EL “MUTIS” DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA EUROPEA

nuevatribuna/28de Marzo de 2016


La caiguda del “mur de Berlín” i del bloc soviètic va comportar també l’entrada en recessió del paper de la socialdemocràcia europea en els països de l’Europa Occidental. La fi del bloc adversari de l’Europa occidental capitalista no sols va significar el definitiu arraconament del paper dels partits comunistes occidentals sinó que a la vegada també va significar l’entrada en decadència dels qui havien estat els seus competidors en el camp de l’esquerra, la socialdemocràcia.

Els partits socialdemòcrates havien estat generalment acceptats pels poders econòmics dominants com una eina per a frenar l’avenç electoral dels partits comunistes a partir de l’inici de la “guerra freda”. Els poders econòmics fins i tot acceptaven les propostes de reforma del sistema sempre que no es posés en qüestió el propi sistema, i en aquest sentit eren l’alternativa a les opcions de dretes, conservadores o lliberals, que eren les més fidels representants del capital. Fins i tot a la socialdemocràcia se l’arribava a denominar des de l’esquerra comunista com el “fidel gestor del capitalisme”, ja que les seves reformes permetien evitar l’esclat social.

Tot això va canviar amb la caiguda del bloc soviètic. El comunisme es diluïa com a alternativa i al capital ja no li calia cap projecte que comportés reformes i límits al poder del “lliure mercat”.

La socialdemocràcia que pot presumir de ser en gran part l’impulsor de l’estat del benestar i que fonamentalment va beneficiar amb el seu reformisme les classes treballadores de l’Europa occidental, es va veure aviat desallotjada del seu paper de mitjancer entre el capital i el treball. Desprès de l’enfonsament de l’enemic soviètic, el capitalisme es va trobar sense adversari i va anant imposant el seu model econòmic arreu amb l’impuls de la globalització.

La socialdemocràcia europea no sembla haver sabut reaccionar davant la nova situació política i la dreta es va anar imposant amb polítiques cada vegada més liberalitzadores representades especialment per les polítiques ultraliberals de Margaret Thatcher. Desprès d’una etapa en que la dreta va governar de forma generalitzada als principals països europeus, apareix amb diverses formes la “tercera via” laborista de Blair, que significa res més que una política que deixa enrere el caràcter fortament reformista de la socialdemocràcia i es converteix en una socialdemocràcia “descafeïnada” o lo que podem conèixer com a “social-liberalisme”.

Blair i Schröeder la via "light" de la socialdemocracia

Amb aquesta política ni tal sols es posen en qüestió temes com les privatitzacions de bens d’us públics sinó que es produeix fins i tot un divorci amb el sindicalisme, una acceptació del liberalisme econòmic sense restriccions, l’acceptació de l’esquema “tacherista” del “capitalisme popular” i el retall de lo públic en benefici de lo privat. Així mateix la primacia dels factor macroeconòmics de l’economia per sobre del benestar de la ciutadania.

Aquesta nova idea presideix també les polítiques especialment del segon govern de Schroeder a Alemanya amb l’aprovació de les primeres mesures d’austeritat a la UE, els programes Hartz o Agenda 2010, que va ser el pròleg i l’exemple de les futures polítiques d’austeritat a Europa arran de la crisi econòmica.

CDU-SPD la "gran coalició" de la austeritat

La crisi econòmica derivada de la crisi financera de finals dels 2000, va ser sens dubte un exemple de que el sistema econòmic ultraliberal de la dreta no funcionava i calien canvis. Fins i tot el conservador Sarkozi va fer famosa la frase de que calia “refundar el capitalisme”. Era l’exemple més clar de que calia canviar de polítiques ja que la de la dreta del lliure mercat s’havia demostrat negativa. Malgrat això la gestió de la crisi fins ara en el marc europeu es va deixar en les mateixes mans dels responsables de la crisi. I la socialdemocràcia europea no sols no va ser capaç de presentar cap alternativa, sinó que va ser seguidora i còmplice de les noves polítiques d’ultraausteritat.

Tres exemples són clars per a veure aquesta inacció total i sotmesa de la socialdemocràcia a les polítiques de la dreta encarnades per Àngela Merkel:

Schultz i Junckers la coalició de la UE

1.- El Govern conjunt de la Unió europea per part dels democratacristians, els lliberals i els socialdemòcrates de tota la crisi i de l’aplicació de les seves polítiques. Hem vist que els socialistes no van moure un dit per ajudar a Tsipras i Syriza, al contrari els interessava que fos derrotada una veu alternativa. Ara mateix podem veure com Hollande ha aplicat una Reforma Laboral a França inspirada en la del PP de Rajoy. Hem vist com Renzi s’aliava amb Berlusconi per a eliminar el pluralisme de la vida política italiana o com legislava amb polítiques contràries a les classes treballadores amb retalls a la funció dels sindicats.

2.- La socialdemocràcia juntament amb les dretes conservadores i lliberals són partidàries de la signatura del TTIP amb Estats Units amb el que significaria de pèrdua de drets no sols de sobirania pels Estats membres front a les multinacionals, sinó de pèrdua de drets socials, ecològics, laborals i de consum per a la ciutadania europea.

TTIP el lliberalisme total

3.- La política envers el refugiats i el Pacte amb Turquia, adoptat no només per la dreta conservadora sinó per la majoria dels socialdemòcrates. Fins i tot a Alemanya els dirigents del SPD han tingut una actitud critica front a la cancellera Merkel pel seu inicial suport a la entrada del refugiats.

