 |
| Puigdemont discurs presentació candidatura |
nuevatribuna/30 DE MARZO DE 2024
El discurs de presentació de la candidatura de Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat, té tots el continguts del que representa la contumàcia en continuar plantejant un discurs irresponsable i basat en un anàlisi irreal de la realitat política de Catalunya.
Tot el plantejament polític de Puigdemont i Junts és un relat de tot el que
ha passat a Catalunya des de l’any 2017 sostingut en les mentides i el
falsejament del que realment ha succeït. Des de l’inici de la descripció del
fets, és a dir la seva pròpia vergonyosa fugida per tal d’evitar ser jutjat per
la seva actuació, Puigdemont ho presenta dient “ calia protegir per damunt de tot les institucions del nostre país i
la decisió sobirana del poble de Catalunya a través del seu Parlament, que n’és
el legítim representant, de proclamar la independència “. Segons el seu discurs ell representa tota la
legalitat, amb la qual cosa resta tota legitimitat als següents Presidents i
Parlaments escollits, malgrat haver-se presentat a les eleccions.
Puigdemont fins i tot parla de “restaurar”
la Generalitat que sembla que únicament la representa ell. Realment tot el
relat que fa és una fantasia d’una ment trasbalsada o d’una capacitat de
fabulació i fantasia digna d’un “conte de
fades”. No hi ha dubte que Puigdemont sembla tenir un molt elevat concepte
de si mateix, per que sense ell sembla que res és possible. Només així és
comprensible el que diu “ Hem de defugir
de mediocritats i sectarismes, hem d’allunyar-nos de la resignació i el
derrotisme que mai han estat aliats a la causa de Catalunya, construir amb
autoestima i autoexigència, un futur compartit amb tots i cadascun dels nostres
conciutadans”. Tot això només es possible plantejar-ho des d’un cap que vingui d’un
altre món. Puigdemont i els seus acòlits de JUNTS semblen oblidar el que va
passar l’any 2017. Al setembre d’aquell
any es van iniciar un seguit d’il·legalitats portades a terme per la majoria
del Parlament que van aprovar lleis il·legals, una convocatòria de Referèndum
mancat de les mínimes garanties de legalitat i transparència, l’1 d’Octubre, i
culminant tot en una proclamació d’independència que va durar menys de 30
segons. Cal dir que el Referèndum no va tenir cap reconeixement de cap tipus enlloc.
El que va passar posteriorment faria avergonyir qualsevol que tingués un mínim d’orgull. Malgrat haver convocat una reunió del Govern de la Generalitat, “l’honorable ” Puigdemont fuig de Espanya amagat dins del maleter d’un cotxe, deixant el país sense President. Desprès s’arroga el títol d’exiliat quan és un fugit de la justícia, cosa que no van fer una bona part del seu Govern que van ser jutjats i condemnats a presó pel Tribunal Suprem.
Durant aquests anys Puigdemont ha viscut en el seu “palauet” de Waterloo,
subvencionat per lleials seguidors o creant diverses formes de recollir fons
com el famós “carnet de la República Catalana”.
Mentre a Catalunya es van viure moments molt convulsos i molt tensos amb greus incidents fins que
amb la política endegada pel Govern espanyol de progrés comandat per Pedro
Sánchez es va iniciar una política d’apaivagament, acostament i diàleg amb Catalunya
i el seu Govern de la Generalitat i que finalment amb la concessió dels indults
va aconseguir una certa normalització en la societat catalana i en les
relacions entre l’Estat i la Generalitat. Tot això al marge, i fins i tot en
contra, de la política de confrontació que Puigdemont i JUNTS van mantenir.
Ara presumiblement, si s’aprova la Llei d’Amnistia, i gràcies al perdó que
aquesta comporta sobre determinats delictes que es puguin haver produït durant el temps del procés, Puigdemont
podrà tornar en un futur proper a
Catalunya i podrà continuar amb la seva carrera política com un ciutadà més.
