CAL REIVINDICAR LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA DE LA TRANSICIÓ

 

Transició: Carrillo i Suárez

nuevatribuna/ 9 DE MARZO DE 2023,

Fa pocs dies ens va deixar Jaime Sartorius una de tantes persones que va treballar per a aconseguir l'adveniment de la democràcia al nostre país. Això ens porta a reflexionar que a poc a poc van desapareixent les persones que van participar i van conèixer des de la vivència personal el que va significar la lluita contra la dictadura  per aconseguir les llibertats democràtiques al nostre país.

Quan parlem de Memòria Democràtica moltes vegades ens centrem en el temps de la guerra civil, el temps de la dictadura, però analitzem menys i de vegades amb una certa distància el que van significar els últims anys de la lluita per la democràcia i el que va comportar la Transició a la democràcia. Només per a donar una dada de la repressió el Tribunal d'Ordre Públic entre 1964 al 1976 va instruir 22.660 procediments que van afectar 50.714 persones processades.

Hi ha moltes veus interessades, en la dreta i en part d'una certa esquerra que obvien el paper transcendental que tant el PCE com CCOO van tenir en la consecució de la conquesta democràtica.  De vegades es parla amb un cert sarcasme de la transició i del denominat per alguns “règim del 78”, i normalment es tracta de gent que no va viure el que allò va significar per al nostre país. Avui hi ha molts crítics amb la Constitució del 78 dins de l'esquerra i massa aduladors de la mateixa en unes dretes que avui es reclamen com les úniques constitucionalistes i que no van pintar res en el procés de transició.

Avui hem de reivindicar amb orgull la política de Reconciliació Nacional del PCE adoptada en 1956 per a superar la fractura de la guerra civil. També hem de reivindicar la clarividència de Santiago Carrillo en plantejar als anys 70 que la contradicció principal no era entre Monarquia o República sinó entre “Democràcia o Dictadura”. Ningú que respecti la realitat històrica pot discutir el paper del PCE com a  principal i gairebé única força política amb arrelament en l'oposició a la dictadura. Com ningú pot negar que des dels anys 60 CCOO va ser la força mobilitzadora de les lluites obreres contra la dictadura utilitzant per a això quan era necessari la seva infiltració en les estructures del “sindicat vertical”.

Els opositors al franquisme, moltes vegades menys dels necessaris, eren molt conscients del que significava viure sense democràcia. Això és difícil de saber avui dia per aquells que no van patir la dictadura. És necessari viure en les pròpies carns el que significava la falta de llibertats, d'expressió, de reunió, d'organització, etc. El viure en una dictadura sota el jou de l'opressió i de la ideologia del nacional catolicisme que s'aplicava de manera fèrria. Parafrasejant al cantant Raimon “qui no ha vist la llibertat no té forces per a viure” que podria traduir-se  per “qui no ha viscut la falta de llibertat no pot  fer-se a la idea del que aquesta significa”.

La detenció per delictes polítics no només implicava la pena de falta de llibertat que correspongués, dictada per un tribunal com el TOP que actuava més com a fiscal que com a tribunal de justícia. Posteriorment estaves fitxat, la qual cosa volia dir que no tenies dret a temes com el passaport o el dret al carnet  de conduir. I que permanentment eres sospitós de poder reincidir.

La Transició es va aconseguir davant la necessitat d'arribar a un acord de canvi al país que no només veia necessari l'oposició política especialment el PCE sinó també algunes gents del Règim que veien imprescindible algun tipus d'obertura. Aquí el paper d'Adolfo Suárez i Santiago Carrillo va ser fonamental. En principi es plantejava una certa obertura política però excloent al Partit Comunista, almenys en una primera etapa. A això no es negaven algunes forces de l'anomenada oposició democràtica. Però va haver-hi un fet concret que va comportar un canvi de tot el panorama i va ser “la matança dels Advocats d'Atocha”.

L'assassinat feixista va provocar una immensa i organitzada manifestació a Madrid, que va demostrar la capacitat organitzada i mobilitzadora del PCE, al qual es va delegar per part de les forces de l'ordre el control de la concentració multitudinària. L'organització i la disciplina de l'acte va causar forta impressió en els sectors aperturistes del Govern. Suárez va decidir legalitzar el PCE en l'últim moment, “el famós dissabte sant” .

Cal assenyalar que tant el PSOE com la UGT van ser autoritzats a celebrar els seus Congressos a Madrid mentre el PCE i CCOO continuaven il·legalitzats.

Posteriorment la consecució dels Pactes de la Moncloa i la Constitució van ser fruit del consens entre aquesta estranya força de centre que va ser la UCD i els partits de l'esquerra el PCE i el nou PSOE que finalment va ser el que es va emportar en les eleccions el gat a l'aigua, davant el temor que encara produïa el PCE en sectors de la població i castigat després per la seva falta de renovació.

Avui  a aquells que vàrem viure en primera persona aquells anys ens produeix un cert sentiment de ràbia que des de les dretes, no ha existit el centre polític després de la UCD, s'utilitzi la paraula “comunista” per a deslegitimar posicions polítiques. La dreta al nostre país representada per AP, mare del PP, va ser la força menys constitucionalista de l'arc parlamentari juntament amb Blas Piñar, i per tant hauria de rentar-se la boca abans d'utilitzar com a insult la paraula “comunista”.

Però encara ens sentim més agreujats pels qui des de suposades posicions de populisme esquerrà  critiquen  la Transició democràtica sense ser conscients del nivell de sacrifici i de lluita que la van fer possible. Una Constitució que era homologable a les més avançades de la resta d'Europa. És molt fàcil ser esquerrà i suposadament revolucionari dins d'un marc democràtic sense ser conscient del que va costar aconseguir-lo.

Per tot això hem de reivindicar la memòria de la Transició contra les desmemories interessades.