BON ANY PER A TOTS I TOTES
NO OBLIDEM PALESTINA¡¡
![]() |
CANÇONS PER RECORDAR I AGAFAR FORÇA
I cada dia del 2026 en el record:
![]() |
| Mapa de la Cisjordania ocupada |
Després del genocidi perpetrat per l'Estat d'Israel a Gaza, amb el suport clar dels EUA, sembla que no pensen desistir de continuar amb la conquesta del seu ideal del Gran Israel.
No hi ha dubte que el “alto-el-foc”
que no pau, proposat per Trump amb el consens(?) de la majoria del Consell de
Seguretat de l'ONU, ha estat considerat pel govern de Netanyahu com un “xec en
blanc” per a continuar amb el seu objectiu d'acabar amb qualsevol possibilitat
de creació d'un Estat Palestí.
No li falten motius per a
creure-ho. La resolució 2803 aprovada pel Consell de Seguretat significa la
normalització d'una ocupació colonial sobre la Franja de Gaza, tot això amb el
contuberni de diversos països àrabs, especialment els de la península Aràbiga,
i per gran part dels europeus.
El Consell de Seguretat de l'ONU, amb
l'abstenció de Rússia i la Xina, han premiat als autors del genocidi de Gaza,
atorgant el comandament oficial a Trump i als seus sequaços de l'Estat d'Israel
per a decidir i dissenyar el futur de Gaza.
La resolució basada en el pla de Trump,
normalitza l'ocupació il·legal israeliana de més de la meitat de Gaza. La nova
Línia Groga divideix Gaza en dues parts. L'àrea ocupada per l'Exèrcit israelià
–un 53%– es dirà Zona Verda i estarà destinada a centrar els negocis de la
“reconstrucció” d'aquesta zona, al capdavant de la qual estarà el mateix
president dels EUA, com a “amo totpoderós” d'aquest protectorat. Mentre
la zona palestina o Zona Vermella està condemnada a ser una espècie de “gueto
o bantusán”, una zona minoritària de la Franja de Gaza, aïllada del
món, envoltada per tot arreu per la zona Verda, excepte la platja.
Una zona sense terres fèrtils (les quals
estan situades en la Zona Verda sota control israelià) segregada, sense
infraestructures ni inversió, a la qual fins al moment no arriba ni un terç de
l'ajuda necessària, ni aliments, refugis ni ajuda sanitària ni de cap altre
tipus.
Es dissenya aquest nou gueto palestí, amb
menys de la meitat de la superfície anterior i, mentre Israel continua
assassinant a Gaza. És evident que aquesta situació és incompatible amb
qualsevol aplicació del dret internacional i negant els drets bàsics a la
població palestina.
Des de l'entrada en vigor de la treva, el
10 d'octubre, s'ha produït l'assassinat de 347 gazatís morts, mentre
que 889 persones han resultat ferides en aquest mateix període. Fins al moment
més de 69.785 palestins han mort i 170.965 han resultat ferits, molts d'ells
greus amb amputacions o lesions permanents. Sense comptar els desapareguts dins
dels enderrocs generalitzats.
I mentre continuen les polítiques
d'ocupació, silenciades fins ara pel genocidi de Gaza, a la Cisjordània i a
Jerusalem Est. Part juntament amb Gaza del que hauria de ser l'Estat Palestí.
Israel s'ha plantejat crear 22 nous
assentaments a la Cisjordània ocupada. La major expansió des dels Acords d'Oslo
de 1993. En aquells acords l'Estat israelià es va comprometre a no establir
nous assentaments il·legals segons el dret internacional.
En els Acords d'Oslo es va establir la
divisió del territori palestí en tres àrees i es preveia una retirada
progressiva de les forces israelianes, el fet es que mai es va concretar ni es va complir per
Israel. L'expansió ara transformarà de manera dràstica la Cisjordània i la
possibilitat del projecte d'un futur Estat palestí, i enfortirà i consolidarà
l'ocupació il·legal per part d'Israel.
El ministre de defensa d'Israel, Katz, ho
ha deixat molt clar en afirmar que amb aquesta mesura "impedeix
l'establiment d'un Estat palestí que posaria en perill a Israel".
L'ONU afirma que Israel ha construït al
voltant de 160 assentaments que alberguen a uns 737.000 colons israelians
(gairebé un terç d'ells a Jerusalem Est) que viuen entre 2,7 milions de
palestins des que va ocupar Cisjordània i Jerusalem Oriental (terres que els
palestins reclamen com a part del seu futur Estat) des de la guerra de 1967.
L'ONU constata que “La contínua
transferència de competències sobre els territoris palestins ocupats per
l'exèrcit israelià al govern israelià facilita el continu avanç il·legal dels
assentaments israelians a Cisjordània i la integració progressiva de la
Cisjordània ocupada a l'Estat d'Israel”.
Segons un informe de l'ONU, s'estan
construint més de 20.000 habitatges en assentaments de colons israelians nous o
existents a Jerusalem Oriental, mentre que 214 propietats i estructures
palestines van ser demolides.
Aquesta ocupació constant de terreny
palestí per part dels colons, amb el suport de l'exèrcit d'Israel, basada en
patrons de discriminació sistemàtica, segregació, opressió, dominació,
violència i altres actes inhumans contra el poble palestí, així com el control
dels seus territoris ocupats es podrien qualificar com a constitutius “d'una
situació d'apartheid”.
Les agressions de colons israelians, amb
el suport de les seves forces militars, sobre la població palestina són
constants a Cisjordània. Els colons centren també la seva agressivitat en
la tasca d'arrencar olivars, els quals han estat tradicionalment la font de
l'agricultura palestina, fins a convertir-se l'olivera en un símbol de la
resistència palestina.
L'agència de l'ONU per a Palestina
denúncia que a les ciutats de Cisjordània s'han intensificat les batudes i la
repressió de l'Exèrcit durant el 2025, i han afectat directament almenys a
95.000 palestins. L'agència va documentar, a més, 1.680 atacs de colons
israelians en més de 270 comunitats de tot el territori palestí, amb una
mitjana de cinc agressions per dia.
El territori palestí de Cisjordània ha
experimentat un auge de la violència des de la signatura de l'alto-el-foc a
Gaza a principis d'octubre.
Com a conclusió podem dir que el suposat
Pla de Pau de Trump no és més que un pas més per al seu control d'Orient Mitjà,
amb el beneplàcit de les monarquies aràbigues i d'Israel, i amb la connivència
d'ulls tancats dels suposats demòcrates de la UE. I per descomptat amb el
sacrifici del dret del poble palestí a tenir un Estat Palestí a Jerusalem Est,
Cisjordània i Gaza.
Malgrat tot al 2025, 155 dels193 Estats
membres de ple dret de les Nacions Unides ( més del 80 %) reconeixen l’Estat de Palestina.
