La Unió Europea
sempre ha estat vista com a un “gegant econòmic i un nan polític”. Però
actualment es podria definir millor com a “un espai polític i econòmic
insignificant” degut fonamentalment a la seva pròpia actuació en tots els
àmbits.
La UE està en crisi i
encara hi ha molta gent que no ho vol veure. La seva creació va tenir lloc per a aconseguir la fi de les confrontacions
intra-europees i la unitat es basava fonamentalment en la conjunció de les
grans famílies polítiques europees, fonamentalment socialdemòcrates i
democratacristians, en un intent d'aconseguir que Europa fos econòmica i
políticament influent. Això sí sota el paraigües militar americà per tal de fer front a l'adversari de l'est
soviètic.
Els últims processos
d'ampliació han comportat una UE major, però alhora menys compacta. I això s'ha
notat en la dificultat de prendre decisions d'acord amb les necessitats del
conjunt i de cadascun dels països.
Això es va demostrar
ja amb l'última gran crisi econòmica on les grans potències, especialment
Alemanya va exercir un “diktat” sobre els països del Sud, sense tenir en compte
la voluntat dels seus ciutadans. El major exemple va ser el dur tracte donat a Grècia
en contra de la voluntat democràtica dels seus ciutadans.
Posteriorment els
diversos equips de dirigents de la Comissió Europea han anat perdent qualitat en
quant a intentar una major uniformitat i unitat política i social de les
ciutadanies dels diversos països. Això ha comportat que la ciutadania europea
s'allunyi cada vegada més dels ideals d'una UE com a referent polític i
apareguin de nou amb força sectors que retornen cap a una reacció nacionalista.
En els últims anys
hem pogut comprovar com les forces democràtiques perden força en els diversos
països i apareixen cada cop amb major força partits ultranacionalistes i
d'extrema dreta. El primer avís va ser el Brexit i la sortida de Gran Bretanya
de la UE. Posteriorment hem vist països tradicionalment progressistes com els
nòrdics en els que apareixen forts corrents de dreta i extrema dreta que
qüestionen la realitat comunitària. Així Holanda, Suècia, Finlàndia, Hongria o Itàlia
entre altres estan governats per coalicions amb forta influència de la
ultradreta nacionalista. Alhora en països importants com Alemanya i França, la
ultradreta nacionalista es confirma com a gran força electoral, i finalment en
països com Espanya i Portugal també van sumant descontents les formacions com
Vox i Chega.
Aquesta situació té
molt a veure amb la pèrdua de valors europeistes en la direcció de la UE. No es
plantegen avanços en la federalització de la UE ni en la democratització de les
seves institucions cada cop més obsoletes i allunyades dels interessos de les
majories ciutadanes. La burocratització de la UE i la seva falta d'impuls
federal de millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans és la primera
causa de la desafecció cap a la UE dels ciutadans europeus. Els quals perceben
a la UE com una maquinària burocràtica al servei dels grans poders econòmics. I
això malgrat el “miratge positiu” de la seva actuació davant l'epidèmia de
la COVID i les seves conseqüències econòmiques posteriors
Però la falta de
capacitat política de la UE s'ha vist i comprovat en diversos aspectes de les
seves polítiques recents. La primera va ser la seva actuació a Ucraïna. La UE
s'ha dedicat en exclusiva a la donació d'ajuda militar i econòmica a Ucraïna
seguint les indicacions dels Estats Units a través de l'OTAN. Ni una sola
iniciativa política per a solucionar el conflicte i aconseguir la pau. Això es
deixava en mans del “Germà gran americà”.
Una actuació similar
però molt més vergonyosa ha estat la seva actitud davant el Genocidi de Gaza.
La UE s'ha demostrat impotent per a exigir a Israel el cessament de la seva
agressió a la població palestina. No s'ha fet el més mínim pas per a frenar a Netanyahu
i la seva política de crims contra la humanitat. Pocs països com Espanya i
Irlanda han alçat la veu en l'escena internacional. L'actuació del conjunt
europeu ha estat una autèntica vergonya com ho testifica la posició i el rebuig
de gran part de la seva ciutadania enfront del silenci còmplice de la UE i els
seus governs.
I per si faltava
alguna cosa en els últims temps hem vist com la UE i els països europeus es
plegaven a tots els desitjos del “egòlatra emperador TRUMP”. En l'OTAN els
desitjos de Trump i els Estats Units han estat dictats als seus vassalls que
excepte l'honrosa excepció d'Espanya han acceptat un increment de la despesa
militar que comportarà un dèficit que sens dubte es compensarà amb retallades
socials. I aquesta despesa no servirà per a consolidar un pol de defensa
militar europeu, sinó per a incrementar la dependència dels Estats Units ja que
aquesta despesa es dedicarà a la compra de material militar USA. És a dir, els
països de la UE s'han comportat com a deixebles aplicats del “Gran Amic
Americà”, l'indiscutible amo i senyor del “cotarro”. Els països europeus han
renunciat a la seva autonomia i han acceptat el paper d'apèndixs o colònies de
la potència americana.
I ja per a posar el
tancament final a aquest capítol vergonyós de la submissió europea hem assistit
al “acord sobre aranzels” acordat per Trump i Von der Leyden.
L'acceptació total de nou del “diktat econòmic” americà ha estat total.
S'accepten aranzels del 15% per a les importacions europees en alguns
productes. Uns altres com l'alumini i l'acer són aranzels del 50%. Als
productes que s'importin dels USA, la UE, no aplicarà cap aranzel. I a més la
UE es compromet a comprar 600 mil milions de dòlars de gas americà i un altre
punt en material militar. Tot per a evitar diuen una guerra comercial. Per
descomptat no haurà de moment guerra comercial perquè hi ha hagut una rendició
total.
Només uns pocs països
demostren la seva decepció, Espanya, França i Hongria. La majoria inclina el
cap, disposats a acceptar el sotmetiment i la dependència cap als EUA, en lloc
d'intentar resistir i obrir-se a altres espais econòmics alternatius.
Amb aquesta UE, el
projecte europeu està abocat al fracàs i a la pèrdua de confiança i a un
allunyament cada cop major de la societat europea cap a les seves institucions.
En lloc d'impulsar un
federalisme europeu i una autonomia en tots els aspectes, inclòs l'econòmic i
militar del projecte europeu, obert a la relació equitativa amb el conjunt dels
països i espais econòmics del planeta, la UE s'ha decidit per continuar amb el
seguiment en tots els sentits del “Emperador americà” malgrat que aquest sigui
un veritable “Neró”.
I aquest camí només
té un final: la seva major intranscendència i a la llarga disgregació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada