CATALUNYA: CAL PASSAR PÀGINA

Àtoms-ClubCortum/ 27 de gener de 2021

nuevatribuna| 29 de enero de 2021

A Catalunya li cal de passar pàgina. Els darrers anys han estat d’una profunda decadència de la societat sota el govern més ineficient i incapaç que haguéssim pogut imaginar. Ni en el pitjor dels somnis hom podia haver pensat en un govern com el que ha encapçalat, presidir seria molt dir, en Quim Torra.

El Govern de la Generalitat sota el mandat de Torra ha estat una barreja de despropòsits difícilment previsibles. Ha estat un desgovern voluntàriament volgut en mans d’un activista sense cap voluntat de construir res i sense cap altre objectiu que tractar de confrontar amb el govern de l’Estat i fer una continuada campanya de propaganda  d’una independència impossible i sense tenir en compte en cap moment les necessitats del país i de la seva ciutadania. Ni tan sols ha entrat en els seus plans gestionar res, sinó simplement dirigir-se als seus seguidors per a llançar-los discursos de confrontació que els tinguessin en una mobilització permanent.

El Govern no ha gestionat per a ningú, ni tant sols pels seus votants, als quals en exclusiva ha dirigit els seus missatges propagandístics. Ha menyspreat a més de la meitat del país que sota el seu pensament ni tan sols els considera part de la societat catalana. El seu discurs sectari no ha volgut mai reduir la divisió de la societat sinó en tot cas fer-la més ampla.

Hem vist crides a la insubordinació social, missatges de comprensió als responsables dels esclats de violència o als intents de col·lapsar el país i alhora retrets inclús a les seves pròpies forces de seguretat quan s’han enfrontat als violents al carrer. Tot això acompanyat de visites al fugit Puigdemont i als polítics empresonats, per cert sota la custodia del seu govern.

Aquest govern ha estat un malson. No sols ha inflamat i donat suport a les actuacions dels sectors més radicals de l’independentisme sinó que a la vegada ha confrontat amb tota la resta de l’espectre polític a la que ha menystingut deixant clara la nul.la voluntat de diàleg i d’acord per a donar sortida a una situació de profunda crispació. Tot això va portar al continuat despropòsit i menyspreu a les lleis i a la judicatura per part del President “vicari” que finalment l’han portat a la seva inhabilitació i dimissió. Fins a tal punt va arribar el comportament insensat del màxim representant de la Generalitat que la seva marxa es va produir dins d’una ruptura interna dels seu govern i de la seva majoria parlamentaria.

La gestió pública del govern ha estat nul.la en tot moment i la seva relació amb els agents socials inexistent, només ha tingut temps per a escoltar els cants de sirena de les entitats subvencionades que s’han encarregat de mantenir el soroll al carrer com l’ANC i Omnium. La marxa d’empreses i la degradació de l’economia i el teixit social no han comportat cap neguit per a un govern tancat en els seus somnis i absent de la realitat social del país.

En la darrera etapa amb i sense Torra hem hagut de suportar la realitat de la pandèmia del Covid-19 a Catalunya. Un govern que no tenia la voluntat de gestionar s’ha vist obligat a enfrontar-se a una important crisi sanitària i social. I això ha posat al descobert totes les febleses i mancances i s’han fet públiques les seves incapacitats. Han intentat en tot moment marcar perfil propi intentant criticar i plantejant falses alternatives a les polítiques del Govern de l’Estat. S’han vist retratats en la seva crítica per la crítica al costat del govern de la Comunitat de Madrid sent sens dubte les dues autonomies on de pitjor forma s’ha enfrontat la lluita contra el virus.

Alhora hem sofert una última etapa en el període més intens on les desavinences entre conselleries s’ha fet més evident amb una contínua i pública culpabilització d’uns responsables sobre els altres davant els ulls d’una societat que no donava crèdit al desgavell intern del Govern de la Generalitat. Els cessaments, els canvis, els enfrontaments han estat la fase final d’un govern que ha fet de la decadència institucional i del descrèdit la seva ensenya.

L’últim “esperpent” d’aquest simulacre de govern ha estat l’intent de desconvocar les eleccions del 14-F. Desconvocar unes eleccions que el govern en funcions va convocar, al ser inhabilitat el President Torra, per precepte legal i que per tant no podia desconvocar. Ni tan sols les va ajornar sinó que directament les va desconvocar sense tenir facultat per a fer-ho. I tot en el fons, malgrat ho intentés camuflar en raons sanitàries, per pures raons d’interès polític partidista com es pot veure en la posició dels diversos partits que ho van acceptar i que eren els que es veien com a més damnificats per l’efecte Illa.  