Com va sentenciar ja en el seu temps Friedrich Engels:
“Un poble que oprimeix a un altre poble no pot ser lliure”
![]() |
| Feijoó: la mentida reaccionària |
nuevatribuna/2 de diciembre de 2025,
Núñez Feijoó és
un mentider permanent. Dissimula l'opacitat de les veritables polítiques que el
seu Partit pretén impulsar recorrent a dues formes constants en el seu discurs:
l'insult permanent, la mentida i una permanent banalitat en el seu discurs.
El recurs a l'insult
és una constant que és pernicio perquè provoca en l'interlocutor caure en la
mateixa provocació. Com el vell refrany de “creu el lladre que tots són de
la seva condició”, porta la política a un procés de desqualificacions on el
“ i tu més” desgraciadament s'ha situat en el centre del debat polític.
I com tots sabem en el debat de mentides i desqualificacions la dreta sempre té
les de guanyar.
Però concretarem les
mentides de Feijoó en un dia qualsevol. En la recent clausura de
l'acte del XXX Aniversari de la Unió Europea de Majors, el líder popular va
anunciar que la seva formació “presentarà en el Congrés dels Diputats una
proposició de llei per a garantir l'actualització de les pensions en 2026, fins
i tot en el cas que l'any vinent torni a produir-se una pròrroga dels
Pressupostos Generals de l'Estat”.
Feijoó sembla
oblidar, més ben dit, obvia descaradament, que la legislació existent avui dia,
aprovada per la majoria progressista del Congrés, ja va aprovar la legislació
que estableix l'increment de les pensions. I que les pensions en l'actualitat i
per llei es revaloritzen a l'inici de cada any en funció de l'IPC mitjà de
l'any anterior, fixat de novembre a novembre. I també sembla desconèixer o amaga
de manera conscient que aquesta llei va substituir al sistema establert en 2013
pel Govern del PP que desvinculava l'increment de les pensions de la inflació i
fixava en un màxim del 0,25% l'increment màxim anual.
Feijoó tracta
d'enganyar la gent. La majoria dels pensionistes, malgrat la seva edat madura
no som ximples i recordem el que va fer el PP. I això es demostra en què la
majoria dels votants jubilats no voten al PP i són un graner per al vot a les
opcions de progrés.
Com en un sol acte es
pot mentir tant i tan seguit? realment sembla estar afectat per una psicopatia
que el porta a mentir.
Feijoó i el PP
mai han reconegut les seves mentides i errors i n'hi ha majúsculs. Ningú ha
reconegut, sinó simplement la releguen al passat, la corrupció durant l'etapa
de Rajoy com a president del Govern. És més, la malvolença a Sánchez és
provocada perquè va guanyar la moció de censura denunciant la mentida i la
corrupció del PP de Rajoy. És més, Feijoó ha fet marxa enrere en la
promesa de l'anterior president del PP, Pablo Casado, de deixar la seu de
Gènova finançada amb la corrupció.
El PP ens ha mentit
al llarg de la història de manera greu. Aznar amb la guerra de l'Iraq i més
greu encara amb la falsa autoria d'ETA en els atemptats contra els trens a
Madrid de l'11 de març del 2004, ocultant l'autoria del yihadisme . Rajoy amb
els pous de corrupció en el seu mandat i en casos tan greus com els del Madrid
d'Aguirre o els de la Comunitat Valenciana, només cel recordar la
trama Gürtel.
I en l'actualitat
només fa falta veure l'actuació constant d'Ayuso a Madrid, sembrant mentides, o
a la Comunitat Valenciana respecte a la Dana, o a Andalusia respecte als
cribratges. El PP està abonat a la mentida com a manera de fer polítiques reaccionàries.
I el més greu
d'aquest partit corrupte, mentider i reaccionari, és que el PP faci gala del
seu constitucionalisme, la qual cosa és històricament falsa. El PP, abans AP,
va ser el partit menys constitucional de la Transició. Com a refugi de les
restes del franquisme no va tenir clara la seva posició enfront de la
Constitució, va ser el refugi dels hereus del franquisme. La dreta
constitucional va ser la UCD, mai AP.
AP o el PP mai han
tingut la mínima voluntat d'obertura, ha votat en contra de tot el que
significava avanç en els drets de la societat espanyola, ni la llei del Divorci
de la UCD, ni les lleis del matrimoni gai, malgrat que alguns dels seus
membres de pes després la van aprofitar, ni la llei de l'Avortament, ha votat
sempre contra millores en les pensions, contra la reforma laboral progressista
d'aquest govern.
No és un partit ni
constitucional ni de centre sinó de dreta extrema per això bolca el seu futur
en el pacte amb Vox, el partit ultra sorgit del seu mateix sí. Cal destacar la
seva negació respecte a l'esperit de reconciliació de la transició espanyola i
la millor prova és la seva oposició frontal a la Llei de Memòria Històrica i a
tota denúncia del passat franquista.
Feijoó és un
fill del PP i d'AP. No és cap reformador, és mentider, fal·laç i reaccionari.
La bona imatge la va deixar a Galícia. I en arribar a Madrid hem vist la
veritable cara de Feijoó, mentider compulsiu, rancuniós i reaccionari i
que només aspira a governar de la mà de Vox per a desfer camí de progrés i
tornar a les posicions reaccionàries i les seves polítiques d'avantatges per
als amos del capital i les retallades de l'estat del benestar i en contra de
les classes treballadores.
Així com donar un cop
de rosca cap al centralisme i l'aplicació de polítiques reaccionàries en tots
els àmbits des dels mitjans de comunicació, a les polítiques econòmiques,
laborals, socials o internacionals.
Enfront de la Mentida
de la reacció només pot vèncer la Voluntat d'una societat conscient,
democràtica, activa i mobilitzada.
Aquest any 1975 es
compleix el 50 aniversari de la “ruptura sindical” del sindicalisme franquista
amb la conquesta per part de CCOO principalment juntament amb
la HOAC i USO de les estructures del sindicat vertical franquista.
L'assalt del sindicalisme democràtic i de
classe va arraconar les
estructures verticalistes i va ser el primer espai de llibertat conquerit
per a la democràcia. Com ja he comentat en un altre article la ruptura sindical
va precedir a la política que no va arribar fins molt entrat l'any 1977.
Ara el que seria
interessant és extreure lliçons per al present de l'actualització de les
característiques d'aquell moviment sindical. No hi ha dubte que en les
eleccions sindicals del 1975 es va demostrar la força i la implantació del
sindicalisme entre la classe treballadora. És evident que la comparació amb
l'actualitat és impossible però sí que podem extreure algunes conclusions.
El sindicalisme a l’any 1975 tenia una forta vinculació amb la
classe treballadora, en l'actualitat la força del sindicalisme de classe és
molt més important tant en afiliació com en força electoral. No obstant això,
en aquells difícils moments el sindicalisme havia de plantejar propostes clares
i senzilles per tal d’aconseguir l'adhesió d'una classe treballadora sotmesa a
les lleis de la dictadura.
Per tant calia que
l'actuació dels sindicalistes i els seus missatges fossin clars, concisos i
comprensibles per al conjunt dels treballadors. Una relació pròxima amb
propostes i conceptes molt concrets i fàcilment comprensibles. Aquestes
propostes plantejaven reivindicacions molt lligades a la situació concreta de
les persones treballadores amb plantejaments més amplis i de caràcter polític
que contextualitzaven les mancances derivades de la dictadura política.
Eren plantejaments
concrets i pedagògics fàcilment comprensibles, les reivindicacions laborals es
contextualitzaven respecte a la pròpia existència d'un règim dictatorial i
repressor al servei del capital. I això va portar a mobilitzar en les eleccions
sindicals del 1975 a una gran part de la classe treballadora que va votar les Candidatures Unitàries Democràtiques
l'objectiu de les quals era introduir-se en el “Sindicat Vertical Franquista”
per a derruir-lo des de dins.
D'aquella experiència
podem extreure conclusions per a un moment com l'actual de canvis estructurals
en el panorama laboral derivats dels canvis no sols tecnològics sinó en la
pròpia terciarització i fragmentació del món laboral.
El sindicalisme de
classe té avui un gran potencial d’afiliació i una important
representativitat, però té un repte molt important i és mantenir i reforçar la
seva vinculació directa no només amb la seva afiliació sinó també amb el
conjunt dels seus representats.
Hem d'entendre que
l'organització sindical, i parlaré específicament de la que conec millor com
són les Comissions Obreres, té una capacitat d'anàlisi i de plantejaments que
considero que la conformen com el principal “intel·lectual orgànic
col·lectiu” del nostre país. El sindicat no sols es dedica a les seves
tasques tradicionals de defensar els interessos dels seus afiliats i dels
treballadors en les diferents empreses, sectors i en general, sinó que també és
capaç d'elaborar propostes sobre altres temes generals que superen el seu
estricte àmbit laboral.
És així com el
sindicat té propostes clares sobre temes com les prestacions socials, sobre el
manteniment del sistema de pensions i altres més generals com pot ser el cas
del problema de l'habitatge entre molts altres.
No obstant això, el
sindicalisme ha de ser capaç no sols d'elaborar propostes socials sinó també de
donar-los la difusió necessària. El sindicat sap difondre les seves propostes
referents al sector o l'empresa en temes
com la negociació col·lectiva o la pròpia situació econòmica i social de
l'empresa o el sector del que es tracti divulgant-les mitjançant informacions o
pel treball dels delegats o delegades sindicals. De la mateixa manera seria
important difondre les seves posicions sobre per exemple com donar sortida a
l'atur juvenil o com he referit anteriorment el problema de l'habitatge.
De res serveix una
bona anàlisi i proposta si aquesta després no es difon adequadament. Primer
entre l'estructura sindical, la representació i l'afiliació, i després entre el
conjunt dels treballadors. Sense difusió ni informació les propostes perden la major
part de la seva eficàcia. I en aquest sentit el sindicalisme té un dèficit.
Tenim organització, tenim bones propostes, ara cal que els aspectes principals
de les mateixes arribin al conjunt de les persones vinculades amb el sindicat.
CCOO té més d'un
milió cent mil persones afiliades, UGT prop del milió. Només a Catalunya CCOO
va obtenir més d'un milió i mig de vots en les eleccions sindicals i la seva
representació en el conjunt de l'estat és de més del 35% dels delegats elegits.
Aquestes dades ens donen una breu pinzellada del seu nivell d'implantació i
representació.
Però el sindicalisme
no ha de tenir un paper tan sols referent a la representació a nivell de la
negociació col·lectiva i la representació laboral en les empreses i a nivell
institucional en les negociacions amb el Govern. El sindicalisme de classe com
a principal agent social existent al país ha de plantejar les seves propostes
en l'àmbit sociopolític i institucional, per a aconseguir canvis que beneficiïn
al conjunt no sols de les persones treballadores sinó al conjunt de la
societat.
I en aquest sentit ha
de reforçar la seva vinculació amb les seves pròpies estructures sindicals i
amb el conjunt dels afiliats i el conjunt dels treballadors i la societat en
general. Per a això i per a reforçar-se en plantejar temes dels quals ja té propostes
elaborades com a alternatives a l'actual problema d'habitatge, o la
reivindicació de la participació dels treballadors en la gestió de les
empreses, ha d'efectuar una labor divulgativa de les seves propostes entre les
seves pròpies bases i en el conjunt de la societat.
És en aquest sentit
que s'han d'extreure lliçons de l'actuació del sindicat en la seva lluita
contra el franquisme i l'èxit de la campanya a favor de les Candidatures
Unitàries i Democràtiques en el seu assalt a l'estructura franquista del
Sindicat Vertical que sens dubte va ser la primera victòria democràtica enfront
de la dictadura i l'inici del procés cap a una societat plenament democràtica.
![]() |
| JUNTS: Nogueras, Puigdemont i Turull |
Durant més de 10 anys
embarcats en una aventura que no anava enlloc, sobre una il·lusòria
“independència” que ningú des d'una neutralitat real podia creure factible, i
durant els quals va tenir lloc la declaració per part de Rajoy de l'article
155, i la fugida de Puigdemont a Waterloo.
Amb l'arribada al
poder del Govern Progressista i l'aprovació de l'Amnistia, els polítics presos
van sortir al carrer i la “epopeia independentista” va començar a diluir-se en
la major part de la societat catalana.
ERC va semblar
entendre la lliçó i va reajustar la seva política, més en la seva pràctica que
en el seu llenguatge i es va aprestar a reconduir la seva política mitjançant
una negociació política amb el govern de progrés convertint-se en part dels
suports del nou govern en minoria d'Espanya.
Junts malgrat votar
la investidura sempre s'ha mostrat reticent a la col·laboració amb el govern
mantenint un discurs inflamat moltes vegades contradictori amb la seva pròpia
actuació en les votacions al Congrés.
En el moment
actual Junts ha perdut una gran part del capital del pujolisme.
Els seus resultats electorals van constantment a la baixa, tant a les eleccions
estatals com a les catalanes i les municipals.
Està duent a terme un
clar procés de dretanització declarada molt diferent del discurs
ambigu del pujolisme, malgrat que la seva pràctica clarament dretana sigui
la mateixa.
Únicament té la
referència de la patronal Foment del Treball, en aquests moments
en posicions més dures que la pròpia CEOE.
En l'àmbit
del Parlament de Catalunya el seu paper és nul. El Govern del PSC té
uns clars referents en ERC i els “Comuns”, no precisa de Junts per a
res i es queda a l'oposició amb altres forces amb les quals no té futur conjunt
com són el PP, Vox i Aliança Catalana.
Enfront del bloc dels
partits d'esquerra, on es pot incloure a la Cup, el bloc de partits de la
dreta opositora són un tots contra tots. I especialment en el cas
de Junts amb una força emergent, com és Aliança, que està
disposada a disputar i arrabassar-li en la mesura del possible el seu paper de
referent de la dreta independentista.
Junts no pot
pactar amb les altres forces de la dreta, ni amb PP ni Vox, que no comparteixen
el seu nacionalisme català, ni amb Aliança Catalana que persegueix
amb més radicalitat competir amb l'electorat de la dreta catalana cada cop més
conservador i intransigent en temes com la immigració. Tot això provoca
que Junts es vegi forçada a radicalitzar-se cap a aquestes polítiques
del seu competidor. Però tothom és conscient que entre l'original i la còpia
acostuma a guanyar l'original. I en aquest cas pel que fa a independentisme,
racisme i polítiques islamofóbicas i antiimmigració Aliança sempre
serà més clara que Junts i per tant tractarà de limitar-li el seu
espai polític.
La base electoral
de Junts és clarament ruralista. A nivell municipal el seu
millor resultat l'obté en Sant Cugat, la dotzena ciutat de Catalunya, i la
majoria de les alcaldies de Junts estan en petits o mitjans pobles
fonamentalment de Girona, Lleida o Tarragona. És a dir, sempre ha estat la
Catalunya més rural on en el passat creixien els “carlistes” i on encara hi ha
un somni d'una Catalunya inexistent en l'actualitat. Tinguem en compte que els
més radicals dels independentistes titllaven de “colons” els emigrants arribats
en els primers anys cinquanta del Segle XX. Això ens porta a entendre com veuen
ells la nova immigració d'altres països.
I tot això malgrat que els necessiten per als seus camps i
indústries. En pobles de Lleida o Girona els agradaria que els immigrants
existissin de dia per a treballar els seus camps o empreses, però no els
voldrien veure pels seus pobles després de la feina. És a dir, és un tipus de
nacionalisme, que fins ara votava a Junts, racista per expressar-ho
clarament.
I és aquest electorat
que pot ser fàcilment presa d'un partit clarament independentista i clarament
xenòfob com és Aliança Catalana que planteja sense embuts les seves
propostes xenòfobes i que en el camp polític només planteja presentar-se en eleccions
catalanes, autonòmiques i municipals, rebutjant presentar-se al Congrés dels
Diputats.
D'altra
banda, Junts té dificultats en l'àmbit estatal. El seu vot servirà
per a alguna cosa?
Si descarta el vot a
l'esquerra, que vulguin o no els ha permès fer política en el Congrés i que ha
aconseguit avançar en temes per a la normalització dels independentistes: Que
els queda?
Un PP lligat per
força amb Vox és una alternativa per a Junts? No ho sembla, i si això
és així, per a què serveix votar a Junts en unes futures eleccions
generals? I en l'àmbit català ara han d'afrontar la competència d'una líder com
Silvia Orriols que té un discurs radical més clar en el
seu reaccionarisme i en el seu independentisme i
que Junts no pot superar i que li pot costar bona part del seu graner
de vots en les zones rurals i a les ciutats mitjanes.
Difícil situació per
a un partit que és hereu de la Convergència de Jordi Pujol que va mantenir la
seva hegemonia omnipresent durant dècades.
Per principi una pau
s'acorda entre les parts bel·ligerants i aquí és imposada per una potència global
com els EUA i el seu satèl·lit guardià a la regió, l'estat d'Israel.
En aquest presumpte
acord de pau falta una part, la representació del poble palestí, sinó no és una
pau és un “diktat”. I això malgrat les salutacions de l'occident global, en
molts casos sense convicció, perquè és millor un alto-el-foc unilateral que la
continuació de les matances.
No obstant això,
aquest suposat pla de Pau amb absència de les NNUU i dels
representants de la societat agredida no permet augurar una solució que doni
satisfacció a la part més feble és a dir a Palestina.
Tot acord que no es
basi en un reconeixement dels dos estats l'israelià i el palestí amb fronteres
mútuament reconegudes no permetrà creure en una solució duradora. I no estem ni
de lluny en aquesta situació.
Estem simplement
davant un alto-el-foc que no és poc després de tanta atrocitat, però que no
dibuixa una solució de futur. L'objectiu dels EUA és clar, en primer lloc
defensar els interessos d'Israel que són els seus propis interessos, mantenir
el seu “gendarme” militar a la regió. I un segon objectiu un alto-el-foc que li
permeti afermar la seva relació amb les autocràtiques monarquies sunnites de la
península aràbiga, salvant-los la cara amb el cessament del genocidi, de
moment.
Que futur li espera a
Gaza i el conjunt de Palestina?. Hem de valorar el menyspreu de Trump cap a
l'estat palestí, i la nul·la voluntat de pau del govern d'Israel, amb la seva
negativa a reconèixer un estat palestí. Això es manifesta de manera clara en la
negativa israeliana d'alliberar a Marwan Barghouti, el polític pres
des de fa més de vint anys i a qui tots reconeixen la capacitat i l'autoritat
moral de poder negociar un acord de pau per al reconeixement dels dos estats.
Però ni Israel ni el
seu mentor americà desitgen solucionar el conflicte, tan sols sortir d'una
situació que estava aconseguint cotes de
mobilització important en contra de la visió diària d'un genocidi retransmès en
directe a tot el món..
Només cal destacar la
falta de solucions reals per a finalitzar el conflicte que no es dibuixen en el
pla de pau. Un suposat pla de pau dissenyat únicament per una de les parts i
l'objectiu de la qual és desactivar la repercussió mundial de la massacre i
establir un hipotètic programa de reconstrucció de Gaza que no se sap quina
intenció té i al servei de qui està. Es limita a establir una autoritat tècnica
sense concretar, supervisada per una autoritat superior dirigida pel
propi Trump, amb l'objectiu de reconstruir Gaza, obviant la dificultat de
reconstruir un lloc totalment devastat i en ruïnes on malviuen dos milions
de gazatis palestins, i tot això obviant conscientment tota
intervenció de l'Autoritat Palestina.
Alhora no es parla en
cap moment de solucionar el problema real existent, la necessitat, defensada
per la immensa majoria de les nacions representades a les Nacions Unides, de
reconèixer l'Estat de Palestina.
En el pla de pau no
es parla del fons del problema, del fet que un tractat de pau veritable ha de
partir del reconeixement dels dos Estats Israel i Palestina, sinó tot seran
pegats momentanis. Perquè mentre es parla de “alto-el-foc” a Gaza es
multipliquen les accions de “colons” i soldats israelians a Cisjordània,
ocupant terrenys i expulsant als seus pobladors palestins, és a dir tractant
d'impedir “de facto” l'existència d'un futur estat palestí i menyspreant a una
deteriorada “Autoritat Palestina” amb seu a Ramalla.
El “diktat” del mal
anomenat Acord de Pau de Trump i Netanyahu no és més que un
“fake” l'objectiu del qual és com hem dit rentar la cara a les
reaccionàries monarquies aràbigues davant l'opinió pública mundial, així com a
països àrabs satèl·lits dels EUA com Egipte o el Marroc. Acabar amb les
atrocitats, reestructurar la destruïda Gaza, amb inversions occidentals,
segurament de països europeus, instaurant un protectorat americà en la zona,
fer callar la indignació mundial existent, i impedir l'existència d'un estat
palestí.
Aquest és l'objectiu
de l'anomenat “acord de pau”, un acord com hem dit només subscrit per Trump i
el seu soci israelià, i amb les enhorabones dels europeus que començaven a
estar inquiets davant les mobilitzacions populars.
Un Alto-el-foc mal
anomenat “Acord de Pau” que té un únic perdedor, el poble palestí i la
solidaritat internacional derivada de les atrocitats diàriament perpetrades i
retransmeses a tothom.
S'ha aconseguit la
que podríem dir “pau en el cementiri”. Una fase de destrucció total d'un
territori amb genocidi inclòs mai vista des de la II guerra mundial i que
començava a horroritzar tot l'orbe.
Ara es tractarà, si
és possible, que el tema de Gaza desaparegui a poc a poc de les notícies de
capçalera dels mitjans. Amb un Trump “salvador”, amb un Israel enfortit, amb
unes monarquies aràbigues satisfetes, i amb un occident amb la seva mala
consciència salvada.
Però no és difícil de
creure que tot aquest panorama idíl·lic per als “trumpistes” pot torçar-se
en un futur no llunyà per dues raons: la contínua ambició dels “falcons
israelians” que somien amb reconquerir el “gran Israel” i per la resiliència
del poble palestí que voldrà impedir costi el que costi una nova i definitiva
“nakba” pitjor que la de 1948.
És una obligació de
tota la gent de progrés, al nostre país i al món sencer mantenir la flama de la
solidaritat amb Palestina, i que en aquests temps ombrívols on la involució
apareix en tots els horitzons no ens facin oblidar l'obligació de mantenir la
flama de solidaritat amb el poble palestí.
Recordem que malgrat
aquest alto-el-foc continuen assassinant
persones a Gaza i llançant atacs violents a Cisjordània.
Així va qualificar la relatora de l'ONU
per a Gaza, Francesca Albanese, el comportament de la Comunitat Internacional.
I hem de donar-li la raó, molt pocs països, com Sud-àfrica o el Brasil, van
reaccionar des del principi condemnant i instant les instàncies judicials
internacionals a jutjar l'actuació de l'Estat d'Israel sobre Gaza i
qualificant-la com a “crims contra la humanitat” i posteriorment com a
“Genocidi”.
Evidentment ningú es va sorprendre pel
suport continuat i l'ajuda en armes i intel·ligència dels EUA, això es donava
per descomptat, però ha sorprès el silenci de la UE, considerada sempre com el
bastió de la defensa dels valors, llibertats i principis democràtics.
També ha sorprès el silenci aclaparador
dels països àrabs, especialment els rics països del Golf Pèrsic, més atents al
posicionament de l'Iran que a les massacres de l’exèrcit de l'Israel.
Perquè des del començament de la crisi,
provocada per una sagnant massacre de ciutadans israelians, per part
d'Hamàs, i la captura d'ostatges, es va comprovar que els objectius de la
resposta del Govern d'Israel eren clarament desaforats i fora de tota resposta
equilibrada. Tota la ciutadania de Gaza va ser objectiu dels atacs de l’Exercit israelià
sense distinció d'edats. No va ser una resposta contra Hamàs, sinó un càstig
generalitzat contra una comunitat com la gazatí tancada des de fa
anys en un espai que és un gegantesc camp de concentració.
Però la resposta no s'ha donat només a
Gaza també a la Cisjordània ocupada on s'han reforçat tant els controls i
actuacions militars com l'actuació dels colons extremistes que han atacat sense
motiu a la població palestina, en una actuació que sembla precedir a l'ocupació
total del territori palestí.
Durant aquests llargs anys hem vist dia a
dia l'extermini en directe, a través de la televisió, de la població de la
Franja, i no sols fruit del bombardeig militar sinó amb la sistemàtica
destrucció de les seves poblacions, amb el tancament de l'entrada d'aliments i
medicines, de l'atac sense quarter als hospitals i centres sanitaris, tant dels
Hospitals de Gaza com dels centres d'auxili mèdic de les ONG. Hem vist com els
nens i els periodistes s'han convertits en objectius de les forces israelianes.
En fi, hem presenciat en directe un GENOCIDI en les nostres llars del món
civilitzat, i les respostes han estat mínimes comparades amb l'HORROR que s'ha
contemplat.
No és comparable Gaza amb Ucraïna. A
Ucraïna hi ha una guerra fomentada per Rússia, però és una guerra. A Gaza hi ha
un GENOCIDI, la massacre totalment planificada d'una població civil. I per
primera vegada ho veiem en directe. L'Holocaust nazi es va descobrir amb la
derrota del nazisme, però el genocidi de Gaza l’estem veient tot el mon
civilitzat de manera directa i diària. I la resposta no ha estat a l'altura.
Només últimament una part dels estats de
la nostra civilitzada UE s'han posicionat contra el genocidi palestí i ha
reconegut a l'Estat de Palestina. Molt tard i malament. Per fi s'ha vist un
esbronc generalitzat i una boicot a la presència del president “Assassí” de
l'Estat d'Israel a les NNUU. Massa tard i novament malament.
La proposta de Pau unilateral de Trump i
Netanyahu ha estat saludada de manera favorable ràpidament pels països
occidentals i la UE com una sortida al conflicte. Com pot ser una solució a un
conflicte una proposta que oblida a una de les parts més afectada com és
Palestina? Perquè una proposta de Pau no es discuteix en el si de l'ONU, que és
l'organisme que hauria de debatre una proposta com aquesta?
Doncs perquè aquesta suposada proposta no
és més que un “ultimatum” per a la soferta població gazatí i
palestina. “És això o la liquidació”. Netanyahu ja ho ha deixat clar “si no
accepten l'ultimàtum anirem fins al final”. I tots sabem que el final és la
liquidació dels gazatíes i amb posterioritat previsiblement la
liquidació de tots els palestins per a la consecució del Gran Israel o “Yeretz Ysrael” que
els ultres sionistes somien.
La proposta de Trump és deixar-li crear el
seu “empori” turístic a Gaza, com ja va dissenyar en un principi i per a dur-lo
a terme comptarà amb una autoritat presidida per ell mateix i delegarà en un
“Consell” de gent afí i acceptant la participació dels països rics del Golf
Pèrsic. “Consell” al qual igual conviden a l'Autoritat Palestina si així ho
consideren. És a dir, un “resort autònom” en la línia del que és Dubai.
I s'oblida que a la població de Gaza no
sabem quin futur li espera, si el d'executors de les obres o l'exili. En tot
cas no tenen ni veu ni vot. I el futur de Palestina, i la proposta dels dos
estats? D'això res de res. I els nostres dirigents europeus tan lúcids i
seriosos, i fins i tot el mateix Sánchez: Què diuen? Saluden la proposta que
sembla que si Hamàs l'accepta acabarà amb l'extermini, o no?
I Palestina? Quin futur els espera? Això
no sembla de moment ser gens important.
I què hem de fer els ciutadans, aquí al
nostre país? El més oportú és rebutjar aquest pla aberrant i continuar amb
les mobilitzacions del pròxim dissabte dia 4 d'octubre i donar suport a les
mobilitzacions dels sindicats en les empreses amb l'atur de dues hores del dia 15 d'octubre.
Més que mai Gaza i Palestina han
d'ocupar els nostres cors.
![]() |
| Trump i la política del "Big Stick" |
nuevatribuna/14 de septiembre de 2025
El nou mandat de Trump sembla significar
el retorn a les polítiques imperialistes dels EUA de començaments del XX. Ens
referim a la política de Theodore Roosevelt del “Big Stick” (El
Gran Garrot).
El famós “gran garrot” de Roosevelt va acabar per determinar la doctrina internacional que va aplicar com a president. Realitzar negociacions i pactes amb els seus adversaris interns i externs, però sempre mostrant la possibilitat d'una actuació violenta com a forma de pressió per a realitzar negociacions i pactes amb els seus adversaris interns i externs. És a dir, una política basada en la potenciació d'una visió nord-americana sobre el conjunt d’Amèrica, i ara sobre el paper dels EUA en el món.
Si les anteriors polítiques, aplicades
durant gairebé tot el segle XX a Amèrica Llatina es basaven en les
intervencions militars, directes o clandestines dirigides a beneficiar les
posicions econòmiques i polítiques afins al Gran Germà americà, en l'actualitat
sense amagar el recurs militar s'utilitzen altres recursos com els aranzels per
a protegir i imposar els interessos dels Estats Units.
L'actual Administració Trump es creu en el
dret d'imposar la seva llei i els seus desitjos al conjunt del planeta. El
primer que ha fet és desqualificar els organismes internacionals com ara l'ONU
o l'OMC, i considerar que la llei internacional s’ha d'adaptar als seus
interessos o capritxos.
Des del primer moment vàrem veure una
sèrie de declaracions que ens van semblar forassenyades però que eren
significatives de les seves idees imperialistes. Les seves ambicions sobre
Groenlàndia o el Canadà, la seva reivindicació sobre la sobirania del canal de
Panamà, o el “resort turístic a Gaza” ens van semblar deliris de
grandesa. Però Trump va de debò. Utilitza el seu poder militar quan li sembla
oportú, vegeu les amenaces a Veneçuela o la seva participació al costat
d'Israel en els atacs a l'Iran. No obstant això, aquesta actitud de pinxo se la
guarda quan comporta possibles conflictes seriosos com succeiria enfront de
Rússia o la Xina.
No obstant això, Trump ha implantat un
vassallatge militar sobre els països europeus, com es va veure en la cimera de
l'OTAN, on va obligar a tots els països membres a acceptar una despesa militar del
5% (amb l'honrosa excepció d'Espanya que es va limitar a acceptar un 2%). Cal
dir que l'objectiu d'aquesta despesa militar no és enfortir l'Aliança Atlàntica
en el seu conjunt sinó ratificar la subordinació al “amic americà” on s’hauran
d’invertir la major part d'aquestes despeses en la seva industria armamentista
reforçant alhora la dependència militar en relació als USA
Així mateix, la política d'aranzels trenca
amb tot el sistema de comerç existent fins l'actualitat. Trump estableix els diversos
percentatges segons el seu capritx i tenint en compte el nivell de vassallatge
de cada país i en últim terme el seu capritx personal.
I és evident que s'utilitzen criteris per
a reforçar el seu domini econòmic i la condició de vassallatge de la resta dels
països. Fins i tot hem pogut veure com a vegades s'ha pretès intervenir en la
política interna d'un país com ha estat el cas del Brasil, a qui s'han imposat
un 50% d'aranzels en bona part pel judici per intent de “cop d'estat” a Bolsonaro (rèplica
del que va intentar el mateix Trump en perdre les seves anteriors eleccions).
Per contra, la seva relació és molt pròxima amb governs il·liberals o
autoritaris com els de Milei a l'Argentina o Burkele a El
Salvador.
La veritat és que la seva actuació li ha
donat resultats positius per als seus interessos, un exemple ha estat l'acceptació de l’acord d’aranzels de la UE i la
seva vergonyosa submissió al “diktat” americà, ara
falta veure la seva repercussió en l'economia dels EUA. S'accepten uns aranzels
a la UE que no són recíprocs i a més es comprometen, no se sap com, a efectuar
inversions de més de 600.000 milions als EUA. Realment entre l'acord de l'OTAN
i aquesta rendició econòmica la UE es configura com una colònia de govern
americà.
Però no tot són enhorabones, els aranzels han causat gran ressentiment en aliats asiàtics com el Japó i Corea del Sud. I l'India s'ha allunyat de la bona relació amb els Estats Units., i ha respost refermant els seus llaços amb la Xina i els BRICS com a resposta a Trump. Perquè no ha intentat una cosa similar la UE? és un misteri, malgrat que Sánchez va donar una pista possible amb la seva visita a la Xina i a Xi Jin Ping.
Tota la fanfarroneria de Trump sembla
desaparèixer quan s'ha d'enfrontar a contraparts fortes i que el tracten de tu
a tu, com són els casos de Rússia i la Xina. És interessant veure com Trump va
amenaçar amb aranzels del 120%, a la Xina que va respondre amb una resposta
similar. Així mateix, va posar en venda 50.000 milions de dòlars de bons del
Tresor americà (la Xina és el segon major propietari de deute de EEUU amb
761.000 milions de dòlars). Tot això va acabar establint aranzels recíprocs del
34%, amb un rotund fracàs de les amenaces de Trump.
Totes les seves bravates sobre la fi de la
guerra d'Ucraïna, que anava a resoldre en dos dies, han quedat en això. És
incapaç de frenar el genocidi d'Israel, segurament perquè no ho desitja i
l'objectiu sigui el de liquidar tota possibilitat d'existència d'un Estat
Palestí amb la creació d'un “Gran Israel” gendarme americà en la zona, amb la
comprensió i el vassallatge de les monarquies petrolieres de la península
aràbiga, a les quals protegirà de fenòmens com l'iranià o el dels huties del
Iemen.
La nova doctrina de Trump va dirigida a
“la major part del món dependent dels Estats Units”, i la seva política del “Big Stick”
(gran garrot), s'efectua mitjançant el seu potencial militar i la seva colonització i sotmetiment
econòmic de les altres economies.
I enfront d'aquest imperi americà només hi
ha un altre bloc en formació, però que pot arribar a ser potent i una
alternativa per als anomenats “països del Sud”, el bloc dels BRICS, amb la Xina
com a gran potència comercial i econòmica capaç de superar econòmica i
tecnològicament als Estats Units, i amb el suport nuclear de Rússia i altres.
I la UE?, lamentablement els països de la
Unió Europea estan en un greu declivi. Cada vegada menys units i amb el cada
vegada major avanç i presència en la majoria d'ells de forces
ultranacionalistes que poden portar a la decadència i fins i tot la implosió de
la UE. En l'actualitat està en un moment econòmic difícil, ningú parlaria avui
de “gegant econòmic”, i continua sent un pigmeu polític i militar i cada vegada
més poc cohesionat.
Es necessita un revulsiu que ningú sembla
albirar d'un ressorgiment polític i ideològic important a favor d'una renovació
cap a una Europa federal política, econòmica i fins i tot militar, o cada cop
més el pessimisme serà major i ressorgiran els dimonis nacionals que ens
portarien a una situació encara més penosa de vassallatge respecte del “Imperi
Americà” .
![]() |
| Onada d'incendis |
La Constitució
Espanyola defineix Espanya com a un Estat autonòmic. Això suposa que una sèrie
de competències i responsabilitats recauen en el Govern de la Nació, i una
altra sèrie de competències, que poden ser variables entre unes i altres
autonomies recauen en el poder polític de les autonomies.
L'Estat autonòmic
comporta l'establiment d'un estat descentralitzat no igualitari. Hi ha
competències que una autonomia pot sol·licitar i es poden acordar mentre que
altres autonomies poden no desitjar-les. Això estableix un mapa desigual pel
que fa a competències i responsabilitats. Així existeixen autonomies que
assumeixen, per cessió de l'Estat competències en seguretat interior, cas
d'Euskadi o Catalunya, o de Trànsit com Euskadi, Catalunya i Navarra i altres
no.
Tot això comporta una
realitat política molt complexa i diferent de la dels Estats Federals. A
Alemanya per exemple la Constitució Federal estableix dues Cambres
legislatives, el Bundestag que és el Parlament Estatal i
el Bundesrat que és la Cambra dels Estats Federats, i és en aquesta
última on es legislen els temes que afecten el conjunt d'aquests estats i les seves competències (les mateixes per a
tots).
Dit això, i a la
vista dels últims esdeveniments derivats de l'ona d'incendis forestals, es
demostra la incapacitat de moltes Comunitats Autònomes en relació als recursos
necessaris per a la prevenció i extinció. S'ha comprovat la falta manifesta
d'inversió en la prevenció, neteja i cura de la massa forestal el que ha
comportat, en un estiu tòrrid, la proliferació d'incendis forestals en diverses
autonomies.
El primer que cal dir
és que en un tema com aquest és més important la política de prevenció, la
neteja fora de temporada de les males herbes i el sotabosc, que les polítiques
d'extinció, és a dir les intervencions dels bombers i les brigades forestals, i
en cas de desbordament dels efectius de la pròpia autonomia i a petició d'aquesta
la intervenció d'efectius d'extinció estatals. Però el que és clar és la
necessitat de destinar la inversió suficient per a fer front a la competència
assumida.
Aquest és un cas
exemplificador de com hi ha qui intenta carregar la culpa de la seva inacció a
un organisme superior tot culpant-lo de les fallades ocasionades per una mala
política de prevenció, responsabilitat de la Comunitat Autònoma, així com de la
falta d'efectius suficients, d’una deficient política de plantilles i recursos
humans i tècnics permanents. La utilització de recursos humans temporals, mal
preparats i pitjor remunerats, així com una insuficient capacitat de recursos
tècnics, són en gran manera responsables de la deficiència en l'extinció dels
incendis forestals. I després es pretén desviar el resultat de les seves
deficiències a l'actuació de l'Estat.
Des del govern de
l'Estat s'ha deixat ben clara la diferència en l'actuació preventiva de
diversos governs autonòmics dirigits pel mateix partit de l'oposició. D'aquí la
diferència en la situació d'Andalusia on s'han efectuat al llarg del curs
tasques de prevenció, amb la situació de Galícia, Extremadura i especialment de
Castella-Lleó, amb nul·les actuacions preventives que són l'origen de la gran
extensió i durada dels incendis.
Aquest tema
d'actualitat serveix com a exemple de que la petició de competències per part
de les autonomies ha d'anar acompanyada d'una capacitat i responsabilitat per a
executar aquestes competències. I si no s'està preparat per a assumir les
responsabilitats millor no demanar competències, i si és el cas si es veu una
incapacitat clara sol·licitar la devolució al Govern de l'Estat.
El que és
absolutament hipòcrita és tractar de responsabilitzar al Govern de l'Estat del
fracàs d'una competència de la seva responsabilitat. Ho vam veure a la fi d'any
amb la DANA de València, com des del PP de Feijoó s'ha
pretès carregar les culpes a fallades de serveis estatals quan és
evident la incapacitat, per dir-ho suaument del Govern de la Comunitat
Valenciana.
El mateix ocorre ara
amb la decisió del trasllat de menors no acompanyats amb petició d'asil a les
diverses comunitats autònomes i la reticència d'aquestes a complir amb un deure
de solidaritat. És indignant per no dir alguna cosa pitjor la falta de solidaritat
d'algunes comunitats que s'oposen al trasllat d'aquests menors. Encara és més
indignant la demagògia d'alguns dirigents del PP com el President de la Junta
d'Andalusia en intentar presentar-se com agreujat per rebre major nombre de
menors que altres comunitats com Catalunya o Euskadi, sense aclarir que
aquestes comunitats estan per sobre de la ràtio per població que les altres
comunitats, i per tant estan per sobre del contingent.
Els partits
governants en les diverses Comunitats Autònomes han de triar entre afrontar la
responsabilitat de complir amb totes les tasques que comporten les competències
assumides o renunciar a les competències que es vegin incapaces de dirigir i
governar. Competència comporta responsabilitat i inversió per a aplicar-la
correctament. No val tenir la competència, no invertir, i quan hi ha una
emergència tractar no d'afrontar-la sinó intentar delegar la responsabilitat i
fins i tot la culpa d'una mala gestió en el Govern de l'Estat.
En aquests moments de
confrontació política exacerbada la societat no es pot veure embolicada en
falses polèmiques sobre qui és responsable de què.
La demagògia política de la dreta i la ultradreta ha de denunciar-se amb dades
i no amb controvèrsies. Que ha passat amb la Dana i amb els incendis
forestals de l'estiu i qui és responsable d'haver comès errors.
La confrontació amb
l'única intenció de que a través dels seus portaveus mediàtics s'ataqui un Govern, que malgrat la seva minoria
parlamentària ha realitzat una acció de govern envejable i contra el qual només
cap la desqualificació personal i com menys veraç i més grollera millor.
Espero que en aquest
complex món del govern d'un Estat autonòmic les mentides no triomfin sobre la
realitat dels fets. Sigui sobre la responsabilitat de la Dana, ara sobre
la falta de prevenció dels incendis forestals, o sobre la política de
repartiment de menors amb petició d'asil.
I paradoxalment
recorreré a una frase de l'Evangeli, de la religió que tant li agrada presumir a la dreta, “Només la
veritat us farà lliures”.
La Unió Europea
sempre ha estat vista com a un “gegant econòmic i un nan polític”. Però
actualment es podria definir millor com a “un espai polític i econòmic
insignificant” degut fonamentalment a la seva pròpia actuació en tots els
àmbits.
La UE està en crisi i
encara hi ha molta gent que no ho vol veure. La seva creació va tenir lloc per a aconseguir la fi de les confrontacions
intra-europees i la unitat es basava fonamentalment en la conjunció de les
grans famílies polítiques europees, fonamentalment socialdemòcrates i
democratacristians, en un intent d'aconseguir que Europa fos econòmica i
políticament influent. Això sí sota el paraigües militar americà per tal de fer front a l'adversari de l'est
soviètic.
Els últims processos
d'ampliació han comportat una UE major, però alhora menys compacta. I això s'ha
notat en la dificultat de prendre decisions d'acord amb les necessitats del
conjunt i de cadascun dels països.
Això es va demostrar
ja amb l'última gran crisi econòmica on les grans potències, especialment
Alemanya va exercir un “diktat” sobre els països del Sud, sense tenir en compte
la voluntat dels seus ciutadans. El major exemple va ser el dur tracte donat a Grècia
en contra de la voluntat democràtica dels seus ciutadans.
Posteriorment els
diversos equips de dirigents de la Comissió Europea han anat perdent qualitat en
quant a intentar una major uniformitat i unitat política i social de les
ciutadanies dels diversos països. Això ha comportat que la ciutadania europea
s'allunyi cada vegada més dels ideals d'una UE com a referent polític i
apareguin de nou amb força sectors que retornen cap a una reacció nacionalista.
En els últims anys
hem pogut comprovar com les forces democràtiques perden força en els diversos
països i apareixen cada cop amb major força partits ultranacionalistes i
d'extrema dreta. El primer avís va ser el Brexit i la sortida de Gran Bretanya
de la UE. Posteriorment hem vist països tradicionalment progressistes com els
nòrdics en els que apareixen forts corrents de dreta i extrema dreta que
qüestionen la realitat comunitària. Així Holanda, Suècia, Finlàndia, Hongria o Itàlia
entre altres estan governats per coalicions amb forta influència de la
ultradreta nacionalista. Alhora en països importants com Alemanya i França, la
ultradreta nacionalista es confirma com a gran força electoral, i finalment en
països com Espanya i Portugal també van sumant descontents les formacions com
Vox i Chega.
Aquesta situació té
molt a veure amb la pèrdua de valors europeistes en la direcció de la UE. No es
plantegen avanços en la federalització de la UE ni en la democratització de les
seves institucions cada cop més obsoletes i allunyades dels interessos de les
majories ciutadanes. La burocratització de la UE i la seva falta d'impuls
federal de millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans és la primera
causa de la desafecció cap a la UE dels ciutadans europeus. Els quals perceben
a la UE com una maquinària burocràtica al servei dels grans poders econòmics. I
això malgrat el “miratge positiu” de la seva actuació davant l'epidèmia de
la COVID i les seves conseqüències econòmiques posteriors
Però la falta de
capacitat política de la UE s'ha vist i comprovat en diversos aspectes de les
seves polítiques recents. La primera va ser la seva actuació a Ucraïna. La UE
s'ha dedicat en exclusiva a la donació d'ajuda militar i econòmica a Ucraïna
seguint les indicacions dels Estats Units a través de l'OTAN. Ni una sola
iniciativa política per a solucionar el conflicte i aconseguir la pau. Això es
deixava en mans del “Germà gran americà”.
Una actuació similar
però molt més vergonyosa ha estat la seva actitud davant el Genocidi de Gaza.
La UE s'ha demostrat impotent per a exigir a Israel el cessament de la seva
agressió a la població palestina. No s'ha fet el més mínim pas per a frenar a Netanyahu
i la seva política de crims contra la humanitat. Pocs països com Espanya i
Irlanda han alçat la veu en l'escena internacional. L'actuació del conjunt
europeu ha estat una autèntica vergonya com ho testifica la posició i el rebuig
de gran part de la seva ciutadania enfront del silenci còmplice de la UE i els
seus governs.
I per si faltava
alguna cosa en els últims temps hem vist com la UE i els països europeus es
plegaven a tots els desitjos del “egòlatra emperador TRUMP”. En l'OTAN els
desitjos de Trump i els Estats Units han estat dictats als seus vassalls que
excepte l'honrosa excepció d'Espanya han acceptat un increment de la despesa
militar que comportarà un dèficit que sens dubte es compensarà amb retallades
socials. I aquesta despesa no servirà per a consolidar un pol de defensa
militar europeu, sinó per a incrementar la dependència dels Estats Units ja que
aquesta despesa es dedicarà a la compra de material militar USA. És a dir, els
països de la UE s'han comportat com a deixebles aplicats del “Gran Amic
Americà”, l'indiscutible amo i senyor del “cotarro”. Els països europeus han
renunciat a la seva autonomia i han acceptat el paper d'apèndixs o colònies de
la potència americana.
I ja per a posar el
tancament final a aquest capítol vergonyós de la submissió europea hem assistit
al “acord sobre aranzels” acordat per Trump i Von der Leyden.
L'acceptació total de nou del “diktat econòmic” americà ha estat total.
S'accepten aranzels del 15% per a les importacions europees en alguns
productes. Uns altres com l'alumini i l'acer són aranzels del 50%. Als
productes que s'importin dels USA, la UE, no aplicarà cap aranzel. I a més la
UE es compromet a comprar 600 mil milions de dòlars de gas americà i un altre
punt en material militar. Tot per a evitar diuen una guerra comercial. Per
descomptat no haurà de moment guerra comercial perquè hi ha hagut una rendició
total.
Només uns pocs països
demostren la seva decepció, Espanya, França i Hongria. La majoria inclina el
cap, disposats a acceptar el sotmetiment i la dependència cap als EUA, en lloc
d'intentar resistir i obrir-se a altres espais econòmics alternatius.
Amb aquesta UE, el
projecte europeu està abocat al fracàs i a la pèrdua de confiança i a un
allunyament cada cop major de la societat europea cap a les seves institucions.
En lloc d'impulsar un
federalisme europeu i una autonomia en tots els aspectes, inclòs l'econòmic i
militar del projecte europeu, obert a la relació equitativa amb el conjunt dels
països i espais econòmics del planeta, la UE s'ha decidit per continuar amb el
seguiment en tots els sentits del “Emperador americà” malgrat que aquest sigui
un veritable “Neró”.
I aquest camí només
té un final: la seva major intranscendència i a la llarga disgregació.