TV3 EINA D’ADOCTRINAMENT

Nuevatribuna | 10 de Mayo de 2018


Durant molts anys TV3 va ser una televisió d’una qualitat acceptable en la seva programació i malgrat no amagava la seva deriva nacionalista era  acceptada per una bona part de la ciutadania.

La televisió autonòmica catalana està integrada dins la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i va començar a emetre a principis de 1984 sota la iniciativa de la presidència de Jordi Pujol en la Generalitat de Catalunya. Va ser des de l’inici una “nineta dels ulls” de Pujol, i es va considerar que era un dels instruments necessaris per a la normalització de la llengua catalana. En el seu naixement TV3 acomplia de forma apropiada els paràmetres per a considerar-la una televisió pública i per tant amb garantia de pluralitat en les seves emissions. Amb el temps però, es van anar incorporant de càrrecs de direcció  de forma continuada i fins i tot de forma desmesurada, és el que en el propi sí de la televisió s’anomenava com el “núvol”, un grapat de directius alguns sense feina concreta i amb uns nivells salarials respectables i políticament compromesos amb CDC.

Durant les dècades de mandat pujolista la televisió pública catalana  va mantenir la coexistència entre les seves característiques pro-convergents i un respecte mínimament acceptable per a la diversitat pluralista de la societat catalana.

En el mandat del segon Govern del Tripartit de PSC-ERC-ICV-EuiA, es va redactar una Llei de la CCMA amb la voluntat de democratitzar i donar pluralitat al seu Govern. En aquest sentit es va aprovar pel Parlament que el Consell de Govern de la CCMA i el Consell Assessor de Continguts i Programació serien escollits per una majoria de 2/3 del Parlament la qual cosa garantia la necessitat de consens i pluralitat.

Puigdemont la presència permanent

Malgrat això cal dir que en raó del repartiment de competències entre els partits del Tripartit, TV3 va quedar sota la presidència d’ERC la qual cosa va fins i tot incrementar el caràcter nacionalista de la televisió pública, especialment pel que fa als informatius, però mantenint-se dins d’uns límits mínimament acceptables.

Amb l’arribada d’Artur Mas al Govern les coses canvien de forma radical. Es tirà enrere la reforma legislativa del Govern Tripartit. El Govern de CiU amb el suport del PP canvia la llei de forma que els òrgans de Govern de la CCMA podrien ser escollits per majoria absoluta del Parlament, en una segona votació, i no per majoria qualificada com abans.

(Es en desacord amb aquest canvi legislatiu que personalment vaig renunciar a la Presidència del Consell Assessor que ostentava el 21 de de maig del 2012. Ho vaig fer per coherència ja que el canvi del sistema d’elecció implicava una reducció de la pluralitat, la qual era necessària per a mantenir uns mitjans públics de comunicació de qualitat, plurals, neutrals i objectius. El temps lamentablement m´ha donat la raó).

En paral·lel es va aprofitar per a canviar també la Llei del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) que és l’autoritat responsable de la regulació de la comunicació audiovisual i que venia funcionant amb una gran professionalitat i consideració. També en aquest cas es va imposar per escollir-lo enlloc del vot qualificat dels dos terços del Parlament el vot de majoria absoluta, amb la qual cosa per primera vegada aquest òrgan quedava també supeditat al poder polític de torn.

A partir d’aquest moment s’inicia una historia del control “in crescendo” dels mitjans de la CCMA (televisió i ràdio públiques) pel govern de torn. En un primer moment això passa pel control directe del Conseller de Presidència Homs sobre els informatius.

Terribas "start" de Catalunya Ràdio

Arrel de l’inici del “procés” la utilització partidista per part de la majoria unilateralista no ha parat de créixer fins arribar a un moment en que el “relat processista” inunda tota la programació, i se’l dona el caràcter de veritat induscutible. Ja no sols els informatius sinó que tota la programació gira al voltant del procés i d’afirmar com a verídic el seu relat. Fins i tot els documentals i moltes de les pel·lícules de gran audiència es programen d’acord amb moments dels procés o a fi de que puguin utilitzar-se com a referències.

