Dret a decidir no vol dir independència

Catalunya és plural

nuevatribuna.es | 14 Enero 2013
Cal evitar caure en confusions. La reivindicació del dret a decidir no comporta, com alguns d’una i altra banda pretenen, ni es equivalent a plantejar la independència.

Això ve al cas de l’actual situació a Catalunya estimulada per l’acord CiU-ERC que planteja el camí de la consulta a la ciutadania sobre el dret a decidir com una consulta cap a la independència Es a dir planteja el resultat enlloc del procés de consulta

El dret a decidir és quelcom més ample tal i com diverses forces d’esquerra, especialment ICV-EUiA, han deixat prou clar al plantejar que cal aconseguir una gran majoria que defensi el dret a decidir i desprès proposar les diverses opcions.

La realitat de Catalunya com a nació és inqüestionable i, al marge del que puguin establir les normes legals, és prou clara i ha estat manifestada ja des de l’inici de la transició democràtica, i molt abans.

L’oposició democràtica a Catalunya va constituir en el seu moment l’Assemblea de Catalunya com a organisme unitari de tots els demòcrates catalans i en el punt tercer de la seva declaració fundacional exigia “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.



Antoni Gutierrez Diaz "El Guti": un promotor de l'Assemblea de Catalunya

La realitat dels fets diferencials nacionals a l’Estat Espanyol es va posar de manifest ja en el debat constitucional. Malgrat la situació en la que es va redactar la Constitució, on encara estaven intactes el poders fàctics del franquisme, el tema va ser la base de les discussions més dures al voltant del títol VIII de la Constitució.

Com deia el desaparegut Santiago Carrillo, el terme nacionalitats establert en el text constitucional era una forma de referir-se al fets nacionals català i basc especialment, d’aquí la diferenciació entre nacionalitats i regions. Això es repeteix en la forma d’accés d’uns i altres a l’autonomia i al major grau de competències, segons l’article 151, i el que estableix en la Disposició Transitòria segona referida exclusivament a Catalunya, Euskadi i Galicia.

En la pròpia discussió del títol són prou definitòries, del caràcter particular de Catalunya i les altres nacionalitats històriques, les expressions d’alguns del ponents constitucionals, és el cas per exemple d’Herrero de Miñón que es refereix assenyalant-les com a "Hechos diferenciales con conciencia de su propia, infungible e irreductible personalidad" . Més clars són els ponents Roca i Junyent que parlava de "Nación sin Estado, con personalidad cultural, histórica y política propia....dentro de la realidad plurinacional de España,....como Nación de Naciones", o Solé Tura que defineix la nacionalitat històrica com a "Un estado de conciencia colectivo que se fundamenta no sólo en la historia, en el pasado común, en la lengua, en la cultura o en la realidad económica sino también en una forma determinada de concebir su propia realidad frente a las otras".

La societat catalana va expressar la seva voluntat col·lectiva en els referèndums del 1979 i 2006 quan va ratificar els respectius Estatuts d’Autonomia. Però és evident que la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 a instàncies del PP i el Defensor del Pueblo va comportar entrar en contradicció amb les aspiracions del poble de Catalunya expressada en el referèndum del 2006 i va significar una ruptura del consens constitucional.

Les eleccions del novembre de 2012 al Parlament de Catalunya, van expressar que una majoria del poble de Catalunya considera que cal exercir de forma democràtica la seva sobirania mitjançant el seu dret a decidir el seu futur.

Optar pel dret a decidir no implica necessàriament optar per la independència. La societat catalana és molt plural i caldrà optar per aquella fórmula que comporti el més ampli consens i mantingui la cohesió social.

Des de l’esquerra i el catalanisme popular cal tenir molt clares les  posicions a mantenir. No es pot caure en el joc i en l’enfrontament a que ens volen portar les dretes nacionalistes tant l’espanyola com la catalana. L’esquerra sempre s’ha definit com a internacionalista i solidària. Com deia la vella dita “ els treballadors no tenim pàtria, la nostra pàtria és el món”. Les esquerres coherents i en concret les catalanes han defensat sempre els drets dels nacionalismes oprimits davant els nacionalismes opressors. I és per això que l’esquerra catalana sempre ha defensat els drets nacionals de Catalunya. Sense obviar el fet que els nacionalismes oprimits si s’alliberen poden convertir-se al seu torn, ells mateixos o les seves classes dominants, en nacionalismes opressors.

La realitat avui a Catalunya és que es neguen o es posen en qüestió drets bàsics com el d’un finançament equilibrat o els referits al paper de la seva llengua en la educació entre d’altres. Alhora que s’ha de fer front a un intent de recentralització de l’Estat en perjudici de les pròpies competències.

Desprès del fracàs de l’intent, encapçalat per Pasqual Maragall, amb la proposta de nou Estatut del 2006, que volia ser un nou acord amb l’Estat, escapçada per la sentència citada del Constitucional, ara es imprescindible establir una nova relació entre Catalunya i l’Estat. I això és el que ha d’establir la consulta al poble o l’exercici del dret a decidir.

 

Dolors Camats-ICV: Dret a Decidir

La posició de l’esquerra ha de ser en principi partidària de la possibilitat d’una nova relació amb l’Estat, però una relació clara de caire federal o confederal, que reconegui la personalitat i els drets de Catalunya com a nació i a una relació solidària regulada amb la resta de l’Estat.

Es evident que aquesta no és la posició d’altres forces de dretes nacionalistes catalanes o independentistes que no volen relació amb l’estat i parteixen de posicions insolidàries i aïllacionistes, ni de les dretes estatalistes i nacionalistes espanyoles.

Abans de la consulta a la ciutadania cal un debat polític seriós i en profunditat, més enllà de populismes dirigits més a l’estómac o al cor que al cervell. I veure quina de les diverses opcions és la més adequada.

Des de l’esquerra cal defensar una Catalunya que rebi un finançament adequat però acceptant el fet de que les zones més riques han de tenir un nivell de solidaritat  amb la resta, però que no pot comportar perdre l’ordinal entre comunitats pel que fa a les capacitats econòmiques abans i després de l’aportació al fons de solidaritat. Es a dir solidaritat si però dins d’un ordre. Alhora cal definir una clarificació competencial especial entre Catalunya i l’Estat, malgrat sabem que això és difícilment compatible amb un model constitucional caduc com el que està vigent a Espanya, on es difícil d’establir un necessari  Estat federal.  Cal defensar també que el futur de Catalunya s’ha de conformar dins de la Unió Europea i no aïlladament.

Cal no donar per suposat que una Catalunya virtualment independent resoldria tots el problemes de la societat. No es pot donar ni garantir, com defensen alguns, la hipòtesi que una Catalunya independent es mantindria dins de la UE, com tampoc és pot obviar el fet de que en cas de entrar possiblement podríem passar a ser un país contribuent net als fons comunitaris. Caldrà valorar els problemes d’una Catalunya independent, des de les despeses pròpies de ser un Estat independent, fins al fet de quin deute hauria de suportar en l‘actual situació de crisi. I també de quina manera és fa compatible la independència amb el fet de que el 46% de la nostra producció va en direcció a la resta d’Espanya.

Es evident que tant una sortida a una nova relació amb Espanya com una solució purament independentista són de difícil aplicació. En tot cas és evident que el que cal és tractar d’establir un pacte entre Catalunya i Espanya, tant per permanèixer, d’una altra manera, com per sortir-ne. I en això crec que dins de la dificultat és mes possible una solució de nova relació que una de divisió com planteja la proposta independentista.

Per últim hi ha un element fonamental en tot aquest procés i és mantenir la cohesió social de la majoria de la societat, especialment difícil en un moment de crisi com ara. Algú hauria de plantejar-se que tots els gran canvis precisen d’un gran suport social, no és qüestió del 51 ni 60%. Cal evitar una ruptura social i això comporta capacitat de debat i acords polítics que suposin percentatges alts no tant de parlamentaris com de suport ciutadà.  I crec que avui aquest ampli suport pel dret a decidir existeix entre els ciutadans de Catalunya, els que van votar CiU, ERC, PSC, ICV-EuiA o CUP, però sens dubte no seria el que tindria una opció independentista que és molt possible que fos minoritària dins de la societat catalana, o que comportés una ruptura en dos meitats del cos social.  

I en tot això i en la resolució d’un problema que és greu tindrà molt a dir la posició dialogant o de confrontació que adoptin els partits estatals.

                                      Raimon: "jo vinc d'un silenci"

No és cert, no son polítiques d’austeritat, son de dretes

Foto NYT "Austeritat i pobresa a Espanya"

nuevatribuna.es | 06 Enero 2013



L’actual crisi econòmica és l’excusa que fa servir la dreta neolliberal, hegemònica en la UE, per a imposar les seves concepcions ideològiques econòmiques i socials, les quals amaguen sota l’excusa de la seva inevitabilitat, i a partir de la tergiversació de conceptes com Austeritat.

Quan popularment es diu “Això no és una crisi, és una estafa”, s’està definint de forma clara la realitat del que està passant. Ningú posa en dubte l’existència de la crisi, el que es posa en qüestió són les raons i el fet de que només hi ha una sortida possible.

La raó de la crisi no és la que se’ns pretén fer creure. Ens diuen que la culpa és el  fet de que tots hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats i que ara es fan necessaris ajustos per part de tothom i que tots hem d’aportar de la nostra part. Però molts ja sabem que el cert és que ha estat fruit de l’especulació sense regles i de l’esclat d’aquesta bombolla especulativa. I ara es vol que allò que és culpa d’uns pocs que es van beneficiar de l’especulació ho paguem tots, en resum beneficis privats i deutes socialitzades.

La política que les dretes, tant europees, com espanyoles o catalanes ens plantegen és la de les retallades de l’estat del benestar. I ho fan tot tergiversant els conceptes del llenguatge, a l’enderroc de l’estat del benestar se l’anomena falsament “polítiques d’austeritat”, quan del que es tracta és d’imposar mitjançant retallades continuades un suïcidi social.

En aquesta crisi estan lliurant una veritable batalla ideològica, inclòs pervertint els conceptes. Com diu el magnat Warren Buffet “ Això és lluita de classes, i de moment la guanyem nosaltres”. I una de les formes passa per utilitzar de forma perversa conceptes que no són el que volen que s’entengui popularment.

