?

 A aquest capitalisme especulatiu, financer-immobiliari, fruit de la “bombolla immobiliària”, cal afegir-se-li que, fruit del superàvit en les arques de l'Estat en tots els seus nivells, estatal, autonòmic i municipal, es va donar lloc a un increment en la construcció d'infraestructures de tot tipus, en molts casos infraestructures supèrflues i excessives, que van donar pas en moltes ocasions a noves relacions i vinculacions corruptes, en benefici particular de càrrecs públics o dels partits que els donaven empara, o ambdues coses alhora.

És remarcable com a nivell municipal, especialment en localitats costaneres del Mediterrani, van emergir com a bolets candidatures independents l'única fi de les quals era l'enriquiment de l'equip municipal, equip que moltes vegades desapareixia o reconvertia en una nova candidatura independent en les següents eleccions. En altres casos s'efectuaven relleus d'equips municipals en candidatures d'un mateix partit polític pels mateixos motius. I com hem referit anteriorment, amb el suport d'una part important de la població d'aquestes localitats.

 

Boom immobiliari i corrupción política

Així mateix cal tenir en compte com la corrupció ha tingut una gran pes i influència en les concessions, tant urbanístiques com de serveis públics en moltes autonomies i municipis. En massa ocasionis casos hem pogut comprovar com una concessió feta a l'oferta més favorable, posteriorment s'incrementava amb costos sobreafegits de manera que el cost final gens tenia a veure amb l'inicial.

Evidentment aquesta situació de “tancament dels ulls” o de “mirar cap a una altra part” per part d'una part important de la població, cap als negocis especulatius i cap a la corrupció que encobria, canvia fonamentalment amb el “esclat de la bombolla” i l'arribada de la crisi. Com a conseqüència d'això de les greus situacions socioeconòmiques que recau sobre la majoria de la població canvia radicalment la visió social sobre l'enriquiment i la corrupció. I s'avança ràpidament cap a una major falta de tolerància enfront dels fenòmens de corrupció que van apareixent.

 

A això no és aliena la ruptura del mirall de la falsa riquesa en què la societat havia viscut. Davant la realitat del cost social del que es va vendre com a aparent estat general de riquesa i benestar, com va ser la generalitzada compra d'habitatges a crèdit, i que ara es reconverteix en una realitat de pobresa i desnonaments, i lògicament el desencantament creix. I el que abans no es veia o es negava a ser vist, ara apareix en tota la seva cruesa. Els excessos, les corrupcions són ara vist com alguna cosa reprovable.

 

Malgrat tot va haver-hi veus, llavors fetes callar pels grans mitjans, que sempre van clamar sobre els excessos i contra el fals model de desenvolupament econòmic en què vivíem. Des del sindicalisme de classe, des de les forces de l'esquerra alternativa es va clamar en el desert comunicatiu a favor d'un canvi cap a un altre model de desenvolupament més just i sostenible. Però llavors va ser un clam en el desert.

 

No obstant això ara sorgeixen, gairebé del no-res veus que són recollides per amplis altaveus mediàtics que recullen les critiques abans desoïdes, i demanen acabar amb una situació injusta i contra una “casta” política que l'ha fet possible. Com diu de forma encertada Luis García Montero les veus de “els consumidors indignats”.

 

Més val ara que mai, però hauríem de reflexionar a fons i veure que no és només “una casta” la responsable de la situació. El responsable és el sistema econòmic dominant en el nostre cas, el capitalisme especulatiu i concessionat que està en l'arrel de la situació. Hi ha una classe econòmica que s'aprofita, fins i tot als moments de crisis en la seva va beneficiar, i unes classes treballadores i populars, explotades i utilitzades en els a els moments d'auge i rebutjades als moments de crisis. Hi ha per tant una mica més que casta. Hi ha classes explotadores i explotades. I hi ha polítiques de dretes, les que serveixen a les classes dominants, i d'esquerres que només es reconeixen, no pel seu nom, sinó per estar al servei de les classes explotades.

 

Cal dir que el pantà del que sorgeix la corrupció és fruit d'un sistema econòmic basat en l'especulació i amb la corrupció com a subproducte. No és ni tan sols un sistema capitalista industrial, el qual com a mínim crea producció i riquesa encara que es reparteixi de forma desigual. Aquí hi ha especulació, i un poder econòmic solapat al poder polític d'uns partits dominants que produeix espectacles com veure a ex-polítics retirant-se en butaques de Consells d'Administració de grans empreses, algunes de les quals ells mateixos van privatitzar quan governaven.