Ara com dèiem toca l’hora de passar pàgina d’aquesta nefasta etapa. Catalunya precisa desprès de tant temps un Govern de debò, l’objectiu del qual sigui gestionar el país al servei de la ciutadania. Els que ens han portat fins aquí no poden ser els que ens treguin. Necessitem un canvi urgent de govern i de la forma de governar. Cal un canvi en les prioritats i cal sobretot capacitat i voluntat de gestionar al servei del conjunt de la societat i en especial per als sectors més vulnerables. Cal reactivar l’economia i alhora el necessari diàleg social. Calen uns plantejaments polítics i ideològics adreçats a superar la divisió i la confrontació interna i ha restablir un autogovern com el que la societat catalana es mereix i establir unes relacions comunes i fraternals amb la resta dels pobles de l’estat.

Cal en definitiva un canvi radical, la societat catalana ha de superar la divisió i tornar a plantejar-se se un referent de societat capdavantera i solidaria tant envers la pròpia ciutadania com la del conjunt de l’Estat i de la Unió Europea i oberta a tots els pobles del món.

VACUNEM-NOS CONTRA “ELS PATRIOTES”

Els "patriotes"

Àtoms-ClubCortum/ 13 de gener de 2021

nuevatribuna /15 de enero de 2021

El dia 6 de gener Ivanka Trump es dirigia als assaltants del Capitoli de Washington amb el qualificatiu de “Patriotes americans”. Aquesta és la consideració que la família del President dels Estats Units tenia de les hordes tumultuàries que van voler prendre el control de la seu del Poder Legislatiu del país pera  evitar el nomenament de Joe Biden com a President escollit en les eleccions del novembre del 2020.

No és nou que els radicals nacionalistes d’arreu es donin aquest qualificatiu a ells mateixos. Hem sentit parlar de “patriotes catalans” als independentistes catalans, com hem sentit parlar de “patriotes espanyols” a la dreta de Vox o el PP, i també hi ha aquests “patriotes americans” els irredempts seguidors de Donald Trump.

Tots ells es consideren els únics que tenen el patrimoni de la “pàtria” la qual cosa expulsa tota la resta que no combrega amb les seves idees. Fan un ús propi i patrimonial dels símbols de referència com la bandera o el nom del país i les pròpies institucions la qual cosa comporta excloure la resta de ciutadans que pensen diferent. Tots els que no són patriotes són lògicament anti-patriotes i enemics, no adversaris.

En la “Make Amèrica great again” de Trump no hi caben els quasi 80 milions d’americans que van votar  Biden. En la Catalunya independentista no hi caben els no independentistes que o són traïdors o colons. En la Espanya de la extrema dreta aquesta actua com si fos propietària de l’ús de la bandera, la corona o la pròpia noció d’Espanya i exclou tota la gent que no pensa com ells. I el més curiós és  que no se sap amb quin dret es qualifiquen a si mateixos com a “constitucionalistes” quan amb les seves actuacions no fan més que qüestionar la Constitució.

Caldria excloure la paraula pàtria del normal discurs polític. La pàtria té una raó de ser en casos de conflictes bèl·lics propis de temps que voldríem creure passat. Podem recordar antigues frases com aquella de “La patria está en peligro, españoles acudid a salvarla” pròpia del 2 de maig en la lluita contra la conquesta napoleònica. O la tradicional expressió representativa de la lluita anti-nazi dels soviètics que es recorda com “La gran guerra Patria”. O altres utilitzades en situacions bèl·liques similars.

Crec que en els temps actuals caldria deixar d’utilitzar el concepte de pàtria i fomentar com alternatiu el concepte de ciutadania que és molt més inclusiu. La ciutadania és un concepte modern sorgit de la Revolució Francesa i que significa el dret a la igualtat i a la llibertat de tots els membres d’una societat unida per la fraternitat. Es un concepte molt inclusiu i que denota la concepció social de qui l’utilitza. Recordem la frase de Josep Tarradellas al tornar a Catalunya dient “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. Es una concepció clarament republicana dirigida a tots aquells que viuen en un àmbit concret. Parlar de ciutadans de Catalunya, de ciutadans d’Espanya o de ciutadans d’Europa o del món és un reconeixement  clarament igualitari de tota la gent a la que es refereix.

Es alhora un concepte unificador i democràtic, ja que el ciutadà o la ciutadana és un ser individual però que alhora forma part d’una col·lectivitat pròpia amb drets i deures iguals als dels altres.

Contra més fugim de conceptes com pàtria i més en reconeixem en d’altres com ciutadania més estarem aprofundint en una concepció més moderna i democràtica de les nostres societats. Unes societats més unides, més democràtiques, més col·lectives i més amables i per tant amb una millor relació entre les persones que les conformen.

En aquestes hores de pandèmia convindria que ens vacunéssim contra l’odi, la divisió i el sectarisme de totes les visions supremacistes, xenòfobes  i antisocials pròpies d’un populisme que ens recorda alguns dels pitjors i més negres moments de les nostres societats.

LLIBERTAT PER A QUÈ?

Manifestació al barri de Salamanca (Madrid)

nuevatribuna| 08 de enero de 202

Aquesta va ser la resposta de Lenin que tant va escandalitzar a Fernando dels Rius del PSOE quan aquest el va visitar en 1920 a Moscou.