La pluralitat desapareix de rel. En els programes de debat en el millor dels cassos la correlació entre partidaris/es del procés i els/les que no ho son o son transversals, està en una proporció de cinc a un, i cal incloure que els presentadors o presentadores actuen en la major part dels cassos com a “hooligans” de la majoria.

La situació no sols no ha revertit sinó que s’ha incrementat des de la implantació del 155 i l’elecció de Sanchis com a Director de TV3. Els mitjans de la Corporació segueixen amb una fidelitat total els postulats i relats unilateralistes i amb una especial atenció a les activitats de  Puigdemont al qual s’atorga la “plena legitimitat”. Pels mitjans públics es tracta del “President de la Generalitat” igual que es parla dels “exiliats” o dels “presos polítics.

Sanchis actual director de TV3

Es en aquests sentit paradoxal quan des de l’òrbita processista es planteja la regressió democràtica d’Espanya i fins i tot se l’arriba a comparar amb Turquia. I ho diuen mentre aquí a tot hora els mitjans públics contacten per a entrevistes diverses amb Puigdemont en horaris de màxima audiència o retransmeten en directa les manifestacions de l’ANC. I fins i tot en horari de màxima audiència com pot ser un diumenge a les 9 de la nit es realitza una entrevista en directa amb Puigdemont d’una hora sencera i a continuació una “tertúlia” política en les proporcions abans esmentades sobre l’entrevista prèviament realitzada. Això no passa evidentment a la Turquia d’Erdogan. També cal afegir que els representats de l’oposició política són en ocasions maltractats verbalment pels propis entrevistadors el que ha fet que alguns declinin assistir cosa que potser és el que es busca.

Es evident que la manipulació de les televisions públiques no és nova. Els cassos de TeleMadrid o Canal 9 són exemples clars. I fins i tot en l’actualitat els informatius de TVE són un exemple de partidisme i utilització "burda" per part del govern del PP. Cal tenir en compte que el PP va copiar la normativa aprovada pel Govern de CiU de Mas per a legislar l’elecció dels Òrgans de Govern de RTVE. I també cal dir que en virtut de qui ha governat l’apertura i la qualitat de TVE en concret s’han vist afectades per a bé o per a mal.

Però el cas de TV3 és mes sagnat per una qüestió que afecta  la pròpia professionalitat dels treballadors/res. Davant l’actuació del PP i la seva intervenció i manipulació de les noticies a TVE s’ha pogut veure les múltiples protestes del Consell d’Informatius dels professionals de televisió espanyola. També hem vist la protesta de les presentadores especialment vestint de negre els divendres als informatius. I fins i tot amb la campanya iniciada a Twiter per @MujeresRTVE i el hastag #Asísemanipula. Això ens fa veure  que una cosa és la direcció i una altra la gent que treballa a la radiotelevisió espanyola.

Res d’això podem dir de TV3, no hi ha hagut cap reacció del seu Comitè Professional ni de la plantilla ni dels seus representants davant la manipulació de la realitat, de la manca de pluralitat i del paper “d’eina d’adoctrinament” d’una part de la ciutadania que els mitjans públics tant TV3 com Catalunya Ràdio estan jugant i que comporta que cada vegada menys gent la consideri “seva”.

Els professionals de TV3 tindran un problema si en la propera campanya electoral volen protestar contra els denominats “blocs electorals” que sempre han considerat que estaven en contra dels criteris professionals i responien a criteris polítics. Ara però serà paradoxalment l’únic moment en que es doni una certa pluralitat i proporcionalitat informativa a les forces polítiques.

Tota aquesta situació és negativa per als propis mitjans però especialment pel conjunt de la ciutadania. Per que a un mitjà públic cal exigir-li molt més que a un privat. Un mitja públic ha de ser professional, ideològicament neutral, respectuós amb la pluralitat i de qualitat. En l’actualitat cap d’aquestes característiques es podrien ajustar a la realitat dels mitjans públics catalans. I és evident que com a persona vinculada en algun moment a aquests mitjans això em dol de veure i escoltar.

La honestetat dels professionals