 

I enfront d'això no caben ardits sinó unitat de totes les forces noves o velles que vulguin un canvi real al país. I no hi ha dubte que la falta d'unitat pot impedir un moment històric del que serà responsable el que per protagonismes egoistes impedeixi la unitat necessària i que patirà la societat sencera.



Qui será responsable de manca d'unitat d'esquerres?

 

 

La Constitució buidada de contingut

Una Constitució buidada

 nuevatribuna.es | 11 Noviembre 2014 

En un moment en que s’escolten moltes veus crítiques amb la Transició caldria afirmar que la Constitució consensuada va ser un text summament avançat, i que han estat actuacions posteriors les que han significat una forta regressió i fins i tot un buidat de contingut del text constitucional primigeni.

Podríem  dir que actuacions polítiques són les que han anat produint un buidat important dels propis principis constitucionals. I en molts casos aquests desenvolupaments són fruit d’un model polític, el del bipartidisme imperfecte del PP i el PSOE,  que ha dominat l’escena política del país gràcies a una Llei electoral que el va potenciar.

Un exemple clar és tot lo relatiu al model territorial. La Constitució parla i reconeix l’existència i diferència entre  nacionalitat i regions. Fins i tot s’establia una forma especial d’accés a l’autonomia de les nacionalitats que varen tenir reconeixement polític en la II República. Així en la Disposició Transitòria Segona s’establia una excepció a la norma d’accés a l’autonomia a les comunitats (nacionalitats) que havien demostrat històricament la seva voluntat d’autogovern, Catalunya, Euskadi i Galicia que durant la República havien desenvolupat o tramitat “estatuts d’autonomia”.

Es evident que, en aquells moments difícils, parlar de nacionalitats era un subterfugi per a parlar del fet plurinacional de l’Estat, com han reconegut polítics del moment com Carrillo o Herrero de Miñón.

 Va ser posteriorment  amb la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, més coneguda com a LOAPA, llei aprovada per les Corts espanyoles el 30 de juny de 1982, fruit d’un pacte subscrit entre el PSOE i la UCD, on s’inicia el procés d’involució autonòmica. Entre altres coses, la llei tenia la voluntat de portar a terme un procés d’homogeneïtzació entre les diverses comunitats autònomes amb la voluntat final d’equiparar les unes i les altres. Es el conegut “cafè per tothom”. Amb la Loapa s’inicia un procés de regressió democràtica pel que fa al Títol VIII de la Constitució, que desprès conduirà als intents de recentralització de l’Estat i al buidat de contingut del poder autonòmic. Aquesta actuació és responsable de la situació conflictiva posterior i molt especialment del conflicte de Catalunya.

Contra la LOAPA

Es important constatar que darrerament amb motiu dels debats sobre Escòcia i Catalunya hi ha dues coses que han quedat manifestes. Per una part, que  Catalunya té moltes més competències reconegudes que Escòcia. Però per una altra, que Escòcia té les seves competències blindades, cosa que no passa amb les competències catalanes.

Per tant en el tema territorial la regressió i els conflictes no són fruit de la Constitució sinó de la regressió política posterior. La Constitució podria haver-se modificat i desenvolupat, amb la consolidació de la democràcia, cap a un model de reconeixement ple del caràcter plurinacional i plurilingüistic de l’Estat que la pròpia Constitució deixava inicialment esbossat.

 

Però no es sols en el tema territorial que la Constitució del 1978 ha estat buidada de contingut. La Constitució també reconeixia la possibilitat d’establir formes de desenvolupament econòmic que permitien que les polítiques econòmiques poguessin ser de dretes o d’esquerres.

 

També en el tema econòmic-social, i en una data més recent, s’ha donat una profunda regressió en contra de la idea original. Això es va produir el 23 d’agost del 2011, que és quan es va produir la Reforma Constitucional de l’article 135.

 

La modificació va ser proposada pel President Zapatero i acordada pels dos principals partits PSOE-PP que comptaven amb el 90% dels diputats i senadors la qual cosa els va permetre efectuar-la sense recórrer al Referèndum de la ciutadania. La reforma suposava prioritzar el retorn del deute per sobre de qualsevol altre consideració ni prioritat. En el punt 2 del nou redactat s’estableix que “L’Estat i les Comunitats Autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi el marge establert, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus Estats Membres”.

 

No hi ha dubte que la Reforma, adoptada per a fer front a les exigències de la Unió Europea i el BCE, suposa una innovació en el dret constitucional europeu pel que significa de cessió de la pròpia sobirania, i alhora significava trencar el consens del procés constituent anterior de la Constitució Espanyola.

PSOE-PP reformen la CE

Aquesta Reforma de la Constitució està en la base de les polítiques de retallades de drets de la societat, en temes de drets bàsics com són el dret al treball, a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, etc. Tota una sèrie de drets que queden com lletra morta davant de les retallades pressupostàries que els fan d’impossible compliment.

Altrament en la Reforma Laboral del 2012 del Govern del PP, es dona “un cop de destral” als drets laborals i sindicals, en especial al dret a la negociació col·lectiva que és la base del dret a la llibertat sindical i del dret al conflicte col·lectiu.

Contra la Reforma Laboral

Podem dir que la Constitució del 1978 ha estat devaluada al llarg d’aquests anys per part dels dos partits hegemònics. I que avui es fa evident la necessitat d’una profunda reforma, estimulada alhora per la pròpia degeneració institucional produïda per la degeneració del sistema fruit del bipartidisme imperant. Que ha estat al servei dels sectors econòmics i financers dominants, i que ha estat el responsable d’una profunda i sistèmica corrupció, d’una situació actual de greu desigualtat i de manca de cohesió social, i d’una profunda insatisfacció i desafecció social envers el marc polític i institucional existent.

 

Avui cada vegada és més difícil oposar-se a la necessària regeneració política, social i econòmica del país. Se li doni el nom de Reforma Constitucional, Segona Transició, Nou Procés Constituent, o com se’l vulgui anomenar, és evident que es fa urgent una refundació ja que la Constitució del 1978 ha estat buidada del seu contingut i avui és un text mort. I cal dir que no és necessària per donar resposta a una urgent qüestió territorial, de la que el cas més visible és el de Catalunya, sinó que també és necessària i urgent per establir un nou contracte o acord polític i social que permeti establir i blindar els drets socials, els vells ja enunciats en la Constitució del 1978 i de nous que cal reflectir,  i alhora la modernització d’un sistema polític que garanteixi la pluralitat i la participació social.

Cal un canvi constitucional!

EL 9N I L'ACTUALITAT DE MANUEL VAZQUEZ MONTALBAN.- Hacia el Posnacionalismo

ACTUALITAT DE MANUEL VAZQUEZ MONTALBAN.     Davant el 9N, encs cal rescatar l'actualitat del pensament del Manolo Vazquez Montalbán per retrobar un pensament lúcid,  lluny dels antagonismes de nacionalismes ètnics i històritcs.   L'article malgrat estar publicat al febrer del 2000 conserva plena vigencia.     Hacia el posnacionalismo MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN El País, 17 / 2 / 2000 Dije, y no digo Diego, que si el franquismo pudo reprimir y ocultar las reivindicaciones nacionalistas y proponer un único nacionalismo español como unidad de destino en lo universal, la democracia española del futuro tendrá su salud y naturaleza pendientes de cómo resuelve los pleitos de los nacionalismos interiores y las dos opciones de fondo con todas sus variantes: separatismo o confederación. El problema no es sólo español. La crisis de la identificación del Estado nación con capitalismo nacional, arrollada por la economía multinacional, favorece la deconstrucción del Estádo nación convencional y la alternativa de nuevas comunidades articuladas no sólo por intereses materiales compartidos, sino también por hechos de conciencia más o menos justificados por coartadas culturales o morales, entendiendo morales como la fijación de hábitos de conducta supuestamente peculiares a una comunidad, hábitos diferenciales como los que Ferrater Mora supuso en Formas de vida catalana. Aquellos paradigmas racionalizados por el filósofo catalán a partir de una Cataluña prefranquista, si eran dudosos como referentes hipotéticos, mucho más dudosos lo son en la Cataluña resultante del paso del franquismo y la transición. Estamos en una nueva nación real de los ciudadanos según el concepto de Habermas, sostenedor de que a partir de la conciencia de los derechos del hombre y del ciudadano aparece "... una nueva sensibilidad entre los propios miembros de una sociedad que se volvieron conscientes de la prioridad del tema de la realización de los derechos fundamentales, de la prioridad de la nación real de los ciudadanos, sobre la imaginaria nación de los miembros de una comunidad histórica y étnica".     Si el Estado español tiene un problema de redifinición y reestructuración, los nacionalismos periféricos han de concertarse con la nación real, la formada por la ciudadanía realmente existente y no por un imaginario de ciudadanía a la medida de una nación ideal dictada por la Historia y por una voluntad esencialista. Durante la primera parte de la Transición, la izquierda catalana, fundamentalmente el PSUC, salió de la resistencia proponiendo una nueva Cataluña, asumidora del nuevo tejido social resultante de los movimientos migratorios, concepto aproximado al de la nación real de los ciudadanos. Los análisis del PSUC fueron superando progresivamente el mecanicismo interpretativo con el que el marxismo convencional había descalificado toda reivindicación nacional y contemplaba el asalto al franquismo, y un paso más allá de una política transformadora, como el resultado de la alianza del socialismo con el catalanismo popular. Pero el nacionalismo al uso reaccionó con la sospecha de que aceptar esa nueva Cataluña sólo conducía a desvirtuar la Cataluña de siempre sobre la que tenían derecho de propiedad los supuestos catalanes de siempre, supongo que herederos directos de lo preibérico, o los que abjurasen de cualquier veleidad españolista, sea la de sentirse paisanos de los ciudadanos de España, superando el punto de vista de que eran ciudadanos adosados, fuera la de alegrarse cuando Perico Delgado ganaba la Vuelta a Francia. Durante veinte años, el nacionalpujolismo ha gobernado la comunidad autónoma de Cataluña y ha marcado las pautas identificadoras de la catalanidad, explícita e implícitamente, con la colaboración de fuerzas políticas y sociales no nacionalistas, pero conscientes del déficit de catalanidad consecuencia de cuarenta años de centralismo neoimperial franquista. La palabra normalización, aunque se empleara exclusivamente a propósito de la reinstalación lingüística, representaba el conjunto de un proyecto cultural y político: asumir como normal, propia, natural la hegemonía de la catalanidad y promulgar las normas que garantizaran esa hegemonía. Era obvio que el tejido social de la Cataluña de final del siglo XX no era el de la Cataluña anterior a la guerra civil y precisaba políticas de consenso para lo que estoy llamando reinstalación de la catalanidad y un comportamiento prudente por parte de la formación política nacionalista dominante. Consciente de la virtualidad de esa nueva Cataluña, el nacionalpujolismo ha gobernado evitando un conflicto abierto, sin crear una grave quiebra social, pero sin la menor capacidad de dar un sentido nuevo a la palabra integración. Es como si hubiera confiado en el factor tiempo como un aliado para que la nación real fuera a parar a la nación pujolista. La política de hechos consumados y hechos consensuados ha aplazado el protagonismo de la nación real de los ciudadanos, sin que el pujolismo haya explicitado suficientemente de qué imaginario de la catalanidad parte, paralizado a medio camino entre el tradicionalismo nacionalclerical y la Europa de las regiones de Edgar Faure, y a veces obligado a huidas hacia adelante para compensar a su hasta ahora disciplinada clientela independentista.     El pujolismo ha aparecido como un neonacionalismo interclasista capaz de asumir el catalanismo popular y el posibilista u oportunista de otros sectores y estamentos sociales, incluidos amplios sectores del franquismo sociológico catalán reciclado. Pero a cambio de no autoclarificarse nunca, y no planteo esa autoclarificación según los términos que suele usar la derecha española: fijar los límites de la reivindicación nacionalista. El pujolismo actúa consciente de esa nación real, pero sin querer connotarla, no fuera a poner en cuestión postulados y métodos esencialistas que no han conseguido ocultar sin estafa la imposibilidad de un nacionalismo interclasista hasta la metafísica. Aparentemente, el neonacionalismo pujolista sigue demasiado pendiente de un discurso postromántico y en buena medida, como todos los neonacionalismos en ejercicio, debe su éxito finisecular a la quiebra de las grandes cosmogonías sociales cuestionadas por la forma y el fondo de la derrota del socialismo real en la Guerra Fría. Todavía el neonacionalismo que puede afectar en Europa a Estados tan estructurados como el francés, el español o el italiano, no ha sufrido un enfrentamiento directo con los señores de la globalización y su batalla ha sido de estar por casa, frente al enemigo tradicional e identificador, el Estado jacobino o centralista autoritario como el español. Cabe valorar la ayuda que ha prestado al nacionalpujolismo y a su equivalente vasco la inhibición o la impotencia de la izquierda para ofrecer una alternativa de proyecto, cuando no la complicidad social de los aparatos dominantes en la izquierda política, aliviados en Cataluña porque cuestión tan espinosa, pero venturosamente desarmada, como el nacionalismo catalán, quedaba en manos de nacionalistas pactistas. La activación crítica de la izquierda en los dos últimos años se debe al evidente desgaste biohistórico del nacionalpujolismo en Cataluña y del PNV en Euskadi y a los riesgos de descontrol que pudieran derivarse. Ante la posibilidad de despiece de la túnica sagrada, la nación real de los ciudadanos debería optar a elaborar una túnica laica y no reclamar una parte de la reliquia, y por su parte, la nación real de los ciudadanos de España debería superar la acomplejada alarma ante Cataluña o Euskadi, por el procedimiento de considerar como propios sus patrimonios culturales y lingüísticos, pedagogía que debería asumir en primera instancia el Senado como Cámara territorial, donde pudiera hablarse en catalán, gallego y euskera como paso previo para que estas lenguas y los hechos diferenciales que representan formaran parte de la educación general básica de la nación real de los ciudadanos de España, por encima del riesgo de construir un Estado de ciudadanías adosadas.

m

La banca bé, gràcies, la societat malament

Rajoy, Fainè i altres

nuevatribuna.es | 27 Octubre 2014

El resultat dels "stress test" realitzats pel Banc Central Europeu ha evidenciat la solvència de la banca espanyola, que apareix en general com la millor capitalitzada.

