BUSQUEN PERDRE LES ELECCIONS ELS PARTITS DEL GOVERN?

 

Irene Montero (Podemos) i Maria José Montero (PSOE)

nuevatribuna/19 DE FEBRERO DE 2023

A menys de tres mesos de la primera confrontació electoral de l'any, eleccions autonòmiques i municipals, els socis del govern caminen enredats en una agra polèmica, una més davant els ulls atònits de la ciutadania. Tot referent a la Llei de Llibertat Sexual o llei del “només Sí és Sí”. El debat és confús per a la majoria dels ciutadans i va en profit  del PP que pretén presentar-se com a defensor de les dones invocant més punició  per a les penes als agressors sexuals.

No se sap si els socis són conscients del mal que els produeix a ulls dels seus electors aquesta polèmica que molts no arriben a comprendre i que sens dubte repercutirà negativament per al conjunt de les esquerres en les pròximes conteses electorals.

El feminisme ha estat sempre molt afí a les opcions d'esquerra i com ha definit Cristina Monge “El feminisme ja no donarà més vots als qui ja els tenen, però pot donar-los l'esquena i destrossar la coalició i a cadascun dels seus membres”. Sembla que els socis s'han embarcat en una batalla pel relat en el qual tracten de traslladar la responsabilitat a l'altra part. La situació és realment incomprensible. No hi ha dubte que la Llei és una bona Llei però ha produït com tots diuen efectes no desitjats, que ja va advertir l'anterior ministre de Justícia Juan Carlos Campo. No obstant això el President Sánchez va decidir acontentar a Podemos en el projecte estrella de la ministra d'Igualtat Irene Montero i això va provocar la promulgació de la llei. Poc després el Ministre de Justícia i la Vicepresidenta Carmen Calvo eren reemplaçats.

L'aprovació de la Llei ha provocat algunes reduccions de penes, la qual cosa no és rara ja que és un efecte d'una racionalització i agrupació de penes que pot produir-se especialment en un Codi Penal molt “punitivista” com el del nostre país. El pitjor va ser la resposta donada des del ministeri d'Igualtat primer negant que pogués succeir i després atribuint les reduccions a “jutges masclistes” sense acceptar cap responsabilitat. El Govern es va llançar a intentar donar una solució a la situació que creava una “alarma social” fruit d'una extensa concepció punitiva existent en la societat espanyola que es manté encara més si és atiada per la dreta política i mediàtica. No hi ha dubte que el govern no ha sabut fer pedagogia de les raons d'aquesta situació. S'han llançat a tractar de donar una solució a allò que no té solució: els actuals penats podran recórrer les seves sentències, tots els efectes d'una rectificació afectarien els casos futurs.

L'irracional entossudiment de les ministres de Podemos  Belarra i Montero amb les seves repetides declaracions cada vegada més crítiques i fins i tot insultants als seus socis de govern arribant a insinuar un futur acord del PSOE amb el PP han comportat un grau de crispació que posa difícil la comprensió de la continuïtat del Govern de coalició. És increïble la falta de responsabilitat de les parts, d'una banda de la posició de “adolescents polítiques” de Podemos així com l'error inicial de Pedro Sánchez d'aprovar la Llei amb un cop del seu estil “cesarista” de direcció política.

El problema és un problema de relat incompressible per a la majoria dels votants progressistes sobre un supòsit debat sobre el “consentiment”, com apuntava Cristina Monge en un article: “la falta de consentiment és la base de tot delicte contra la llibertat sexual, abans de la llei, amb la llei i amb les reformes que es puguin plantejar; assumpte sobre el qual també s'han abocat bones dosis de demagògia.”

Enfront del soroll entre les parts només s'ha sentit la veu racional de Yolanda Díaz que preguntada per la discrepància entre els socis de Govern per la reforma de la Llei del “només Sí és Sí”, s’ha decantat  per l'acord i la discreció a l'interior del govern. “Sé molt bé que quan es vol arribar a un acord convé tenir una certa discreció, calma i serenitat”. Com sempre Yolanda Díaz es manifesta contrària al soroll de la discrepància pública sobre temes de Govern i partidària de tendir la mà entre les parts per a aconseguir acords.

Perquè el més contradictori de tot és que el Govern estigui en una difícil posició quan sens dubte és el Govern amb una política més progressista de la història del nostre país que per primera vegada amplia drets i legisla en múltiples temes econòmics, socials i laborals. Des del “escut social” durant la pandèmia, la Reforma Laboral, les pujades del salari mínim, el IMV, la “excepció Ibèrica sobre l'energia”, etc. i tot això es veu enterbolit d'una forma constant per discrepàncies internes que la majoria de les vegades es resolen posteriorment.

No hi ha dubte que a un sector de l'esquerra alternativa especialment per part dels de Podemos i el seu “líder en la distància” Pablo Iglesias li va més el tema del “relat” que el relatiu a la gestió governamental, i a vegades sembla que es trobarien més còmodes exercint d'oposició que de govern. Sempre tenen una necessitat de diferenciar-se i podem veure-ho a través d'un exemple banal, tant Belarra com Irene Montero acostumen a parlar com a representants del seu Ministeri, mentre que per exemple Yolanda Díaz parla de la posició i els assoliments del Govern Progressista. Pot ser que sigui una diferència subtil però pot tenir un pòsit més profund.

La situació actual no pot diferenciar-se de la pròxima cita de les Eleccions Generals. La situació de Podemos és difícil per la seva pròpia situació interna reduïts a un nucli de direcció amb molt poca organització territorial el que els impulsa a centrar-se en un relat identitari com a representants del feminisme i poca cosa més. I especialment recelosos del procés de Sumar que està liderant Yolanda Díaz sens dubte la figura més valorada de l'esquerra alternativa. Pablo Iglesias i Podemos no es resignen a ser una part més del projecte de Díaz, ells creuen que han de ser els primogènits del projecte, els més imprescindibles. I en cas de no aconseguir-ho poden optar pel boicot del projecte o impedir-ho mitjançant la possibilitat de ruptura del Govern de Coalició Progressista.

Esperem que no siguin tan irresponsables, però res s’ha de descartar. No hi ha dubte que tot aquest soroll al voltant de la Llei del “sol Sí és Sí” està retardant més del necessari el llançament de la proposta SUMAR de Yolanda Díaz. És a dir el seu procés de construcció organitzatiu, ideològic i polític.

Crec que seria una catàstrofe que Yolanda Díaz decidís no presentar-se i abandonar el seu projecte polític, la qual cosa per a gran part de la gent d'esquerra, fins i tot per als seus socis de govern del PSOE seria veure arruïnada la possibilitat de continuar una governança des d'un govern plural d'esquerres.