L’esquerra i la gent de progrés ha de ser ideològicament partidària de l’austeritat. Durant molt temps, només cal llegir a Berlinguer, la austeritat ha estat una de les bases per a combatre els excessos i el malbaratament de recursos derivats de la societat de consum fruit del model capitalista de producció.

Enrico Berlinguer

Una societat austera és una societat que potencia els bens comuns, els bens i serveis públics i la lluita contra els excessos. Una societat que viu en austeritat no és sinònim de societat pobre sinó d’una societat amb menys diferències socials, sense misèries ni opulències. La austeritat defensada històricament  per l’esquerra no retalla l’estat social del benestar, al contrari el potencia, alhora que lluita contra l’excés i l’opulència. I això no és el que diu la dreta quan parla d’austeritat. La dreta ven les retallades com sinònim  d’austeritat. I això és fals!

Una societat justa, i per que no austera, precisa d’una fiscalitat més justa, progressiva i redistributiva. Ens preguntem en l’actual “falsa austeritat”: Quant pagarà Amancio Ortega d’Inditex pels 12 mil milions d’euros guanyats al 2012? O és que no paga?

Les retallades i les politiques de  les falses reformes estructurals, la falsa austeritat que plantegen les dretes ens demana sacrificis a tots, però el cert és que els rics multipliquen els seus beneficis i no participen del sacrifici del conjunt de la ciutadania. Els bens de luxe continuen incrementant les vendes. L’any 2012 els salaris han baixat el seu pes en un 5% mentre els beneficis empresarials han pujat el 2%.

El concepte d’austeritat, que és el que l’esquerra sempre ha defensat, significa eliminar allò que és superflu, sobrer. L’austericidi que planteja la dreta és retallar els bens necessaris i bàsics de la gent. No és austeritat retallar els drets socials i laborals, incrementar de forma abusiva el nombre d’aturats, eliminar les despeses en protecció social, retallar l’educació i la sanitat pública i els serveis socials mínims. Això és retallar les necessitats bàsiques i és incrementar l’explotació social quan al mateix temps es multipliquen les privatitzacions dels bens públics en benefici de certs interessos privats que es lucren  sense que aportin ni racionalitat ni millor gestió, sinó únicament incrementar els seus beneficis.

El que fan les polítiques ideològiques de la dreta amb la crisi, la veritable estafa que estan fent és trencar la cohesió social i provocar una major diferenciació entre una minoria cada vegada més rica i omnipotent i una majoria que ha perdut en gran mesura el seu poder adquisitiu i el seu confort social. Això com deia el “vell Marx”  no és més que aprofitar la crisi creada pel capital per  incrementar l’explotació capitalista mitjançant la creació d’un exèrcit de reserva laboral que ajudi a fer caure els salaris directes, diferits i socials i garantir un desigual repartiment dels beneficis. Tot això no té res a veure amb una veritable AUSTERITAT que en realitat  seria una forma de potenciar una societat més justa, més igualitària i més lliure, alhora que menys depredadora de l’entorn natural.

El que ens ha de fer reflexionar és el fet de que la dreta s’hagi apropiat d’un concepte propi de l’esquerra i l’utilitzi en sentit contrari del que vol dir. Es ni més ni menys que un efecte de l’hegemonia que la dreta té en aquests moments dins de la UE. I també de la retirada de les esquerres de les seves posicions, des de la caiguda del mur de Berlín Es fruit de la incapacitat i deixadesa de l’esquerra socialdemòcrata majoritària que fa unes dècades va assumir, per un suposat pragmatisme, el discurs de la dreta i avui es troba mancada de discurs alternatiu creïble. I també és fruit del discurs dogmàtic, sectari i antiquat  que va defensar durant molt  temps una gran part del que podríem anomenar l’esquerra alternativa o radical. Només cal veure com posicions defensades als finals dels 60 o principis del 70 pel PCI, són avui avantguardistes. Això evidencia  el greu retrocés en la hegemonia social per part de les esquerres. Malgrat tot l’aparició de fenòmens com SYRIZA a Grècia o la reactivació del sindicalisme en l’àmbit europeu ens poden donar esperances d’un futur alternatiu encara molt embrionari. Per que la lluita per l’hegemonia ha de ser plantejada en l’àmbit de la Unió Europea  o no serà realitzable. Avui no és possible plantejar-se una alternativa viable a llarg termini en un àmbit únicament d’un estat. Per a fer front a la dictadura dels mercats i els seus agents polítics de la dreta cal establir aliances intraeuropees per tal de fer canviar l’actual UE. Caldrà com  diu la dita “ pensar globalment i actuar localment”.



No és una crisi, es una estafa

                            Retrato- Antonio Machado- Joan Manuel Serrat

Cal més Europa, però una altra Europa

Estats de la Unió Europea

nuevatribuna.es | 26 Diciembre 2012

Europa està en una cruïlla de la que dependrà el seu futur. El projecte europeu està en una crisi derivada de la pròpia crisi econòmica que ha posat en evidència totes les seves mancances.

Europa no pot seguir sent únicament  un ampli mercat de més de 500 milions de potencials consumidors. Europa no pot per més temps demanar cessions de sobirania sense que això es correspongui amb un increment de la democratització de la seva governança i control de les seves polítiques.

