TRUMP I EL MUR PERSA

 

nuevatribuna/

El major fracàs de les polítiques imperialistes de Donald Trump ha estat sens dubte el seu enfrontament bèl·lic amb la República Islàmica de l'Iran.

Com sempre Trump es condueix de forma atabalada i sense calcular els seus objectius i l'oposició que pot trobar. El seu enfrontament amb l'Iran és demostratiu de la seva deficient capacitat com a governant.

Poc ha de conèixer Trump de la història de l'Iran també conegut com a Pèrsia. l'Iran és fonamentalment un estat persa. Els perses reneguen de la seva etapa àrab i reivindiquen el seu passat imperial persa.

Si vas a Pèrsia pots comprovar l'esperit nacionalista dels seus ciutadans. T'expliquen la història del seu país en la seva antiga etapa persa fins  l'any 651 i després fan un salt històric fins  l'edat contemporània cap a l’any 1800. Tota l'etapa de dominació àrab-musulmana és popularment ignorada. D'això es desprèn també la seva religió xiïta diferenciada de la branca sunnita pròpia de la majoria dels països àrabs.

Si alguna cosa és propi dels actuals iranians és la seva reivindicació persa i el seu fort nacionalisme sigui quina  sigui la seva creença  religiosa o laica. El passat persa i la seva reivindicació social es fa evident en qualsevol conversa.

Dins de l'actual Iran hi ha religiosos ultres, els dominants en l'actual estat islàmic, com també hi ha gent islàmica no ultra i altres religions minoritàries, així com agnòstics o ateus. Partidaris del règim dels aiatol·làs, indiferents políticament o contraris. Però tots ells se senten orgullosos de la seva història i del seu passat persa.

En una ocasió a Isfahán entaulàrem conversa amb un home ja major que ens va interpel·lar en castellà i ens va preguntar “A vostès els sembla que jo soc un terrorista”, davant la nostra negativa ens va explicar que ell havia treballat més de 30 anys a la indústria petroliera dels Estats Units, i ara havia tornat al seu país, malgrat el règim que no li agradava però que ell fonamentalment se sentia part del país. Aquest és el sentir general dels iranians, la profunda petjada del seu passat persa que porten amb orgull.

l'Iran és sens dubte un dels països amb una població molt hospitalària, educada i amable. I lamentablement amb una història moderna marcada per les dictadures.

A l’any 1925 es va instal·lar la dinastia Pahlavi, creada per un militar que es va assignar el títol de Sha i al qual va substituir el seu fill Reza Pahlavi. Amb la fi de l'ocupació estrangera en 1946 es va intensificar l'auge del moviment nacionalista, entre el qual s'incloïa un influent Partit Comunista Tudeh. Tot això va portar al primer ministre progressista Mohammad Mossaddeq a intentar la nacionalització dels recursos petrolífers en mans britàniques, però una operació de britànics i estatunidencs va enderrocar del poder a Mossaddeq i va dipositar tot el poder en mans del Sha, el qual va instaurar sota el paraigua occidental una pseudodemocràcia.

El Sha Reza Pahlavi va governar amb mà de ferro i amb un règim dedicat a la seva acumulació de riquesa. La situació va portar al límit de l'esperpent a l'octubre de 1971 amb la suposada celebració dels 2.500 anys de la fundació de l'Estat Imperial Persa, suposadament efectuada per Ciro el Gran. Aquest espectacle que va costar milers de milions i al qual va ser convidada tota l'elit occidental tenia com a objectiu demostrar l'antiga civilització de l'Iran i la modernització del país sota el regnat de Reza Pahlavi. El malbaratament efectuat que xocava amb la realitat d'una població iraniana amb una economia afeblida i controlada per la temuda policia política SAVAK que reprimia de manera salvatge  l'oposició política va poder ser una de les causes de la futura Revolució iraniana que enderrocaria al Sha en 1979.

En 1978 es van iniciar les mobilitzacions contra el règim del Sha impulsada per tot el conjunt de l'oposició, amb el suport del potent econòmicament “Basar” i el conjunt d'organitzacions polítiques des del Tudeh fins als Mujahidins del Poble, i els influents clergues xiïtes. Tot això va provocar la caiguda del Sha, el retorn de Jomeini i a la llarga la instal·lació de la República Islàmica de la qual van ser excloses i prohibides totes les organitzacions polítiques que van ser perseguides i van haver de passar a la clandestinitat quan no a l'exili.

És evident, i ningú ho pot negar que l'actual Iran, és un règim autocràtic i dictatorial amb una molt dura repressió. Amb una dictadura que s'extrema amb les dones. De totes maneres, hem de deixar clar que la situació del vel, per exemple, és un tema que varia segons els temps, en temps d'obertura una gran part de les dones iranies, especialment les joves, com he pogut comprovar personalment, portaven el vel ajustat a una trossa amb el cap descobert. Aquesta situació canvia segons la fase de govern. De totes maneres, cal destacar que les dones de les monarquies del golf estan molt pitjor tractades que les dones de l'Iran, i que consti que no serveix d'excusa, però és una realitat.

Tota la complexitat i la realitat iraniana està controlada pel règim totalitari però el que hi ha és una població fortament nacionalista i orgullosa de les seves arrels el que comporta que la intervenció de Trump al costat d'Israel, enemic tradicional, no hagi fet més que reforçar el component nacional dels perses.

No hi ha dubte que Donald Trump es va equivocar d'enemic i els va menysvalorar. l'Iran amb un extens territori i amb més de 90 milions d'habitants no era l'enemic fàcil a batre. Hauria de recordar la guerra de l'Iraq amb l'Iran que va durar deu anys i que no va aconseguir derrotar el règim dels aiatol·làs. Ara ha passat igual.

La prepotència de Trump i Israel es van preparar per a un passeig militar on els iranians es regirarien contra la seva jerarquia. Però s'han trobat amb un enemic que ha anat pujant els seus contraatacs de menor a major mesura, fins i tot travessant la famosa “cúpula de ferro” israelià. En definitiva, que el passeig militar que Trump imaginava s'ha trobat amb la realitat de veure's obligat a negociar sense haver aconseguit cap dels seus objectius i haver provocat el caos en l'economia mundial.

Ara Trump fa temps que intenta aconseguir un acord però els iranians hàbils jugadors saben quins són els seus objectius de la negociació i les seves capacitats, enfront d'un gegant militar que sap que no és possible guanyar aquest conflicte amb bombardejos aeris i que la població nord-americana no suportaria la possibilitat de posar soldats sobre el terreny amb la possible escalada de morts estatunidencs que enfonsaria totes les possibilitats de Trump en les eleccions de mig mandat de novembre.

Al “bufó”, a “l’abusador” li ha sortit un os dur de rosegar i no serà Trump el que tingui la sortida fàcil en aquest conflicte i ja se’l veu amb desitjos de pactar. Mentre l'Iran juga, i fins al moment de forma molt equilibrada les seves cartes.

És a dir que esperarem que en poc temps s'aclareixi amb l'alleujament mundial aquesta crisi bèl·lica.

Una altra cosa serà el procés de democratització dels iranians que sens dubte es mereixen obtenir d'una vegada una democràcia plena, evidentment sense recórrer al passat que signifiquen els Pahlevi, sinó una democràcia de la qual només van albirar poc temps amb el govern de Mossaddeq i que es mereixen recuperar, així com el control de les seves riqueses i reserves petrolíferes.

Trump s'ha enfrontat sense saber-ho amb un poble orgullós del seu passat persa i que ha demostrat saber fer front a un enemic prepotent i amb una direcció desnortada. Trump ha mossegat de moment “la pols persa”.