Cal més política però una altra forma de fer política

Izquierda Plural: ¿Un embrión de alternativa?

nuevatribuna.es | 31 Julio 2012 -

L'actual crisi global ve determinada pel fet de la hegemonia dels mercats per sobre de les regulacions i el control de la política. Ara quan molta gent blasma contra la política cal afirmar rotundament que el que cal és més política, més regulació política. Que les polítiques nacionals ja no són suficients per controlar uns mercats globalitzats i sense cap control.

Està clar que avui en dia cap país pot sortir-se per si sol i que només des d’estructures supraestatals com la UE es pot fer front i tractar de controlar mínimament el poder dels mercats.

Però a l’afirmació de que cal més política cal afegir que cal una altra forma de fer política. Cal retornar i aproximar a la ciutadania el poder polític. Ara més que mai es nota la falta de pes de la política democràtica en la construcció de la UE. No hauria  d’haver-hi cap problema en transferir sobirania a la UE si anés acompanyada de  la instauració d’un govern democràtic de la Unió Europea. La solució és avançar en l’ unitat econòmica i monetària però també en la social i política de la Unió cap a una Europa Federal, amb un govern escollit pels ciutadans europeus.

Però cal millorar dins de cada país la qualitat democràtica. Això és especialment urgent en el cas de l’Estat Espanyol. Avui sentim com des de moviments pseudoradicals però especialment des de sectors de ultradreta o de la dreta instal·lada com és el cas de   Esperanza Aguirre i en un altre sentit de Rosa Díez es critica la política en general, els polítics i fins i tot es demana la reducció de càrrecs electes. Davant aquestes posicions interessades cal respondre amb bel·ligerància i amb contundència. Més que mai és l’hora de la política però com hem dit d’un altre forma de fer política. Es cert que l’actual sistema polític no respon  a la realitat  ni a la necessitat del país. El bipartidisme està en crisis i és una de les causes de la desafecció ciutadana vers la política . Cal establir la possibilitat d’alternatives a l’actual sistema bipartit, emparat en una llei electoral obsoleta i que qüestiona el principi d’una persona un vot, i en un suport mediàtic interessat. Cal un canvi d’una Llei electoral que impedeix la renovació política. El país sembla submergit en la restauració monàrquica de Cánovas i Sagasta, i cada cop més ciutadans dóna l’esquena a un sistema que altera la representativitat social. I això comporta juntament amb la desafecció el creixement de l’abstenció. Els dos grans partits s’han mostrat davant de la crisi com parts d’una mateixa política, la prova més clara va ser el Cop d’Estat Constitucional perpetrat per un Zapatero en fase terminal amb la complicitat del PP i que significà un retrocés constitucional profund quan estableix la lluita contra el dèficit com a prioritat. La Constitució ha deixat de ser el text obert on cabien diverses opcions de govern.

Es imprescindible liquidar l’actual sistema bipartidista i per tant cal un canvi de la Llei electoral que permeti que el vot de cada ciutadà valgui el mateix visqui on visqui. Totes les enquestes demostren que ja no és bipartidista, de fet mai ho ha estat. L‘enquesta del diumenge ”El País” mostra un PP amb el 30% de les expectatives de vot i un PSOE amb el 24%, és a dir entre ambdós poc més del 50%. Mentre la suma d’Esquerra Plural i UpyD és del 22% es a dir quasi la mateixa proporció que el PSOE.

La societat reclama renovació de la política i això passa per dues qüestions essencials: un sistema electoral que permeti la sortida de noves opcions i establir sistemes directes de participació ciutadana.  

Es evident que un sistema proporcional podria permetre més fàcilment opcions a la dreta, a la esquerra o enmig del dos partits fins ara hegemònics o fins i tot qüestionar la hegemonia d’aquests partits, cosa avui impossible amb l’actual sistema electoral on només es pot passar pel “crack” intern d’un dels grans partits, com va passar amb la UCD, i la seva substitució per una altra de similar.

El discurs davant de la crisi ha evidenciat les relatives diferencies entre els dos principals partits i que les intervencions més novedoses i alternatives, també cal dir en algun cas carregades de populisme, les han fet els grups minoritaris. Cal dir que el sistema electoral que critiquem el fan més minoritaris del que són excepte als partits nacionalistes o localistes.

La necessitat de sortir d’aquesta segona restauració, canviar la llei electoral i per tant revaloritzar el sistema de partits, és una de les necessitats clau avui en aquest país. Malgrat tot hem de ser pessimistes, PP i PSOE difícilment acceptaran perdre el seu “Cortijo”. Però això comportarà una cada dia major confrontació i aïllament respecte a la societat. Quan la gent crida “no ens representeu”, excepte minories nihilistes, es refereixen als gran partits PP-PSOE i CiU, i això sens dubte continuarà creixent.

I juntament amb el canvi de la llei electoral, que es pot fer de moltes maneres sempre que garanteixi el principi d’un ciutadà/dana un vot igual, cal estimular sistemes de participació directa de la ciutadania, com són les Iniciatives Legislatives Populars i els Referèndums vinculants.

Per que no hi ha dubte que cal desbloquejar el sistema polític i reformar-lo amb profunditat i l’actual sistema electoral impedeix inclòs majories diferents per proposar canvis constitucionals. Avui es fa imprescindible la conversió federal del país, amb un Senat territorial i que tots els ciutadans del primer, el Cap de l’Estat, fins l’últim siguin iguals davant la llei. Calen molts canvis i els dos partits que han dominat l’escena no estan per la feina, un el PP per principis ideològics, l’altre el PSOE pel contrari per la manca de consistència en el seu pensament polític.       

En aquest context és molt important que l’esquerra política alternativa aprofundeixi i ampliï la seva unitat, SYRIZA és un exemple, podem ser diversos i anar junts. Cal buscar el que ens uneix per sobre del que ens separa. Cal convertir-se  en l’alternativa ideològica hegemònica de l’esquerra, com ja es demostra molts dies en intervencions com les de diputats de l’Esquerra Plural al Congrés. Cal actuar amb plena unitat i coincidència amb l’esquerra social organitzada, els sindicats, i el conjunt dels moviments social. Però cal fer-ho ja, és urgent. Seria imperdonable que algun partit de l’esquerra alternativa es donés per satisfet pel fet de que augmenten les seves expectatives de vot. Això seria continuar amb la vella política. La responsabilitat avui és construir sense sectarismes ni excuses una alternativa al bipartidisme.

