CAL CONSTRUIR UN BLOC DEMOCRÀTIC

Fer front a les dretes: Bloc Democràtic

 nuevatribuna/29 de enero de 2026

Estem vivint una època en la qual l'avanç reaccionari és cada cop més visible en tot el planeta. L'hegemonia del “trumpisme” no sols estimula els sectors més reaccionaris d'ultradreta del planeta, sinó que també a la vegada provoca una radicalització de les dretes. Especialment en aquells països en què, com és el cas espanyol, la dreta democràtica ha estat gairebé inexistent en la recent democràcia espanyola.

Durant la transició la dreta amb orígens democràtics, com els dels democratacristians va recalar en el si de la UCD de Suárez, aquest va ser el cas d'Oscar Alzaga i altres al costat d'algun socialdemòcrata com Fernández Ordoñez. Va ser un experiment que es va fer explotar a causa de la diversitat de posicions i els conflictes personals.

Aliança Popular, no era ni és un partit democratacristià a l'ús, va ser el residu dels postfranquistes amb Fraga al capdavant, expressió d'una dreta dura que després es va reinventar com a Partit Popular, però sempre amb una posició de dreta dura. Fins i tot amb fortes reticències enfront de la pròpia Constitució.

La descomposició de la UCD li va donar l'oportunitat d'ocupar tot un ampli espai del vot conservador, amb posicions sempre reaccionàries enfront de qualsevol avanç social, fos el cas del divorci, de l'avortament o de la legalització del matrimoni homosexual, i també en l'econòmic i laboral. Sempre que ha governat ha proposat polítiques regressives tant en drets socials com laborals, en clara connivència amb els poders econòmics, empresarials i els sectors més retrògrads de l’esglèsia.

Podríem dir que l'únic partit de centre dreta democràtica existent és el PNB.

Però actualment s'ha produït, d'acord amb la dinàmica internacional, l'aparició d'un espai polític que es presenta clarament com a representant de la ultradreta més rància. Vox és el fidel exponent d'una dreta ultra reaccionària, que representa una clara regressió i enyorança del passat franquista de “Una, Grande y Libre”, i que sense complexos defensa el retorn a un passat nacional-autoritari.

Aquest no és un fet únicament del nostre país. El ressorgir d'una dreta autoritària, reaccionària, ultranacionalista i pro feixista s'està donant en el conjunt del món occidental, tant a Europa com a Llatinoamèrica. En l'àmbit europeu l'auge de l'extrema dreta, xenòfoba, i ultra reaccionària és un fet indiscutible, tot això al costat de la radicalització de les dretes tradicionals que amb rares excepcions assumeixen governar amb els ultres.

Mentre les idees de progrés i els partits socialistes retrocedeixen i a la seva esquerra  aglutinen reduïdes forces d'esquerra normalment desunides.

La situació al nostre país és d'extrema gravetat. El mapa polític es va transformant cap a una prevista coalició de governs de la dreta i la ultradreta, PP i Vox, aquesta última en clara expansió en la gran majoria de territoris.

Enfront d'això les forces d'esquerra i democràtiques tant de partits com sindicats i associacions socials de tota mena tenen l'obligació de conformar un nucli de resistència activa i coordinada, amb plantejaments i propostes clares i concretes que permetin difondre la idea entre el conjunt de la població de la gravetat de la situació. I especialment ha de fer un esforç cap als sectors de la joventut i els sectors més desfavorits. Cal llançar una campanya de conscienciació amb exemples clars del que representaria un futur del país en mans de la dreta radicalitzada i la ultradreta i la regressió social sense precedents que comportaria.

Ho estem veient de manera clara als EUA de Trump, regressió social, regressió democràtica, pèrdua de drets socials i laborals, una societat al servei dels més rics.

Per a això cal conformar un “BLOC DEMOCRÀTIC POLÍTIC I SOCIAL” que agrupi  tots els sectors, polítics, sindicals, socials de tota mena que es conjurin en la defensa dels valors democràtics i en la defensa dels drets socials, laborals i democràtics, en la defensa dels serveis públics basats en impostos que facin pagar més a qui més té, en la defensa d'una transició ecològica justa i amb drets que garanteixi una lluita contra el canvi climàtic. En definitiva, un compromís en defensa d'una societat democràtica de futur, amb voluntat no només de defensar  el nostre estat plurinacional sinó en defensa d'una Europa més integrada, més social i per tant més democràtica que no estigui sotmesa a les normes d'una potència dominant com són els Estats Units de Trump.

És evident que no proposem un Front Popular, creiem que pot conviure un partit com el PSOE, amb una plataforma unida a la seva esquerra (amb la possible excepció per exclusió pròpia de Podemos). Diversitat política amb un Programa Comú de propostes en defensa de la Democràcia, d'una Llibertat basada en la Igualtat i una Fraternitat ciutadana. Amb compromisos de col·laboració política i social de tots els seus components amb una base establerta a partir de la defensa dels drets públics bàsics enfront de les privatitzacions de les dretes, d'afrontar les necessitats del conjunt de la societat amb propostes clares sobre la defensa de la prioritat d'habitatge assequible, i la lluita contra la desigualtat. Lluita contra l'exclusió i el racisme i defensa dels valors d'una immigració imprescindible per al nostre desenvolupament econòmic i social.

Pot semblar una proposta “idealista” fer confluir totes les forces de progrés siguin moderades o més radicals, però la situació avui i ara és de “EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA”. Enfront l'amenaça del “trumpisme” a nivell internacional i enfront  la possibilitat de dos mandats del PP i Vox, en les autonomies i en el Govern de l'Estat, l'emergència i la necessitat d'un Bloc Democràtic que sigui capaç de mobilitzar a la societat és una responsabilitat per a totes les forces polítiques, sindicals i socials del conjunt de l'estat.

Per a concloure només recordar un recent discurs de Unai Sord, Secretari General de CCOO en la qual reclamava la “Construcció d'un gran bloc en defensa de la democràcia davant una situació d'emergència” davant el risc d'involució més greu en les últimes dècades. L'emergència democràtica ve determinada per la “nova ofensiva neoliberal dels amos del món que són els que patrocinen el nou feixisme i ataca  la democràcia perquè aquesta construeix relacions igualitàries en la societat”, les dretes treballen “perquè la població acabi assumint polítiques econòmiques, socials i militars que en altres ocasions no assumirien”.

El moment actual al nostre país i a nivell global ens interpel·la a tots, ara veurem la voluntat i la capacitat de totes les parts involucrades, partits, sindicats, moviments socials i ciutadania a l'hora d'afrontar la gravetat del moment.

EUROPA DAVANT UN PRECIPICI EXISTENCIAL

nuevatribuna/10 de enero de 2026

Sembla ser que els líders polítics europeus no són conscients, o ho dissimulen, de la greu situació existencial de la UE. És un fet que la tradicional i subalterna relació econòmica, política i comercial respecte als EUA és alguna cosa ja del passat.

La UE és actualment una nosa per a Trump i el seu govern. El somni de Trump és la dissolució de la UE i la seva conversió en un conjunt de nacions subordinades a les seves ordres en tots els aspectes. La potència econòmica i comercial europea no li interessa a Trump i somia en imposar a Europa una nova doctrina Monroe, tal com ja està fomentant en el conjunt d'Amèrica, i com hem vist aquest 2026 amb violència i traïdoria a Veneçuela.

I és evident que en la seva política Trump té un gran aliat a la Rússia de Putin. Tots dos estan establint un “sandvitx” amb Europa a propòsit de la guerra d'Ucraïna. Tots dos tenen una clara component autoritària i autòcrata. Són dos clars representants d'una nova política autoritària i dictatorial d'extrema dreta i amb una total al·lèrgia a la democràcia tant a nivell intern com en les relacions internacionals on les seves polítiques són les de la “llei del més fort”.

La majoria som conscients que Putin és un representant d’un nacionalisme imperialista similar  al del tsarisme “gran rus” i que no té cap relació amb el que van ser els objectius (si més no teòrics de la Unió Soviètica). Putin és un dictador reaccionari que només tracta de preservar, malgrat la seva decadència econòmica i social, el seu poder en l'àmbit internacional a partir del seu potencial nuclear.

I Trump, és un personatge similar, tant en això de reaccionari com en això de dictador, capaç de retorçar o incomplir les lleis, tant a nivell intern del seu país com en la seva política internacional, amb una addicció al gust d'humiliar als seus adversaris i només ho evita davant rivals amb potencial per a fer-li front com és el cas de la Xina.

Increïblement Trump no ha dissimulat el seu menyspreu cap a una UE que ha estat incapaç de fer-li front sobre la base del seu major poder, la seva capacitat econòmica i comercial. Lamentablement tant en el marc de l'OTAN, com en la confrontació aranzelària, o en el tema d'Ucraïna, els europeus s'han doblegat de manera servil a les imposicions de Trump.

Ja vam veure el servilisme de l'OTAN personalitzat en el seu Secretari General, Marc Rutte, i la resta dels dirigents, amb l'honrosa excepció de Pedro Sánchez, que van assumir la petició d'incrementar el seu pressupost militar al 5%. Pressupost que significa dues coses, reduir la despesa social en els respectius països i invertir en inversions militars als EUA. El servilisme dels països europeus en aquest aspecte ha estat infame, com ho és el fet que Trump els fa comprar l'armament bèl·lic estatunidenc per a subministrar a Ucraïna. És a dir, Trump ja no subministra directament a aquest país, sinó que ho fa mitjançant la venda als europeus que es fan càrrec de la factura. I el més vergonyós, en les negociacions per a una possible pau amb Rússia a Ucraïna, no compta per a res amb els seus teòrics socis europeus, que en tot cas pagaran les factures d'una possible reconstrucció en el devastat país.