Aquests mesos en veure les manifestacions de la dreta política, mediàtica i religiosa, sigui contra el confinament o les lleis d’Educació o Eutanàsia, aquesta resposta adquireix una forta significació que es pot entendre perfectament. La dreta utilitza la paraula llibertat quan en realitat defensa la discriminació dels més desfavorits. La seva llibertat comporta la discriminació i la falta de drets dels més febles. La dreta no ha entès aquella dita de que la llibertat d'un acaba on comença la dels altres. El seu dret no és tal sinó que és la confirmació dels seus privilegis sobre uns altres.

El concepte de Llibertat procedeix de la Revolució Francesa i va indissolublement lligat a altres dos conceptes, els d'Igualtat i Fraternitat. Són tres conceptes que per a comprendre el que van significar i signifiquen no s'han de separar els uns dels altres. I és aquí on va fallar el sistema soviètic en potenciar la igualtat sobre la llibertat, però també és aquí on falla el sistema capitalista en parlar de llibertat i oblidar-se de la igualtat i la fraternitat. 

Fins ara cap sistema ha optat per portar endavant un sistema complet basat en la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat (Solidaritat) alhora. Moltes vegades es plantegen com a conceptes antitètics quan en el camp teòric no ho són i quan es van concebre anaven entrellaçats.

A aquest efecte és interessant recordar els plantejaments dissidents que es van  tenir lloc dins de l'antiga òrbita soviètica. Especialment significativa i interessant és la vida i l'obra d'un polític i filòsof que va viure en la RDA, Robert Havemann.

Havemann va ser un resistent anti-nazi, comunista declarat, membre del SED (Partit Socialista Unificat de la RDA), membre del seu parlament i de la seva Acadèmia de Ciències, dels quals va ser expulsat en la dècada dels 60 pels seus plantejaments crítics sobre la manca de llibertat a la RDA i el seu suport a moviments com la “Primavera de Praga” o l'Eurocomunisme dels partits comunistes de l'Europa Occidental.

Llibre de Robert Havemann

Havemann mai va acceptar marxar de la RDA i anar a viure a Occident. Ell considerava el sistema socialista era superior al de l'occident capitalista perquè en el socialista s'havia aconseguit superar la propietat privada dels mitjans de producció i per tant la base de l'explotació de l'home sobre l'home. Però al mateix temps Havemann reivindicava la necessitat imperiosa de la llibertat en la societat socialista. Ho reflecteix de manera clara en els seus llibres un dels quals té un títol molt evident “La llibertat com a necessitat”. Per a ell la llibertat era necessària per a aconseguir una societat plenament socialista.

En l'actualitat el debat d'idees sembla que hagi caigut en desús, però des de l'esquerra caldria revitalitzar-ho per tal d’evitar que la dreta utilitzi de forma interessada els conceptes. En la Constitució espanyola apareixen de manera clara però diferenciada els conceptes de Llibertat i Igualtat. La Solidaritat (fraternitat) només apareix per a parlar de la relació entre les diverses comunitats autonòmiques i no com a un dret de la ciutadania.

La llibertat que ara està sempre en boca de les dretes, que la utilitzen per a tot, és un concepte que s'usa desnaturalitzat en plantejar-lo com a propi de les persones individualitzades respecte del conjunt de la societat i no com a  un dret del conjunt de la societat.

Des de les esquerres s'hauria de realitzar un gran esforç i fer una gran pedagogia per a explicar com els tres conceptes han de comprendre's de manera conjunta. Tenen molts motius per a fer-ho i més en una situació com l'actual.

Aquest plantejament permetria de manera conjunta explicar per exemple la defensa del sistema fiscal com a mitjà de redistribució social de la riquesa (solidaritat) que potencia els serveis de tots com és el cas dels serveis públics, els quals han de ser prioritaris perquè són la base de la igualtat la qual garanteix la llibertat social.

La desigualtat social que existeix de manera global i que al nostre país té una especial repercussió significa la pèrdua de la llibertat de vida per a molts, la manca d'igualtat en la societat i de solidaritat entre la seva ciutadania.

Que no ens enganyin,  allò que criden i exigeixen les dretes actualment no és la defensa de la “llibertat” sinó el manteniment de la desigualtat social i per tant la defensa d'un sistema social basat en l'individualisme contrari a tot sentiment de fraternitat o solidaritat.

Com ja va explicar en el llunyà 1762 Jean-Jacques Rousseau en  “El Contracte Social” “Tot es redueix a dues qüestions principals: La llibertat i la igualtat, sense la qual la llibertat no pot existir. Renunciar a la llibertat és renunciar a ser home, als drets i als deures de la Humanitat. La veritable igualtat no resideix en el fet de que la riquesa sigui absolutament la mateixa per a tots, sinó que cap ciutadà sigui tan ric com per a poder comprar a un altre i que no sigui tan pobre com per a veure's forçat a vendre's. Aquesta igualtat, es diu, no pot existir en la pràctica. Però si l'abús és inevitable, vol això dir que hem de renunciar forçosament a regular-lo? Com, precisament, la força de les coses tendeix a destruir la igualtat, cal fer que la força de la legislació tendeixi sempre a mantenir-la”. El pensament del filòsof francès contínua vigent i poc comprès.