I no s’ha d’oblidar que aquesta alternativa en l’àmbit de l’Estat ha de coordinar-se amb d’altres forces a nivell europeu per tal d’aconseguir avançar en la lluita contra l’actual desregulació i hegemonia dels mercats sobre la política.

Una esquerra política vinculada a l'esquerra social

                                         Ovidi Montllor " La fera ferotge"

Enfront un Govern il•legítim, mentider i incapaç: Dimissió o Referèndum



Manifestacio 19 de juliol a Barcelona

Publicat a nuevatribuna.es | 22 Julio 2012

L’actual Govern del PP és un govern legal que té una amplia majoria absoluta, però alhora és un govern il·legítim degut a que ha incomplert  tot el programa amb el que es va presentar a les eleccions i que li va permetre guanyar-les.

Rajoy i el seu govern han traït una vegada i un altre no tan sols les seves promeses electorals, sinó les afirmacions que havien declarat de forma solemne, i moltes vegades en seu parlamentaria, el dia anterior.

Estem davant una situació realment d’excepció, amb una crisi social, econòmica i moral d’una magnitud fins ara desconeguda. La credibilitat del govern ha quedat ensorrada en poc més de set mesos. I el que és més greu el carrer està en plena efervescència davant unes mesures que castiguen una i altra vegada als més amplis sectors de la societat mentre els més poderosos continuen mantenint i augmentat els seus privilegis.

Malgrat des de bon començament la nostra crisi tenia la seva base en el sistema financer i els seus excessos durant el temps de la “bombolla immobiliària”, el govern de Rajoy ha preferit aprovar, sense debat parlamentari, mitjançant la pràctica del Decret Llei mesures que feien pagar la crisi a la majoria de la societat a la que es feia responsable d’una situació de la que no era responsable. La Reforma laboral, la pujada de l‘IRPF la retallada de drets socials bàsics com la sanitat i la educació es feien compatibles amb l’amnistia fiscal a particulars i empreses. Es a dir paguen els justos i es recompensa els pecadors.

I quan afronten la reforma financera es fa tard i malament. El cas Bankia fa explotar la crisi i el govern ha de demanar ajuda a la UE per tal de salvar el sistema financer la qual cosa comporta greus imposicions pel conjunt de la societat que el govern es nega a reconèixer. El Govern es dedica a: pervertir el llenguatge, mentir una i una altra vegada a la societat i degenerar la vida democràtica i parlamentària.

Rajoy i els seu govern menyspreen el Congrés i qüestionen en base a la majoria parlamentaria l’ineludible deure del debat parlamentari i el redueixen a una mera caricatura en base a discutir l‘aprovació dels decrets aprovats sense possibilitat ni tan sols de fer esmenes i evitant l’imprescindible debat de la situació actual, la profunda crisi econòmica, política i social de l’estat.

Altrament el govern ha mostrat la seva incapacitat i veu una i altra vegada com les seves mesures no tenen la repercussió esperada, en gran mesura per que estan  equivocades. La retallada indiscriminada de serveis, la manca d’inversió productiva, els impostos indiscriminats etc., no porten sinó a més depressió. La reducció d’ocupació, el retall de salaris, els impostos sobre el consum no fan més que contraure la demanda, i comportar el retall de la capacitat de recaptació impositiva amb la qual cosa es completa el cercle infernal, més deute i menys recaptació. I malgrat això Rajoy en la seva croada ideològica és incapaç d’aplicar mesures mínimament justes com són fer pagar als que més tenen i no als de sempre. I així veiem com els assalariats i els petits i mitjans empresaris, la base de la economia productiva veuen empitjorar dia a dia les seves condicions de vida, mentre les grans fortunes, els especuladors, els defraudadors, les gran empreses i tants altres continuen mantenint la seva situació com si al país no passés res.

El moviment sindical com eix vertebrador de la mobilització social juntament amb multitud de moviments socials diversos, i l’esquerra transformadora com la seva veu parlamentaria ho han deixat prou clar. No ens faran callar i cal exigir un canvi. Aquest parlament set mesos desprès no és representatiu del sentiment popular. La dreta, el PP i CiU, han esgotat la seva credibilitat i el seu propi dret a continuar governant. Davant d’això i abans que anem a una situació encara pitjor, com cada dia amenaça el President del Govern, cal o bé un Referèndum sobre la política actual o bé la dimissió del govern.

El moviment de rebuig a les polítiques dels governs de dretes és cada dia més gran. Les darreres manifestacions del 19 de juliol ho demostren. El moviment social i sindical, malgrat la criminalització que pateix a traves dels mitjans de comunicació de la dreta mediàtica i l’assetjament policial impropi d’un estat democràtic, continua  creixent.

I tot això amb l’absència i situació de pràctic desaparició política de la teòrica oposició representada pel PSOE.

Cada dia es fa més evident que avui només des de l’esquerra plural, existent arreu del país, es pot articular un moviment polític ampli que  representi la ciutadania implicada en la revolta i la resposta social existent al país contra les polítiques de les dretes.

Herrera i Coscubiela dos polítics imprescindibles per la nova esquerra

Victor Manuel "En el Pozo 14" homenatge als miners

Nelson Mandela 94 anys de mestratge

Nelson Mandela

Avui celebra el seu 94 anniversari Nelson Mandela. En un món on sembla que el desencant per la política i la lluita social sembla ser el pa de molts, Nelson Mandela ens ofereix l'exemple de una vida de lluita pels drets bàsics i un exemple de dignitat i honestetat en la realització de la lluita pels seus ideals. 