Ara el govern del PP, infla el pit i presumeix de la situació de la banca espanyola, ocultant els costos que ha comportat la seva reestructuració.

Entre els bancs més capitalitzats apareixen molts dels rescatats com Bankia, Abanca (antiga Nova Caixa Galícia) o CatalunyaBanc. Així mateix, la majoria dels bancs espanyols han rebut milers de milions per fer-se càrrec d'altres entitats, Caixabank (Banc València o Banca Cívica), BBVA (Unnim), Sabadell (CAM) i així la pràctica totalitat amb l'excepció del Santander, que per cert és dels que apareixen en un lloc moderat pel que ha capitalització es refereix.

El cost total de tot aquest procés sabem que ens ha costat al conjunt de la ciutadania al voltant de 200.000 milions d'euros. Quantitat que hem pagat els ciutadans endeutant al país.

El cost de tenir avui aquesta banca que permet al Govern del PP enorgullir-se del seu sector financer, aquests 200.000 milions, ho hem patit tota la societat en forma de retallades socials en sanitat, educació, serveis socials, dependència, així com reformes laborals, de les pensions, etc., que ens han empobrit com a societat i ha trencat de forma greu la cohesió social.

Manca de cohessió social= més pobressa

Avui tenim una banca més solvent, capaç d'aprovar els exàmens de les autoritats europees i el cost ha estat l'empobriment generalitzat de la majoria de la societat, exceptuant els sectors més rics que encara s'han enriquit més amb la crisi, entre ells els directius bancaris.

Podem contrastar el fet que els treballadors espanyols siguin dels més pobres d'Europa, mentre que els directius de la banca cobren salaris de centenars de milers d'euros quan no milions anuals, a part d'altres regalies.

El sector bancari d'un país té en principi una funció social que és facilitar el crèdit a la societat. Aquesta funció en aquest país fa anys que no es compleix, no hi ha crèdit per a les famílies, ni per a les pimes ni en general per a l'activitat productiva. I ja ens anuncien que aquesta restricció actual continuarà en els propers temps.

Cal preguntar-se: Quin ha estat el benefici de la societat pel rescat del sistema financer? No s'han establert contraprestacions que els obliguin a retornar a la societat en forma de crèdit part del sacrifici fet pels ciutadans?

Res d'això. El resultat de la reestructuració és entre altres coses: 1.- Una consolidació d'un fort oligopoli; 2.- Continua la falta de crèdit per al finançament de la societat i de les necessitats productives que ens permetin sortir de la crisi; 3.- L'empobriment general de la societat, excepte les elits entre elles les dels directius bancaris; 4.- Exclusió financera dels sectors socials més febles i de poblacions fins ara servides per oficines de caixes d'estalvis.

En fi com dèiem una banca floreix en una societat empobrida.



Drets contra pobressa

Rajoy, la "thatcher" del nostre sindicalisme?

 

Thatcher: Dama de ferro contra els treballadors

nuevatribuna.es | 23 Octubre 2014

 

Fins aquest últim govern del PP, la concertació social, el diàleg social i la negociació col · lectiva es van convertir en un referent del sistema espanyol de relacions laborals i fins i tot del sistema de desenvolupament econòmic i en un model identificatiu del model democràtic del país.

 
El Reial Decret de Reforma Laboral del 2012 aprovat pel Govern PP comporta fonamentalment un atac directe al nucli de les normes de negociació col · lectiva i el seu objectiu és portar els treballadors cap a la negociació individual de les condicions de treball. Amb aquesta finalitat cal destacar alguns aspectes d'aquesta Contrareforma com són: a) La limitació a la ultraactivitat dels convenis; b) Situar el conveni d'empresa com a preferent enfront del sectorial; i c) donar més poder a l'empresari per a modificar unilateralment condicions substancials de treball.