En els seus inicis l’objectiu de la CEE i desprès de la UE era acabar d’una vegada amb els enfrontaments entre els països del “vell continent”. Ara no hi ha confrontacions bèl·liques però estem molt a prop de que hi hagi una forta confrontació política entre els diversos països que la conformen que pugui portar a la seva dissolució o la seva irrellevància  en un món globalitzat.

Durant molt de temps la idea d’una Europa Comunitària era motivadora i positiva per a la ciutadania. Significava l’exemple de la democràcia, l’estat del benestar, la cohesió social i l’àmbit més desenvolupat en el món d’una societat de convivència, al que s’aspirava com a model a imitar. Aquest model era atractiu per a la ciutadania d’aquells països que aspiraven a formar part de la Unió.

Avui difícilment podríem afirmar el mateix. La crisi ha portat al renaixement dels nacionalismes dins d’Europa, i més que plantejar-se una política del benefici comú s’imposa la del benefici particular de cada país, i d’aquí es passa al domini absolut i el “diktat” del més poderós, Alemanya, sobre els altres i a un enfrontament del nord envers el sud. Les polítiques austericides de Merkel estan comportant un greu patiment pels ciutadans dels països mediterranis, el ressorgiment de la germanofòbia  i, fins i tot, situar-nos en portes de l’avenç d’idees nacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques dins dels diversos països de la Unió.

Alemanya ha de ser responsable i afrontar la realitat. Cal que opti per ser una Alemanya europea, com ha estat durant un llarg temps, enlloc de tractar d’imposar-se en una Europa germanitzada que és d’impossible realització i que pot comportar la ruptura del procés d’unitat europea que tants esforços ha costat.

Alemanya ha de reconèixer  la seva responsabilitat, i particularment la dels seus bancs en la crisi dels països del sud. No es pot fer pagar als ciutadans d’aquests països la culpa ni els deutes de les polítiques especulatives de sectors empresarials i financers privats, dutes a terme amb el suport i beneplàcit de les entitats financeres alemanyes que obtenien i preveien bons beneficis. Avui en dia el deute de les entitats financeres espanyoles amb les alemanyes és d’uns 200.000 milions d’euros. Cal que tothom accepti una auditoria de quin és el deute just. No és acceptable traspassar als ciutadans, com a deute públic, el que és deute privat de les seves entitats financeres com està obligant la UE, i Merkel al seu capdavant, per garantir el reintegrament dels capitals efectuats per la banca alemanya. Aquest és un deute il·lícit que han de solucionar les entitats deutores i els seus creditors ja que ambdós són culpables.

Cal un canvi profund en la concepció de la Unió Europea i de les seves polítiques. Cal afrontar d’una vegada i de rel les necessitats de potenciar una Europa Unida política, econòmica i socialment i iniciar sense demora la seva construcció. Es urgent abans que l’euroescepticisme sigui impossible d’aturar  així com la idea de que tots els problemes i patiment  són culpa de la UE.

Cal avançar d’una vegada cap a una harmonització europea a tot nivell. Cap a una veritable Unió, monetària i fiscal, amb un BCE que faci de Reserva Federal, amb la mutualització del deute, amb els eurobons i evidentment amb un control a fons de tot el sistema financer i monetari dels països que formin part d’aquesta Unió i vulguin avançar. I és evident que poden haver-hi despenjaments , especialment de qui com el Regne Unit només vol les avantatges d’un mercat únic i res més, fins i tot seria positiva la seva sortida que pot ajudar a fer avançar més ràpidament a la resta. Però la unió monetària i financera ha d’anar acompanyada d’una harmonització fiscal que eviti el “dumping” fiscal, i també d’una política econòmica i un pressupost de la Unió capaç de fer en moments com els actuals de Plans d’estímul econòmic per a les economies més febles, i no només agressives i impossibles  polítiques de retallades socials austericides i ajustos impossibles de complir. Y cal especialment un reforçament democràtic de tot el projecte. No pot ser que mesures com les actuals les prenguin òrgans que no han estat legitimats per la ciutadania. Cal anar cap a una Europa Federal i unida políticament. Amb un Govern escollit per un Parlament Europeu representatiu i amb poders de control i capacitat de legislar.

Alemanya ha de comprendre que això es també positiu pel seu futur. Es el principal país de la Unió el que més aporta als fons comunitaris però també és el que més beneficis obté per les seves exportacions a la resta de membres. Però sobre tot es tornaria a una Europa sòlida, capaç de fer front políticament als mercats, i de nou seria un agent econòmica i políticament important, capaç de fer front als agents emergents, com la Xina, en raó a la seva major qualitat i equitat en els plantejaments socio-econòmics de societat cohesionada.