Nelson Mandela es potser una de les poques persones respectades universalment inclos pels qui no pensen com ell i un exemple en la forma de compromís en la lluita per la llibertat, amb intrasigencia en els objectius bàsics i el pragmatisme en els menys fonamentals.

FELICITATS I QUE SIGUI PER MOLTS ANYS QUE LA TEVA FIGURA ENS CONTINUI DONANT LLUM I ESPERANÇA

                                             Himne i bandera de la Surafrica democràtica 

De Lhasa a Katmandú

Everest vist a distància les autoritats xineses van prohibir l'acostament

Uns quants dies no és temps suficient per fer una anàlisi sociològica d’un país però si que permet extreure algunes impressions.

Aquests dies he pogut anar a Katmandú i desprès desplaçar-me al Tibet i fer el viatge de retorn per terra des de Lhasa.

El cas del Tibet és força complicat i contradictori. Ningú pot negar que la modernització que s’observa no tan sols a Lhasa sinó a tot el Tibet pel que fa a infrastructures és degut a una forta inversió econòmica xinesa. Un aeroport de primera una xarxa de carreteres impecable, sobretot si parlem d’un país força muntanyós. Ara bé la contrapartida és forta, un control policial visible, un procés de modificació de la població mitjançant fortes migracions xineses i una difícil assimilació de la població tibetana, especialment la més vella.

I cal dir que la defensa de la identitat tibetana no és sense critica. L’element unificador és la religió, i si fos per ella el Tibet viuria encara al segle XVII. Cal dir, a títol d’exemple, que abans de la conquesta xinesa només hi havia un cotxe a Tibet  que portava al Dalai-Lama des de la residència d’hivern al Potala a la d’estiu, poc més de dos quilòmetres. No hi ha cap dubte que el poder dels lames era el propi d’una societat feudal incompatible amb la realitat actual. I encara avui es nota. La submissió de la població originària al poder religiós continua sent irracional. Cal destacar que cal distingir entre els grans monestirs poderosos i plens de riqueses on cada dia milers de visitants porten una gran quantitat de diners i ofrenes, i els petits monestirs dels pobles on els monjos viuen una vida molt més d’acord amb el que prediquen basada en la humilitat i la pobresa.

Treballar per reconstruir monastirs es feina dura

Es evident que el record de la Revolució Cultural és molt viu entre el poble del Tibet. Centenars de monestirs grans i petits van ser destruïts. El que sembla que els costa d’entendre és que aquesta etapa no va passar només al Tibet sinó al conjunt de la Xina.  El govern xinès ha tractat de reparar en part els danys i que avui tots els monestirs són considerats bens culturals i estan sota la protecció del govern xinès que potencia que la bandera xinesa onegi sobre tots els principals edificis culturals començant pel propi Potala.

Altrament l’arbitrarietat pròpia de tot règim totalitari es fa evident en qualsevol moment. En el nostre cas ens va ser negada, com a tots els estrangers, la pujada al camp base de l’Everest malgrat tenir els permisos i haver abonat el preu establert. I sense possibilitat de dir res. Decisió presa i a obeir.

El cas del Nepal i de Katmandú és com l’altra cara de la lluna. Tercer mon pur i dur, una de les ciutats més contaminades del món, manca de carreteres, la que uneix Nepal i el Tibet és com una pista de muntanya; d’infrastructures mínimes, caos circulatori. En fi com una ciutat índia en petit. Amb els seus sis monuments Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Amb una vida bulliciosa i sorollosa als carrers, la majoria mancats del mínim asfaltat. Cara i creu amb l’ordre trobat el Tibet, per allò  bo i també per allò dolent. Amb una gent molt agradable i una gran bogeria col·lectiva, amb les vaques pel bell mig de les carreteres i els crematoris pels morts. En fi un lloc molt bonic per veure i molt difícil per viure.

A Nepal la cremació es una pràctica molt arrelada

                                        Mantra :"Om Mani Padme Hum"

Cajas de ahorros: ¿héroes o villanos?

Cajas y politica: los poderosos

Publicado en la Revista de la Fundación 1º de Mayo nº 41 de Junio 2012

La crisis económica ha provocado la práctica desaparición de unas  instituciones financieras centenarias: las cajas de ahorros. Durante mucho tiempo, habían alcanzado un amplio prestigio como entidades financieras. Por su origen social eran una alternativa a la banca privada y unas entidades enraizadas y vinculadas a la sociedad a la que revertían sus beneficios en forma de obra social. Ahora, después de la repercusión de la crisis en el sistema financiero, parece como si las cajas hubieran sido un nido de corrupción, nepotismo  y mala gestión. Pero, ¿cuál es la verdadera realidad de las cajas de ahorros?

No existe una única realidad de las cajas de ahorros. Han existido cajas bien gestionadas (La Caixa, Ibercaja, Unicaja, las Kutxas vascas, Caja Murcia, Caja Asturias, etc.) y sin problemas  frente a otras donde ha habido una gestión cuanto menos negligente. Las cajas, en su conjunto, han sufrido problemas derivados de la situación económica  y de  la  crisis  financiero - inmobiliaria,  de una supervisión deficiente, de la propia gestión de las entidades, muy diversa entre sí, y, finalmente,  de decisiones  políticas  erróneas en su reestructuración final.

Los problemas

El inicio de los problemas en las cajas tiene lugar en la llamada década de oro de la economía española, es decir, la época del crecimiento económico basado en la construcción, que concluyó con el estallido de la burbuja inmobiliaria. El cual atrapó a todo el sistema financiero, pero con mayor repercusión a las cajas en cuanto banca de las familias, en algunos casos agravado por la influencia exógena de la vinculación o in- fluencia del poder político. Podemos afirmar que, igual que la crisis de la reconversión industrial se llevó por delante la práctica totalidad de la banca industrial, la actual crisis derivada del "crash" inmobiliario ha comportado la caída del modelo de cajas.