Raons d'una Vaga General



Aquesta Reforma Laboral no és una més ni significa un atac a determinats drets dels treballadors. Significa un atac a la línia de flotació de la negociació col · lectiva i per tant a la pròpia existència del moviment sindical i de defensa del drets dels treballadors. Si l'objectiu bàsic del sindicat és la negociació col · lectiva, la destrucció d'aquesta comporta la destrucció del moviment sindical. El seu objectiu és debilitar la llibertat sindical i la negociació col · lectiva amb violació dels principis consagrats en els convenis 87 i 98 de l'OIT i vulnerant la Carta Social Europea. Significa, sense més, la ruptura del marc de relacions laborals existents i dinamitar i trencar el tradicional diàleg social. Mai fins ara s'havia atemptat contra els drets laborals i sindicals fonamentals com el de la negociació col · lectiva, soscavant i buidant de contingut els articles 7, 28 i 35 de la Constitució.

Vaga dels miners contra Thatcher

L'atac del Govern de Rajoy al sindicalisme no té un altre parangó a Europa que l'actuació liquidadora duta a terme per Margaret Thatcher contra el moviment sindical britànic, i del qual aquest no s'ha recuperat fins ara.

Cal destacar que l'objectiu de la Reforma Laboral és eliminar la intervenció sindical. Per això va aparellat amb un altre tipus d'actuacions, com limitacions als alliberaments sindicals, lleis que limiten els drets de manifestació com la Llei Mordassa, o una possible futura llei restrictiva del dret de Vaga, o les instruccions donades a les fiscalies per actuar i criminalitzar les actuacions dels piquets com hem vist després de l'última Vaga General.

PP: Criminalitzar la Vaga

Podem dir que Govern del PP en el camp de les relacions laborals, de la mateixa manera que s'ha fet en altres àmbits, ha portat a terme de forma conscient un buidatge de contingut dels preceptes constitucionals vigents en l'àmbit dels drets laborals i sindicals fonamentals.

Rajoy i el PP han aprofitat el moment oportú i han fet una cosa que ni el mateix Aznar s'havia atrevit a fer. Ells recorden que quan Aznar presidia amb poder absolut el país, els sindicats confederals el van obligar a retirar el "Decretazo" causant-li la primera derrota a l'expresident. Rajoy i el PP ho han tingut molt present i per això  han decidit escapçar, en absència d'una oposició política forta, el sindicalisme de classe, la principal força organitzada del moviment social. I ho ha fet en el moment de major debilitat per al moviment sindical quan la situació de forta crisi econòmica, amb un atur en cotes increïbles, dificulta la resposta sindical donada la situació de temor que la crisi desperta entre la classe treballadora.

Rajoy imitant a Thatcher?

És evident que la situació és complicada per al moviment sindical i per a recuperar el nivell en la negociació col · lectiva anterior a la contrareforma laboral. El sindicalisme necessita començar a armar-se per  a dur a terme una ofensiva, en el futur quan la crisi comenci a amainar, que permeti albirar la possibilitat de canviar els efectes d'aquesta contrareforma en la negociació col · lectiva i en els drets sindicals. Això s'ha d'elaborar a partir d'estratègies i propostes que siguin comprensibles i que permetin atreure i aglutinar els treballadors fixos, precaris i aturats. Fer una acumulació de forces i alhora una estratègia global que comporti aliats estratègics, especialment en l'àmbit social però també comprometent a aliats en l'àmbit polític. És hora de buscar aliats i adhesions a una proposta comuna que signifiqui un atac frontal a la política econòmica i laboral del PP. Es tractaria de potenciar un canvi polític promogut des de la perspectiva de la pròpia autonomia i independència sindical.

 
Es tractaria de plantejar una proposta que permeti tornar la plena vigència dels drets laborals i sindicals al mateix temps que els actualitza. En una societat on es parla de la necessitat d'una segona transició, en la qual es planteja una Reforma Constitucional, el tema dels drets col · lectius dels treballadors i de la seva representació, així com els drets socials han de tenir un lloc de privilegi i prioritari .

Ens cal el Sindicat Europeu

 

ARTUR MAS O EL FRAU A LA CONSULTA

Mas: el salvador de Catalunya

 nuevatribuna.es | 14 Octubre 2014

Artur Mas s’ha tret la “careta” i ha demostrat que el seu objectiu últim és un objectiu electoralista que en cap cas té a veure amb la consulta.

Durant setmanes el Govern ha defensat que aconseguiria celebrar una consulta tal com s’havia acordat amb la resta de partits partidaris del dret a decidir. Els mitjans públics dependents del govern han anat inculcant el compromís del govern. Malgrat tot això ara Mas es desvincula dels acords, ja no es tracta d’una “Consulta amb plenes garanties democràtiques” i la substitueix amb una mena d’enquesta a qui vulgui participar, sense cap garantia de pluralitat democràtica. Alhora ensenya la seva darrera carta, la de debò i la que desitja, la d’unes eleccions plebiscitàries on vol concorre amb una llista conjunta i programa comú, amb CDC i ERC, que les planteja com un referèndum per la independència.
 