Refugiats la "vergonya" dela UE

Aquest “mutis” polític dels socialdemòcrates, aquesta manca de proposar polítiques de progrés diferents de les de les dretes és una molt mala noticia pels partidaris del canvi en els diversos països i en el conjunt de la UE.

Per aconseguir un canvi caldrà aixecar una alternativa realment de progrés i d’esquerres molt àmplia i en aquesta alternativa fóra bo comptar amb el que encara representa la socialdemocràcia. I això no serà possible si no es veu forçada a canviar. Com va passar a Portugal. Es per això que cal considerar important el paper que pugui jugar, si perdura en el seu lideratge, l’actual líder laborista Jeremy Corbyn. Ell ha vist la necessitat de girar cap a l’esquerra si  el laborisme encara pretén  representar les classes populars, i no passi com a Escòcia on el SNP ha fet polítiques públiques que han superat  les que defensaven els successius dirigents laboristes anteriors a Corbyn. Fora bo que aquesta visió diferent es consolidi i sigui capaç de contagiar  d’altres partits socialdemòcrates si pretenen continuar sent una referència per a les classes populars desprès de tot el que han fet en els últims 25 anys.

Jeremy Corbyn la esperança laborista

EUROPA, “EL PLA B” I LA SOLIDARITAT DE CLASSE

nuevatribuna/09 de Marzo de 2016


La deriva de la Unió Europea comença a ser summament preocupant per a qui defensa el somni d’una Europa unida basada en la solidaritat, la llibertat i la democràcia. Una Europa que uneixi els pobles en la fraternitat i allunyi per sempre el fantasma dels enfrontaments provocants pels nacionalismes intolerants.

La crisi grega i posteriorment l’actuació de l’UE en el tema dels refugiats, amb un acord que ataca els principis de la pròpia UE pel que fa al dret d’asil, juntament amb l’acord per a impedir el “Brexit”, i el retall del dret a la lliure circulació i les suspensions parcials de l’espai “Schengen” són manifestacions d’un rumb erroni per part d’unes institucions europees que estan esdevenint més intergovernamentals i menys comunitàries.

Cada cop més sectors de la població manifesten el rebuig a l’actual model d’UE. Però el rebuig va en dos sentits totalment contradictoris. D’una banda hi ha el perill del creixement dels fenòmens nacionalistes enfront d’un ideal d’unitat europea, això significa el retorn al passat, als vells nacionalismes dels diversos estats, amb tot el perill d’un futur basat en l’egoisme dels interessos particulars de cadascú, i la pèrdua del caràcter solidari del somni de l’Europa Unida. Es el futur de la xenofòbia i el rebuig als diferents, és el retorn a un vell model que només va causar enfrontaments, guerres i dolor en el segles passats.

Manifestacions per un altra Europa

D’altra banda, enfront a la errònia direcció dels actuals mandataris de l’UE, i enfront també al retorn cap els vells nacionalismes hi ha tot un seguit de gent partidària de lluitar per un canvi en l’evolució de l’actual UE, en una refundació de la mateixa que vagi en la direcció de l’origen fundacional de la pròpia UE. Es tracta de crear un fort moviment a favor d’un aprofundiment en la democratització de les institucions europees que comporti un gir radical en el seu funcionament i els seus objectius.

Cal posar fi a un funcionament de l’UE al servei dels grans interessos econòmics i financers. Una UE governada tecnocràticament per unes institucions cada cop més mancades de legitimitat democràtica que ofeguen la ciutadania i  pobles sencers amb polítiques de privatització dels serveis públics i que destrueixen els drets socials i laborals. Una UE que salva els interessos privats dels monopolis financers a costa de sacrificar els interessos col·lectius de les classes populars europees. Una UE tancada en si mateixa, aïllada com una fortalesa que exclou i expulsa  tot el que sigui diferent, com demostra el darrer acord UE amb Turquia. Una EU que ja no vol ser model d’un sistema productiu més equitatiu sinó que es tanca enfront els paries del món a l’hora que estableix tractats negociats de forma fosca i quasi clandestina per a obrir-se al poder dels capitals multinacionals amb tractats com el TTIP. Es tracta d’establir de forma definitiva la primacia del capital internacional, especialment el financer i especulatiu, a l’hora que es redueixen les garanties dels sistema democràtic i l’estat de dret. Es tracta d’eliminar totes les tanques al comerç internacional, a la vegada que es retallen els drets i normes que protegeixen els ciutadans europeus,  les classes treballadores i  les seves condicions socials, laborals i ambientals. Es a dir liquidar el durant molt temps denominat “model social europeu” que havia estat un model de referència i on s’emmirallaven molts com a una referència de model productiu amb drets. Aquesta és la Unió Europa a la que estem arribant sota el domini polític dels conservadors del PPE i els lliberals europeus, amb el silenci i l’aquiescència d’uns socialistes mancats de projecte.

Avui sectors diversos en molts països de la UE es plantegen la necessitat de crear un front comú que eviti aquesta deriva actual de l’Europa comunitària. Ja fa temps gent com Oscar Lafontaine ve plantejant la necessitat de construir una consciència europea de canvi. Lafontaine abans del triomf de Syriza a Grècia  ja plantejava la impossibilitat d’un canvi en un sol país dins de la UE. I defensava que si es volia un canvi amb possibilitat real de fer front als mercats calia que fos un canvi a escala del conjunt de la UE o  com mínim de la zona Euro. L’exemple de Grècia deixa clar que l’actual model autoritari de la UE no permet la democràcia en un sol país, que la UE de l‘euro i la pèrdua de sobirania dels estats amb la moneda única fomenta un espai de “sobirania limitada”.