Un componente del modelo derivado del crecimiento  económico basado  en el sector  inmobiliario fue el crecimiento exponencial del crédito a todo nivel, potenciado  y exaltado por las  políticas  económicas gubernamentales. Esta exaltación del crédito comportó que la sociedad  viviera en un espejismo de falsa riqueza derivada de la sobreutilización crediticia.  Afectó a todos los ámbitos de la sociedad, desde las empresas hasta los particulares, y, repetimos,  fue auspiciado  por políticas  económicas  y fiscales procíclicas.  Ejemplos son las sucesivas rebajas fiscales, o el mantenimiento de las desgravaciones fiscales por compra de vivienda.

Esta  demanda  de crédito comportó un sobreendeudamiento  externo excesivo de las entidades de crédito, tanto bancos como cajas, así como la relajación de las garantías en la concesión de los préstamos por parte de las entidades financieras. La locura crediticia llevó a excesos  que  ningún regulador  ni autoridad  trató de moderar. Así, vimos que no sólo los particulares  y las familias se endeudaban sino que grandes operaciones empresariales, especialmente inmobiliarias, se efectuaron prácticamente a crédito, sin inversión directa de capital propio.

Tanto bancos como cajas se sobreendeudaron por encima de sus posibilidades sin que, en ningún caso, ni el supervisor ni el Gobierno dieran la más leve voz de alarma. Pero, ¿por qué la crisis repercute de una forma más directa en las cajas que en los bancos?

Cabe  decir que el negocio de los grandes bancos tiene una diversificación internacional que les permite amortiguar el coste de su negocio a nivel estatal. Los problemas derivados de fallidas de grandes promotores afecta, en general, por igual a bancos y a cajas. Donde hay una gran diferencia es en lo relativo a la crisis de promotores  medianos  y pequeños con mucha mayor repercusión en las cajas, entidades más pegadas al territorio. La diferencia se agranda en la repercusión de la crisis, por el gran incremento del paro y la imposibilidad del pago de préstamos en los particulares, que, fundamentalmente, son clientes de cajas más que de bancos. Al ser las cajas la banca de las familias y de los pequeños negocios, la crisis inmobiliaria en

 ellas ha tenido mucha mayor repercusión, afectando, especialmente, a aquellas en las que se ha añadido una gestión deficiente por parte de sus directivos. Esta es la negativa situación general de estas entidades.

A esto se suma en el caso de algunas cajas, no en todas, el del peso de la influencia de los poderes políticos en sus estamentos directivos. Se trata de forma principal del peso del poder político, especialmente autonómico, sobre algunas cajas de ahorros, lo que ha comportado  inversiones en proyectos que eran fruto más de intereses políticos que de perspectivas de rentabilidad financiera. Los casos más significativos son los de las grandes cajas valencianas (Bancaja y CAM) o el de la CCM en Castilla-La Mancha.

La influencia política también estuvo presente en la potenciación de fusiones poco racionales  entre entidades de la misma comunidad; por ejemplo, la de las cajas sevillanas en Cajasol,  o las cajas gallegas que dieron origen a NovaCaixaGalicia.  Cabe afirmar que el problema no es tanto la presencia política en los consejos de administración como el hecho de que las autoridades autonómicas hayan utilizado de forma perversa las competencias que tenían sobre las entidades de ahorros de sus comunidades. La influencia de los poderes políticos va unida a una deficiente, negligente y culposa gestión de los directivos de esas cajas  que aceptaron sumisos la presión política.

Los órganos de gobierno

¿Qué repercusión tiene en la crisis la propia composición de los órganos de gobierno de las cajas?  Puede parecer que la composición de los órganos de gobierno no era, en estos momentos, la más adecuada. Pero ello no debe llevarnos a cuestionar el modelo de representación  en su totalidad. Es evidente que la evolución de las cajas y su función financiera, que en las últimas décadas les ha llevado a equiparar sus actividades a las de la banca privada, no ha sido correspondida con la actualización de sus órganos de gobierno.

Desde CC OO se plantearon modificaciones que mejoraran la composición de los órganos de gobierno de las cajas. La necesidad de limitar el peso directamente político y, especialmente, la de sustituir la representación de los impositores, que en la práctica no se representaban  más que a sí mismos, por entidades sociales representativas, fueron propuestas jamás asumidas por el legislador.

Pero el problema principal ha estado en la omnipotencia de los directivos, fueran directores generales o presidentes  ejecutivos, y la acumulación  de la información en pocas  manos,  con dificultades de acceder a toda ella por parte de los propios miembros de los consejos. Esto no debe escandalizarnos en demasía. Estas mismas situaciones se dan en una gran parte de entidades, no sólo de las financieras sino de empresas en general, incluso en algunas del propio IBEX 35, donde el poder y la información residen en muy pocas manos.

En relación a las retribuciones de sus directivos, es cierto que se dispararon en los últimos años, pero han estado situadas, salvo excepciones, por debajo de las propias de las entidades bancarias. A pesar de ello, ha sido una de las cuestiones me- nos transparentes ya que todo lo relacionado con las retribuciones de la alta dirección no ha pasado siquiera  por los consejos sino únicamente por las comisiones de retribuciones, formadas por sólo tres personas de la máxima confianza de presidentes y directores generales

En las consejos de las cajas existía una representación de los trabajadores, que no de los sindicatos, muy minoritaria, pero que ha sido en muchos casos el elemento más dinámico, por no decir casi el único. Y ello derivado no tanto por la información recibida como consejeros sino por su conocimiento de la propia realidad de la empresa que les permitía ser el contrapunto a la versión oficial. Es cierto que su prioridad en muchas ocasiones ha sido centrarse en la defensa del futuro de las plantillas a las que representaban y a las que cada cuatro años se sometían a su refrendo. Era la única representación que debía rendir cuentas a sus representados.

La reestructuración

Finalmente, requiere especial  atención el modo como se ha abordado la reestructuración de las cajas. Con la crisis se planteó una reestructuración precipitada y ahora podemos afirmar que falta de todo tipo de perspectiva.Así, se potenciaron precipitadas fusiones directas, por un lado, y fusiones frías o SIP,  por otro. Se presionó para la creación de gestión financiera indirecta a través de bancos. Se lanzó la necesidad de apertura al capital privado y, en los casos más extremos, como Banca Cívica y Bankia, se forzó su salida a bolsa de forma arriesgada y se involucró el capital de centenares de miles de pequeños ahorradores.

Es evidente que el resultado ha sido desastroso. En muchos casos  se fusionaron cajas bien gestionadas con otras de gestión deficiente. El resultado es demoledor. Fue poner manzanas sanas junto a manzanas podridas,  produciéndose un contagio negativo en muchas entidades. El problema se hizo cada vez mayor. El caso de Bankia es el más paradigmático. Es posible que Caja  Madrid pudiera tener  problemas,  pero es evidente que en solitario podría haber intentado salir de ellos. Unirla a una entidad como Bancaja,  que junto a la CAM  constituían el emporio de los activos inmobiliarios tóxicos, era sentenciarla al derribo. Fue un engendro político y económico  que sólo podía concluir en un desastre. Los intereses  políticos del PP, dominante en Caja Madrid y Bancaja,  fueron determinantes para una absurda fusión de siete entidades. El resultado lo hemos visto ahora con el coste de más de 23.000  millones de euros para las arcas públicas.

Había otras alternativas desde el inicio, menos costosas y traumáticas. Podían  haberse nacionalizado desde el principio las cajas con problemas, y con sus activos tóxicos crear un parque de vivienda pública de alquiler, y a la vez hacer de esas entidades unas fomentadoras del crédito a las familias y a las empresas. Pero eso habría sido otra historia.

Las cajas de ahorros hoy son ya historia. La sociedad ha perdido cientos de millones de euros anuales del dividendo social que representaban las obras sociales. Además, se abre un futuro de posible exclusión social para los sectores más vulnerables de la sociedad.

MANEL GARCÍA BIEL  | EX-REPRESENTANTE DE LOS TRABAJADORES EN EL CONSEJO DE ADMINISTRACIÓN  DE "LA CAIXA"

  

Caixaforum Obra Social

                                  Ovidi Montllor: " de Manars i garrotades"

Grecia: ¿Porqué SYRIZA es la alternativa digna?

Alexis Tsipras: SYRIZA

nuevatribuna.es | 14 Junio 2012

El próximo domingo hay elecciones en Grecia y muchos y poderosos intereses, incluyendo la propia Comisión Europea, parecen empeñados en impedir una victoria hoy probable de la izquierda alternativa de SYRIZA ¿Porqué?

Durante los últimos tiempos hemos visto como se ha intentado demonizar, por parte de una gran parte de los medios de comunicación, vinculados a los intereses citados, la coalición de izquierdas tachándola de que representaba poco menos que el caos. La alternativa que se nos ha querido plantear era poco menos que: o el europeismo y la sensatez representados  por Nueva Democracia y el PASOK, es decir los partidarios de  cumplir con el “diktat”, o el caos que comportaría todos los males para los griegos y los europeos personificado en SYRIZA.

La realidad es muy diferente y poco a poco se abre paso. Realmente la coalición de izquierdas representa una ruptura con el pasado y un paso adelante para levantar la dignidad del pueblo griego. Por otra parte lo que plantea la coalición de izquierdas no significa ni romper con Europa ni con el Euro, sino la necesidad de renegociar las condiciones draconianas que están llevando al pueblo griego a la desesperación y sin que vea ninguna perspectiva de salir de un pozo sin fondo.

Parece contradictorio y es impresentable que los grandes dirigentes europeos opten por los partidos tradicionales. Esos mismos gobiernos que mintieron y presentaron las cuentas fraudulentas causa de todos los males. Parece increíble que se prefiera que Gracia continúe en manos de los mismos partidos corruptos que están en el origen de la crisis griega.

SYRIZA es en todo caso una esperanza de cambio. Una esperanza que puede fracasar o no, pero que es lógico que consiga el respaldo de gran parte de los griegos y deberíamos decir de muchos europeos, porque significa un cambio respecto a los que se repartieron durante décadas el control de la política de Grecia y que son los máximos responsables de su situación actual.

Europa, sus gobernantes y especialmente sus ciudadanos deberían contemplar con esperanza un cambo radical en la política griega, y como una garantía de que las cosas pueden cambiar respecto a un pasado conocido y condenable. Creo que esta situación se da más entre muchos ciudadanos europeos con mayor intensidad que en sus gobernantes. Cabe esperar que la esperanza se cumpla, que SYRIZA surja como vencedora en las elecciones del domingo 17 y que los sectores y gobiernos con mayor sensibilidad, comenzando por la Francia de Hollande, tiendan una mano a esta oportunidad, que se imponga la racionalidad democrática en la UE y se emprenda un nuevo camino basado en una renegociación de las actuales condiciones que permita que Grecia y su pueblo puedan cumplir sus compromisos pero a partir de permitir también su recuperación. Seria bueno para Grecia y seria bueno para el futuro de Europa. Una Europa basada en la solidaridad y la cooperación, más que en el castigo y la imposición, que inicie un camino de mayor unidad e integración económica y sobre todo política y social.

                            Theodorakis i Farantouri: " To gelasto pedi"

Oscar Lafontaine una veu europea d’esquerres

Oscar Lafontaine de "Die Linke"

nuevatribuna.es | 10 Junio 2012

El dijous 7 de juny  Oscar Lafontaine va donar una conferencia sobre “l’esquerra a Europa” a la seu de CCOO de Catalunya.

Lafontaine és una persona de llarga trajectòria política, va arribar a ser President del SPD alemany i ministre d’Economia del Govern federal. Va dimitir de tots els seus càrrecs per les seves profundes diferències amb el canceller Schroeder, i posteriorment va participar en la fundació de “Die Linke” ( L’Esquerra) juntament amb els ex-comunistes del PDS.

En la seva conferència Lafontaine va deixar caure amb claredat tot un seguit de conceptes que podrien ser comuns pel conjunt de la gent de l’esquerra alternativa.