Llibre de Rousseau

( Adeu 2020) PER UN BON ANY 2021

NI INDEPENDENTISME NI ESPANYOLISME

Nacionalismes excloents

Àtoms-ClubCortum/ 23 de desembre de 2020

nuevatribuna | 26 de diciembre de 2020

Les opcions de les esquerres a Catalunya han de ser equidistants dels nacionalismes, això vol dir defugir el nacionalisme independentista i alhora el nacionalisme espanyolista.

Les esquerres han de ser radicalment federalistes a Catalunya, a Espanya i a Europa. I en aquest federalisme han de defensar els fets diferencials de Catalunya entre ells la defensa del seu autogovern, de la seva llengua i la seva cultura de forma radical. Defensar els fets diferencials i els fets comuns amb la resta dels pobles d’Espanya i en la construcció d’una Europa federal.

Durant molts de temps la dreta ha estat hegemònica a Espanya i a Catalunya. Les dues dretes antagòniques s’han retroalimentat mútuament i les esquerres s’han quedat en una condició subalterna.

Es hora que els partits d’esquerra es rearmin ideològicament i apostin d’una forma clara i sense ambigüitats per una opció federal per més difícil que sigui plasmar-la, ja que caldria un canvi constitucional. Es però  la forma d’Estat que cal defensar i intentar avançar en fórmules federalistes dins l’Estat autonòmic.

Tot això és important per a no caure en falsos debats sobre temes com la llengua. Defensar la immersió lingüística a Catalunya no és defensar quelcom aliè a l’esquerra. La llengua no és patrimoni de ningú, sinó un valor per a tots, tant la catalana com la castellana. La prevalença de la llengua catalana a Catalunya és admissible per que es tracta d’una llengua minoritària que coexisteix amb una llengua forta com és el castellà. Dins de la societat catalana el castellà continua tenint una forta implantació, és la llengua materna en moltes famílies  i és majoritari en els mitjans de comunicació i en l’àmbit social i públic. Es una llengua que no necessita defensa especialment si està cobert el seu ensenyament en l’àmbit educatiu. Informes com PISA demostren que el seu coneixement a Catalunya és millor inclús que el d’altres autonomies com per exemple Madrid.

Luis García Montero- Instituto Cervantes

Catalunya té la sort i l’avantatge de gaudir d’una riquesa cultural pròpia i d’una  cultura espanyola comuna. I totes dues han de ser cuidades i respectades. Això és el que actualment tracta de fer en l’àmbit estatal l’Instituto Cervantes potenciar-les arreu, de Goya i Picasso a Casas i Dalí o de Cervantes i Ausiàs March a Espriu i Machado. En el cas de la literatura catalana cal defensar les seves diverses formes d’expressió tant la feta en català com la d’expressió castellana, no es pot negar la catalanitat i la importància per a la cultura catalana dels Marsé, Gil de Biedma o Vázquez Montalban. El bilingüisme no ha de considerar-se de cap manera un fet negatiu ans al contrari quelcom a mantenir i potenciar, la qual cosa no comporta no ser conscient de la necessitat especial de protecció a la llengua més feble en l’àmbit general.

La reivindicació de l’escola en català va ser impulsada per les forces d’esquerra com el PSUC i el PSC com a mitjà per a evitar dos línies d’escola diferenciades en català i en castellà que comportessin una possible discriminació de l’emigració de parla castellana. I no hi ha dubte que el resultat ha estat positiu i no ha estat mai conflictiu. La conflictivitat s’ha volgut atiar per algunes forces polítiques de la dreta espanyolista a qui interessa confrontar amb la dreta independentista i arraconar  les esquerres.

Per això és criticable l’actitud d’alguns personatges de l’esquerra, que casualment no coneixen la realitat catalana, llançant campanyes en defensa d’un suposat perill del castellà a Catalunya qüestió totalment falsa i inexistent. Amb aquestes actuacions només fan que donar munició a la dreta espanyolista i a l’independentisme per arraconar els partits d’esquerres a Catalunya.

L’esquerra ha de tornar als seus plantejaments de la “Transició” quan era ideològica i culturalment hegemònica i ara entorn a la defensa d’una sortida federal  al conflicte català tornant a recuperar els vots que el “procés” independentista els hi ha arrabassat en benefici d’opcions identitàries de la dreta d’un o un altre sentit utilitzant temes com la identitat lingüística per a dibuixar falses divisions.

Les esquerres s’han de treure de sobre les seves pors envers els plantejaments nacionalistes de dretes i oferir el seu plantejament en defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat  dins de la societat catalana i espanyola basat en la pràctica de la solidaritat federal.