JL Melenchon-  i el Pla B

Com defensa Varoufakis i l’altra gent que amb ell defensen el “Pla B” per  a Europa, o el “DIEM25”, o organitzacions de l’Esquerra Unitària Europa, o una gran part dels Verds Europeus, o com defensa la Confederació Europea de Sindicats (CES), es fa necessari lluitar per un altre Europa i això no és possible sense un fort moviment polític i social unitari. Es evident que pot ser un somni irrealitzable però és l’única opció per a evitar que el desastre a que ens aboca l’actual funcionament antisocial de la UE acabi amb el triomf de les forces nacionalistes autàrquiques i d’extrema dreta. Cal reivindicar amb força el paper de la CES per que té propostes elaborades pel que fa al canvi en les polítiques econòmiques i socials alternatives a les actuals a partir de l’experiència que el moviment sindical té de la realitat quotidiana del conjunt dels països de la UE, i a partir d’un relat compartit en gran part per tot el sindicalisme europeu. Tot i tenint en compte que al final no hi ha dubte que caldrà fer sorgir un fort moviment polític i social que arribi al conjunt de la ciutadania amb uns objectius clars i compartits pel conjunt de les organitzacions i la gent que el composi.

Cal evitar l’enfrontament entre els pobles. No són els alemanys els enemics dels grecs ni de la gent del sud, ni a l’inrevés. Els obrers alemanys han perdut durant l’actual procés i els treballadors i el poble grec també. Però les grans fortunes d’arreu han sortit beneficiades. No és un problema entre pobles és un problema entre classes. Les classes treballadores i la ciutadania dels diversos països europeus han d’entendre que els seus enemics, els que els empobreixen no són els ciutadans de la resta de països, ni els emigrants de dins o de fora de la UE, sinó la classe dominant del conjunt d’Europa, aquest 1% més ric que s’està beneficiant de l’austeritat que s’aplica al conjunt de la ciutadania europea, en major o menor proporció, per a incrementar més que mai els seus beneficis.

CES-Moviment sindical europeu

Cal de nou recuperar i adaptar a la realitat vells conceptes com el de la “consciència” o la “solidaritat de classe”, per agermanar les diferents classes treballadores i la ciutadania de països diversos i plurals. Es una lluita “d’una puça contra un gegant”, però sens dubta és un batalla que cal donar per a evitar el desastre de tots. I per guanyar no cal només el discurs d’uns “escollits o il·luminats”, cal teixir una confluència entre organitzacions polítiques i sindicals, moviments socials i amplis sectors de la ciutadania, sense excloure ningú, cal aglutinar tots aquells que vulguin una àmplia confluència entorn uns principis i uns objectius i projectes comuns que vulguin aconseguir un canvi en profunditat de les actuals institucions per tal d’aconseguir una democratització i representativitat ciutadana real de les Institucions Europees, que fomenti la Unitat plena d’Europa en tots els àmbits polític, social i econòmic i que permetin fer polítiques per el conjunt de la ciutadania europea i el seu servei a través d’instruments europeus útils pel bon govern d’un Espai Social Europeu unit i democràtic.

Es tracta de dur a terme una “refundació” del Moviment Europeu creat a meitats del segle XX i que va permetre crear la idea de la Unió Europea. Ara cal crear un nou Moviment Europeu per a crear la nova Europa democràtica i social del segle XXI.

Un altra Europa és possible

L’APRENENTATGE DELS NOUS POLITICS

Ada Colau i Pablo Iglesias

nuevatribuna/01 de Marzo de 2016


La irrupció dels polítics anomenats del “canvi” ha suposat una renovació profunda d’un sistema polític, el del bipartidisme imperfecte, que havia entrat en una fase degenerativa.

L’entrada de noves fórmules de fer política de noves personalitats de forta empremta, en definitiva de saba nova, ha estat positiva i ha provocat una profunda recomposició del marc i de les formes, no sempre favorables, de fer política.

No hi ha dubte però que a la política, com a tota activitat, cal un període d’aprenentatge  pràctic. Els nous polítics tenen un clar pensament polític però en tot cas precisen comprovar com el seu plantejament teòric es contrasta amb la realitat de la pràctica política. No és el mateix reivindicar la solució d’un problema que resoldre’l.

En quasi tots els cassos hem vist com els primers contactes amb la realitat han comportat la necessitat de fer nous plantejaments per part dels nous responsables polítics. Està clar que no és just valorar les actuacions dels nous polítics i els seus errors d’iniciació, però també és cert que quan algú es postula per a una responsabilitat ho fa des de la seguretat de que serà capaç de fer front a la problemàtica que aquesta li planteja.

Molts polítics han passat de moviments reivindicatius o d’estats de reflexió teòrica a haver de lidiar amb la pràctica política i és evident que això els hi comporta reptes.

Colau i els treballadors del Metro

Hem vist com l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que al començament es solidaritzava amb qualsevol moviment reivindicatiu ara ha de fer front des de la seva responsabilitat a les reivindicacions dels treballadors que  depenen d’ella. I no sempre amb encert. Fins i tot ha arribat a fer declaracions semblants a les de certs elements empresarials que descarten tota negociació davant una convocatòria de vaga. Es evident que la virginitat i la puresa ideològica en els càrrecs institucionals o en el carrer tenen aspectes diferenciats. I tot això malgrat l’encert intel·ligent de l’alcaldessa d’encomanar les Àrees de més gestió a gent provinent d’una organització amb forta rel i experiència municipalista com és ICV.

