LA POLÍTICA DE LA UE ENVERS PALESTINA

 

Manifestació pro-palestina a Barelona

nuevatribuna/29 DE OCTUBRE DE 2023

La UE contínua sent un “nan polític” en l'àmbit internacional i això s'ha aguditzat arran de la invasió russa d'Ucraïna. A partir d'aquest moment ha tornat a insuflar vitamines a una OTAN en estat catatònic. I així novament la política internacional de la UE s'ha sotmès al mandat de l'OTAN que no és un altre que el mandat dels EUA. I de forma renovada el seguidisme dels europeus a les polítiques del “amic americà”

De nou hem vist aquesta actitud en la guerra fomentada per l'acció criminal de Hamas i la resposta desproporcionada  sobre la població palestina de Gaza per l'Estat d'Israel.

Davant el tradicional suport sense fissures dels EUA i el seu president Biden a Israel els països europeus més importants han manifestat de nou de manera prioritària el seu suport incondicional a les actuacions militars sobre Gaza per part de l'Estat d'Israel i en el millor dels casos i com a gran concessió han declarat la necessitat de demanar ajuda humanitària per a Palestina enfront dels desmesurats atacs de l'Estat israelià sobre la població indefensa de Gaza.

Europa, la vella Europa sembla sofrir una síndrome d'Estocolm amb l'Estat d'Israel. És com si volgués netejar la seva consciència per les actuacions antijueves dutes a terme per molts dels seus països, no tan solos el principal responsable, l'Alemanya nazi, per l'extermini sistemàtic contra la població jueva europea. Perquè no van ser només els alemanys, sinó que va haver-hi moltes complicitats des de França a Àustria, Hongria, Romania, Lituània o part de la població de l'oest d'Ucraïna, entre molts altres.

Però ha de quedar ja clar d'una vegada per totes que una cosa és assumir la responsabilitats de bona part d'Europa en la persecució contra la població jueva, en molts casos anterior fins i tot a les atrocitats nazis,  i una altra la valoració política actual dels estats europeus sobre la conducta de l'Estat d'Israel en relació amb la població de Palestina. Una cosa no ha d'enterbolir l'altra.

Ha estat vergonyós veure deambular per Jerusalem a dirigents europeus, com Scholtz, Macron i especialment Von der Leyen, per a fer un besamans al Govern de Netanyahu. I encara més vergonyós és el comportament de països com Alemanya, França o Gran Bretanya en negar el dret a manifestació de les seves poblacions per a denunciar els crims comesos pel Govern d'Israel a Gaza, o prohibir que es pugui onejar la bandera palestina en públic. Així mateix ha estat bastant oprobiosa l'actitud del Parlament Europeu per a qui sembla que només hi hagi un agredit Israel per part del terrorisme de Hamas, obviant les accions cruentes dutes a terme pel Govern d'Israel sobre la població civil de Gaza. Una resolució votada per conservadors, socialistes, liberals i verds.

Novament la UE torna a la seva tradicional i inoperant política: “suport a la resposta d'Israel, condemna als atacs terroristes i ajuda humanitària als palestins”. Periòdicament quan es produeixen enfrontaments a Palestina, la UE corre a portar ajuda humanitària. I RES MÉS. El conflicte de Palestina té profundes arrels històriques i és evident que només es resoldrà amb un acord que reconegui els dos estats el d'Israel i el de Palestina amb unes fronteres clarament establertes en acords anteriors. Es a dir que es conformi un Estat Palestí format per Cisjordània i Gaza i amb capital a Jerusalem Est com ja han reconegut 139 països.

Cal recordar que l'Estat d'Israel ha fet històricament cas omís a les resolucions de l'ONU, això sense comptar les nombroses resolucions vetades pels EUA. La UE no pot seguir amb aquest sentiment de sotmetiment a Israel pel fet que en el passat cap dels seus països varen ser còmplices de l'extermini nazi.

Avui Israel és un estat formalment democràtic, però el 20% de la població d'Israel és àrab i encara que la legislació israeliana i el dret internacional reconeixen els seus drets a la participació i la representació política en la pràctica s'enfronten a una discriminació generalitzada en termes de ciutadania, accés a l'habitatge, educació i atenció de la salut. A això hem d'afegir l'actuació en els territoris ocupats o formalment sota el control de l'Autoritat Palestina on es du a terme una constant actuació de desocupació de la població àrab i el desenvolupament de comunitats de colons ocupants radicals en territoris palestins. Una política de “apartheid” permanent que té com a objectiu a llarg termini l'eliminació de la població palestina i forçar el seu èxode cap a altres països. Aquesta és una de les raons per les quals ni Jordània ni Egipte accepten refugiats perquè això ja va ocórrer en la Nakba palestina del 1948 que va portar a milions de palestins a Líban o Jordània. En aquest sentit l'Estat d'Israel no es comporta com a un estat democràtic des del moment que utilitza una política d'opressió, clarament una política de “apartheid” per a tractar d'oprimir i expulsar  la població palestina del territori que li és propi.

La UE no pot rentar-se la seva consciència donant quantitats d'euros per a restaurar les destrosses causades per Israel, ni limitar-se a proporcionar ajuda humanitària. La UE no és una ONG i ha de tenir una política estratègica per a Palestina. És per això que haurien de plantejar-se reconèixer conjuntament i sinó els seus estats de forma unilateral a l'Estat de Palestina i exigir el compliment dels acords avalats per l'ONU. Així mateix la UE hauria de bloquejar tota possible importació de productes israelians obtinguts o produïts en els territoris palestins ocupats il·legalment per les colònies israelianes.

Marwan Barghouti,, lider de la 2a. Intifada

La UE hauria d'implicar-se així mateix en fomentar un procés plenament democràtic a Palestina per a renovar l'Autoritat Palestina i ajudar el seu desenvolupament. Per a això entre altres coses hauria de pressionar per a aconseguir l'alliberament de presos com Marwan Barghouti, el polític amb major popularitat a Palestina, dirigent de la segona Intifada palestina (2000-2003), que podria guanyar electoralment tant a Hamas com a Abbas i amb la suficient autoritat per a liderar una nova etapa en aquesta zona castigada del planeta. Cal ressaltar les paraules de Barghouti “Jo, i el moviment Fatha al qual pertanyo estem decididament en contra dels atacs a civils dins d'Israel, el nostre futur veí. Em reservo el dret a protegir-me, a resistir l'ocupació israeliana al meu país i lluitar per la meva llibertat. Encara busco una coexistència pacífica de països iguals i independents entre Israel i Palestina, basada en una completa retirada (d'Israel) dels territoris palestins ocupats en 1967”. En definitiva aquesta és la  via que s’hauria de potenciar per a tenir  possibilitats per a un acord entre les parts i enfront de tots els interessats a mantenir una situació de confrontació.

La UE en el cas de Palestina, com en d’altres, hauria de tenir una política diplomàtica pròpia i no subalterna i complementària com fins a la data en que segueix  la que du a terme la potència americana.

En tot cas podem sentir-nos fins a un cert punt afortunats per la posició del Govern d'Espanya plantejant la necessitat de la solució de dos estats, així com per la forta denúncia de Borrell per l'actuació militar d'Israel sobre la població civil de Gaza. I reconèixer la centrada posició del Secretari General de NNUU, Antonio Guterres en definir tota la complexitat del conflicte.