Logo de la Confederació Europea de Sindicats (CES)

Es evident que el plantejament pot semblar utòpic i llunyà, però se’ns dubta ha de ser un objectiu per als realment partidaris d’una Europa de progrés realment democràtica i unida. Per això cal donar passos per tal de crear una nova consciència europea solidària i democràtica. És per això que cal donar la benvinguda als plantejaments capdavanters de la Confederació Europea de Sindicats (CES) que dóna passos per a ser el representant dels treballadors de tota Europa. En aquest sentit ha estat important la Jornada Europea de Lluita del 14N i la seva previsible continuïtat al mes de març del 2013. Es un embrió positiu de l’Europa de progrés que volem, i ho és també per la diversitat de la actuació en cada país vinculada a la seva situació concreta, però unificada entorn la lluita i la solidaritat.

L’esforç del sindicalisme europeu ens indica el camí però no és suficient. Cal anar articulant una resposta des de l’esquerra europea, especialment des de l’esquerra alternativa i encara més en l’àmbit dels països del sud que més pateixen les actuals polítiques. S’han d’anar unificant plantejaments estratègics homogenis que s’adaptin tàcticament a la realitat de cada país. Però s’ha d’articular una alternativa europea a l’actual model de la dreta que vol menys estat del benestar, menys participació ciutadana i menys democràcia per la Unió. Cal una alternativa política que s’ha de fixar com a horitzó les eleccions europees del 2014 per demostrat que una altra Europa és possible, i motivar una ciutadania avui  presa del desencant, desencisada amb el projecte de l’actual Europa i evitar la lacra del creixement de l‘euroescepticisme o pitjor de  l’antieuropeisme. Per que ho hem de tenir clar: el futur d’ Europa o serà d’unitat, de govern democràtic, de progrés i de solidaritat entre el seus pobles o no serà.

Jornada Europea de LLuita del 14N 2012

Himne i bandera de la Unió Europea

Fi d'any: 25 imatges i gent de la meva historia



Nelson Mandela



Antonio Gramsci

Karl Marx

Enrico Berlinguer


 

Ho-Chi-Minh



-



Patrice Lumumba



"Che Guevara"

Malcom X

Vasco Gonçalves

Cipriano Garcia "El Cipri"

Santiago Carrillo

Lula da Silva











                   Viet-Nam               

Tommy Smith i John Carlos

Palestina

Miguel Hernandez

Mafalda

Woody Guthrie

 Victor Jara

Pete Seeger

José Afonso

Violeta Parra

George Brassens

Bob Dylan

 Ovidi Montllor

Bon any 2013 amb justicia,llibertat i sense retallades



Per tots i totes un bon any



Cal una nova ruptura democràtica davant la involució del PP?

Manifestacio Vaga General 14N a Madrid

nuevatribuna.es | 10 Diciembre 2012 -

En el 34 aniversari de la Constitució podem comprovar com aquesta és avui una eina embalsamada i envellida, derivada tant de la contrareforma de ZP-PSOE i PP com de les actuals polítiques involucionistes del PP, en tots els àmbits de la vida política, econòmica i social, les quals molt sovint vulneren els principis constitucionals.

La crisi econòmica és tant sols una excusa per al PP  per tal de fer una profunda revisió ideològica de tota l’estructura i superestructura política i social del país. La política global del PP no és només una política neolliberal d’austeritat i retallades econòmiques i socials, sinó que vol provocar una profunda involució en tots els àmbits de la vida de la societat espanyola que ens retorni als temps previs a la transició democràtica.

La política del PP avarca tots i cadascun dels àmbits de la vida ciutadana. A partir de la única raó de la seva majoria absoluta, incomplint el seu programa electoral que res té a veure amb la seva pràctica política, i per tant sense cap legitimació democràtica,  ha iniciat una  contrareforma global que elimina tots els avenços en drets democràtics de les darreres dècades.

El PP ha posat en marxa una política econòmica que només satisfà l’ 1% més ric de la població, en base a pujades d’impostos per a les classes mitges i treballadores, mentre no pren cap mesura per fer pagar a les rendes més altes o als especuladors, ans al contrari. En el darrer any el pes dels salaris s’ha reduït un 5% mentre el del capital, fonamentalment el del gran capital, ha pujat un 2% del PIB. Alhora no s’ha pres cap mesura per lluitar contra els defraudadors, al contrari es dicta una absurda amnistia fiscal que l’únic que pretén es garantir-los la seva immunitat i donar-los un missatge afavoridor.

S’ha trencat amb la Reforma Laboral i amb les retallades salarials, tot el marc de relacions laborals que tant havia costat establir. Avui la negociació és quelcom a evitar i es dóna tot el poder a l’empresari deixant els treballadors en una situació de profunda indefensió. Alhora es fa una campanya per retallar el paper de les organitzacions sindicals, no sols atacant els drets a alliberats sindicals sinó al seu propi paper fonamental i constitucional al retallar la seva funció bàsica de negociació col·lectiva. Altrament es llança una campanya mediàtica per tal de denigrar i enfangar els sindicalistes i les seves organitzacions.

En l’àmbit social es vol liquidar les bases del minso estat del benestar que s’havia anat construint en la democràcia , a través de un fort retall en la despesa social. Hi ha tota una planificació per liquidar l’escola pública, potenciant la concertada i privada i fins i tot anant a un retorn al nacional-catolicisme, tot potenciant el paper de l’església catòlica. En lloc de potenciar una escola igualitària i pública que eduqui en la ciutadania es vol potenciar una escola de l’excel·lència que vol dir una escola classista dels millors, és a dir d’aquells que puguin econòmicament pagar-se escoles amb millor nivell d’ensenyament, reduint l’escola pública, a una escola de menys qualitat que reculli els fills dels sectors econòmicament més febles.