Mas ha fet un frau evident a l’objectiu de la consulta i ha posat de manifest que mai ha estat el seu objectiu. Que el seu objectiu ha estat sempre el de mantenir el seu poder polític. Tant li fa el no dur a terme el “dret a decidir”, el seu objectiu és la permanència a qualsevol preu. Ara amb les eleccions plebiscitàries torna a plantejar un objectiu futur també discutible, les eleccions plebiscitàries. Com pot plantejar les eleccions plebiscitàries com un Referèndum, quan de les eleccions surten uns parlamentaris que tenen unes facultats legals, entre les quals no hi ha la de proclamar la independència unilateral?. Cal tenir en compte que per a fer una reforma de l’Estatut cal una majoria qualificada. Quina majoria caldria per a declarar la independència?.

Mas ara planteja una consulta de “fireta”, que és evident que cap partit seriós que defensi una consulta amb plenes garanties pot acceptar, tant si està a favor o en contra. Ara es tracta únicament de fomentar la participació dels votants independentistes si és possible, i que vagi a votar qui vulgui  en una consulta sense garanties de cap tipus, ni de pluralitat ni de seriositat. La qual cosa significa no sols crear frustració, sinó crear més crispació social i ruptura de la cohesió. Tot per un afany electoralista i de supervivència. La “consulteta” que ara proposa és un nou acte electoral de Mas

Frau al Pacte

Des d’un primer moment ni CiU ni ERC eren partidaris reals de la consulta i del “dret a decidir”. Per Mas i CiU l’objectiu era pujar a l’onada independentista i cavalcar-la alhora que li servia per amagar les seves polítiques antisocials.

 

Altres com ERC també tenien altres objectius polítics. Principalment el de consolidar el seu caràcter de primer partit a Catalunya i fer-ho en les properes eleccions municipals, la qual cosa li donaria una forta rel i poder polític en l’àmbit local. Per això ERC en principi no era partidari d’unes eleccions plebiscitàries en llista única i preferia anar poc a poc consolidant la seva posició partidària d’una declaració unilateral d’ independència.
 

La consulta era un objectiu prioritari i estratègic només per a les forces de l’esquerra minoritària, una com ICV-EUIA per que considerava la necessitat de que el poble fes efectiu el dret a decidir, altres com la CUP per que es plantejaven la possibilitat de que la mobilització social es plasmés en una majoria de votants per la independència.

ICV: decidir-ho tot

Ara s’ha arribat a la fi del joc. El consens majoritari sobre la consulta s’ha trencat. Mas ha evidenciat que el seu objectiu mai ha estat la consulta sinó el tacticisme més evident i anar cremant etapes per a una futura campanya electoral on pugui aparèixer com el President que més ha fet per Catalunya.

En definitiva s’ha acabat una etapa que ha demostrat que estem en mans d’un President que actua com un “tràiler” i que es capaç de dur a terme un frau en un tema tant seriós  com era una consulta que s’havia de dur a terme amb plenes garanties democràtiques.

Tor això sense amagar el fet de la responsabilitat del Govern del PP que és el responsable principal, per la seva actuació passada i present, de la situació de desafecció que es viu avui a Catalunya

Catalunya no es CiU

 

Catalunya, el problema polític persisteix

Votar és la solució

 nuevatribuna.es | 02 Octubre 2014

Com era d’esperar el Govern de Rajoy ha impugnat tant la Llei com el Decret de la consulta de la Generalitat i el Tribunal Constitucional ha suspès provisionalment el procés.

A l’espera de la sentència del TC, tot queda en principi aturat. Això en el camp legal, però el que no s’atura sinó que s’aprofundeix és el problema polític.

 

Fins ara el Govern del PP s’ha limitat a recórrer a la llei i apel·lar a la Constitució contra la demanda plantejada per una majoria política a Catalunya. Es evident que Rajoy juga amb les lleis i el poder de l’Estat al seu favor. Però el que també és evident és que la seva posició no sols no soluciona la situació sinó que la complica.

La posició defensiva de Rajoy i el PP, amb el suport matisat del PSOE, és profundament decebedora i podríem dir que mancada de lideratge. De la política cal esperar que resolguin els problemes polítics. I si ha un problema greu cal valentia i capacitat d’entomar els problemes i plantejar solucions.

 

Fins ara la única alternativa que ha rebut la societat catalana del govern central ha estat una negativa al plantejament de la consulta per a definir l’encaix i les relacions Catalunya-Estat, desprès del deteriorament i desafecció provocades per la sentència del TC sobre l’Estatut, dictada a instancies del PP, no cal oblidar-ho.