Ho hem vist també en la pròpia evolució de Podemos i dels seus principals representants els quals han passat de parlar amb despit de la transició a reconèixer el pas que va significar; han passat de maldar contra el sindicalisme de classe que qualificaven de “casta sindical”, en part degut a la seva proximitat al sindicalisme minoritari, a mantenir una relació estreta i amb voluntat de col·laboració permanent.

També hem pogut comprovar errors en l’estratègia de negociació amb el PSOE de la gent de Pablo Iglesias. No hi ha dubte que la lògica de Podemos és encertada, els socialistes no poden negociar a dues bandes alhora sinó que han d’escollir entre fer-ho amb la dreta que significa C’s o amb les forces d’esquerra. Però no ha estat políticament convenient la seva negativa a negociar. Altres forces d’esquerra com IU o Compromís amb major veterania han tingut una actuació més correcta, no negar-se a negociar i dir clarament que al final els programes demostraran les incompatibilitats. A Podemos li ha fallat els desig i la pressa no dissimulada de negociar des de l’hegemonia,  pressionant i fins i tot fent un cert xantatge a Pedro Sánchez.

Equip negociador de Podemos

Podemos té tota la raó en dir que els socialistes no són fiables i que per això l’han de vigilar des del govern mateix, però no cal donar espectacles on la reclamació de cadires pot amagar la validesa del seu plantejament. Hi ha una imatge de massa presa especialment en el cas de Pablo Iglesias que pot ser contraproduent.

Com hem assenyalat abans,  d’altres com IU i Compromís han actuat de forma més política, en el bon sentit de la paraula, per arribar al mateix final.

Als electes de Podemos no els hi falta en molts temes la raó, però tenen mancances en el seu plantejament i se’ls i nota molt la manca d’experiència. Possiblement el seu èxit sorprenent, els ha portat massa aviat i poc experimentats a l’àmbit de la política institucional. I ara cal que vegin que els propers passos no es poden aconseguir a la mateixa velocitat. Fins i tot els hi podria anar bé passar un breu període fent d’oposició mentre efectuen aquest aprenentatge necessari per a poder accedir a la gestió del govern.

La negociació a quatre

Als nous polítics els hi manca l’experiència que només es pot aconseguir des de l’activitat pràctica i el coneixement del món institucional i de la seva gestió. Com diria algun vell marxista per aconseguir canviar un món brut és impossible fer-ho sense embarrar-se les mans. El canvi polític mai és pur i el que cal és mantenir la rel fonamental de la política.

Arran de diversos problemes o errors a l’Ajuntament de Madrid, l’alcaldessa Manuela Carmena ho va resumir molt clarament al dir que els seus regidors són joves i han passat de cop dels moviments reivindicatius a haver de gestionar la institució i que cal ser comprensiu.

Es evident que l’aprenentatge polític i amb ell una mica de rebaixa del “ego” d’alguns dels actuals nous líders, juntament amb una consolidació organitzativa que comporti una direcció sense “caudillismes” seria el camí més seriós per aconseguir un canvi real i amb perspectives. I en aquest sentit fóra bo que els nous actors polítics no menystinguessin l’experiència que d’altres companys de viatge poden posseir i que fóra bo compartir des d’un tracte d’igualtat i cooperació.

Ernest Urtasun. ICV

ARA TOCA REFORÇAR UN SINDICALISME DE CLASSE RENOVAT

El sindicalisme continua viu

Nuevatribuna | 24 de Febrero de 2016
 

No hi ha dubte que la classe treballadora i el sindicalisme de classe han patit directament l’impacte de la crisi econòmica. Una profunda crisi com la que hem sofert és el pitjor marc per a la defensa dels interessos dels treballadors. L’augment de l’atur a mesura que la crisi creix i la por entre els treballadors amb treball a incrementar les files dels aturats creen un marc de temor en el conjunt dels assalariats que redueix la seva capacitat de mobilització i resposta. En consonància amb aquesta situació de la pròpia classe cal entendre que l’actuació del sindicalisme, malgrat fer front a múltiples agressions, ha estat més defensiva que ofensiva. Han tractat de limitar les polítiques del dur ajustament imposat pel Govern però amb unes forces afeblides degut no sols a la pròpia situació de por del conjunt de la classe treballadora sinó al fet de que en la política laboral s’ha fet una profunda retallada pel que fa als drets laborals i sindicals. La legislació de la darrera Reforma Laboral del PP ha comportat una clara retallada de la capacitat d’intervenció sindical, ha reduït el paper de la Negociació Col·lectiva, i fins i tot ha establert mesures de penalització de l’activitat sindical com és l’establiment de l’article 315.3 del Codi Penal que criminalitza l’actuació del piquets en cas de vaga. Malgrat les dificultats el sindicalisme no ha estat quiet i dins de les seves possibilitats ha tractat de limitar l’ofensiva neoliberal però és evident que ho ha fet des de posicions de debilitat objectiva.