El mateix s’intenta efectuar amb la sanitat pública, que havia estat un exemple fins ara. Es tracta de privatitzar-la, retallar-la i potenciar una sanitat privada de pagament, i de negoci, deixant la sanitat pública només per a casos d’emergència. Per aconseguir-ho s’introdueix la gestió privada, que busca rendibilitat econòmica i no social, i s’introdueixen els principis del co-pagament, ara dels medicaments i desprès dels serveis mèdics.

En definitiva, mitjançant les retallades econòmiques, s’intenta  que l’educació i la sanitat ja no siguin drets de ciutadania sinó serveis mínims de quasi beneficència. Ja no parlem dels serveis socials que simplement es pretenen liquidar donant pas a la pura i simple actuació de la caritat privada.

La contrareforma engloba altres àmbits com és el de la justícia, on es pretén substituir una justícia gratuïta i assequible a tots els ciutadans per una justícia a la que només podran accedir les persones econòmicament solvents. I això és un  cop de gràcia a un dels pilars bàsics del sistema democràtic. Però no es queda aquí la reforma en el camp de la justícia, ens vol fer retrocedir en temes de drets com es demostra en el cas de la regulació del dret a l’avortament de les dones.

Justament amb tot això es va cap a una liquidació total dels serveis públics potenciant la seva privatització i duent a terme un aprimament de l’administració pública que vol convertir l’Estat en una estructura esquelètica.

Alhora es potencia per un costat la política repressiva dels cossos de seguretat enfront els sectors  que es mobilitzen contra aquestes polítiques, mentre per l’altre es multipliquen els indults a torturadors, defraudadors i corruptes.

La contrareforma arriba a aspectes molt delicats de les relacions socials, és el cas de l’intent de recentralització territorial. En lloc d’avançar des de l’estat de les autonomies cap a un estat federal el que s’intenta és dur a terme el camí cap a un estat centralitzat i unitari amb les greus problemàtiques polítiques que pot provocar amb territoris com Catalunya o Euskadi.

Però la involució va més enllà. La pràctica de la majoria absoluta està portant a una legislatura on es governa per decret llei impossibilitant el debat democràtic i evidentment impedint avançar envers reclamacions àmplies de més transparència i més democràcia com podria ser el canvi d’una llei electoral bipartidista i poc democràtica o impedint potenciar les iniciatives de participació popular. Al contrari, ja s’escolten veus en el PP partidàries de reduir el nombre de representants polítics en les institucions, el que significa reduir encara més la pluralitat, i fins i tot com s’ha fet a Castella-la Manxa deixar sense retribució als representants polítics la qual cosa no significa més que reduir la funció política a qui econòmicament s’ho pugui permetre, la qual cosa és un atac frontal a la llibertat política.

El PP, amb la complicitat en la majoria de casos de les dretes nacionalistes, especialment CiU, està portant al país al començament dels anys 70, omnipotent per la seva dominància en l’espai polític i ideològic. Però això es contradiu amb les cada vegada més amplies mobilitzacions dels diversos sectors de la societat, la qual cosa crea una situació que sense una sortida política pot convertir-se en una veritable confrontació social de nivells desconeguts. Si el PP pretén usar per a la seva contrareforma  una Constitució anquilosada, que ells no van votar i que volen utilitzar mitjançant una lectura involucionista que va contra el propi esperit constitucional, que vulnera constantment, és evident que serà impossible la Reforma Constitucional necessària per adaptar-la als reptes del futur i afavorir una descompressió política i social del país.

El PP està portant a terme tota aquesta involució global gràcies a la situació de total debilitat i manca de rumb del PSOE, principal partit de l’oposició. Però la manca de perspectives de Reforma Constitucional pot arribar a fer trencar en un moment donat les costures de un “corpus constitucional embalsamat” i haurà de començar  plantejar-se un nou procés de ruptura democràtica, en l’àmbit de l’estat o de parts d’aquest.

Per fer-ho possible cal sens dubte l’instrument polític capaç de dirigir i canalitzar la crispació social, per això és urgent   la construcció d’una força o un front d’esquerres ampli, potent i mobilitzador capaç de dotar-se d’un plantejament que disputi en la societat la hegemonia que actualment ocupa la dreta. I cal tenir en compte que el paper d’aquesta organització seria establir una àmplia Aliança Democràtica per aconseguir posar fi a la involució i retornar a un estat democràtic modern i avançat.

Mentre la política no avança la societat ja dóna exemple del camí a seguir. Així sota l’impuls de l’esquerra social organitzada, els sindicats, s’ha constituït la Cimera Social que aglutina més de 200 organitzacions socials, i que va convocar la darrera Vaga General i Social , i la que ha liderat l’oposició real, juntament amb la reduïda esquerra política alternativa, a les polítiques involucionistes del PP.