Revindicant Escola Pública en Català

BBVA-Sabadell, la fusió "fake"

Una fusió frustrada

Malgrat que ja s'ha explicat de manera exhaustiva en la premsa econòmica molta gent es pregunta: com ha pogut fracassar una fusió ja anunciada? La raó és simple, el fracàs és fruit d'un intent de fusió no desitjat i mal plantejat. Les dues entitats havien arribat a un principi d'acord d'intercanvi d'accions que premiava  les del Sabadell amb un 25% de prima sobre el seu valor, però durant aquest procés el BBVA va vendre les accions de la seva filial americana el que va provocar un increment del 15% en el valor de les seves accions. Aquesta venda va produir també un increment especulatiu de més del 25% en les accions del Sabadell. Davant d’això el BBVA va voler revisar la prima d'absorció del 25% acordat, uns 500 milions d'euros. I aquí es va provocar la ruptura.

Aquesta fusió era clarament forçada per la situació del propi sector financer i una resposta defensiva a la fusió de CaixaBank i Bankia. Totes les fusions actuals no tenen una voluntat expansiva sinó de defensa buscant una concentració que permeti economies d'escala reduint de manera important tant oficines com plantilles per a afrontar una realitat de baixos tipus d'interès, estrets marges, escassetat de beneficis i deteriorament del valor en borsa. No obstant això no totes les fusions són iguals.

A diferència de la fusió de les antigues caixes d'estalvis, aquesta té diferències notables. En primer lloc la primera tenia en les dues entitats accionistes de referència, Fundació La Caixa en CaixaBank i la pròpia participació de l'Estat en Bankia. En el cas de la fusió de BBVA i Sabadell tenen un accionariat molt diversificat amb important pes de fons d'inversió. Així mateix tenen cultures empresarials molt diferents. Podríem dir que era una fusió més potenciada per la necessitat que pel desig.

Si analitzem el BBVA hem de dir d'entrada que actualment res té a veure amb l'antiga solidesa del BBV dels temps d’Asiain i Toledo amb el pes que tenia el capital basc “el Neguri”. Tot això va canviar amb la fusió amb Argentaria, impulsada i autoritzada per Aznar i l'entronització de Francisco González al capdavant del BBVA. El BBVA ha realitzat una àmplia expansió a Amèrica Llatina, el 50% dels seus beneficis provenen de Mèxic i Turquia on ara té una forta presència i d'on procedeix el seu conseller delegat. És a dir de zones delicades que poden condicionar el seu futur. La gestió realitzada per González, més pròpia d'un “agent de canvi i borsa” i la seva obsessió per la seguretat ha portat a posar en risc reputacional  l'entitat. Cal dir que el BBVA està en el punt de mira d'entitats bancàries europees, és a dir podria ser objecte de compra per part d'alguna entitat en el context de fusions comunitàries. Es comenta que una important entitat francesa ho té en estudi. Tot això derivat de la falta d'un nucli dur accionarial.

Carlos Torres i Josep Oliu Presidents de BBVA i Sabadell

El Sabadell ha estat sempre un banc ben posicionat en l'àmbit de les “pimes”, aquest és avui el seu “taló d'Aquil·les” en una situació de pandèmia com l'actual. La seva política d'expansió es va basar en l'adquisició d'entitats financeres amb problemes a través de compres o subhastes com la de la CAM, entitat en situació equivalent la de Bancaixa. Un exemple de les seves compres va ser l’adquisició del Banc d'Astúries (fruit de l'adquisició del NatWest) en 1996 que comptava amb 85 oficines al Principat d'Astúries i posteriorment la compra en 2001 a “la Caixa” de l'asturià Banc Herrero amb més de 150 oficines a la regió asturiana, una de les regions amb menor PIB de tot l'estat. Cal dir que “la Caixa” es va desprendre de l'Herrero en considerar que va ser un error la seva adquisició.

Més greu com a operació fallida va ser la compra del britànic TSB que ha danyat la seva rendibilitat i que ha provocat en els últims anys una forta depreciació del valor del Sabadell en Borsa.

En resum podríem dir que aquesta operació ha estat mal plantejada, mal planificada i mal executada amb lo qual el resultat ha estat pèssim per a totes dues entitats amb major repercussió en la menor malgrat que encara no hagi perdut en borsa tot el que la va fer pujar l'anunci de l'operació de fusió.

No hi ha dubte que els moviments en el sector financer, derivats de la negativa situació d'aquest, no han finalitzat al contrari des de la UE es continua alimentant la necessitat defensiva de fusions intracomunitàries que fins el moment no s'han materialitzat.

Sindicalisme a la Banca

PSC i COMUNS: cal mirar a l’esquerra i al federalisme

Esquerra i Federalisme

nuevatribuna/12 de diciembre de 2020

Àtoms-ClubCortum/ 9 de desembre 2020

En les albors de la transició es podien trobar “pintades” a les parets signades per PSUC-PSC, en aquells moments molta gent del hegemònic partit de l’oposició al franquisme donava suport a l’aparició del PSC (el seu germà petit de l’esquerra). Posteriorment durant molts anys tothom sabia que l’aliança natural allà on era possible era entre el PSUC i el PSC i posteriorment entre el PSC i ICV. Fins i tot en el govern tripartit de Pasqual Maragall, el denominat “Dragon Khan” el partit més petit (ICV) reparava les esquerdes entre els socis més grans. Ara amb l’onada hegemònica de l’independentisme a Catalunya i l’aparició dels nous subjectes polítics han variat les relacions de forma profunda. Les relacions entre el PSC i els Comuns no són fàcils. Situació que no s’entén tenint en compte que ambdues forces governen al Govern de l’Estat i a l’Ajuntament de Barcelona. Les desconfiances i els recels mutus no es poden amagar i moltes vegades són injustificats.

I malgrat això només un cec no veuria que el futur de les dues forces hauria de passar per una major unitat entorn a dues qüestions fonamentals:

1) La defensa del federalisme com a forma de relació de Catalunya amb l’Estat, i alhora la necessitat de construir una Europa Federal.

 2) La defensa de polítiques econòmiques i socials d’esquerres que ajudin a construir una societat menys desigual i enfortir els valors republicans de la llibertat, la igualtat i la  solidaritat en la societat  catalana, espanyola i europea.

De moment però no sembla que les coses vagin per aquesta via que els ajudaria a crear un espai alternatiu enfront les dretes espanyolistes i enfront els partits independentistes avui hegemònics. Aquests darrers també han fomentat polítiques de dretes, la desigualtat social i la ruptura de la connivència en la societat catalana en base a identitats confrontades.

El PSC faria malament  tractant d’integrar a les seves llistes electorals al Parlament de Catalunya grupuscles de l’antiga CiU, em refereixo tant als que es presenten com de centre com Units, o als clarament de centre-dreta com Lliures o de dreta pura com la Lliga democràtica. Aquesta gent no li aporta res ni tan sols prestigi catalanista i per contra li pot provocar la fugida de votants d’esquerres o castellanoparlants de l’àrea metropolitana. El PSC no necessita patents de catalanisme, la seva historia el qualifica prou i no pot jugar a antics intents de “socio-convergència” que mai van dur enlloc. Només cal veure els programes i l’ideari d’aquests grupuscles gens representatius en temes com l’escola per veure el seu tarannà dretà que res té a aportar a l’opció socialista.

Els Comuns també caldria que es fessin mirar aquesta obsessió per apropar-se a ERC. Als republicans sempre els hi ha sobrat una lletra a les seves sigles la “E”. Sempre ha estat un partit inestable i si alguna cosa el defineix es el seu nacionalisme extrem més que cap contingut d’esquerres. Tota la seva historia en l’actual període democràtic ho demostra, des de Barrera a Junqueras, passant pels períodes de  Hortalà o Colom-Rahola. Excepte en el parèntesi del tripartit ERC sempre va ser un “escolanet” de CiU i ara vol ser el substitut de l’antiga Convergència hegemònica. Es un greu error tant dels “comuns” com de Pablo Iglesias creure que ERC és un aliat fiable. ERC és un partit menestral, representant d’unes classes mitjanes que volen aparentar el que no són i al final sempre giren cap el conservadorisme.

Temps d'unitat

Els “Comuns” ja han fet una cosa que hauria estat impensable en el PSUC o ICV que ha estat signar uns pressupostos del Govern de la dreta independentista que no han servit ni tan sols per a l’objectiu de convocar eleccions anticipades. Es evident que “l’adanisme” de l’anomenada “nova política” ha fet desaparèixer el seny i la coherència de la tradició del PSUC i això no és una bona noticia.

Com molt bé predica en el desert Lluis Rabell els partits que volen representar  l’esquerra haurien d’establir una certa, encara que no fos formal, aliança per a crear un pol clarament d’esquerres i entorn d’ell i amb la força conjunta establir la negociació d’alternatives sigui amb ERC o fins i tot el centre catalanista que ajudin a establir un paisatge polític de futur que ens faci sortir d’aquest gris període dominat per un  independentisme irredempt de dreta que només ha portat la societat catalana a la frustració, la ruptura social, al creixement de la desigualtat, i a un pou d’endarreriment econòmic, social i cultural com a país.

El PSC hauria de mirar cap  els partits de la dreta catalana menys arrauxats, el PDeCat, PNC i altres que es conformin com a una aposta de la dreta nacionalista més racional i amb la que es pugui parlar i fins i tot negociar.

I que els “Comuns” deixin de pensar en l’únic objectiu d’una futura aliança amb ERC per a poder tocar govern.

Si volen ser una alternativa de debò per a fer quelcom útil per a les classes populars dels país que basteixin cadascú des de la seva particularitat propostes polítiques d’esquerres i federals que puguin permetre una alternativa engrescadora a l’actual desgavell polític de Catalunya.

Temps era temps

LLÀGRIMES DE COCODRIL DEL CGPJ

Sala de Plens del CGPJ

Àtoms-ClubCortum/ 25 novembre2020

La renovació del CGPJ es sens dubte un tema d’especial transcendència pel que fa a la normalitat institucional de la nostra democràcia. Es poc justificable que el CGPJ, l’òrgan de govern del Poder Judicial, un dels tres poders de l’Estat juntament amb l’Executiu i el Legislatiu tingui des de fa més de dos anys el mandat caducat.