El sindicalisme confederal va impulsar dues vagues generals, el 2010 i el 2012, ha donat musculatura i suport a les marees ciutadanes en temes com la sanitat i l’educació, i la prova de la seva resistència són els més de 300 sindicalistes que han estat encausats penalment per la seva participació en piquets en el decurs de les vagues generals, pels quals per cert es demanaven penes més greus que les que s’apliquen a implicats en corrupció. Només cal veure que pels 8 sindicalistes d’Airbus la fiscalia demanava 8 anys de presó mentre que a Diaz Ferran, ex-president de la patronal, tan sols li demanaven 4 anys pel cas de la seva implicació en la fallida fraudulenta de  Viatges Marsans. Cassos com la lluita i la victòria judicial de “CocaCola” de Fuenlabrada o la mobilització en defensa del “8 d’Airbus” o la campanya “Vaga no és delicte” i molts altres, fan veure que malgrat tot el sindicalisme continua dia a dia la seva lluita. Tot això malgrat les crítiques d’aquells que de forma interessada i/o desinformada es dediquen a criticar el sindicat, i que en molts cassos gaudeixen de drets que són fruit de la lluita del sindicalisme.

Ahir i avui de la lluita sindical

Però ara estem ja en una nova situació, hi ha indicis de recuperació econòmica i d’un canvi profund en la situació política. I es fa evident que per que hi hagi un canvi real és imprescindible la participació del sindicalisme de classe que ha de passar a la ofensiva per tal no de recuperar drets sinó de que aquests permetin fer front a la nova situació social de profunda desigualtat social.

No hi ha dubte que el sindicalisme confederal ha d’exigir als polítics que es reclamen del canvi el restabliment de nou dels drets retallats com el de la Negociació Col·lectiva i el restabliment del Diàleg Social com a marc de les relacions laborals. Però no hi ha prou amb recuperar els antics drets eliminats per la reforma laboral sinó que cal establir nous drets de participació del sindicalisme confederal, tant el marc de l’organització del treball en la empresa, com pel que fa a la seva participació en les tasques parlamentàries amb l’objectiu de ser escoltades les seves opinions tant en l’establiment de la política econòmica com en els temes relacionats amb les polítiques laborals i socials que afecten el conjunt de les classes treballadores. No hi ha dubte que no hi haurà canvi social real sense reforçar l’instrument de transformació que significa el sindicalisme confederal de classe.

La crisi ha obligat els sindicats, i especialment en el cas de CCOO, a efectuar un “aggiornamento” tant pel que fa a la seva organització interna com a les seves polítiques que permeti la seva adaptació a una situació social canviant. La crisi ha obligat al sindicat a establir un Codi Ètic de Conducta intern; l’ha fet actuar sobre la seva estructura interna, unificant organitzacions i agilitzant-lo reduint estructures; l’ha fet establir les prioritats de la seva actuació; i l’ha fet obrir-se a les noves situacions socials derivades de la crisi i les desigualtats que ha provocat, així com els canvis dins de la pròpia classe treballadora. CCOO ha iniciat un camí d’actualització d’estructures  i prioritats per tal de ser útil per a les noves necessitats de la classe treballadora en el seu conjunt i a partir de seves diferències internes existent dins del conjunt de la classe.

La classe treballadora, l’antiga classe obrera, ha sofert profundes transformacions internes a les que el sindicat ha de donar resposta per a canalitzar els seus interessos. L’objectiu del sindicalisme i especialment de CCOO  ha de ser unificar les situacions diverses que es donen dins de la classe per tal d’evitar el que la dreta política i econòmica vol que és enfrontar els treballadors amb salaris més dignes amb els aturats, els precaris o els treballadors pobres. No és en les diferents situacions que es donen dins de la classe treballadora on hi ha la base de les desigualtats sinó que està en els sectors més poderosos del capital financers i especulatiu que mentre el conjunt de la classe treballadora patia, de formes diferents, els efectes de la crisi ells obtenien més beneficis que mai.

La classe treballadora avui no es pot identificar amb l’antiga classe treballadora industrial. Avui cada vegada més en el nostre país tenen major volum del sectors de serveis, amb treballs potser menys durs, però més precaris i mal remunerats. Altrament hi ha milions de persones aturades per sobre del 20% d’aturats estructurals, amb una gran part sense prestacions ni subsidis, més de 2 milions de persones. També hi ha un volum molt important de més de 5 milions de persones, el 20% de la gent que treballa, que és pobre amb sous per sota el 700 euros, en gran part gent amb treballs temporals i/o a temps parcial. El sindicat avui a nivell general, però també en l’àmbit de l’empresa ha d’establir una política reivindicativa global però que contempli totes les particularitats.

El sindicat avui ha de entrar directament en nous temes, ha de continuar amb la seva tasca pel que fa al repartiment primari de la renda entre  salaris i beneficis empresarials, però s’ha d’involucrar clarament també en el repartiment secundari de la renda, el del paper redistributiu que ha de fer l’Estat, és a dir el que determina l’estat del benestar, serveis públics, sanitat, educació, subsidis, Renda Mínima, pensions etc.

I el sindicat fins hi tot ha de sortir de l’empresa. Avui ja cada vegada existeixen menys els grans complexos fabrils a l’entorn dels quals s’establia la vida de les famílies treballadores i on creixia de forma quasi espontània “l’instint de classe” que desprès per l’acció sindical o política es transformava en “consciència de classe”. Avui és tot molt més complex, però el sindicat ha de plantejar-se el seu paper de representació dels treballadors en la seva totalitat, en el treball però també en els entorns on viuen.

Es evident que l’objectiu bàsic de la política sindical es aconseguir una economia que es basi en la creació d’ocupació, amb treballs decents i salaris decents, i això només és possible amb ocupació de qualitat, amb treball productiu, estable i amb drets. Sense això no es pot parlar d’un estat del benestar digne.

Però fins aconseguir-ho cal actuar també sobre la situació actual que comporta incidir sobre els aspectes més greus de la pobresa, la desigualtat i la exclusió social. Es per això que el sindicat ha d’implicar-se com ja s’ha dit en el repartiment secundari de la renda i lluitar per abordar temes més urgents tot plantejant mesures com la Renda Mínima, manteniment de subsidis per a les persones en atur, millora del SMI, restabliment del poder adquisitiu de les pensions, però alhora mesures contra la pobresa energètica o contra els desnonaments.

El sindicalisme confederal i en concret CCOO està fent passos clars en aquesta direcció dirigits a establir una major vinculació amb els moviments socials ciutadans i amb els nous actors polítics.

Toxo, Méndez i Pablo Iglesias

I els passos es van donant per les dues parts. Així hem vist com alguns nous subjectes polítics, que fins fa poc definien els sindicats confederals com  a “casta sindical”, avui han establert relacions no tan sols cordials sinó de col·laboració continuada amb els sindicats i han fet seves les propostes econòmiques i socials  concretades per CCOO en la “Propuesta para un modelo más democràtico de relaciones laborales y un cambio en la política econòmica y social”
Aquesta és una nova situació que pot ser positiva per ambdues  parts. Permet una major incidència del sindicalisme en l’àmbit de la política, i permet als nous subjectes polítics gaudir de l’experiència del coneixement de la realitat que tenen per la seva pràctica els sindicats.

Alhora pot permetre fugir als nous subjectes polítics de falsos plantejaments, com  l’existència d’una classe formada pel “precariat” enfrontada amb els treballadors estables, i comprendre la realitat global i complexa del que és la classe treballadora fugint de conceptes poc concrets com parlar dels de “ a baix” i els de “ a dalt” i retornar a la concepció del conflicte de classes.  

L'actualitat de la lluita de classes
Paco Ibañez: La poesía es un arma cargada de futuro



REFUGIATS: LA VERGONYA D’EUROPA

El drama dels refugiats

Nuevatribuna | 09 de Febrero de 2016


La Unió Europea continua lliscant per la pendent dels seu procés de degeneració com a comunitat de nacions. Cada dia que passa sembla que s’estigui anant cap  una unió intergovernamental sense cap govern comú. Cada vegada més veiem com els interessos estatals predominen sobre les normes i els interessos comuns.

Amb el tema dels refugiats l’actitud de la Unió Europea ha estat completament desafortunada i només pot qualificar-se com de vergonya per a qui té un mínim de sensibilitat social. Davant de la realitat de centenars de milers de persones que fugen davant de situacions límit en condicions desesperades la reacció de la UE ha estat tardana, limitada, insuficient i finalment incomplerta pels estats membres.

L’UE s’ha vist retratada com a una eina inútil i incapaç de respondre. Davant la demanda i el clam de socors dels refugiats, la UE i els estats que la composen han actuat amb displicència, sense preses davant d’una situació que demandava urgència i capacitat de resposta inmediata.

Es incomprensible com una UE, que és un espai econòmic i social ric dins del món, hagi estat incapaç de fer el que d’altres estats més pobres han fet en innumerables ocasions. Que una comunitat de més de 500 milions de persones sigui incapaç de fer front a una marea d’1 milió, que representa sols el 0,2% de la població de la UE, només poc qualificar-se de vergonyosa i indignant per a qualsevol observador neutral. Cal recordar que països com la mateixa Síria va acollir  més de 2 milions de refugiats iraquians durant la invasió occidental. El mateix podem dir de Jordània o el Líban en nombroses ocasions amb refugiats palestins, iraquians o sirians. I mentre la nostra comunitat benestant ha estat incapaç d’acollir la gent que arriba sense res a les nostres fronteres.

Molts ciutadans de la UE, especialment dels països més afectats, han reaccionat amb solidaritat envers els refugiats i indignació envers els líders polítics. Això no pot amagar tampoc les reaccions hostils dels qui aprofiten la situació per a impulsar moviments xenòfobs envers els refugiats.

Europa està mostrant cada vegada amb més intensitat una cara vella i egoista que té molt a veure amb el renaixement en molts països d’un fort sentiment nacionalista que rebutja el diferent i que és incompatible amb el sentiment comunitari europeu. Europa s’enfonsa i reneixen els nacionalismes egoistes i identitaris.  Però no hi ha dubte que els principals responsables d’aquesta situació són els líders dels països de la UE i de la pròpia Unió. Si la Unió ha estat insolidària amb la ciutadania dels propis països membres que han patit més la crisi; si els ciutadans dels països rics han vist com s’ha denigrat i s’ha creat incomprensió envers als ciutadans dels països del sud als que s’ha denigrat i fet responsables de la crisi.  Que es podia esperar respecte els refugiats?.

Imatges de solidaritat

El que està succeint avui amb un greu i gran problema com és l’onada de refugiats ja s’estava donant abans respecte els immigrants que arribaven a les fronteres en menor mesura a les ribes europees de la Mediterrània. Europa no ha fet els deures pel que fa a tenir una política adequada d’immigració ni d’asil. Els problemes migratoris s’han deixat de forma insolidària a l’actuació dels estats més afectats, fos Itàlia en el cas dels magrebins i subsaharians, sigui ara Grècia en el cas dels refugiats. L’únic que sembla interessar a la resta d’estats és que no els hi arribi el problema, que quedi limitat a l’estat receptor. I que no tingui un cost econòmic excessiu, i en tot cas col·laborar per a impedir l’arribada i que els que arribin no es moguin de l’estat on han arribat. Així podem veure com l’operació de salvament italiana “Mare Nostrum”,  que durant un any va comporta el salvament de més de 150.000 persones, va ser substituïda per la europea “Frontex” més dedicada al control que al salvament i amb el resultat de només 24.000 salvaments.

El problema migratori que ha estat amagat, excepte en cassos puntuals d’arribada massiva o desgràcies amb nombre important de morts, com ha passat en diverses ocasions a Lampedussa, s’ha desbordat ara en el cas dels refugiats que arriben o moren en les costes de les illes gregues com Lesbos.

I la cara insolidària i més fosca d’Europa ha emergit amb tota la seva lletjor. Els països de l’Est han estat els primers en negar-se a acceptar refugiats, en alguns cassos rebutjant aquells que siguin musulmans. Però la situació s’ha generalitzat a molts d’altres fins i tot  alguns com els nòrdics que fins ara tenien fama de acollidors. Dinamarca i diversos “lands” alemanys confiscant els valors, diners o joies, dels refugiats. Altres demanant el retorn dels refugiats i fins i tot com Bèlgica instant Grècia a retornar-los de forma immediata, demanda  rebutjada pel govern grec.

Cal veure com els més comprensius han estat els països més afectats com Itàlia o Grècia, i on els governs simplement han demanat suport i solidaritat a la resta de membres de la Unió sense obtenir  la resposta deguda.

La UE finalment i desprès de molts intents va acordar en el mes de setembre el repartiment de 160.000 refugiats entre els diversos estats de la Unió. No cal dir que és un acord totalment insuficient i purament simbòlic. Però ni això s’ha fet, només uns centenars han estat realment acollits a hores d’ara, en el cas d’Espanya només 18 dels 14.931 compromesos.

Finalment sembla que la UE en comptes d’afrontar el problema vol optar per subcontractar el problema, i en aquest sentit està l’acord amb Turquia a la que li plantegen donar-li 3.000 milions d’euros  al govern autoritari d’Erdogan a canvi de que contingui els refugiats. Europa renuncia a disposar d’instruments operatius per acollir i integrar els refugiats i immigrants presents i futurs. Tot això malgrat la necessitat  real que tenen molts dels països de la UE d’incrementar la seva població avui molt envellida i on només unes polítiques d’immigració, amb acollida i integració garantirà en el futur els sistemes de seguretat social. Perquè cal dir de forma clara i forta que, com està demostrat en estudis empírics, els immigrants aporten en impostos i contribucions socials el doble de la despesa que provoquen en serveis.

Es per això que forces democràtiques, com els sindicats, que treballen molt d’a prop els temes d’immigració als diversos països, defensen que una societat laica, oberta i inclusiva genera més benestar que una societat excloent. Com reivindicava Ignacio Fernàndez Toxo de CCOO “Europa ha de donar una sortida coherent a una crisi de magnitud insuportable”, cal denunciar la insensibilitat de les institucions de la UE i dels estats davant el drama dels refugiats i “cal la veu de la societat civil per acabar amb aquesta vergonya” que produeix l’increment de reaccions xenòfobes i populistes als diversos països.

Sindicats en suports dels migrants i refugiats

No hi ha dubte que la situació actual està comportant una reducció de drets social a Europa amb el tancament de fronteres, la qual cosa significa l’anul·lació a la pràctica de l’espai Schengen i la lliure circulació de persones que pot ser l’inici d’una nova renacionalització i marxa enrere de l’ideal europeu.

Només cal veure com el Regne Unit en la seva negociació amb la UE per a evitar un possible “Brexit” (sortida dels britànics de la UE) ja plantegen que els immigrants comunitaris no tinguin drets socials els quatre primers anys de la seva estada al Regne Unit.

Tot és un conjunt.  Comencem per no voler refugiats ni immigrants extra-europeus, no establint sistemes d’entrada i obligant-los a l’entrada il·legal i s’acaba establint normes per a que no tinguin drets socials els immigrants, inclosos els intra-comunitaris. En definitiva no evitarem la immigració, que d’altra banda la nostra econòmica precisa, però la farem més barata.

Solidaritat amb els refugiats

FELIPE FOT EL CAMP!!

Felipe González

Nuevatribuna | 29 de Enero de 2016


Ja seria hora que Felipe González i la resta de “dinosaures” del PSOE desapareguessin de l'escena política del país. Ha perdut ja en els últims temps l'escassa credibilitat que pogués tenir. És hora que el vell “mascle alfa” del socialisme espanyol passi al retir definitiu perquè les seves últimes actuacions són lamentables.

No hi ha dubte que Felipe i el “felipisme” tenen un espai en la recent història d'aquest país. No hi ha dubte que va agafar un partit inexistent, que havia passat quaranta anys, de la seva centenària història, de vacances, i el va portar en la transició fins al Govern de l'Estat. No hi ha dubte que la victòria socialista va ser com una finestra d'aire nou. Aire que després es va viciar gradualment fins a la seva decadència. No pot dubtar-se de la modernització que va efectuar González al país, amb aspectes positius com la sanitat universal, l'impuls a l'educació pública, l'establiment d'una política fiscal o l'entrada en la UE. Però tampoc podem oblidar els aspectes més foscos com la desideologització del socialisme, la seva progressiva vinculació als poders fàctics econòmics i financers, actuacions com la reconversió industrial, l'enfrontament amb els sindicats, la LOAPA, l'entrada a l'OTAN, les privatitzacions, i aspectes més tèrbols com la corrupció (Guerra, Roldán) o el finançament il·legal (cas FILESA), fins a arribar al punt més negre com la guerra bruta dels GAL que va portar a presó el ministre Barrionuevo i el cap de la seguretat de l'estat Vera.

Felipe abraça a Vera i Barrionuevo a la pressó

Ja en aquells temps González va començar a conrear “males companyies” com l'empresari veneçolà Cisneros a qui li va col·locar la privatitzada Preciados, que aquest va vendre després a un major preu a El Corte Inglés. D'aquí i de la seva relació estreta amb el president veneçolà d'Acció Democràtica, Carlos Andrés Pérez-CAP, ve la seva vinculació amb Amèrica Llatina i amb les principals fortunes econòmiques de la regió com Carlos Slim. No oblidem que el seu amic veneçolà CAP va ser el causant, amb les seves polítiques neoliberals i corruptes, del “caracazo” de febrer i març de 1989, on va emprar contra les protestes populars armes de guerra que van provocar més de 300 morts reconeguts oficialment, que oficiosament creixen fins a més d'un miler, sense tenir en compte els ferits. Aquestes eren i són les amistats del “company” Felipe González i que expliquen la seva oposició activa enfront dels governs chavistes.

Felipe amb el veneçola Andrés Pérez

És evident que la posició internacional de Felipe en relació a Veneçuela és molt contradictòria pel que fa a altres governs com el d'Aràbia Saudita al que no ha criticat en relació a les més de cent execucions efectuades recentment contra opositors. Felipe ha callat i no sabem si això té a veure amb la venda de la seva mansió de Tunisia a la família real saudita. Com a mínim pot dir-se que González té una doble o triple vara de mesurar a l'hora d'analitzar la realitat internacional.

Al seu torn Felipe González és un dels més coneguts cassos de “portes giratòries” com a conseller de Gas Natural. El “company” Felipe és avui el “conseller” González, una mostra del seu travestisme cap al seu enriquiment personal i la seva clara funció de representant de l'interès del capital econòmic-financer que domina el nostre país.

Per això no ha de sorprendre'ns que en l'actual conjuntura Felipe coincideixi amb Aznar al convertir-se en els detractors de qualsevol possible acord del PSOE amb PODEMOS. Per als expresidents i avui consellers d'empreses de l'IBEX, els de Pablo Iglesias són perillosos “chavistes” o “leninistes 3.0” que volen acabar amb la democràcia espanyola.

Aznar, González i les "portes giratòries"

La història de Felipe ha estat una història ascendent des de representant polític d'un partit que deia defensar  la classe treballadora fins el seu paper de defensor “àulic” dels interessos del poder establert. En el que sempre ha estat conseqüent ha estat en la seva oposició a tot el que signifiqués lliscament cap a l'esquerra, dins del seu partit liquidant als defensors del marxisme i en les males relacions que sempre va tenir amb la gent a la seva esquerra, fossin  els sindicats de classe fos el PCE o ara Podemos o Izquierda Unida, ell és i ha estat des de la seva arribada al poder un fidel aliat del poder econòmic constituït. I aquí segueix.

És evident el que Felipe i el “felipisme” han significat i signifiquen per al PSOE. Els seus barons actuals, amb rares excepcions, li rendeixen homenatge i els seus seguidors, els antics i els nous, consideren que el PSOE no ha de sortir-se de la senda marcada, el social-liberalisme que ha reemplaçat al pensament socialdemòcrata tradicional. Malgrat que en impedir la seva renovació els “felipistes” puguin conduir a sacrificar a curt o mig termini el propi PSOE.

L'espectacle orquestrat en l'últim mes per Felipe i el seu “alter ego” Cebrián és el més semblat a un “aquelarre”. El primer amb les seves declaracions parlant de gran coalició o de deixar governar  la dreta del PP amb C´s; el segon orientant editorialment  “El País” en el mateix sentit. La mobilització del dinar dels “veterans de l'antic PSOE” encapçalats per Corcuera (el famós ministre de l'Interior de la “puntada a la porta”) s'acompanya amb la contínua campanya del diari de Cebrián que culmina amb l'entrevista a quatre pàgines al propi Felipe. Tot per a tractar de canalitzar el Comitè Federal del PSOE a fi de subjectar el secretari general Pedro Sánchez. L'únic objectiu és impedir qualsevol aventura a la seva esquerra i plantejar la necessitat d'obrir-se al centre, és a dir al que molts sabem que és la dreta.

Felipe ha estat molt important per al PSOE, el va portat al seu triomf com a partit. Però aquest partit sense una profunda reconversió pot ser un referent en el futur per a l'esquerra d'aquest país? En l'actual conjuntura, sense una profunda renovació ideològica que el situï en posicions d'esquerra, en la línia que Corbyn ha plantejat als laboristes, el PSOE ho té difícil especialment per aguantar l'envestida d'aquest aprenent de González anomenat Pablo Iglesias que pretén copiar l'avanç cap al triomf de la seva nova formació emulant el populisme del PSOE del 1982 que el va portar a la victòria electoral.

En definitiva per a evitar nous espectacles de vergonya aliena: Felipe fot el camp!

Victòria del PSOE al 1982

Javier Krahe: "Cuervo Ingenuo"