Santiago Carrillo: element fonamental 1ª Transició



Syriza : exemple organització per 2ª Transició



               AnaBelen " Veremos a Dolores en Madrid"                    

La Reforma del sistema financer és una estafa

Gonzalez (BBVA) Fainé (Caixabank) Botín (Santander)

nuevatribuna.es | 01 Diciembre 2012

La crisi que estem patint al país és fonamentalment la del sistema financer, derivada d’una “bombolla immobiliària” estimulada per les entitats financeres. Malgrat això la seva reforma ha estat la darrera a la que han fet front els nostres governants.

Potser fóra bo recordar en aquests temps que durant la dècada expansiva les institucions financeres tenien beneficis superiors al 30% anual i moltes van arribar a triplicar la seva dimensió. 

La reforma que es vol portar a terme pel que fa al sistema financer és una veritable estafa per al conjunt de la ciutadania. Totes les retallades de drets i  de condicions de vida de la gent, tots els milers de milions de retallades que ens estan fent pagar, es dediquen a abocar-los a la salvació del sistema financer. Les entitats financeres i els seus directius van privatitzar els beneficis en temps de “vaques grosses” i ara socialitzen les pèrdues i es financen amb els diners de tots per tornar a fer beneficis privats en el futur.

Aquí hi ha qui com sempre guanya, un 1% de la gent més rica del país, els banquers entre ells, i un 99% que perd, el conjunt de la ciutadania que paga els costos i especialment els clients d’entitats financeres en crisi que havien subscrit preferents  o subordinades i ara veuen com es perden els seus estalvis, i els treballadors dels bancs o caixes en crisi que han perdut el seu lloc de treball, i que poden arribar al final del procés a sumar més de 30.000 treballadors.

Podem posar un exemple recent d’aquesta estafa. El Banc de València ha estat comprat per Caixabank per 1 euro. Això si, la compra portava sota el braç 5.500 milions en ajudes públiques per la compra d’una entitat que té 20.000 milions d’actius, és a dir 1 euro d’ajuda pública per cada 4 euros d’actius del Banc de València. Però això no és tot, l’entitat presidida per Isidre Fainé col·locarà al banc dolent  els immobles o actius tòxics del Banc de València i a més comptarà amb un Esquema de Protecció d’Actius (EPA) que comportarà que l’Estat, és a dir tots els ciutadans, es faci càrrec del 72,5% de la morositat que pugui sortir durant els propers 10 anys en crèdits morosos a pimes, autònoms i avalistes. A tot això afegirem que la meitat de la plantilla anirà al carrer i ja no entrarà a Caixabank, és a dir la venda es fa lliure de “pols i palla”. En fi Fainé i Caixabank guanyen mentre els ciutadans afegim milers de milions al nostre deute, és a dir al deute públic de l’Estat.

Aquest és només un exemple, pèrdues públiques i beneficis privats, el mateix que va passar amb l’adquisició de la Caixa del Mediterrani pel Banc de Sabadell, i tants d’altres com serà el multimilionari rescat de Bankia o la venda de CatalunyaCaixa  i NovaCaixaGalicia a algun membre de l’oligopoli bancari que estan creant  amb aquesta reforma. O el cas de la compra d’Unnim per part del BBVA on s’ha acomiadat  treballadors joves d’Unnim enlloc de prejubilar treballadors del BBVA, simplement per que el seu sou era una mica més elevat.

Aquesta crisi és una estafa per que només paga el conjunt de la ciutadania mentre els responsables de la crisi, els que dirigien les entitats en crisi, surten de “rositas” o fins i tot surten beneficiats en el cas del Oligopoli financer que formaran fonamentalment el Santander, el BBVA i La Caixa.

La reforma financera ha comportat invertir diner públic per rescat dels bancs o caixes en fallida i donar-los en bones condicions a les grans entitats financeres del país. Fins i tot hem hagut de demanar un rescat a la UE, rescat del que som i serem deutors tots i cadascun de nosaltres  per donar-li desprès els diners als grans bancs.

Es evident que tota aquesta reforma és una estafa. Rescatar amb diners públics només podria justificar-se si es feia per constituir una banca pública potent que s’encarregués de fer fluir el crèdit cap a la economia productiva i ajudés a fer sortir el país de la crisi que pateix. Res d’això s’ha fet i els grans banquers ja han dit que el crèdit no fluirà per que abans han de fer les seves dotacions i reduir els seus deutes. I tot això ho diuen aquells que ens han traspassat el seu deute privat i l’han convertit en deute públic.

Fins i tot en aquests moments, les entitats financeres que han acceptat la rebaixa del deute de les grans immobiliàries neguen aquesta rebaixa als particulars, als quals els hi treuen l’habitatge en cas de morositat sense que això els hi comporti la liquidació del deute, que es continua acumulant i creixent de forma desmesurada degut a uns interessos de mora abusius. I el Govern de Rajoy la única actuació que fa és recomanar a les entitats financeres que siguin considerades amb els més vulnerables. Es incapaç d’ exigir el que pot fer desprès de la quantitat de recursos econòmics esmerçats en la crisi bancària.

Només la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca -PAH  i l’Esquerra Plural (IU-ICV-CHA), amb múltiples iniciatives, han estat capaços de posar de relleu aquesta greu contradicció i tracte diferenciat que el poder polític té amb els poderosos per una banda, posant-se al seu servei, i amb la resta de la societat, per l’altre, retallant-li els seus drets i no tenint cap consideració.

La renúncia a crear una banca pública tindrà altrament una greu repercussió social, especialment derivada de la desaparició de les caixes d’estalvi, la pèrdua del dividend social que les caixes dedicaven al Tercer Sector, i l’exclusió financera que es produirà amb els sectors amb menys capacitat econòmica que no siguin rendibles per a la banca privada i que seran rebutjats del sistema financer.

Ada Colau de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca-PAH

                                       L.E. Aute: "Los burgueses"

Esfondrament del messianisme de Mas que paga la política de retallades



Mas: Messies fracasat



nuevatribuna.es | 26 Noviembre 2012

Artur Mas va convocar eleccions anticipades per tal d’aconseguir com ell va dir  “una majoria excepcional” – absoluta.  Pràcticament va convertir les eleccions al Parlament en un plebiscit sobre ell mateix. El resultat ha estat clar i contundent, CiU perd 12 diputats, quasi una quarta part, en les eleccions autonòmiques amb mes participació ciutadana.

Mas va pretendre amagar el balanç del seu govern de retallades sota la bandera del sobiranisme tot creant  el miratge “d’un estat propi”. La realitat l’ha despertat del seu somni ni ell és el messies de Catalunya ni el seu missatge ha tingut cap tipus de credibilitat.

Els catalans han castigat CiU per la seva política retalladora i han donat la bandera del sobiranisme i l’independentisme a qui sempre ha estat més conseqüent en aquest tema és a dir ERC.

Normalment aquest és sempre l’esdevenir de les coses, el ciutadà entre l’original i la còpia acostuma a escollir l’original.

El resultat de les eleccions ha estat també un gran correctiu pels aparells mediatics que CiU ha utilitzat sense cap pudor en benefici propi. Molt abans de la campanya s’ha fet un ús partidista mai vist a Catalunya dels mitjans de comunicació públics com TV3 o Catalunya Ràdio, acompanyats per la brigada mediàtica del Grup Godó, La Vanguardia, 8 TV i RAC1, que han monopolitzat en favor de CiU i en menor mesura del PP tot el seu  argumentari. El cas de TV3 ha estat paradigmàtic la campanya pro-CiU no ha estat només als telenoticies sinó als espais d’entreteniment i fins i tot als d’humor. S’ha fet un ús partidista dels mitjans públics que requeriria el cessament immediat dels seus responsables.

Els resultats posen les coses al seu lloc. Derrota del Govern de les retallades de CiU a qui ningú ha cregut en la seva recent aposta sobiranista. Aglutinament del vot independentista en ERC. Continua la marxa enrera del PSC, immers com el PSOE en una manca de projecte i lideratge, malgrat tot caldria salvar al propi candidat Pere Navarro que ha reduït sens dubte la profunditat de la derrota. El PP, malgrat la guerra de banderes aconsegueix un minsa millora. Es evident que Ciutadans capitalitza molt vot espanyolista descontent del PP i del PSOE.

Cal assenyalar la irrupció de la CUP, candidatura d’unitat popular, fins ara antisistema, independentista i anticapitalista, seguidors podríem dir de l’estil de HB que han aconseguit 3 escons per primera vegada.

Voldria acabar amb els resultats de ICV-EUiA, l’esquerra alternativa que ha aconseguit 3 diputats més, amb representació a totes les províncies que aconsegueix 120mil vots més que a les darreres eleccions i el millor resultat de la seva historia. A la ciutat de Barcelona queda a només 2 mil vots del PSC, i aconsegueix bons resultats arreu però especialment al cinturó industrial de Barcelona. Es evident que ICV-EUIA continuarà amb el seu camí de pas a pas  per convertir-se en el referent de construcció d’una alternativa d’esquerres a Catalunya

Sens dubte la situació política de Catalunya és força complexa. Amb un futur govern de CiU molt debilitat que precisarà o aliances sobiranistes amb ERC o retalladores amb el PP. En els dos casos els riscos per a tots ells són indubtables. Les dues alhora semblen incompatibles.

ERC té una decisió complicada ja que la aliança amb CiU pot ser de nou com una “abraçada de l’ós” però també és complicada per a CiU que es veurà obligada a radicalitzar-se en un tema que molts dels seus votants no comparteixen. Alhora ERC haurà de decidir de nou que pesa més ser independentista o ser d’esquerres

Dues qüestions queden obertes, desprès d’aquestes eleccions una cosa queda clara: hi ha insatisfacció amb les relacions amb l’Estat. Això no pot quedar amagat per la derrota de CiU, la defensa del Dret a Decidir, i a fer una consulta al poble compta amb el suport de CiU,ERC,ICV-EuiA i fins i tot del PSC, només PP i Ciutadans s’hi oposen.

L’altra qüestió que es evident.  Si analitzem els vots, ens diuen que Catalunya vol tenir un tracte més just i un millor acomodament a l’Estat, és evident però que si no canvien les coses l’opció independentista no és majoritària, fins i tot per que no és compartida pels poders fàctics i molts votants de CiU. Per cert avui Duran Lleida deu amagar la seva satisfacció.

ICV-EuiA: Catalunya no es CiU

                                          "Avanti Popolo!