TRUMP UN DESPOTA DESENCADENAT

 

Si hi ha alguna cosa que pugui caricaturitzar a Donald Trump “és el del pinxo bravucón del pati del col·legi”. Podem parlar i no parar de la complexa personalitat de l'actual inquilí de la Casa Blanca i segurament quedarà incomplet.

Recordem que Donald Trump ha tornat a guanyar per segona vegada les eleccions presidencials, després d'haver perdut les anteriors davant Biden. Hem de recordar el seu no acatament del resultat electoral i l'intent inspirat per ell d'un assalt al Congrés, és a dir a la seu de la sobirania popular, per una torba de partidaris ultres.

Malgrat això Trump ha tornat a guanyar les eleccions àmpliament, i té tot el poder a les seves mans, el Tribunal Suprem (judicial), el Congrés i el Senat (legislatiu). Trump considera que és el líder indiscutible de la seva nació i que té les mans lliures per a fer el que vulgui, tant dins com fora de les seves fronteres. Tot això amb l'ampli suport dels magnats multimilionaris de l'oligopoli de les multinacionals tecnològiques americanes que aposten pels seus “somnis de domini mundial”.

I així fonamentalment a través de “ordres executives” s'ha dedicat a imposar la seva concepció dins del seu país i en el món. A Trump no li interessen les lleis, ell ordena i cal obeir. És un tirà sense control. És un autòcrata reaccionari.

No obstant això, les seves polítiques comencen a ser inacceptables fins per a sectors republicans. En aquest sentit la recent sentència de Tribunal Suprem, d'àmplia majoria conservadora, anul·lant la política de “aranzels recíprocs”, base de la política econòmica de Trump ha causat un gran enrenou. El mateix Trump ha insultat amb greus epítets a la majoria dels jutges (6 de 3) que han subscrit la sentència. Pot ser que alguna cosa es comenci a moure davant les reiterades actuacions poc clares de l'Administració Trump.

A nivell intern també hem vist com ha llançat una política de caça a l'immigrant, als quals retrata com a criminals, violadors i gent menyspreable. Així ha impulsat la campanya d'ICE per a detenir i deportar segons ell a milions d'indesitjables. Trump té la seva concepció feta, i per a ell no té sentit que molts d'aquests immigrants portin dècades al país, ni que siguin insubstituïbles en l'economia nord-americana. Tot això per al són discussions vanes.

Amb la seva campanya inhumana Trump s'ha trobat que, malgrat l'assumpció per part dels seus seguidors fonamentalment “wasp”, una part important de la societat i també alcaldes i governadors demòcrates s'han oposat, establint “zones o ciutats lliures de l'ICE i de la caça a l'immigrant”. Per a donar un escarment a la rebel·lió de ciutadans i polítics democràtics Trump va prendre com a referència Minneapolis en l'Estat de Minnesota. Perquè? Per a donar una lliçó als seus opositors, no en va Minnesota és l'únic estat que, en els pitjors moments del Partit Demòcrata, sempre ha votat demòcrata.

Va desplaçar a aquest Estat més de 5000 agents de l'ICE, que van actuar de manera brutal, detenint sense identificar prèviament a la gent, agredint-la i emportant-se a qualsevol que tingués aparença llatina o del tercer món (cal dir que van arribar a detenir a “nadius americans”). Aquesta actuació brutal va provocar una àmplia reacció ciutadana que va ser reprimida sense contemplacions arribant a comportar la mort d'un home i una dona de raça blanca, morts per agents de l'ICE sense una altra raó més que la de protestar contra l'arbitrària i violenta manera d'actuar dels agents.

L'impacte de les mobilitzacions ciutadanes va ser tan important que va obligar el Govern de Trump a retirar als agents de l'ICE de l'estat del nord. Un altre petit èxit de la reacció contra les polítiques de Trump.

Això és un exemple de l'actuació de Trump, llança una operació, recluta al personal, al marge de la seva idoneïtat, i els llança al carrer d'una ciutat que no li cau bé. Sense passar per cap veredicte legislatiu, ja que ell es considera el “amo de la nació”.

D'altra banda, Trump ha tancat com a mínim set Agències Estatals i reduït diversos Departaments del Govern Federal, acomiadant a milers de persones treballadores, així mateix es preveuen canvis radicals del sistema Medicare i Medicaid, que repercutiran negativament sobre el feble esquema d'assistència sanitària estatunidenca.

Però no hi ha dubte que la major visibilitat de les polítiques despòtiques, pròpies d'un pinxo s'han donat en l'àmbit de la política internacional.

L'autocràtic president dels Estats Units, Donald Trump, a través d'una ordre executiva ha retirat al seu país de la Convenció Marc de l'ONU per al Canvi Climàtic —la base per a la cooperació internacional en la lluita contra l'escalfament global— i de l'Aliança de Civilitzacions, així com de 31 entitats de l'ONU i de 35 organitzacions multilaterals. El motiu que esgrimeix és que totes aquestes institucions “operen de mode contrari als interessos nacionals dels Estats Units, són inútils i comporten un malbaratament de fons”. Així mateix, Trump considera que les NNUU no són la solució sinó un fre per a les seves actuacions a nivell mundial.

Trump té una concepció “autoritària i imperialista” de les relacions internacionals on sempre ha de prevaler la raó de la força. El seu objectiu el va deixar clar “FER AMERICA GRAN DE NOU”, i per a això es planteja que la llei del més fort ha de prevaler. Per això menysprea tots els organismes internacionals o convencionals com l'ONU, que considera desfasats i inoperants i contraris als seus interessos internacionals.

Donem un repàs per zones dels objectius de Trump. A Amèrica pretén establir de nou una “Doctrina Monroe” on Amèrica dicti les normes, Des de l'inici el va demostrar de manera grotesca tant en canviar el nom del Golf de Mèxic per Golf d'Amèrica, o suggerir la integració del Canadà com un estat més dels Estats Units.

Trump considera tota Amèrica el seu pati posterior colonial, ja sigui ajudant a arribar al poder a gent com Milei a l'Argentina o Bukele a El Salvador. Fins ara només el Brasil, el Canadà i Mèxic (així com l'Uruguai i Colòmbia, de moment) s'han atrevit a resistir el “pressing” de Trump. I Trump ha deixat clar fins on està disposat a arribar. El cas de Veneçuela és una prova, no sols ha violat les lleis internacionals, assassinant i bombardejant llanxes en aigües internacionals, sinó atacant i segrestant el President Madur de manera il·legal i implantant a Veneçuela un “estatus de llibertat vigilada” al seu govern. I ara ha implantat un embargament total de carburant a Cuba que té a la seva població al límit, sense electricitat, ni carburant, per a portar-la a un esgotament total.

La rendició de la UE

Referent a Europa, Trump vol que es sotmeti a un vassallatge total. I fins al moment, i malgrat alguns discursos no sembla que li vagi tan malament. Al marge de països ja governats per lideris ultradretans proclius a Trump, casos de Meloni o Orban, els partits de dretes euròfobs són presents en els principals països, AFD a Alemanya, Le Pen a França, Vox a Espanya, Chega a Portugal, etc.

D'altra banda, en les instàncies internacionals on és present la UE els països d'aquesta han demostrat un grau de subordinació total. Hem vist la ridícula imatge de la Presidenta de la UE, Von den Leyden, fent un públic vassallatge a Trump en la negociació dels aranzels, la patètica posició en l'OTAN amb el seu secretari Rutte i el conjunt dels països que van acceptar el peatge de pujar la despesa militar al 5% amb l'única negativa que ha de valorar-se d'Espanya. Així mateix, en relació amb la guerra d'Ucraïna, Trump ha fet acceptar als països europeus que paguin el material militar que els Estats Units subministri a Ucraïna.

El límit va arribar quan Trump va plantejar la compra de Groenlàndia, un territori d'un país de la UE i soci de l'OTAN com Dinamarca. Aquí per primera vegada hi ha hagut una reacció interessant de cara a plantejar un punt i a part, sembla que el “amic americà no és de fiar”. Alhora els països europeus, amb l'excepció hongaresa, a declinat participar en el “happening privat de Trump” sobre la suposada reconstrucció de Gaza, on es convida al grup privat de Trump que té el poder absolut i d'on només exclou als gazaties i palestins.

Trump no enganya, ell està assedegat de poder i de fer negocis. Queda clar els qui són els seus amics: els lliberticides del món sencer que estan al seu servei. Israel, el seu policia en el Mitjà Orient i els seus parells els oligarques i reietons dels països del Golf, tots ells amb un pedigrí “democràtic immaculat(?)” i amb enemic comú Iran, el perill per a les monarquies petrolieres del Golf. Però Trump i Israel ja es preparen per a encarregar-se de domesticar a l'Iran d'una forma o una altra, com veurem més primerenc que tard.

I dins d'aquests per descomptat el seu amic de sempre, l'autòcrata autoritari de “totes les Rússies”, Putin, al qual premiarà més aviat que tard amb un bon tros d'Ucraïna. Tot sota la dinàmica de benefici mutu “Amèrica és el meu feu, i les ex zones de la Rússia soviètica el teu, i la UE l'anem intentant desmembrar entre els dos”.

A Trump només se li ennuega un os dur de rosegar, la Xina de Xi Jinping. Va intentar amenaçar-la amb aranzels estratosfèrics, i Xi no es va immutar, va pujar els seus aranzels als Estats Units, va llançar al mercat una bona part del deute americà que posseeix i va limitar l'exportació de “terres rares” de les quals és el màxim posseïdor. I Trump es va veure obligat a retrocedir i negociar amb la Xina.

Putin és el seu amic i Xi és un adversari fort a qui Trump no impressiona. la Xina durant els últims temps ha consolidat el paper dels BRICS, grup del qual la Xina és impulsor amb l'anomenada “Nova Ruta de la Seda” desenvolupant relacions comercials amb nombrosos països de tots els continents. Últimament països europeus han peregrinat a Pequin a la recerca d'alternatives i han estat molt ben rebuts. la Xina complimenta i premia a qui s'acosta al país per a millorar les relacions comercials i polítiques. El president Sánchez va ser dels primers, al qual va succeir una visita oficial dels Reis a Pequín on Xi els va complimentar amb dos sopars, una oficial i una altra privada. Posteriorment en uns aranzels als productes porcins de la UE, als productes espanyols se'ls va aplicar un aranzel més reduït.

Els xinesos són especialistes en la diplomàcia. I cal dir que saben expressar l'aprovació i la desaprovació. Només cal assenyalar que, en última trobada de Trump amb Xi, enfront dels somriures i enhorabones de Trump, Xi no va fer ni una ganyota de somriure. En aquests moments de tribulacions comercials moltes mirades des de la UE es dirigeixen a la Xina. Per alguna cosa serà, especialment en comparació amb Trump o Putin, els quals en lloc de la UE preferirien múltiples nacions europees fàcils de controlar. I això que la UE no és una roca que li ho posi difícil!

Veurem el que durarà l'hora d'aquest Trump, líder de tota mena d'autòcrates i lliberticides, que fomenta a nivell mundial la regressió dels valors democràtics i fomenta la llei del més fort, l'anul·lació de facto dels organismes mundials que com l'ONU representaven l'objectiu d'un “ordre mundial” basat en normes internacionals de referència. I pot haver-hi una finestra d'oportunitat en les eleccions de mig mandat de la pròxima tardor que permetin no sols la volta d'un mínim d'ordre democràtic als Estats Units i alhora fre als partidaris de la “llei del més fort”.

Esperem pel bé de tots que s'imposi un mínim de seny als Estats Units, com el de la recent sentència del Tribunal Suprem, que es reflecteixi en el panorama internacional i ens potenciï l'agafar forces per a reaccionar amb ànims enfront de les forces reaccionàries que ara ens amenacen pertot arreu, tant a nivell nacional com internacional.

CAL CONSTRUIR UN BLOC DEMOCRÀTIC

Fer front a les dretes: Bloc Democràtic

 nuevatribuna/29 de enero de 2026

Estem vivint una època en la qual l'avanç reaccionari és cada cop més visible en tot el planeta. L'hegemonia del “trumpisme” no sols estimula els sectors més reaccionaris d'ultradreta del planeta, sinó que també a la vegada provoca una radicalització de les dretes. Especialment en aquells països en què, com és el cas espanyol, la dreta democràtica ha estat gairebé inexistent en la recent democràcia espanyola.

Durant la transició la dreta amb orígens democràtics, com els dels democratacristians va recalar en el si de la UCD de Suárez, aquest va ser el cas d'Oscar Alzaga i altres al costat d'algun socialdemòcrata com Fernández Ordoñez. Va ser un experiment que es va fer explotar a causa de la diversitat de posicions i els conflictes personals.

Aliança Popular, no era ni és un partit democratacristià a l'ús, va ser el residu dels postfranquistes amb Fraga al capdavant, expressió d'una dreta dura que després es va reinventar com a Partit Popular, però sempre amb una posició de dreta dura. Fins i tot amb fortes reticències enfront de la pròpia Constitució.

La descomposició de la UCD li va donar l'oportunitat d'ocupar tot un ampli espai del vot conservador, amb posicions sempre reaccionàries enfront de qualsevol avanç social, fos el cas del divorci, de l'avortament o de la legalització del matrimoni homosexual, i també en l'econòmic i laboral. Sempre que ha governat ha proposat polítiques regressives tant en drets socials com laborals, en clara connivència amb els poders econòmics, empresarials i els sectors més retrògrads de l’esglèsia.

Podríem dir que l'únic partit de centre dreta democràtica existent és el PNB.

Però actualment s'ha produït, d'acord amb la dinàmica internacional, l'aparició d'un espai polític que es presenta clarament com a representant de la ultradreta més rància. Vox és el fidel exponent d'una dreta ultra reaccionària, que representa una clara regressió i enyorança del passat franquista de “Una, Grande y Libre”, i que sense complexos defensa el retorn a un passat nacional-autoritari.

Aquest no és un fet únicament del nostre país. El ressorgir d'una dreta autoritària, reaccionària, ultranacionalista i pro feixista s'està donant en el conjunt del món occidental, tant a Europa com a Llatinoamèrica. En l'àmbit europeu l'auge de l'extrema dreta, xenòfoba, i ultra reaccionària és un fet indiscutible, tot això al costat de la radicalització de les dretes tradicionals que amb rares excepcions assumeixen governar amb els ultres.

Mentre les idees de progrés i els partits socialistes retrocedeixen i a la seva esquerra  aglutinen reduïdes forces d'esquerra normalment desunides.

La situació al nostre país és d'extrema gravetat. El mapa polític es va transformant cap a una prevista coalició de governs de la dreta i la ultradreta, PP i Vox, aquesta última en clara expansió en la gran majoria de territoris.

Enfront d'això les forces d'esquerra i democràtiques tant de partits com sindicats i associacions socials de tota mena tenen l'obligació de conformar un nucli de resistència activa i coordinada, amb plantejaments i propostes clares i concretes que permetin difondre la idea entre el conjunt de la població de la gravetat de la situació. I especialment ha de fer un esforç cap als sectors de la joventut i els sectors més desfavorits. Cal llançar una campanya de conscienciació amb exemples clars del que representaria un futur del país en mans de la dreta radicalitzada i la ultradreta i la regressió social sense precedents que comportaria.

Ho estem veient de manera clara als EUA de Trump, regressió social, regressió democràtica, pèrdua de drets socials i laborals, una societat al servei dels més rics.

Per a això cal conformar un “BLOC DEMOCRÀTIC POLÍTIC I SOCIAL” que agrupi  tots els sectors, polítics, sindicals, socials de tota mena que es conjurin en la defensa dels valors democràtics i en la defensa dels drets socials, laborals i democràtics, en la defensa dels serveis públics basats en impostos que facin pagar més a qui més té, en la defensa d'una transició ecològica justa i amb drets que garanteixi una lluita contra el canvi climàtic. En definitiva, un compromís en defensa d'una societat democràtica de futur, amb voluntat no només de defensar  el nostre estat plurinacional sinó en defensa d'una Europa més integrada, més social i per tant més democràtica que no estigui sotmesa a les normes d'una potència dominant com són els Estats Units de Trump.

És evident que no proposem un Front Popular, creiem que pot conviure un partit com el PSOE, amb una plataforma unida a la seva esquerra (amb la possible excepció per exclusió pròpia de Podemos). Diversitat política amb un Programa Comú de propostes en defensa de la Democràcia, d'una Llibertat basada en la Igualtat i una Fraternitat ciutadana. Amb compromisos de col·laboració política i social de tots els seus components amb una base establerta a partir de la defensa dels drets públics bàsics enfront de les privatitzacions de les dretes, d'afrontar les necessitats del conjunt de la societat amb propostes clares sobre la defensa de la prioritat d'habitatge assequible, i la lluita contra la desigualtat. Lluita contra l'exclusió i el racisme i defensa dels valors d'una immigració imprescindible per al nostre desenvolupament econòmic i social.

Pot semblar una proposta “idealista” fer confluir totes les forces de progrés siguin moderades o més radicals, però la situació avui i ara és de “EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA”. Enfront l'amenaça del “trumpisme” a nivell internacional i enfront  la possibilitat de dos mandats del PP i Vox, en les autonomies i en el Govern de l'Estat, l'emergència i la necessitat d'un Bloc Democràtic que sigui capaç de mobilitzar a la societat és una responsabilitat per a totes les forces polítiques, sindicals i socials del conjunt de l'estat.

Per a concloure només recordar un recent discurs de Unai Sord, Secretari General de CCOO en la qual reclamava la “Construcció d'un gran bloc en defensa de la democràcia davant una situació d'emergència” davant el risc d'involució més greu en les últimes dècades. L'emergència democràtica ve determinada per la “nova ofensiva neoliberal dels amos del món que són els que patrocinen el nou feixisme i ataca  la democràcia perquè aquesta construeix relacions igualitàries en la societat”, les dretes treballen “perquè la població acabi assumint polítiques econòmiques, socials i militars que en altres ocasions no assumirien”.

El moment actual al nostre país i a nivell global ens interpel·la a tots, ara veurem la voluntat i la capacitat de totes les parts involucrades, partits, sindicats, moviments socials i ciutadania a l'hora d'afrontar la gravetat del moment.

EUROPA DAVANT UN PRECIPICI EXISTENCIAL

nuevatribuna/10 de enero de 2026

Sembla ser que els líders polítics europeus no són conscients, o ho dissimulen, de la greu situació existencial de la UE. És un fet que la tradicional i subalterna relació econòmica, política i comercial respecte als EUA és alguna cosa ja del passat.

La UE és actualment una nosa per a Trump i el seu govern. El somni de Trump és la dissolució de la UE i la seva conversió en un conjunt de nacions subordinades a les seves ordres en tots els aspectes. La potència econòmica i comercial europea no li interessa a Trump i somia en imposar a Europa una nova doctrina Monroe, tal com ja està fomentant en el conjunt d'Amèrica, i com hem vist aquest 2026 amb violència i traïdoria a Veneçuela.

I és evident que en la seva política Trump té un gran aliat a la Rússia de Putin. Tots dos estan establint un “sandvitx” amb Europa a propòsit de la guerra d'Ucraïna. Tots dos tenen una clara component autoritària i autòcrata. Són dos clars representants d'una nova política autoritària i dictatorial d'extrema dreta i amb una total al·lèrgia a la democràcia tant a nivell intern com en les relacions internacionals on les seves polítiques són les de la “llei del més fort”.

La majoria som conscients que Putin és un representant d’un nacionalisme imperialista similar  al del tsarisme “gran rus” i que no té cap relació amb el que van ser els objectius (si més no teòrics de la Unió Soviètica). Putin és un dictador reaccionari que només tracta de preservar, malgrat la seva decadència econòmica i social, el seu poder en l'àmbit internacional a partir del seu potencial nuclear.

I Trump, és un personatge similar, tant en això de reaccionari com en això de dictador, capaç de retorçar o incomplir les lleis, tant a nivell intern del seu país com en la seva política internacional, amb una addicció al gust d'humiliar als seus adversaris i només ho evita davant rivals amb potencial per a fer-li front com és el cas de la Xina.

Increïblement Trump no ha dissimulat el seu menyspreu cap a una UE que ha estat incapaç de fer-li front sobre la base del seu major poder, la seva capacitat econòmica i comercial. Lamentablement tant en el marc de l'OTAN, com en la confrontació aranzelària, o en el tema d'Ucraïna, els europeus s'han doblegat de manera servil a les imposicions de Trump.

Ja vam veure el servilisme de l'OTAN personalitzat en el seu Secretari General, Marc Rutte, i la resta dels dirigents, amb l'honrosa excepció de Pedro Sánchez, que van assumir la petició d'incrementar el seu pressupost militar al 5%. Pressupost que significa dues coses, reduir la despesa social en els respectius països i invertir en inversions militars als EUA. El servilisme dels països europeus en aquest aspecte ha estat infame, com ho és el fet que Trump els fa comprar l'armament bèl·lic estatunidenc per a subministrar a Ucraïna. És a dir, Trump ja no subministra directament a aquest país, sinó que ho fa mitjançant la venda als europeus que es fan càrrec de la factura. I el més vergonyós, en les negociacions per a una possible pau amb Rússia a Ucraïna, no compta per a res amb els seus teòrics socis europeus, que en tot cas pagaran les factures d'una possible reconstrucció en el devastat país.

Trump tracta amb respecte a Putin perquè no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda. Trump deixa fer a Putin i ell fa el que desitja a nivell del conjunt d'Amèrica, aplicant la vella doctrina Monroe, amenaçant als governs que no li són agradables. I no sols a Amèrica, intervé on li dona la gana sigui a l'Iran, o en altres parts en suport de la seva filial israeliana. O amenaçant a estats teòricament amics i membres de l'OTAN, com el Canadà, o Dinamarca a la qual amenaça amb ocupar Groenlàndia.

No podem obviar que tant Trump com Putin fomenten formacions polítiques europees ultranacionalistes i reaccionàries que cada cop tenen més influència en el conjunt de països de la UE, tant als països orientals com occidentals. Són “cavalls de Troia” dins de la UE totalment contraris al procés comunitari.

I mentre la UE està muda. I no sols això, en la negociació dels aranzels es comporta amb un vassallatge vergonyós i humiliant en les formes i en el fons. En les formes amb el viatge de la Presidenta de la UE, a la mansió de Trump a Escòcia per a negociar. I en el fons acceptant la UE totes les condicions oneroses que li va imposar Trump. Tot propi d'una subordinació colonial, màxim quan la UE té armes per a defensar-se que ni s'ha pensat a utilitzar.

Gran diferència en la relació de Trump amb la UE respecte a la que ha tingut amb la Xina. El gegant asiàtic i el seu líder Xi Xinping no es van deixar impressionar davant les amenaces de Trump i li va plantejar respostes que afectaven molt negativament als EUA i Trump va haver de rebaixar substancialment les seves pretensions.

El  prepotent Trump va demostrar davant Xi, que quan algú se li enfronta de manera directa sembla “un tigre de paper” en termes xinesos.

El més greu és que la UE té capacitats per a fer-li front, però intenten intimidar als seus ciutadans brandant el perill de Rússia. Però la història de la política europea ha demostrat que el que Rússia sempre ha volgut és tenir un matalàs cap a occident des d'on per tres vegades li han arribat atacs a la seva sobirania.

Si la UE tingués una visió conjunta que ara no té, es dedicaria a tenir una infraestructura militar dissuasiva, al marge de l'OTAN i fomentar la seva sobirania a partir de les seves capacitats econòmiques i comercials mitjançant un aprofundiment en temes federals de totes les seves polítiques, especialment les socials. Això era més possible abans que ara, però malgrat això és l'única alternativa, encara que no tots els socis ho segueixin, incloent-hi una Unió a diverses velocitats, però fent passos endavant sortint d'un moment de “punt mort” que està produint un sentiment no europeista en diversos països membres.

Així mateix, al costat d'un increment de l'Europa Social que serveixi d'estímul i d'esperó per a un increment de l’europeisme en la seva ciutadania, els països que segueixin aquest camí han de ser més audaços i realistes en les seves relacions amb tercers. I en aquest sentit Xina i els països BRICS i el “Sud Global” han de ser una alternativa per als europeus, enfront la política de Trump.

La política desplegada per Pequín en la “ruta de la seda” ha estat una iniciativa que li ha donat resultat. Avui dia la Xina és la potència emergent i la UE no sembla haver estat conscient de les seves potencialitats.

En aquest marc cal assenyalar la iniciativa del President Sánchez d'obrir el camí amb la seva visita a Xi a Pequín, i establint una relació especial coronada amb una visita dels Reis a Pequín, amb una especial recepció per part del President Xi.

En aquest sentit la diplomàcia xinesa és molt receptiva. En les recents restriccions en relació amb la pesta porcina, la Xina ha estat especialment flexible amb Espanya. Així mateix, en els recents aranzels aplicats a la UE sobre productes lactis, la Xina ha donat un tracte especial als lactis espanyols.

Aquest és un camí que el conjunt de la UE ha d'explorar. Diversificar les relacions internacionals. Distanciar-nos dels qui consideren com a enemic  la UE, començant per l'Administració Trump i deixar d'actuar com a vassalls.

S'ha d'incrementar la independència europea mitjançant l'establiment de millors relacions amb altres espais siguin la Xina, els BRICS i especial atenció als països del Sud Global. La independència és també prendre partit per la defensa del multilateralisme i les institucions multinacionals, especialment NNUU, i la defensa dels DDHH a tot arreu. No pot continuar la vergonyosa falta de posició europea davant accions com el genocidi a Gaza.

Per a la UE incrementar la seva independència comporta també una independència militar europea. Per a això s'ha d'augmentar no el creixement militar de cada estat pel seu compte, sinó una indústria i una política militar europea, radicalment contrària al que du a terme Alemanya (cal afegir que el militarisme alemany sempre comporta reserves històriques en els seus veïns).

Una unió militar europea que no només serveixi com a base d'una defensa comuna europea, sinó que sigui capaç de ser respectuosa amb el manteniment del nivell de drets socials europeus.

Enfront de l'autoritarisme reaccionari i nacionalista dels Trump, Putin i els seus seguidors, un federalisme europeu fort independent, social i progressista, obert a les noves realitats mundials.