Trump tracta amb respecte a Putin perquè no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda. Trump deixa fer a Putin i ell fa el que desitja a nivell del conjunt d'Amèrica, aplicant la vella doctrina Monroe, amenaçant als governs que no li són agradables. I no sols a Amèrica, intervé on li dona la gana sigui a l'Iran, o en altres parts en suport de la seva filial israeliana. O amenaçant a estats teòricament amics i membres de l'OTAN, com el Canadà, o Dinamarca a la qual amenaça amb ocupar Groenlàndia.

No podem obviar que tant Trump com Putin fomenten formacions polítiques europees ultranacionalistes i reaccionàries que cada cop tenen més influència en el conjunt de països de la UE, tant als països orientals com occidentals. Són “cavalls de Troia” dins de la UE totalment contraris al procés comunitari.

I mentre la UE està muda. I no sols això, en la negociació dels aranzels es comporta amb un vassallatge vergonyós i humiliant en les formes i en el fons. En les formes amb el viatge de la Presidenta de la UE, a la mansió de Trump a Escòcia per a negociar. I en el fons acceptant la UE totes les condicions oneroses que li va imposar Trump. Tot propi d'una subordinació colonial, màxim quan la UE té armes per a defensar-se que ni s'ha pensat a utilitzar.

Gran diferència en la relació de Trump amb la UE respecte a la que ha tingut amb la Xina. El gegant asiàtic i el seu líder Xi Xinping no es van deixar impressionar davant les amenaces de Trump i li va plantejar respostes que afectaven molt negativament als EUA i Trump va haver de rebaixar substancialment les seves pretensions.

El  prepotent Trump va demostrar davant Xi, que quan algú se li enfronta de manera directa sembla “un tigre de paper” en termes xinesos.

El més greu és que la UE té capacitats per a fer-li front, però intenten intimidar als seus ciutadans brandant el perill de Rússia. Però la història de la política europea ha demostrat que el que Rússia sempre ha volgut és tenir un matalàs cap a occident des d'on per tres vegades li han arribat atacs a la seva sobirania.

Si la UE tingués una visió conjunta que ara no té, es dedicaria a tenir una infraestructura militar dissuasiva, al marge de l'OTAN i fomentar la seva sobirania a partir de les seves capacitats econòmiques i comercials mitjançant un aprofundiment en temes federals de totes les seves polítiques, especialment les socials. Això era més possible abans que ara, però malgrat això és l'única alternativa, encara que no tots els socis ho segueixin, incloent-hi una Unió a diverses velocitats, però fent passos endavant sortint d'un moment de “punt mort” que està produint un sentiment no europeista en diversos països membres.

Així mateix, al costat d'un increment de l'Europa Social que serveixi d'estímul i d'esperó per a un increment de l’europeisme en la seva ciutadania, els països que segueixin aquest camí han de ser més audaços i realistes en les seves relacions amb tercers. I en aquest sentit Xina i els països BRICS i el “Sud Global” han de ser una alternativa per als europeus, enfront la política de Trump.

La política desplegada per Pequín en la “ruta de la seda” ha estat una iniciativa que li ha donat resultat. Avui dia la Xina és la potència emergent i la UE no sembla haver estat conscient de les seves potencialitats.

En aquest marc cal assenyalar la iniciativa del President Sánchez d'obrir el camí amb la seva visita a Xi a Pequín, i establint una relació especial coronada amb una visita dels Reis a Pequín, amb una especial recepció per part del President Xi.

En aquest sentit la diplomàcia xinesa és molt receptiva. En les recents restriccions en relació amb la pesta porcina, la Xina ha estat especialment flexible amb Espanya. Així mateix, en els recents aranzels aplicats a la UE sobre productes lactis, la Xina ha donat un tracte especial als lactis espanyols.

Aquest és un camí que el conjunt de la UE ha d'explorar. Diversificar les relacions internacionals. Distanciar-nos dels qui consideren com a enemic  la UE, començant per l'Administració Trump i deixar d'actuar com a vassalls.

S'ha d'incrementar la independència europea mitjançant l'establiment de millors relacions amb altres espais siguin la Xina, els BRICS i especial atenció als països del Sud Global. La independència és també prendre partit per la defensa del multilateralisme i les institucions multinacionals, especialment NNUU, i la defensa dels DDHH a tot arreu. No pot continuar la vergonyosa falta de posició europea davant accions com el genocidi a Gaza.

Per a la UE incrementar la seva independència comporta també una independència militar europea. Per a això s'ha d'augmentar no el creixement militar de cada estat pel seu compte, sinó una indústria i una política militar europea, radicalment contrària al que du a terme Alemanya (cal afegir que el militarisme alemany sempre comporta reserves històriques en els seus veïns).

Una unió militar europea que no només serveixi com a base d'una defensa comuna europea, sinó que sigui capaç de ser respectuosa amb el manteniment del nivell de drets socials europeus.

Enfront de l'autoritarisme reaccionari i nacionalista dels Trump, Putin i els seus seguidors, un federalisme europeu fort independent, social i progressista, obert a les noves realitats mundials.