La raó de la no renovació rau en la negativa del PP de complir amb el mandat constitucional de renovar en els terminis establerts per la Constitució l’òrgan de govern dels jutges.

Es la tercera vegada que el PP es nega a negociar la renovació del CGPJ en el decurs de la història democràtica. Les tres vegades quan ha estat a l’oposició. Només accepta la renovació quan té una majoria parlamentària que li permeti una millor correlació de forces. Així és com el Consell de Govern del Poder Judicial ha anat canviant de majories. D’una majoria progressista en els primers anys de la democràcia a la majoria conservadora actual derivada de que les renovacions que només s’han efectuat quan el PP ha tingut la majoria.

L’actitud del PP és clarament desestabilitzadora i podríem dir que contrària al mandat constitucional, la qual cosa contradiu la seva afirmació de partit “constitucionalista”. El seu objectiu és aconseguir tenir una influencia, a través dels consellers conservadors, en el poder judicial de forma que es converteixi en un instrument al servei de les seves polítiques contra el poder Executiu. Sembla com si el PP imités a Trump en la seva política d’aconseguir majories conservadores en el Poder Judicial.

L’objectiu del PP és convertir el  Poder Judicial en una tercera cambra per tal d’afavorir les seves posicions actualment minoritàries en els àmbits parlamentaris. Alhora el control del CGPJ li permet influir en els nomenaments de jutges favorables en òrgans judicials importants com són el Suprem i fins i tot de dos vocals del Constitucional. La situació és encara més important quan estan a punt de ser jutjades  causes que afecten directament al PP, les derivades de la corrupció del cas “Gürtel”  i la de la trama policial “Kitchen”, judicis de profundes conseqüències que poden repercutir directament en la honorabilitat i el crèdit del partit conservador.

I mentre tant el President del Consell del Poder Judicial, Carlos Lesmes, simplement s’ha limitat ha deixar constància de la situació.  Si bé des de gener d’aquest any el CGPJ havia deixat d’efectuar nomenaments ara  els ha tornat a fer.

Per cert cal recordar que Carlos Lesmes va estar des de 1996 fins al 2005 alt càrrec en dues Direccions Generals del Ministeri de Justícia sota els Governs del PP de José María Aznar.

Es paradoxal que el PP es lamenti quan algun càrrec del PSOE ocupa càrrecs en l’Administració de Justícia, com ha estat el cas de la Fiscal General, però obvia quan ell ho ha fet amb alts càrrecs polítics que ha situat al front de la Magistratura

Amb Carlos Lesmes al front de la judicatura aquesta ha tingut moments d’especial bel·ligerància amb el Govern Progressista adoptant una posició de clara confrontació i crítica respecte el Govern o alguns dels seus membres. Darrerament fins i tot ha tractat d’involucrar el Cap de l’Estat en la seva confrontació amb el Govern de l’Estat.

Les lamentacions en les dues darreres inauguracions de l’Any Judicial del President del Consell del Poder Judicial no són més que llàgrimes de cocodril al no assenyalar als que són els responsables de la no renovació del mandat caducat del CGPJ, i alhora deixar  de fer nomenaments que només corresponen a un organisme amb plenitud de funcions i no a un de caducat com és l’actual CGPJ .

Crec sincerament que la modificació de la forma de escollir del CGPJ plantejada pels partits del Govern no és gens encertada i que el que caldria plantejar es molt més senzill:  Establir en la llei que el CGPJ en quan caduca el seu mandat entra en funcions i per tant ja no pot fer nomenaments i es redueixen progressivament les retribucions dels seus vocals.

ELS FONS PÚBLICS PER A L’EDUCACIÓ PÚBLICA

Aprovada la nova Llei d'Educació

nuevatribuna | 21 de noviembre de 2020

Una vegada més el debat d’una Llei d’Educació ha portat a una confrontació política entre l’esquerra i la dreta. Per molt que alguns ho intentin camuflar sota els temes del lloc del castellà en l’ensenyament en alguna comunitat autònoma o allò referent a l’assignatura de religió el veritable enfrontament polític rau en quin ha de ser el paper de l’ensenyament concertat i quin ha de ser en el seu cas el finançament públic.

En el nostre país aquesta qüestió té el seu origen en el control  que el nacionalcatolicisme va tenir sobre el conjunt de l’ensenyament. La dictadura va delegar en les organitzacions de l’església catòlica tot allò relatiu a l’ensenyament i l’ensenyament públic va quedar reduït a un paper públic d’ensenyament de poca qualitat dedicat a les capes més desafavorides de la societat. Aquesta situació ha pesat en la regulació de l’ensenyament en la democràcia.

Durant el període democràtic s’ha impulsat de forma important l’ensenyament públic en quantitat i qualitat, especialment durant els Governs del PSOE. Però en aquell la impossibilitat assumir d’entrada el dret a tot l’ensenyament a càrrec de l’estat des del sector públic va permetre el manteniment de l’ensenyament concertat, és a dir aquell que en principi substitueix la manca de places al sector públic i per tant estableix un concert educatiu, un finançament públic d’aquests centres  privats, majoritàriament a càrrec de comunitats religioses.

En principi el concepte original de l’educació concertada era el de ser subsidiària de la xarxa pública. Però aquesta situació no tan sols s’ha eternitzat sinó que durant els mandats de la dreta a l’Estat i a les comunitats autònomes s’ha incrementat el finançament de les escoles concertades en detriment de la xarxa pública.

La pròpia condició de subsidiarietat de l’educació concertada semblaria indicar que amb el temps la concertada aniria a un procés de progressiva desaparició en benefici de l’ensenyament públic que s’hauria generalitzat, és a dir que només hi haurien dos tipus d’ensenyament el públic a càrrec de l’Estat i el privat a càrrec dels particulars.

Però no ha estat així. Per què? Bàsicament per que el manteniment de l’ensenyament amaga una vegada més una discriminació social i una de les bases de la desigualtat existent. Tot sota la falsa excusa de la defensa de la llibertat. Per que falsa excusa? Perquè l’educació pública que ha de finançar els poders públics té com a objectiu garantir la igualtat de conjunt dels estudiants. Si algú vol una educació diferent pot optar per una educació privada però que s’haurà de pagar de la seva butxaca. I això no és el que la dreta, de qualsevol tipus no accepta.

La dreta política i educativa contra la Llei Celaà

Espanya és un del països de la UE on es destinen menys diners públics a l’educació. Al voltant del 4%, front una mitja al voltant del 5% del conjunt de la UE. Espanya és el sisè país amb menys inversió educatiu de tota la UE i lluny dels més avançats com són els països nòrdics entre el 6 i el 7%, però també de Portugal. Cal ressenyar que Portugal inverteix un 6% i ha prioritzat l’ensenyament públic eliminant quasi totalment les subvencions a la concertada.

Aquí en tot hem anat a l’inrevés dels nostres veïns. En els anys de Govern del PP amb en Rajoy al capdavant, es va fer una retallada de 3.000 milions a la inversió en educació. Si a l’any 2007 la inversió en educació per part de l’Estat tenia una distribució del 89,5% per a l’educació pública i 10,5% per a la concertada, l’any 2017 la distribució s’havia corregit i la publica baixava al 87,5% mentre la concertada assolia el 12,5%. La dreta en connivència amb les escoles religioses ha tractat sempre de bonificar a l’ensenyament concertat en detriment del públic. I no ha estat exclusivament el PP, això és quelcom propi de les diverses dretes. Amb les competències transferides podem observar que l’educació concertada es situa per sobre del 40% del finançament  públic a Euskadi, per sobre del 30% a Navarra i Madrid i prop del 30% a Catalunya. No es tracta doncs de religió ni de llengües, es tracta de classisme. En la educació pública segons un estudi del BBVA un 60% dels alumnes venen d’entorns de classe mitjana un 33% alumnes amb menor capacitat adquisitiva i un 7% amb molt pocs recursos. A la concertada un 92,5% prové de famílies acomodades o de rendes mitjanes i només un 7,5 d’entorns menys afavorits. 

Cal dir que les escoles concertades no estan en els mateixos entorns socials i no utilitzen els mateixos barems d’entrada que l’escola pública i això és un dels temes que la nova llei tracta de millorar.

Les forces d’esquerres i progressistes polítiques i socials haurien de fer una defensa aferrissada d’aconseguir caminar cap  a l’objectiu d’aconseguir que la totalitat dels fons públics per a l’educació fossin més i anessin adreçats a l’ensenyament públic. I cal combatre de forma radical la falsa idea de llibertat d’elecció que fomenten les dretes. Ningú nega la llibertat d’elecció per això existeixen les escoles privades, però  l’educació pública, que es paga amb diners públics i oberta a tothom és l’única que  s’hauria de finançar amb els fons públics. I això no és ser il·liberal ni d’esquerres això significa progrés i hauria de ser acceptat per tothom. Cal dir que en un país reconegut pel seu model d’excel·lència educativa com és Finlàndia una democràcia consolidada i amb ple respecte a les llibertats públiques ja fa temps que tothom, i cap força política ho impugna va optar per un sistema educatiu totalment públic, des de les llars d’infants fins la Universitat.

No hi ha supremacia entre escola concertada i pública, és fals que l´escola concertada gestioni millor que la pública. El que amaga l’escola concertada i amb més grau encara la privada és la defensa de la desigualtat social i la retallada de la igualtat d’oportunitats pel conjunt de l’alumnat. Tot això al marge de formes irregulars de finançament mitjançant fundacions que els pares han de pagar i les pitjor condicions laborals de bona part del professorat.

Per a deixar les coses clares Els fons públics que surten dels impostos en el camp educatiu s’han de dirigir a finançar una educació pública de qualitat oberta a tothom que ens ajudi a aconseguir una societat menys desigual i a fomentar la igualtat d’oportunitats.

Finlandia un exemple a imitar: Nomès escola pública