Dues actituts : Cameron vs Rajoy

Molts han comparat l’actitud de Rajoy amb la de Cameron i és comprensible. Cameron va acceptar el Referèndum d’Escòcia desprès de negociar el com i de quina manera s’havia de dur a terme. Es a dir va actuar políticament, i es va demostrar que moltes vegades no les propostes més visibles són les majoritàries. Però Rajoy sembla tenir por, por de la decisió dels catalans. No creu que els catalans puguin acceptar raons per continuar dins de l’Estat. I és evident que la seva resposta únicament negativa, sense proposar cap alternativa política no fa més que fer créixer la desafecció i l’animadversió envers la seva posició i de retruc envers el conjunt de l’Estat.

En el cas d’Escòcia els nacionalisme escocès jugava amb el factor favorable del rebuig dels escocesos envers el partit conservador. En aquest cas es confrontava un model de governar més “socialdemòcrata” a Escòcia amb la política d’austeritat del Govern de Londres. Però Cameron va tenir l’habilitat d’apel·lar als escocesos deixant clara la diferència  entre votar contra ell i els conservadors i votar per la independència. Es evident que en el nostre cas falten moltes coses, no només Rajoy no és Cameron, sinó que tampoc apareix un Gordon Brown capaç de fer propostes alternatives a la independència a partir de plantejar majors competències per a l’autogovern escocès.

Les diferències són abismals. En el cas del Regne Unit el seu “premier” no té cap problema en reconèixer que és una “nació de nacions” i que Escòcia és una nació. En el cas de l’Estat espanyol el seu govern no sols no creu en el caràcter plurinacional de l’Estat sinó que està portant a terme, emparant-se amb la crisi, tot un procés de recentralització i de lectura restrictiva de la Constitució. Davant d’això el PSOE planteja una hipotètica Reforma constitucional poc concreta pel que fa a les demandes de Catalunya, i només l’Esquerra Plural- IU defensa el dret dels catalans a ser consultats.

 

Amb aquest panorama cada actuació del Govern de Rajoy significa el decantament per aversió de més catalans cap a posicions independentistes, que defensa un Govern com el de Mas i CiU que no representen cap canvi pel que fa a les polítiques antisocials de retallades sinó que fins i tot van ser els capdavanters a l’Estat.

En aquests moments caldria recordar que al consensuar la Constitució, encara recent el final de la dictadura, es va tenir una especial voluntat de remarcar el caràcter diferenciat de les nacionalitats històriques i per això es parla de nacionalitats i regions. Gent de pes com Herrero de Miñón o Santiago Carrillo han reconegut que amb el terme “nacionalitats”, es volia reconèixer en un moment encara difícil el caràcter nacional i diferent de Catalunya, Euskadi i Galicia. Desprès va vindre el 23-F, la LOAPA i el “cafè per tothom”.

Catalunya: Som una Nació-No a la LOAPA

A Catalunya ja des d’abans de la democràcia la major part de les forces polítiques i de la societat s’han identificat amb el fet de que Catalunya és una nació. Ho han reivindicat des de l’inici i per això l’acord constitucional de la referència a les “nacionalitats”. Un exemple clar d’això és que  la legalització de CCOO a Catalunya es fa al marge de la de les CCOO d’Espanya i amb el nom de “Comissió Obrera Nacional de Catalunya”. I tots els partits catalans s’autoanomenen en els seus estatuts com a partits nacionals catalans.

Aquí hi ha la rel del problema i la manca de voluntat política i pel que sembla la impossibilitat ideològica de la dreta espanyola, PP- UPyD, de reconèixer una realitat i consegüentment la seva incapacitat de plantejar alternatives que puguin ser com a mínim debatudes, negociades i potser acceptades per la societat catalana.

 

Si el Govern de l’Estat plantegés : a) reconèixer Catalunya com a nació amb una relació bilateral amb l’Estat; b) Blindés les competències pròpies de Catalunya, en especial les més sensibles com llegua i educació; i c) Establís un sistema de finançament més just sense renunciar a la necessària solidaritat; potser estaria en condicions possiblement de negociar i amb probabilitats de guanyar una consulta a Catalunya.

Si aquest govern no és capaç de fer-ho es retardarà la solució, incrementarem els greuges i la manca de diàleg i deixarem a un altre govern futur la responsabilitat de resoldre en pitjors situacions un conflicte enquistat.

La política és l’art de solucionar els problemes polítics i les necessitats de la societat, i les lleis i les constitucions estan per a regular les relacions i per a ser modificades quan no ho fan. I el polítics de debò son els responsables de fer-ho.

11-S Diada Nacional de Catalunya

Raimon : "Quatre rius de sang"