Però el que Puigdemont no podrà es “TORNAR-HO
A FER”. Per que el que no fa
l’Amnistia es canviar les lleis, i si ho torna a fer haurà d’afrontar
novament la persecució judicial. Cal recordar que en la Transició l’amnistia de 1977 va perdonar a condemnats
per assassinats però alguns dels amnistiats, especialment d’ETA, van tornar a
ser condemnats posteriorment per reincidir en altres fets similars.
Es a dir, Puigdemont ha de ser conscient de que torna per que la democràcia
espanyola ha decidit amnistiar-lo juntament amb un altre grapat de gent que va
ser sancionada per actes de tot tipus contra la llei durant el procés
independentista. Més li val que en la seva frivolitat no pensi que pot
reincidir.
Es per això que només des de la ignorància o la mala fe, o sobre un intent d’engany als seus
seguidors es poden tenir en compte les seves paraules en l’acte de presentació
electoral que comentem, quan Puigdemont diu als seus acòlits de JUNTS “ l’objectiu principal que ens hem de fixar és
culminar amb èxit el procés d’independència que van engegar l’octubre del 17 en
una legislatura en que precisament s’escaurà el desè aniversari del referèndum
de l’1 octubre”.
Cal dir que tota la trajectòria política de Puigdemont i de la gent de
JUNTS que li ha donat suport al llarg del temps s’ha basat en dues línies
polítiques: 1) la irresponsabilitat més persistent de dur a terme un projecte
polític que anava en contra de tot el marc polític en el que s’estava actuant;
i 2) un projecte polític virtual, es a dir totalment fora de la realitat
política en que s’estava immers. Tot això amb un mèrit innegable de crear una “faula” que proclamada
de forma constant no sols per partits independentistes, sinó reiterada a través
dels mitjans de comunicació públics del govern català i els privats afins, es
va convertir per una bona part de la ciutadania en quelcom que semblava
possible.
Desprès els fets han demostrat que ni era real, ni estava preparat. La
majoria dels propis actors ho han reconegut. Tot el plantejament del “procés” era una entelèquia, si es va
arribar a on es va arribar va ser per la pugna insomne entre JUNTS i ERC per
ser hegemònics dins de l’electorat independentista. I en definitiva tot va ser
un “farol” (com va dir la ex-Consellera Clara Ponsatí) que se’ls hi va anar de
les mans. Només cal recordar la foto del conjunt dels diputats i diputades
independentistes desprès de la “non nata” declaració d’independència també
quasi virtual. Els polítics de ERC i JUNTS feien tots cara d’enterrament, i
només estaven joiosos els irresponsables que a sobre no tenien res a perdre ni
a témer, els de la CUP.
Malgrat això Puigdemont torna a intentar vendre de forma irresponsable de nou la política virtual malgrat fer una certa autocrítica “si no fos conscient, del desànim, la desmobilització, i la pèrdua de confiança d’una part de la població que, esperançada a poder fer possible finalment el somni d’un país lliure i millor, i que va respondre sempre que se li va demanar, s´ha decebut per la nostra incapacitat”. Aquí accepta que eren incapaços de fer real el “miratge” que era el “procés” però això no el fa canviar de discurs. I afegeix “malgrat tot, no ens han derrotat ni tenim només raons per lamentar-nos”, nosaltres no hem renunciat a res, ni ho farem, i que mantenim la legitimitat i legalitat tant del referèndum com de la declaració d’independència”. En aquest discurs es fa evident la certesa d’aquell refrany que diu “ no hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.
Puigdemont i els seus sembla que són incapaços de veure la realitat en que
el “nefast procés” ha portat al
conjunt de Catalunya i la seva societat. Una ruptura interna de la ciutadania
trencant llaços de convivència de moltes dècades. Un pas enrere com a país en
tots els àmbits, econòmic, cultural, social i polític. No són capaços de veure
que la major part de la ciutadania de tots els colors voldrien ja oblidar uns
anys negatius pel conjunt del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada