 |
| CEOE la patronal |
Nuevatribuna | 05 de Agosto de 2017
La manca de voluntat de la patronal ha impedit un acord referent als
increments salarials pel 2017. Malgrat els indicis d'una certa recuperació
econòmica la CEOE no ha acceptat que la proposta d'increments salarials pogués assolir
en cap cas la recuperació dels salaris per damunt de la inflació ni tan sols
que es pogués establir una clàusula de revisió salarial en el cas que la
inflació superés el previst.
La CEOE ha tornat a manifestar que té una insatisfacció permanent, més
aviat una obsessió a intentar que els salaris es vagin depreciant cada cop més.
Sembla ignorar que el govern ha afrontat la crisi a partir de la premissa clara
d'efectuar una devaluació de salaris que ha provocat que la participació dels
salaris en la renda nacional s'hagi depreciat tres punts, mentre que creixia
enmig de la crisi la participació de les rendes empresarials. Només cal dir que
en el 2016 els beneficis empresarials van pujar per sobre del 20% mentre que
els salaris baixaven un 0,1%. Aquest és el resultat d'una política del Govern
del PP que afavoreix la classe
empresarial mentre deprecia salaris i pensions.
A la patronal espanyola CEOE li
manca la més mínima sensibilitat social
i el seu objectiu sembla ser intentar aprofitar al màxim les possibilitats que
els dóna la política laboral del PP, especialment després de la seva Reforma
Laboral del 2012, que ha comportat la ruptura de l'equilibri necessari en la negociació
col·lectiva afavorint descaradament la posició empresarial. És un govern
antisocial com demostra en totes les seves polítiques econòmiques, laborals i
socials que només atén els interessos del gran capital econòmic especulatiu
identificat amb l'IBEX 35. Per la seva banda la CEOE ha demostrat que no és una
patronal amb voluntat d'una política independent sinó subordinada a la de la
dreta política i a la ideologia dels seus patrons.
 |
| Dogma patronal: Més beneficis i menys salaris |
Però hem de preguntar-nos, aquesta política coincident de govern i patronal
és la que interessa al moment actual a l'economia del país?. Creiem que hi ha
motius per a dir que no. L'actual millora econòmica de la qual tant es vana el
govern depèn fonamentalment de factors externs que beneficien la nostra
economia en major mesura que a altres economies importants de la zona euro.
Per assentar l'actual creixement econòmic caldria introduir factors
que permetessin la millora del consum i la demanda interna. Per a això seria
necessari aconseguir un increment dels salaris i pensions que permetés superar
l'escenari de devaluació interna, i alhora que plantejar uns paradigmes
d'ocupació basats en superar la creació de llocs de treball de caràcter
temporal o parcial. Només així serà possible encarar un creixement de la nostra
economia més robust i permanent.
La CEOE no sembla interessada en un sistema econòmic estable i de
futur. El seu objectiu sembla dirigit a aconseguir una maximització del
benefici a curt termini encara que això sigui perjudicial a mitjà i llarg
termini.
La patronal que diu parlar en nom dels empresaris, és una patronal rapinyaire,
paràsita i de curts vols, que prefereix aprofitar al màxim les oportunitats que
els ha donat el govern de Rajoy.
Fins i tot cal pot posar en dubte que l'interès i la política de la CEOE
puguin representar l'interès objectiu del conjunt de la classe empresarial. És
difícil de creure que l’empresariat prefereixi un creixement poc sòlid i sense
futur, basat en baixos salaris, precarietat, baixa productivitat, falta de
desenvolupament de polítiques de R+D+i, tant tecnològiques com a organitzatives
que semblen voler competir més amb paradigmes de països emergents que amb els
dels països desenvolupats.
Per a entendre una mica la posició de la CEOE i el perquè de la seva
política parasitària hauríem de fer una mica d'història. La CEOE es nodreix en
la seva fundació de les restes de les agrupacions gremials del sindicat
vertical franquista. En tots els seus anys d'història mai ha afrontat un procés
de renovació ni de democratització interna. Al contrari dels sindicats, la CEOE
no té processos democràtics interns ni s'enfronta a processos electorals
externs. Ningú pot dir quin nivell de representativitat realment té i ni tan
sols el canvi econòmic ha produït canvis profunds en el seu sistema
organitzatiu. En la CEOE manen les grans empreses, sense aparèixer
excessivament en els seus òrgans directius i els funcionaris de la pròpia
organització patronal, atès que hi ha pocs empresaris de debò que es dediquin a
l’esdevenir patronal.
 |
| Una patronal paràsita |
Els dirigents de la CEOE defineixen la seva pròpia història. El seu
fundador Ferrer Salat provenia d'una família d'empresaris, vinculats a la
indústria farmacèutica i amb clara vocació política que no va aconseguir
aprofundir i que va desviar cap a la creació de una Organització Empresarial
que fos contrapart enfront del sindicalisme confederal emergent en la
transició, mantenint des d'una òptica liberal una relació pacífica amb el
govern de Felipe González en les seves reformes econòmiques ajudant a donar-los
un vernís liberal. A la mort de Ferrer Salat el va substituir José Mª Cuevas
que havia estat durant tot el període de l'anterior com a Secretari General de
la CEOE i la persona que realment tenia el control de l'organització. Cuevas
era un típic producte del Sindicat Vertical i va dirigir la CEOE des de 1984
fins al 2007, és a dir un període suficientment ampli per a marcar
l'organització. Així mateix Cuevas no solament va mantenir el caràcter gremial
de l'organització sinó que va incrementar el poder de la cúpula de
l'organització. Així va modificar els estatuts de manera que l'elecció de la
successió a la Presidència de la CEOE fos competència dels vice-presidents i no
d'una Assemblea General, incrementant el poder de la burocràcia gremial i dels
propis funcionaris de la CEOE com ell mateix.
 |
| Protestes contra el latrocini de Diaz-Ferrán |
El seu successor per un breu període de temps va ser Díaz Ferrán (de juny
de 2007 fins a gener de 2010) quan va haver de dimitir a causa de la fallida
fraudulenta de les seves empreses per la qual cosa està empresonat en l’actualitat. D'ell és la frase
cèlebre “Cal treballar més i cobrar menys”. I pot ser paradigmàtic del
pensament empresarial i del component directiu de la CEOE. El seu successor és
el president actual Juan Rosell amb fama de “supòsit reformador” que anava a
canviar la patronal, però que no ha renovat gens ni en la patronal catalana de
la qual va ser president des de 1995 fins a 2011, ni en la CEOE on ha
prioritzat la seva dependència de les polítiques del govern a fomentar
l'autonomia dels agents socials.
Cal dir que l’anquilosament de la
patronal es fa evident quan simplement es dedica a repetir un “mantra neoliberal”
que es basa en la necessitat de contenir els costos salarials en tots els seus
aspectes, sense que aparegui cap altra proposta que afecti a problemàtiques
empresarials. La seva defensa del model de competitivitat és tradicional i obsolet.
 |
| Díaz-Ferrán i Joan Rosell. els darrers presidents patronals |
A manera d'exemples direm que a) la CEOE no fa cap proposta sobre la
necessitat de la innovació tecnològica i organitzativa de les empreses com si no
fos un tema d'importància cabdal; b) No fa cap proposta sobre la problemàtica
energètica malgrat que en molts sectors, especialment els industrials, el cost
de l'energia arriba a superar el dels costos salarials; i c) És poc freqüent
saber el pensament de la CEOE sobre la necessitat i urgència del transport
ferroviari de mercaderies, malgrat que és una necessitat per a fomentar i dotar
de major rapidesa el transport tant de les exportacions com les importacions.
En definitiva en aquest moment al nostre país tenim dos elements retardataris
per al seu desenvolupament, 1) un Govern antisocial que no assumeix les
reformes realment necessàries, una indústria potent i sostenible i un
desenvolupament i potenciació dels serveis públics d’atenció a les persones; i
2) una patronal com la CEOE parasitària del poder, incapaç de tenir un discurs
empresarial de futur i ser capaç d'actuar com un interlocutor vàlid per als
sindicats sobre la base d'una autonomia plena de les relacions laborals i la
negociació col·lectiva.
 |
| Una patronal molt "marcada" |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada