PUJAR ELS SALARIS NOVA PRIORITAT SINDICAL

 

El lema de les manifestacions sindicals d'aquest últim Primer de Maig ha estat centrat en la necessitat d'una millora dels salaris, combatre els increments de preus i repartir els beneficis.

No hi ha dubte que en els últims anys el treball més discret i fructífer dels sindicats s'ha donat fonamentalment en les taules de negociació tripartides i en els acords amb el govern i de vegades amb la patronal. Així, entre altres matèries s'han acordat successius increments del salari mínim que ha crescut per sobre del 45%, s'ha acordat una reforma laboral que entre altres coses ha permès recuperar el poder negociador dels sindicats a través del paper del conveni col·lectiu i s'ha reduït la precarietat. S'ha produït una reforma global de les pensions amb un increment del conjunt de les pensions d'acord amb la inflació així com millores en les pensions més baixes, especialment en les no contributives i incrementat els ingressos del sistema per a fer-lo més sostenible, a més de legislar en altres sectors com ha estat la “llei Riders”.

És a dir, els sindicats actuant de manera unitària han aconseguit millorar les condicions de vida de milions ciutadans, des dels jubilats fins els treballadors amb salaris més baixos o els que patien la precarietat.

Tot això ha comportat una millora de totes les estadístiques laborals del nostre país i sense que això suposés una pèrdua de competitivitat ni de beneficis de les empreses les quals han obtingut uns guanys de:  “Segons el Banc d'Espanya els beneficis empresarials van créixer un 91% en el 2022, amb notables diferències entre empreses mitjanes i grans, del 26,8% enfront del 92,2%, respectivament”

No obstant això hi ha un aspecte en el qual es presenta un greu dèficit, és el relatiu als increments  salarials. Fins el moment present la Patronal s'ha negat de manera reiterada a negociar un “acord de rendes” ni tan sols  un “Acord de Negociació Col·lectiva” que establís les pautes per a aconseguir articular la negociació dels convenis.

La CEOE s’ha tancat  a tots els intents de negociació i no ha volgut asseure's a negociar. I això malgrat que cada dia els mitjans de comunicació apuntessin les bones perspectives econòmiques de les empreses i els bons resultats empresarials. Tot això mentre la inflació castigava cada vegada més el poder adquisitiu dels salaris.

És cert que la mobilització sindical ha aconseguit bons acords en alguns sectors puntuals on hi ha important força sindical i en els quals s'han produït mobilitzacions importants, però la realitat és que no s'han produït acords generals ni s'ha compensat l'increment del cost de vida.

Des de la part sindical s'han fet propostes moderades d'increment salarial pel trienni de 2022 a 2024, sempre que fossin acompanyades amb clàusules de salvaguarda en forma de revisió salarial no només sobre l'evolució de l'IPC sinó també tenint en compte la marxa econòmica de les empreses. És a dir una nova proposta sindical per a no tractar a tots per igual sinó tenint en compte l'evolució de l'empresa.

No obstant això malgrat un cert interès inicial, davant l'anunci governamental sobre l'elaboració d'un indicador a través de les dades fiscals que les pròpies empreses subministren a la Seguretat Social o Hisenda, la patronal ha fet un pas enrere de nou i ha manifestat la seva negativa a qualsevol indicador públic sobre beneficis o excedents empresarials o fins i tot d'un observatori de marges empresarials.

La patronal que sempre s'omple la boca plantejant la necessitat de que els salaris s'adaptin a la marxa de les empreses, que no es pot aplicar un increment de l'IPC igual per a totes les empreses perquè els seus marges empresarials i/o els seus beneficis són diferents, quan es planteja una proposta perquè es tinguin en compte aquestes diferències a partir d'un instrument públic tanquen la porta a la negociació.

Del que no hi ha dubte és de l'avarícia empresarial en general. Es demostra en el desvergonyiment de les grans empreses que no  deixen de presentar beneficis que creixen en percentatges escandalosos, i  en el fet que les mitjanes i petites empreses que tenen marges més ajustats siguin les que més rebutgen aquests indicadors.

Algú, la patronal, no juga net. En els moments de “pandèmia” el govern a través dels ERTOS va fer un esforç per a salvar  les empreses i la ocupació. Ara quan el conflicte de la guerra a Ucraïna té efectes inflacionistes, les empreses carreguen la pujada dels costos de tota mena (des dels energètics als de les matèries primeres, etc.) als preus de venda elevant els seus guanys alhora que s'oposen a la pujada dels salaris.

Fins i tot el Banc d'Espanya poc procliu als interessos dels assalariats ha manifestat que els marges empresarials van augmentar “en el tram final de l'any passat, de tal manera que es va situar lleugerament per sobre dels nivells registrats abans del començament de la pandèmia… Fins ara, els salaris reals han disminuït substancialment, mentre que els marges de benefici de les empreses s'han ampliat en molts sectors”.

Les dades oficials contradiuen els laments permanents dels empresaris que es queixen de l'increment de costos però callen sobre la seva repercussió en els preus dels seus productes.

Inclús la Presidenta del BCE ha hagut de plantejar el tema a nivell europeu en dir “Els marges de benefici de les empreses continuen creixent, en part perquè algunes aprofiten els desequilibris entre l'oferta i la demanda per a posar a prova els consumidors amb grans augments de preus, per sobre de l'augment dels seus costos”.

Els sindicats que han sabut aprofitar amb eficiència el marc del diàleg social plantejat pel Govern Progressista, la qual cosa els ha guanyat increments notables en la seva afiliació, es disposen ara a prioritzar la batalla per un increment just dels salaris enfront de la patronal. Per a aconseguir una distribució justa dels beneficis que han estat segrestats per les empreses i per a compensar l'increment dels preus fruit en gran manera dels amplis marges empresarials.

És per tot això que els sindicats majoritaris CCOO i UGT han deixat clar en les manifestacions del 1 de Maig que comença una nova etapa “o hi ha negociació o hi haurà conflicte”, a través de vagues en els sectors de negociació i manifestacions per a canalitzar el conflicte social creat per l'entossudiment dels empresaris.

Finalment només assenyalar que la ceguera empresarial sobre els increments salarial no sols és negativa socialment sinó també econòmicament. Igual que la pujada de les pensions, l’increment del SMI, o la creació d’ocupació estable no hi ha dubte que comportarien un impuls positiu pel creixement econòmica en estimular el consum de la ciutadania.