En primer lloc considera que actualment la Unió Europea no és una vertadera democràcia sinó que en realitat és una “dictadura financera”. Per a ell, la democràcia significa el govern al servei de la majoria la qual cosa no es dona actualment quan amb  les polítiques d’ajustament la majoria de la població veu retallats els seus drets i condicions de vida. Planteja clarament que tota democràcia ha de vetllat per la igualtat dels desiguals la qual cosa pressuposa normes i regulacions que s’encarreguin de vetllar pels sectors més dèbils de la societat, pel seus drets i per les seves condicions de vida.

El dirigent de “Die Linke” planteja dues mesures, des de l’esquerra per a retornar  Europa a un entorn democràtic, per a la renovació democràtica d’Europa. La primera i fonamental és rescatar els Estats dels mercats financers, la forma hauria de ser clara a partir de l’actuació del BCE, aquest hauria de poder prestar directament als Estats als tipus d’interès, 1%, que actualment dóna als bancs privats per que desprès aquests li comprin el deute als estats al 5 o 6 %.

La segona mesura és la necessitat de reduir el deute dels estats. Per fer-ho el camí no és el de les retallades sinó clarament per fer pagar més als que més tenen, especialment a les grans fortunes. En aquests sentit valora positivament la mesura anunciada per Hollande i compartida pel Front de Gauche francès d’imposar un fort impost, un 70%, als qui ingressen més de 1 milió d’Euros/any.

Altrament planteja la necessitat d’una esquerra més enllà dels actuals partits socialistes, i ho planteja com una opció d’hegemonia de les idees que fins i tot poden arribar a influir en l’actual esquerra social- lliberal per fer-la girar cap a posicions més socialdemòcrates. En aquests sentit l’exemple francès seria demostratiu, una esquerra alternativa a l’alça pot influenciar el plantejament del socialisme tradicional.

Planteja que l’esquerra alternativa s’ha d’entendre com un moviment en la línia d’aquesta renovació democràtica amb objectius clars i capaç de forjar amplies aliances tant dins de la pròpia força alternativa com amb altres subjectes de la vida política i social que permetin avançar cap a un nou model europeu.

L’aposta política de Lafontaine és clarament pro- europeista, creu que en l’actual moment històric cap canvi, profund com els que planteja, és possible a nivell només d’un país, i que només serà possible en àmbit grans com pot ser el de la Unió Europea. Un exemple, en aquest sentit, seria la experiència del Programa Comú dels primers anys de Miterrand que va fracassar davant l’atac que va patir la moneda francesa. De la mateixa manera a l’hora de valorar la capacitat d’actuació de SYRIZA si guanya les eleccions gregues recomana mesures prudents i la aliança de Grècia amb països més sensibles als seus plantejaments i amb pes a la UE com pot ser actualment França. Creu que no es pot demanar una actuació de màxims a SYRYZA ja que sense finançament europeu Grècia es podria veure abocada a una greu situació amb dificultats fins i tot de pagar els salaris dels seus funcionaris.

Pel que fa al plantejament de que és ser d’esquerres avui? la resposta de Lafontaine rememora el retorn a plantejaments clàssics de Marx, diu que ser d'esquerres avui és creure que la única propietat acceptable és la que és fruit del propi treball. Que no és acceptable que algú pugui ser propietari del treball d’altri. Es a dir tornem als esquemes de la diferència entre propietat de bens de consum i bens de producció o conceptes com el de la plusvalua derivats del pensament marxista.

En definitiva podem dir que Lafontaine aporta una visió del que és un plantejament de l’esquerra en l’actual situació europea. Una visió que no cal considerar com la única vàlida però si que és una de les corrents de pensament que poden ajudar a conformar una visió d’esquerres que ajudi a crear una alternativa a l’actual domini de la política de dretes, la de falsa austeritat de les retallades sotmeses als interessos dels mercats financers.

logo de SYRYZA

"Die Moorsoldaten"

¿Provocación?: Caixabank premia a los gestores que hundieron Banca Cívica

Antonio Pulido y Enrique Goñi: ex-Presidentes de Banca Cívica

nuevatribuna.es | 04 Junio 2012

El próximo 26 de junio se celebrará la Junta extraordinaria de Caixabank para aprobar la absorción de Banca Cívica. Además se propone la incorporación al Consejo de la entidad de Antonio Pulido y Enrique Goñi Copresidentes de Banca Cívica.

Estos dos personajes fueron Presidentes de Caja Sol y Caja Navarra respectivamente antes de crear Banca Cívica y los máximos responsables de ésta y de su fracaso. Incluida la salida a bolsa de la entidad en julio de 2011.

El fracaso de su mala gestión es evidente, lo demuestra la necesidad de ser absorbidos ante la imposibilidad de mantener su supervivencia como entidad. Consecuencia de su gestión, los pequeños accionistas han perdido más del 50% del precio de sus acciones. Estos pequeños accionistas eran pequeños ahorradores de las antiguas cajas que confiaron en la seguridad del producto que se les vendió en su momento. Asimismo la gestión ha concluido con la pérdida de 1500 puestos de trabajo entre la plantilla de Banca Cívica, junto a 850 trabajadores más que se verán obligados a una movilidad ilimitada.

Pero los males que afectan a accionistas y trabajadores parece que no vayan a afectar al prestigio de los señores Pulido y Goñi. Ellos se van a beneficiar de entrar a formar parte del Consejo de Administración de Caixabank y continuar como gestores de una entidad mucho mayor. ¿Se merece este premio su gestión anterior en banca Cívica?

El prestigio que si que va a resultar perjudicado es el de Caixabank al acoger en su seno, de forma que parece poco pensada, a los responsables directos del desastroso final de Banca Cívica, que poca cosa positiva pueden aportar a la entidad más bien al contrario, sólo desprestigio.

Caixabank y su Presidente, el siempre inteligente Isidre Fainé, que a su vez es el Presidente de la antigua Confederación de Cajas-CECA, deberían pensarse dos veces la incorporación de unas personas como  Pulido y Goñi que en nada beneficiarán a la reputación ni a la Responsabilidad Social Corporativa de Caixabank. El Presidente de Caixabank y los miembros de su Consejo deberían ser los primeros interesados en no compartir la mesa  del consejo con esa compañía indeseable. Y creo que la mayoría de sus accionistas y trabajadores serían de la misma opinión.

Pulido y Goñi parecen ser alumnos aventajados de Rodrigo Rato, como él han conseguido hundir unas entidades, castigar a sus accionistas y poner en peligro el futuro de los trabajadores de las entidades, y pese a ello salir beneficiados.

Es de esperar que desde las instituciones políticas o judiciales se lleven a término las oportunas actuaciones para la depuración de responsabilidades de todo tipo de quienes han llevado a nuestro Sistema Financiero a ser el primer y principal problema de la grave crisis que padece nuestro país. 

Los ciudadanos de este país comienzan a estar hartos de ver que, mientras se les pide constantemente sacrificios y penurias, mientras se les recorta derechos y servicios públicos, se muevan libremente individuos responsables de fechorías como en este caso  la liquidación de entidades financieras sin pagar ningún precio por ello y por el contrario son recompensados con cargos en entidades mayores.

Los pequeños accionistas y los trabajadores de Banca Cívica, así como el conjunto de la ciudadanía se merecen el derecho de ver que personajes como Pulido y Goñi pagan por sus, como mínimo, graves errores de gestión y desaparecen de la escena como gestores de empresas.      

Isidre Fainè: Pesidente de Caixabank

                                         Jacques Brel: " les bourgeois"

Desprès de Bankia estem a l’ull de l’huracà

Guindos: un ministre que improvisa

nuevatribuna.es | 28 Mayo 2012

L’espetec del cas Bankia  ha portat per fi al moll de l’os de la crisi econòmica del nostre país.

Finalment ha quedat al descobert que la solució del problema no estava en les mesures dutes a terme per motivacions ideològiques de la dreta PP-CiU, com les retallades de drets i serveis socials, ni en Reformes Laborals com les dutes a terme pel PSOE i el PP amb el suport de CiU. El problema real del país estava i està en el seu Sistema Financer i la seva exposició a actius tòxics, el nivell dels quals encara és desconegut en tota la seva dimensió.

L’actuació del Govern ha estat desgraciada i basada en la improvisació i el desconeixement de l’abast del problema. No fa ni una setmana que el Ministre Guindos parlava de que com a màxim l’Estat no hauria d’aportar més de 15.000 milions més d’euros als ja aportats. Pocs dies desprès, només Bankia ja requeria, com a capital i no com a crèdits 19.000 milions més, la qual cosa feia que tant sols en aquesta entitat, que es veia obligat a nacionalitzar, l’Estat ha posat 23.500 milions d’euros en capital.

Però és evident que el problema no ha fet més que començar. Bankia és potser el problema més gran del sistema financer però ni molt menys és l’únic.

En aquest moment la situació de les nostres entitats financeres està en entredit i la realitat de les seves necessitats de capital no estan encara afrontades.

Tenim un primer grup d’entitats intervingudes com són CatalunyaCaixa, NovaCaixaGalicia i Banc de València. Fins fa poc dies la idea del Govern de l’Estat era posar-les en subhasta per tal d’adjudicar-les a d’altres en principi més sanejades. Aquesta situació està avui qüestionada degut a que les noves demandes de dotacions fan difícil que avui algú pugui optar a fer-se càrrec d’elles. Cal dir que aquestes entitats, a l’igual que ha passat amb Bankia precisen d’importants dotacions i de forta capitalització, la qual cosa fa pensar en que l’Estat també s’haurà de fer càrrec d’elles amb el cost en milers de milions d’euros que comportarà.

Un segon grup estaria format per quatre grups derivats d’integració de Caixes, les quals difícilment poden cobrir els requisits actuals de dotacions plantejats pel Ministeri d’Economia. Es el cas de Liberbank ( caixes d’Astúries, Cantàbria i Extremadura), el grup liderat per Unicaja que s’ha fet càrrec de Caja Espanya i Caja Duero,  el Banc Mare Nostrum (Caixes de Múrcia, Penedès, Sa Nostra i Granada) i per últim el grup liderat per Ibercaja i  Caja 3 ( Caixes Inmaculada, Círculo i Badajoz). Aquests quatre grups tenen un futur difícil que sens dubte s’agreujarà en el cas de que s’incrementi la demanda de més dotacions o capitalització. En un primer moment en una altre mostra d’improvisació el Ministeri d’Economia havia parlat de la possibilitat de fusionar-les les quatre o de dos en dos, la qual cosa no solucionava el problema i fins i tot ens podria portar a crear un altre cas Bankia.

Cal tenir en compte que altres entitats financeres com són el Banc Popular i Bankinter tenen les seves accions ja valorades al nivell de bons escombraries  i amb fortes dificultats per situar-se al nivell de dotacions demanades fins ara.

La situació però no finalitza aquí. Sens dubte les auditories externes encarregades pel Ministeri d’Economia , marginant al Banc d’Espanya amb el desprestigi que comporta pel supervisor, poden finalitzar amb més demandes de dotacions la qual cosa no sols empitjoraria la situació del conjunt d’entitats ja anomenades fins ara i fins i tot podria afectar a d’altres com el Banc de Sabadell, que encara esta paint la integració de la CAM, i fins i tot a Caixabank, que encara està paint la integració de Banca Cívica. En definitiva que el conjunt del sistema financer, potser amb l’excepció del Banc Santander i el BBVA, estaria afectat i en la majoria dels casos amb dificultats per fer-li front.

Segons diuen fons solvents, nacionals i internacionals, les necessitats dels sistema financer espanyol precisaria de entre 60.000 i 90.000 milions d’euros addicionals, la qual cosa seria difícilment suportable no sols per les entitats financeres sinó pel propi Estat.

Fins ara l’actuació de Govern ja hem dit ha estat basada en la improvisació i el salt endavant, donant la impressió de que desconeix la magnitud del problema al que fa front, i encara més al que pot haver d’afrontar en poc temps.

El Govern s’ha negat a l’acord polític i social per fer front a aquesta crisi i les seves repercussions nacionals i internacionals. S’ha negat la constitució d’una Comissió parlamentaria i  fins i tot  davant la incredulitat social no sembla disposat a demanar responsabilitats ni als supervisor ni als directius responsables.

La societat cada vegada veu més indignada, i no poc acceptar de bon grat, que desprès de les retallades i costos socials que està patint vegi que sembla que malgrat es neguen recursos per les despeses bàsiques en sanitat, educació, investigació o cobertures socials, ara es dediquin mils de milions d’euros a salvar ales entitats financeres responsables en darrera instància de l’actual crisi.

I encara és més greu, la societat no entén com els responsables directes surten ben lliurats i fins i tot recompensats. Ha estat el cas de Rodrigo Rato que ha marxat de Bankia amb 1,3 milions d’euros d’indemnització en pagament de la seva suposada dimissió, o el cas de Antonio Pulido i Enrique Goñi ex-Presidents de Banca Cívica  que són escollits per formar part del Consell de Caixabank. En ambdós casos són als màxims directius d’unes entitats que no fa ni un  any van sortir a borsa i que han deixat en greu estat la situació de milers de treballadors, centenars de milers de petits accionistes que s’havien jugat els seus estalvis, i milions de clients. I el responsables surten “de rositas” i el Govern no considera oportú ni tan sols investigar les raons i les responsabilitats de les crisis.

Sembla que per molt que el Govern ho negui podem estar a les portes d’haver de demanar socors als Fons de suport europeu. Sembla que el Govern del PP voldria que la intervenció fos directament a les entitats però que, malauradament per tots, des de la UE es prefereix fer-ho a través de l’Estat espanyol amb tot el que suposaria d’intervenció de la nostra economia.

Al final el problema del país ha esclatat, per molt que s’hagi volgut amagar, i es diu Sistema Financer, aquest es que fa pujar la prima de risc de l’estat a nivell d’infart i baixa les borses per sota mínims.

                            El Roto: Historiador del dia a dia   

                                            Rumba de "El banquero"

Un futur ple de riscos per la CCMA

Logo de la Plataforma en defensa dels mitjans públics catalans

Article publicat a la web de TV3teva.cat

El dia abans de la convalidació del Decret-Llei del Govern del PP pel qual es modificava la Llei de la RTVE, un diputat de CiU comentava “Aprofiten l’austeritat per acabar amb la pluralitat”. Al dia següent CiU, malgrat tot va votar a favor a canvi d’una cadira al Consell. Es repetia a Madrid el que abans havia passat a Catalunya amb la Reforma de la Llei de la CCMA.

Hi ha una realitat, el continent afecta al contingut, la reforma de la Llei ha tornat a governamentalitzar el mitjans públics. El Consell de Govern i el seu actual President no són més que peons a les ordres del que dicti el senyor Francesc Homs portaveu del Govern de CiU i responsable de dur a terme el canvi legislatiu.

L’anterior Llei de la CCMA va intentar, amb tots els seus errors, crear una mitjans neutrals. En aquell context s’inscrivia la creació del Consell Assessor de Continguts i Programació, format per representants de la societat civil. Aquest Consell ha elaborat per consens una sèrie d’informes, que ha fer arribar tant al Consell de Govern com al Parlament. Aquests informes s’han fet amb voluntat crítica de millora sobre la programació i continguts.

En l’avant-projecte de modificació de la Llei de la CCMA ja es reduïa a una funció purament simbòlica el Consell Assessor. Posteriorment, i desprès d’una compareixença parlamentària en nom del Consell Assessor, això es va reconduir. Malgrat tot l’esperit de la nova majoria representada en el nou Consell de Govern ha mantingut la voluntat de reduir el Consell Assessor a la seva mínima expressió.

Tant és així que per part del nou Consell no s’han cobert ni les mínimes formalitats institucionals. El President del Consell de Govern ni tan sols va tenir el gest de presentar-se al Consell Assessor, va haver de ser aquest qui li demanés la seva compareixença. Posteriorment el Consell de Govern ha negat el pa, la informació, la sal, el cobriment de les mínimes despeses de desplaçament, i l’aigua, no responent els escrits que se li enviaven. Tot això demostra la nul·la voluntat  d’ajudar a que el Consell Assessor podés fer les seves funcions amb normalitat. Tot això ja va comportar, per part del Consell Assessor, un escrit d’empar al Parlament per plantejar la necessitat de dur a terme la seva renovació o que es solventesin  les dificultant de funcionament. I ara m’ha portat personalment a presentar la meva dimissió com a President del Consell Assessor ja que no veia el consens necessari per a dur a terme una dimissió de tot el Consell Assessor.

Tota aquesta situació referent al Consell Assessor és una anècdota. El més greu és com es dibuixa el futur de la CCMA en mans d’uns executors la tasca dels quals és reduir el paper dels actuals mitjans públics per un costat i fer-los encara més dòcils per un altre banda.

Un Consell de Govern amb majoria de la gent del govern de CiU- PP, amb uns consellers de PSC com a convidats de pedra que es dediquen a abstenir-se. Un directius que venen amb la missió de retallar i fer callar.

Retallar: amb un Govern que planteja la retallada d’ocupació en les empreses públiques i la seva privatització si els comptes no els hi quadren i que ha filtrat deliberadament als mitjans de comunicació que podria haver un ERO a TV3; amb unes direccions de la CCMA i de TV3 que, en totes les entrevistes que han concedit als diferents mitjans, han repetit com si es tractés d'una consigna que si bé aquest any no, el 2013 potser sí, amb la clara intenció d’espantar els treballadors per tenir-los més sotmesos.

Fer callar: el dia del debat i aprovació  en el Congrés dels Diputats dels decrets del govern del PP sobre retallades en educació i sanitat, els famosos 10.000 milions d’euros, i de la modificació de la Llei de RTVE, aprovada amb els vots de PP-CiU, els TN de TV3 van dedicar “0” segons a aquests temes. Tot un exemple dels nous temps.

L'home de "palla" del Govern de CiU a la CCMA: Brauli Duart